Cuando alguien suelta la palabra feminismo, hay un efecto reflejo en algunos hombres que les hace ponerse en guardia.

Un dels grans problemes de la nostra societat és la precarietat laboral que afecta moltes feines.

Ja havíem comprovat, dolorosament, que els Jocs Mediterranis no deixarien a la ciutat cap llegat que servís per solucionar alguns dels dèficits que arrosseguem, tant en matèria d’urbanisme com de transport públic o serveis. Que l’únic que en quedarà són unes instal·lacions esportives que, a sobre, no sabem ni quant costarà mantenir-les ni com es gestionaran després. Però ara, a més, hem de témer seriosament pel llegat cultural. La cosa pinta cada cop més tèrbola.

Qui bé busca, bé troba, diuen, i crec de tot cor que aquest refrany és cert, però moltes vegades el més probable és morir en l’intent. També deia (un tal Carlos Gardel) que veinte años no es nada, i sento contradir el meu admirat cantant argentí, però us ben asseguro que això és una enorme fal•làcia. Vint anys és molt de temps. I trenta, encara més. Massa temps. Però si al final s’acaba aconseguint l’objectiu, l’espera paga la pena.

Davant dels accidents d'aquest inici d'any a les carreteres, necessitem solucions a la passivitat i falta de concreció del Gobierno de España respecte a l'N-340. Aquesta problemàtica és intolerable, afecta al Penedès, el Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre provocant embussos i morts constantment.

Si algú vingués ara i ens digués que les dones, el 52 % de la població, no tenim dret a votar, ens posaríem les mans al cap. Tot i això el dret de les dones a escollir els seus representants no es va assolir fins fa 100 anys.

Els mesos de desembre i gener són sinònim de balanços i de mirar amb ull crític però sincer, la feina feta durant l'exercici anterior. L'experiència a l'administració m'ha ensenyat que tot i les mil planificacions prèvies, cal escoltar les opinions i les valoracions de tots els agents del sector i marcar el nou full de ruta amb tot el que hem après d'un dels motors del municipi i del territori.

Un dels grans invents mundials és la moneda que s’ha d’introduir al carret de la compra i que només quan pots recuperar-la quan la tornes al seu lloc.

El 1 de febrero se convirtió en el día mundial del “velo”. Se trata de una lucha simbólica para dar apoyo a aquellas mujeres que fueron expulsadas de sus trabajos, de espacios públicos como playas o piscinas municipales e incluso de lugares oficiales como algunos Ayuntamientos, universidades, etc. por poner algunos ejemplos cotidianos. Personalmente no lo calificaría como “día mundial de Hiyab” puesto que se interpreta como un gesto reivindicativo y solidario que abraza a una parte de las mujeres. Simplemente se reclama el derecho a llevar velo, pero la pregunta es: ¿renunciar a ello esta incluido?

No puc opinar sobre el coronel de la Guardia Civil Pérez de los Cobos, coordinador de l’operatiu militar contra l’1-O. No puc opinar perquè allò que penso sobre ell no cap en la Constitució Espanyola de 1978.