Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Dijous, 12 Novembre 2015 11:18

N-340, torni vostè després del 20-D

Ferran Espada

El president Mas responia al PP en el debat d'investidura i feia la llarga llista de dèficits en infraestructures que pateix Catalunya per culpa de l'Estat. I un diputat o diputada li va cridar que no oblidés l'N-340. Probablement aquesta carretera és un emblema de quin és el factor que ens ha portat a l'actual situació política de país.

No tenim un estat que miri per les qüestions estratègiques de Catalunya com ho faria un estat que considerés Catalunya estratègica. És a dir, com ho faria un estat català.

Que l'N-340, espina dorsal del que hauria de ser la comunicació gratuïta en l'eix socioeconòmic més important del sud d'Europa, estigui en un estat tan deplorable i Rajoy es permeti deixar la solució per després del 20-D ho diu tot. Ni un pas enrere.

Dijous, 05 Novembre 2015 16:35

L’Impost del Sol, un atemptat al progrés

Ángel Juárez Almendros

"El pitjor de quedar-te adormit a la platja no és que et facis mal a la pell, sinó la sanció que et posa el Ministeri d'Indústria per acumular energia solar". Acudits tan divertits i enginyosos com l'anterior (el seu autor, per cert, és J. Morgan) han aflorat amb força a la Xarxa durant els últims dies arran de la polèmica per l’Impost del Sol aprovat pel (des)govern del PP. I és que els espanyols tindrem molts defectes, però la falta de sentit de l'humor no és un d'ells. No obstant això, que la nostra sornegueria congènita no ens faci perdre la perspectiva ni ens allunyi de la realitat: l'Impost del Sol és una vergonya i ens ho hem de prendre molt seriosament.

Per si hi ha algun despistat a la sala, explicaré què és exactament l'Impost del Sol. Es tracta d'una taxa única al món que grava l'autoconsum de l'energia produïda a través de panells fotovoltaics. Aquesta reforma de la regulació elèctrica impulsada pel ministre Soria (aquell que s’assembla a l’Aznar però sense bigoti) suposa un cop dur per a l'autoconsum energètic i aquells que aposten per les energies renovables i, de propina, és un copet a l'esquena per les grans empreses elèctriques, aquelles que (quina casualitat!) tenen per costum acollir polítics en els seus consells d'administració amb sous indecents. El més greu de tot plegat és que ni es molesten a dissimular-ho. Recordeu quan les persones eren titllades de 'trastocades' per defensar que les grans corporacions governaven en realitat el món? Benvinguts al segle XXI. Els 'trastocats' tenien raó.

Imagineu la cara que se'ns ha quedat a aquells que fa més de dues dècades que defensem, potenciem i lluitem per les energies renovables. Des de la fundació de Mediterrània, l'ONG que presideixo, sempre hem apostat per l'educació ambiental, convençuts que o els joves es posen les piles i lluiten pel seu planeta o aquest morirà més aviat que tard. En aquell temps es començava a comprendre que les energies renovables no eren tan sols una alternativa, sinó la nostra raó de ser i una aposta a risc zero. De fet, vam fer centenars de visites amb nens al Parc Eòlic de Trucafort, la primera instal·lació d'aquest tipus que es va inaugurar a la província de Tarragona. I Mediterrània va assessorar i va intervenir perquè s'instal·lessin un bon nombre de plaques fotovoltaiques. Hi havia zero dubtes. El futur havia arribat en forma d'energies renovables, i pensàvem que no hi havia marxa enrere.

Ens equivocàvem. Però no ens culpeu. Qui havia de pensar, en els anys noranta, que en ple 2015 tindríem un dels governs més retrògrads que es recorden? Ni la ment més evolucionada ni el més perspicaç dels creadors de ciència-ficció ho podia imaginar. Des que Rajoy es va posar al comandament, Espanya va cap enrere, com els crancs. La involució viscuda durant aquest temps és meteòrica, i l'atac despietat contra la revolucionària bateria Tesla i l'Impost del Sol han estat les joies de la corona. Una corona que, per cert, fa pudor.

l'Impost del Sol, un tribut que no existeix en cap altre estat, ha provocat que siguem la riota de tot el món. Europa ens ha posat en el seu punt de mira i ens sancionarà per posar traves a les energies renovables, mentre que la prestigiosa revista Forbes ha publicat un article en el qual ridiculitza fins a la humiliació aquesta mesura governamental. I per si no fos suficient, es rumoreja que alguns poderosos fons d'inversió nord-americans volen presentar litigis importants contra el nostre país. Per altra banda, com era d'esperar, la resta de partits polítics espanyols s'han compromès a derogar aquesta taxa en cas que es facin amb la victòria en les pròximes eleccions. En definitiva, és bastant obvi que el PP no trobarà aliats per defensar aquesta idea de bomber. S'han quedat sols, i en les urnes ho pagaran car...

Però fins que els vots dels ciutadans no hi posin remei, haurem d'aguantar aquest govern sense peus, ni cap, ni rumb, que no sap aprofitar cap vent perquè no sap cap a on es dirigeix. Espanya ha passat de ser l'imperi "on no es pon el Sol" de Felip II al país "que cobra pel Sol" de Rajoy. Encara que se’ns posi vermella la cara, tant de bo que l'Impost del Sol sigui l'epitafi d'un president i un govern indigne i que per molts defectes que tinguem no ens mereixem.

La meva part preferida d'aquest vodevil i el motiu pel qual no he perdut l'esperança és que la solució és a les nostres mans. Recapacitem i obrem en conseqüència. I si finalment les urnes donen la raó a Rajoy... us en recordeu de l'acudit quan dèiem que algun dia ens cobrarien per respirar? Era una broma inofensiva, però ara ja no ho sembla tant. O potser aviat es plantegen crear una taxa per a la brisa que ens refresca el cos, la pluja que remulla les nostres plantes o les estrelles que ens il·luminen. En aquest món de bojos, ja tot és possible.

Dilluns, 02 Novembre 2015 19:22

Unió i Companys

Josep M. Prats

El darrer ple de l’Ajuntament de Tarragona aprovà una moció en la qual es demanava la nul·litat del judici al president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940. L’acció política de Companys fou erràtica i evidencià totes les contradiccions de la política catalana de la seva època, va ser un personatge incòmode per una part de la societat que l’acusà de posar les institucions al servei de la revolució.

Les primeres tibantors entre els dirigents d’Unió, encapçalats pel diputat a Corts Manuel Carrasco i Formiguera, i Lluís Companys, que dirigia el grup de la minoria catalana al qual estava adscrit Carrasco, es produeixen arran de la discussió de l’Estatut a les Corts espanyoles. El 10 de juny de 1932, durant la discussió de l’article primer de l’Estatut, Carrasco i Formiguera, va pronunciar un discurs que, més que qüestionar la redacció d’aquell article, reivindicava el text íntegre redactat a Núria. En prendre aquesta actitud, dissentia de la minoria catalana, Companys s’havia posat privadament d’acord amb Azaña i el govern, sobre la base de fer unes retallades més, afegides a les que ja havia fet la comissió redactora. Quan Carrasco es disposava a parlar, el cap de la minoria catalana, pioner de la política de “peix al cove”, sabent el que aquell anava a dir, es va avançar a demanar la paraula per anunciar que el seu grup havia acordat considerar Carrasco exclòs de la seva disciplina política. Expulsat de la minoria catalana, va dir allò que per imperatiu de la seva consciència havia de dir que era defensar el text íntegre aprovat en referèndum pel poble català. El diputat Pérez Madrigal li digué: “Lo que SS defiende se defiende a tiros; con discursos no”. Manuel Carrasco, lluny d’acovardir-se, es centrà en contestar al diputat Pérez Madrigal: “Y vamos a los tiros, Sr. Pérez Madrigal. A este respecto he de decir a su SS que son un completo infundiotodas las noticias que se espercen por ahí de preparación de violencias de Cataluña. Los másextremistas, en sentido nacionalista, en Cataluña, entre los que tengo el honor de contarme, nos damos perfecta cuenta de que el poder de la violencia ha acabado para siempre, que no está de moda en los tiemposactuales jugar a los soldados, a guerrillas y a trincheras. No, Sr. Pérez Madrigal, el derecho de Cataluña y la voluntad de Cataluña son cosas que nacen y se asientan tan profundamente en los principiosinconmovibles del Derecho, que no necesitan de la violencia para defenderse y para imponerse, que no temen tampoco a la violencia que intentedestruirlos”. Acabà citant la Santa Espina: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”.

Només els nacionalistes bascos i gallecs van aplaudir el discurs de Carrasco. A Barcelona va ser fortament criticat, els diaris propers a ERC, com La Humanitat i L’Opinió, l’acusaren de “manca de sentit històric” i de “falta de fe en Catalunya”. Pere Corominas escrivia: “em repugna que algú s’aprofiti de la meva prudència, posada al servei de Catalunya, per semblar més catalanista que jo”.
En plena guerra civil, el 1937 expirà el mandat de Companys com a president de la Generalitat, el Parlament, per unanimitat, votà la seva continuïtat al capdavant del govern català amb l’únic vot en contra del diputat d’Unió Democràtica, Pau Romeva, el mateix que, mesos abans, per tal de garantir l’estabilitat parlamentària, recolzà públicament la Llei de Contractes de conreu.

Més enllà de les desavences polítiques, Manuel Carrasco i Formiguera i Lluís Companys i Jover compartiren el mateix destí tràgic amb l’única acusació de defensar les llibertats i els drets dels catalans. Carrasco fou afusellat a Burgos el 9 d’abril de 1938, abans havia deixat escrites dues cartes que no arribaren mai als seus destinataris, l’una adreçada a la seva esposa, l’altra al president de la Generalitat.Francisco Franco ordenà personalment que s’executés la sentència de mort, dictada un dia molt significatiu, l’11 de setembre de 1937, i ho féu coincidir amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Un avís contundent del que esperava al poble català. Companys morí, després de ser torturat i de sotmetre’s a una farsa de judici, per ser el president de Catalunya. Les darreres paraules de Carrasco foren “Visca Catalunya lliure!”, les de Companys, “Per Catalunya!”. Amb el mateix anhel de llibertat, ambdós renunciaren a la bena amb la que el piquet volia tapar-los els ulls, moriren mirant de cara la dictadura, per damunt de tot la seva dignitat, que explicitava la de tot un poble.

En moments històrics transcendentals hi ha persones que el seu drama personal exemplifica el de tota una comunitat. El de Carrasco i Companys simbolitza, al final de la guerra civil, un drama col·lectiu. Per això el seu afusellament, posterior a la tortura i a un judici de fireta, és un magnicidi orquestrat per la dictadura del general Franco amb la connivència els feixismes europeus. Lluís Companys i Jover, a més, ha estat, en el món occidental, l’únic president escollit democràticament que s’ha executat en exercici del seu càrrec. 75 anys després el seu crim, resta impune, per això la corporació municipal de Tarragona aprovà una moció amb la que es vol restituir la dignitat del president màrtir en un moment en el que les bales, de retruc, anorrearen les llibertats de Catalunya.

Dijous, 22 Octubre 2015 10:18

Els pedaços de la nacional

Mercè Ribé / El Punt Avui

Circulant per l'N-340 des de Tarragona i en direcció al Vendrell trobem un tram –el que va de Torredembarra a Roda de Berà– carregat de rotondes que alenteixen el trànsit i fan feixuga la circulació. El tram està integrat a la trama urbana i a Creixell o a Roda de Berà hi han de conviure cotxes, vehicles pesants, transport públic i vianants.

Els riscos són màxims, i per això s'ha senyalitzat el tram amb dos grans rètols a la calçada que indiquen al conductor quan entra a la zona d'alta sinistralitat i quan s'acaba. Ara volen aplicar la mateixa recepta al tram ebrenc de l'N-340 construint onze rotondes per alentir la circulació.

Dels més de 10 milions que costarà aquest nou pedaç, que en guardin quatre duros per quan calgui afegir-hi la mateixa alerta.

Dijous, 15 Octubre 2015 12:49

Majoria d'esquerres, pressupostos d'esquerres

Arga Sentís

Un cop han passat els cent primers dies del nou govern municipal, un cop tothom ha tingut l’ocasió de fer-ne les pròpies valoracions, potser hagi arribat l’ocasió de posar-nos seriosos i començar a treballar. Perquè el fet és que aquest cent dies han donat molt poc de si. Hem debatut sobre els Jocs del Mediterrani, certament, i sobre altres qüestions d’actualitat, però no hi ha hagut cap manera de saber quin projecte de ciutat té l’equip de govern. Utilitzant a favor seu el fet d’estar en minoria, no es veu en la necessitat d’arriscar-se a plantejar un programa coherent. És com si només estigués allí per gestionar els afers de tràmit, sense cap visió de conjunt sobre cap on ha de tirar. Aquesta actitud, que li va funcionar regularment durant el mandat anterior, és ara més difícil de justificar. Les eleccions de maig van dur una clara majoria d’esquerres a la ciutat de Tarragona. Repartits entre diversos grups municipals, l’Ajuntament compta amb setze regidors i regidores d’esquerres. Dos per sobre de la majoria absoluta. No hi ha cap excusa per ignorar aquest fet, ni per simular que el consistori sigui ingovernable. Correspon al Partit Socialista, com a grup més nombrós, fer les primeres passes per articular un govern estable que respongui al veredicte de les urnes.

Encara que puguin tenir la temptació de deixar passar més temps, i esperar als resultats de les eleccions generals de finals de desembre per triar soci, hi ha un fet que no els permet fer-se els desentesos fins a aquest punt: l’aprovació dels pressupostos. Aquesta sí que és una feina ineludible, que s’haurà de fer durant les pròximes setmanes, i és en la manera de preparar els comptes municipals, de preveure ingressos i despeses, que es revelarà la inclinació dretana o esquerrana d’un equip de govern que fins ara s’ha posat de perfil i no s’ha volgut comprometre.

Uns pressupostos d’esquerres, per exemple, haurien de contenir propostes com les que fem des d’ICV-EUiA, perquè la ciutat les necessita. Caldria, urgentment, determinar quin percentatge del pressupost es destinarà a la compra de pisos per fer-ne un Parc d’Habitatge Social, adreçat a persones i famílies desnonades. Aquest és un mandat que l’Ajuntament té, perquè figura en una moció del nostre grup aprovada el març passat. Són necessàries, també, partides pressupostàries pensades per fer front a l’emergència social que patim. Ajuts per a alimentació, i per al pagament dels rebuts dels subministraments energètics bàsics, com ho són l’electricitat, l’aigua i el gas. Reclamem, a més, plans municipals d’ocupació, perquè el consistori no es pot desentendre dels veïns i veïnes sense feina. I no oblidem que cal mantenir, i augmentar si és possible, els fons dedicats a cooperació. Ho demanem cada any perquè sempre han estat necessaris. Ho són encara més en la situació actual.

Tot això, acompanyat de mesures fiscals progressives. L’Ajuntament ha de recaptar en funció de la capacitat econòmica dels ciutadans. I en correspondència ha d’establir les tarifes dels serveis que presta, i els preus del transport públic, també en relació al nivell de renda de cadascú. Després de tants anys de crisi, el principi de tarificació social és ineludible.

Aquesta és, al nostre parer, la perspectiva que defineix uns pressupostos d’esquerres, uns comptes municipals de progrés que posin les persones i les seves necessitats al capdavant. Per aplicar-los caldria, òbviament, un govern d’esquerres com el que hem reclamat. Aconseguir-ho és responsabilitat de tots i totes, perquè és el que la ciutat ha decidit.

Diumenge, 11 Octubre 2015 10:01

En 523 anys, res per celebrar molt per lamentar

Laura Aguadé

Recordo que ja fa un temps vaig viure durant més de dos anys a Nicaragua com a Voluntària per la ONG Setem-Catalunya. A la capital d’aquest país Managua, les seves Comunitats Cristianes de Base (basades en la teologia de l’alliberament) el dia 11 d’octubre celebraven, davant la vergonya i certa incomoditat dels voluntaris catalans i espanyols que hi érem invitats, l’últim dia en què els pobles indis van gaudir de pau cultura, terra, llibertat, sobirania i prosperitat.

Dic certa incomoditat perquè tots els voluntaris i voluntàries que érem en aquest acte, recordàvem, des que teníem memòria, com cada 12 d’octubre fidelment celebràvem a l’Estat Espanyol, el Día de la Hispanidad. Feia uns anys fins i tot s’havia commemorat el cinquè centenari del encuentro entre dos culturas, que més aviat n’haguéssim pogut dir encontronazo, ja que per encuentros’entén que són dos els que es volen veure, compartir, dialogar... i és evident que aquest no va ser el cas de l’arribada dels espanyols al mal anomenat Nuevo Mundo. Per a Espanya va suposar obrir una pàgina en la seva història, però per als indis posar fi a la pròpia.

Podríem omplir pàgines il·lustrant aquest genocidi, però només apuntarem algunes dades que crec que poden fer, si més no, reflexionar. Per exemple, només a Nicaragua es calcula que en els primers cinc anys de la invasió, dels 600.000 Nicaragüencs que vivien al Pacífic al voltant dels llacs, tan sols en quedaren 30.000. Unes altres xifres ens indiquen que els 25.200.000 habitants que hi havia a l’Amèrica Central l’any 1519 varen ser reduïts a 1.075.000 l’any 1605. Seguim: l’any 1851, Felip II va signar davant l’audiència de Guadalajara que un terç dels indígenes d’Amèrica havien estat aniquilats i que els que encara vivien, es veien obligats a pagar tributs pels morts (1).

A les mines situades al Cerro Rico de la ciutat de Potosí de Bolívia, hi moriren vuit milions d’indígenes. Es passaven la vida a les mines -s’hi extreia plata-encadenats, maltractats, i els que no rendien morien assassinats pels Espanyols (2). No seria exagerar gens dir que Bolívia, un del països més empobrits del món, va nodrir la riquesa dels països rics. Només a Espanya, durant 150 anys hi van arribar 35 milions de lliures de plata. Potosí és una ciutat que va donar molt als països rics, i ara es una ciutat empobrida.

Ja per acabar, els indis de les Amèriques sumaven en la seva totalitat com a poc 70 milions. Un segle i mig després s’havien reduït a tant sols tres milions i mig (3). Això és el que volem celebrar?

El dia 12 d’octubre de 1492 marca per als pobles llatinoamericans l’inici de l’etnocidi, del robament, de la massacre i de la barbàrie en totes les seves dimensions. Per als pobles indígenes, des d’aquest dia va desaparèixer la llum i van regnar les tenebres que avui dia indubtablement encara perduren. Sense anar gaire lluny, parlem del deute extern que segueix sotmetent a aquests pobles a una dependència sense escrúpols als països rics i que es tradueix en el fet, que la major part de la població viu sota la línia de la pobresa.

No, no podem ignorar tots aquests fets, i menys amb la ironia de seguir celebrant un dia que caldria lamentar profundament. Estem en deute moral i econòmic amb els país empobrits, els pobles llatinoamericans.. avui dia encara explotats. Solidaritzar-se amb tots aquests pobles és un deure d’humanitat i de justícia.

(1) Collier, John: the indians of America. Nova Yord, 1947
(2) Galeano, Eduardo Las Venasabiertas de américalatina.Siglo XXI Editores.
(3) Ribeiro, Darcy: Las Américas y la civilización. Buenos Aires, 1969

El Plenari Municipal del passat 17 de juliol va aprovar per unanimitat la moció presentada pel Grup Municipal de CiU en la qual demanàvem la gratuïtat de l’autobús urbà per a les persones amb malaltia mental o discapacitat psíquica. Vam fer pública la nostra satisfacció davant el gran consens que hi va haver entre totes les forces polítiques presents a l’Ajuntament de Tarragona a l’hora d’aprovar aquesta proposta, una demanda que considerem absolutament necessària davant la situació en què es troben molts dels tarragonins i tarragonines amb malaltia mental o discapacitat psíquica.

A la nostra ciutat existeixen diversos centres sense ànim de lucre la finalitat última dels quals és millorar la qualitat de vida de les persones afectades de malaltia mental o amb una discapacitat psíquica. La millora d’aquesta qualitat de vida d’aquestes persones passa per la seva inserció social i laboral. Els treballadors amb discapacitat dels Centres Especials de Treball que hi ha a Tarragona realitzen diferents tasques, la majoria d’elles relacionades amb jardineria, poda i treballs forestals que tenen lloc en diverses zones verdes de la ciutat.

La majoria d’aquests treballadors reben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) i fan una desena de viatges setmanals amb l’autobús municipal per desplaçar-se al seu lloc de feina, fet que representa un cost important per al seu nivell d’ingressos. Actualment, molts d’ells no poden adquirir la targeta bonificada de transport urbà perquè un dels requisits indispensables que s’exigeixen des de l’Ajuntament de Tarragona és ser pensionista. I, en el cas de ser pensionista, aquest col·lectiu només té dret a la gratuïtat de l’autobús urbà si acredita tenir un grau de discapacitat del 65% o més, tenint en compte que molts dels treballadors dels Centres Especials de Treball tenen un grau de discapacitat entre el 33% i el 65%.

Per tot aquest motius vam presentar la proposta al Plenari Municipal i celebrem la seva aprovació per unanimitat. Però ara s’ha de treballar perquè es compleixi, perquè aquesta no és converteixi amb una altra de les nombroses mocions aprovades que, malauradament, per motius diversos, no s’acaben executant. No estem parlant d’inversions milionàries ni de nous endeutaments que perjudiquin les arques municipals, sinó que es tracta d’una demanda que millorarà la qualitat de vida d’un col·lectiu molt important de la nostra ciutat i que per fer-la realitat només cal voluntat política. Tal i com proposa la moció presentada pel Grup Municipal de CiU, totes les persones empadronades a Tarragona amb un grau de discapacitat psíquica del 33% o més, siguin o no pensionistes, han de ser beneficiaris de la targeta bonificada de transport urbà abans de l’1 de gener de 2016.

Dissabte, 26 Setembre 2015 15:19

Els encantadors de serps

Manel Jordana

Catalunya té molta experiència amb els encantadors de serps. Estic segur que el Sr. Enric Juliana podria parlar llargament del Sr. Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical durant la Segona República, capdavanter de la demagògia. En dècades més recents es van passejar per les ciutats de Catalunya personatges amb verb fàcil, propostes encandiladores i ocurrències gracioses.

Sí, em refereixo al Sr. Felipe González. Només per descobrir que, després dels casos Roldán, GAL, Filesa, el genial descobriment del "cafè per a tots" i el graciós "ribotejat" de l'Estatut de Catalunya, pel seu adlàter Alfonso Guerra, l'encantador de serps semblava menys encantador. Malauradament la història es repeteix i, pel que sembla, ara els toca el torn als nois de Madrid.

D'una baixesa grollera podrien qualificar-se les paraules del Sr. Pablo Iglesias reclamant, sense vergonya, la presència a les urnes d'aquells pares i avis andalusos i extremenys. Però, de què va aquest home dels madriles? Que aquests vagin a les urnes, i no només aquests. També que hi acudeixin els andalusos, castellans i extremenys que viuen i treballen a Catalunya, i consideren a aquest país el seu lloc de residència.

Insuportable la malícia per despistar al personal. Sobirania és la qüestió, control de recursos és el tema, conquerir el poder de decisió és l'objectiu essencial, acordar la transformació de Catalunya entre tots és del que es tracta. A qui cony li importa l'origen dels votants? Sembla ser que al Sr. Iglesias. Ara ja forma part del club del Sr. Pedro Sánchez.

De senzillesa desconcertant podrien qualificar-se les paraules del Sr. Iñigo d'Errejón declarant que "Rajoy i Mas, ben semblants entre si, només tenen una pàtria i es diu Andorra i Suïssa". Hom esperaria una anàlisi una mica més sofisticada del professor de la Complutense, però, en fi, així està la Universitat. Més llenya per despistar al personal.

La immensa, no, immensíssima majoria de persones que donen suport a les opcions sobiranistes no tenen comptes a Andorra, ni a Suïssa ni a les Bahames, ni han cobrat mai cap 3% de res. No hi ha cap raó per dubtar del compromís seriós d'aquesta gent, el poble, pel que fa a tolerància zero amb la corrupció.

Seriosament decebedora resulta la conducta del Sr. Lluís Rabell, número u de la candidatura "Catalunya, sí que és pot". Lliurat als nois de Madrid, subscriu el mantra de la caverna mediàtica, inclòs ‘El País’, de focalitzar el debat polític en el Sr. Mas. Sap molt bé el Sr. Rabell que el procés sobiranista a Catalunya s'estén més enllà, molt més enllà del Sr. Mas. No, no diré que el Sr. Mas sigui "l'amic" però, sense cap dubte, no és "l'enemic" a batre aquí i ara. Decebedor el simplista, mitiner i populista argumentari del Sr. Rabell. Ja l'hi ho diré: em sembla molt bé que l'home estigui al veïnat, però a aquest jo no li dono la clau de casa.

Una recomanació al Sr. Rabell i compares. Compte amb els encantadors de serps. Si algun dia ‘Podem’ té la possibilitat d'aconseguir una raonable quota de poder a Espanya, alguna cosa estarà garantit: el seu discurs respecte a Catalunya canviarà. De les ambigüitats passaran a les mesquineses. Com sempre.

Dijous, 24 Setembre 2015 11:53

A tocar del 27S: la independència de Catalunya

Jordi Martí i Font

Aquest diumenge a la nit, les llistes independentistes guanyarem les Eleccions Autonòmiques a Catalunya, unes eleccions que han esdevingut plebiscitàries després que l'Estat espanyol fes impossible una consulta sobre la independència vinculant el passat 9 de novembre de 2014. I ja no cal que ens diguin més que aquests comicis no seran plebiscitaris perquè tota la maquinària de l'Estat espanyol, de la premsa a la banca o les gestions diplomàtiques han deixat més que clar que com a tals les veuen i les han assumit.

Les darreres autonòmiques les tenim a tocar i cal recordar, ara i aquí, que aquestes són només part d'un procés d'alliberament nacional que es dóna ara en una part concreta de la nació, les quatre províncies catalunyeses, però que amb el temps ha d'acabar incloent la nació sencera, la que va de Perpinyà a Alacant i que s'anomena Països Catalans, un nom divers i plural com cap altre hi ha en els altres projectes nacionals possibles en aquest mateix territori, tot i que el nom tampoc importa ni massa ni gens. I cal recordar que cap dret ni es guanya ni s'ha guanyat mai des de cap institució i menys encara si aquesta institució és controlada per qui mai no vol que res no canviï. Hem arribat aquí perquè el carrer ha fet xup-xup i no pot parar de fer-ho.

En el cas que el sí a la independència tingui majoria de vots i escons, la Declaració Unilateral d'Independència s'ha de donar immediatament. Ja negociarem després, ara el que cal és declarar la independència i empènyer en aquest sentit és bàsic. No ens fiem de ningú més que de qui tiri endavant la independència. Que no ens confonguin més. I no, no votarem per ningú que ens digui que en uns mesos ja ens ho arreglarà. Sabem perfectament qui ha retallat tot allò retallable i mai cap procés ha depès d'una sola persona. És ara l'hora de la independència, ni demà i ni demà passat.

Ara bé, si la majoria només s'assoleix en escons, caldrà aprovar una Llei de Sobirania i d'Autodeterminació que estableixi la preeminència de les institucions catalunyeses per tal que aquestes iniciïn un procés constituent que porti a un referèndum d'independència en un termini màxim de sis mesos. Això no equival a constituir ni participar en un Govern que torni a gestionar la misèria que genera el deute, l'ofegament de l'Estat espanyol i de la Unió Europea.

En els dos casos que he anomenat, ens caldrà estar presents sempre. En tot moment, a les institucions que estarem desmuntant i a les que estarem construint, però sobretot, i sobretot vol dir de totes les maneres possibles, caldrà estar al carrer, mobilitzant-nos segurament com mai abans ho haurem fet, davant dels qui vulguin sabotejar els resultats de les eleccions i les seves conseqüències i també davant dels que vulguin dilatar el procés per allargar i allargar el que no cal allargar més.

Dijous, 17 Setembre 2015 08:31

L'Espanya incapaç

Manel Jordana

Probablement una de les actituds més desconcertants del conflicte entre Catalunya i Espanya ha estat, i és, la negativa del govern espanyol a negociar. Negociar no és dir que podem seure a parlar de tot ... sempre que no es toqui això, allò i el de més enllà; és a dir, cap dels elements que són l'origen del conflicte. Tampoc augura una bona predisposició a negociar dir que estem disposats a considerar el "fet català" o la singularitat de Catalunya (ves a saber el què significa això), en algun moment a determinar no se sap quan. Paraules buides, quan darrere d'aquestes afirmacions hi rabioses brigades que, com sabem, no estan disposades a negociar res substancial. Aquest hermetisme, aquesta aparent al·lèrgia a negociar, requereix alguna explicació.

Amb el vostre permís, us proposo una tesi per què la prengueu en consideració. La gent acostuma a fer el que veu, el que experimenta, el que està acostumat. Suggereixo que els països també. És a dir la cultura política no és innata, s'aprèn, i per aquesta raó és sempre il·lustratiu rememorar la història. No és una tasca fàcil, perquè la història és complexa, freqüentment incompleta i, sovint, interpretativa. No obstant això, sí que crec que és possible intuir grans trets.

Primer Acte. És raonable considerar que la història de l'Espanya moderna comença allà per l'any 1400, amb el final de l'anomenada "Reconquesta", quan culmina amb l'ocupació de Granada i la subsegüent expulsió de moros, moriscos i jueus. És a dir, l'expulsió dels "llestos" de l'època: treballadors qualificats, historiadors, arquitectes, metges, comerciants, banquers etc etc; un autèntic daltabaix de la intelligentsia del país. Així, de cop, va quedar el país en mans dels guerrers, els capellans, els senyors feudals i els seus fills. No és poca cosa!

Segon Acte. Va ser essencialment aquest selecte personal el que va consolidar l'assentament castellà a Amèrica Llatina. Desafortunadament, poc es va beneficiar aquella Espanya de la "conquesta" d'Amèrica. Els enormes fluxos monetaris derivats de l'explotació de les colònies americanes no van servir per transformar el país, sinó per perpetuar els privilegis de l'elit, engreixar la cort de paràsits i enaltir als nous rics sorgits de l'espoli americà. Més encara, aquestes riqueses van acabar majoritàriament als bancs europeus, per finançar les campanyes militars de l'Espanya Imperial a Europa. Ja saben, els terços espanyols a Flandes i altres desventures.

Tercer Acte. Molt va guanyar Espanya durant aquells segles i molt va perdre; no, ho va perdre tot. Les colònies d'Espanya es van emancipar una rere l'altra i, que jo sàpiga, sense demanar permís a la metròpolis. Quan el bully (*) espanyol va perdre les últimes, Cuba i Filipines l’any 1898, confrontat per un altre bully més ferotge, els Estats Units, Espanya va quedar aïllada i empobrida, tan retrògrada com sempre. No és casual que no hi hagi avui una Commonwealth espanyola. Francament, els anglesos van ser molt més llestos. ¿Espanya? Doncs,... ‘qui a ferro mata a ferro mor'.

Quart Acte. Espanya mai es va recuperar de la patacada del 1898 i, amb això, em refereixo al fet que Espanya mai va ser capaç d'idear un nou projecte. Els deia que els hàbits no es canvien fàcilment, especialment els dolents. De manera que la compulsió colonial d'Espanya es va centrar en el segle XX a la perifèria peninsular. És a dir, en aquelles zones que d'una banda tenien més recursos i de l’altra eren diferents. L’autoritarisme no paeix bé l'assumpte de les diferències; "Cal espanyolitzar els catalans" deia recentment un que vostès ja saben. Així, la tràgica Guerra Civil espanyola va ser no només un conflicte de dretes versus esquerres, de monarquia versus república, sinó també un conflicte entre nacions. "Abans roja que trencada (antes roja que rota, vaja)", va dir algun personatge de l'època, un ressò del mantra que avui difon obsessivament Sr. José María Aznar.

Finale. La història d'Espanya, a la península i a ultramar és, malauradament, una història d'autoritarisme, imposició, violència i espoli; administrada amb la creu i l'espasa. I això té conseqüències. Als països de Llatinoamèrica els ha costat, i els segueix costant molt treure aquest hàbit de la violència, l'explotació per part de les oligarquies, les dictadures, els cops d'estat, les guerres. Al nacionalisme castellà-espanyol li costa molt entendre que negociar és reconèixer, respectar i cedir. Costa molt "desaprendre".

Naveguem ara al context actual. És clar que a Catalunya és important la defensa de la llengua, la cultura i les institucions. No obstant això, aquest no és el quid de la qüestió. La qüestió central és la sobirania. En altres paraules: és -sempre ho ha estat-- el control dels recursos i del poder de decisió. Em sembla raonable afirmar que la majoria de catalans entenen que sobirania ha d'anar inexorablement connectada a transformació. Transformació de moltes coses, però, sobretot social. No obstant això, no hi ha transformació possible sense control dels recursos i sense capacitat de decisió. Prengui nota Sr. Rabell.

El resultat de les properes eleccions a Catalunya comportarà un fet inevitable: la necessitat de negociar amb Espanya. De manera que el quid de la qüestió és el de la capacitat d'Espanya per negociar. Em temo que la pròpia història d'Espanya la incapacita per a aquest exercici. L'hàbit de conquerir, en el pitjor sentit de la paraula, no alimenta la virtut de negociar. Els repetits i inalterables posicionaments dels Rajoy, Aznar, González, Guerra, etc etc, amb tot el que representen (el nacionalisme espanyol), confirmen aquest temor.

Què pot fer Catalunya en aquestes circumstàncies? Europa no està per bel·licositats i Catalunya no té exèrcit, ni falta que li fa. Però als bullies xulescos se'ls confronta, se'ls diu prou, i se'ls fa recular amb la força més important de totes: una majoria de ciutadans armada de valors democràtics, addicta al raonament i el pacifisme, convençuda de la seva capacitat per decidir el seu futur. Com apunt final: els bullies no estan ben vistos a Europa.

Pàgina 119 de 122

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..