El calendari de la taula del despatx, l’agenda del correu electrònic amb les reunions de la setmana i els mitjans de comunicació d’arreu amb els seus especials informatius recorden que aquest 17 de febrer no és una dia més. El punt vermell amb les anotacions i actes del dia tornen aquella fiblada a la pell i a la respiració entre tallada de just fa 6 mesos. És aviat encara però només el temps, l’acceptació dels fets i l’esforç col·lectiu de seguir amb la normalitat i la calma, faran que torni a l’anonimat i es dilueixi en la memòria col·lectiva de tots.

Assistim aquest dies, per enèsima vegada, a anuncis de representants de l’Estat espanyol que amenacen altre cop la cohesió social i l’escola catalana.

Ja fa uns anys, que els viticultors participem en els organismes públics i privats que gestionen, regulen i decideixen sobre la nostra activitat. No tot és senzill ni segur, però cal ser-hi pel deure i la responsabilitat de ser sector. Tenir, ni que sigui, el “petit poder” d’incidir en la regulació, essencial en una denominació d’origen, suposa una gran responsabilitat, i només amb honestedat i parlant clar podrem avançar.

Un dels temes estrelles d’aquests dies a les xarxes socials ha estat el carnaval i les diferents rues que han omplert els nostres carrers i avingudes.

“Túnez ha logrado establecer un estado civil que muchos pensaban que era imposible. Han contradicho esto (y ahora) dicen que las sociedades donde el islam está presente son compatibles con la democracia". Macron. La siguiente es una clásica declaración de tipo "colonizador" acuñada por el actual presidente de Francia tras su visita a Túnez. Esta afirmación puede arruinar todos los esfuerzos que Túnez lleva desarrollando hasta el momento.

El passat 21 de desembre, els catalans, compromesos com sempre amb les urnes, vam decidir el futur que desitjàvem pel nostre país.

L’1 d’octubre, tot i l’ús desproporcionat de la força per part dels cossos policials de l’Estat, més de 2 milions de persones vam poder votar en un referèndum per decidir si volíem que Catalunya fos un Estat independent en forma de República. I la resposta fou que sí.

Lo sé, a lo mejor, me he pasado con el título, pero he conseguido que llegues hasta aquí, así que quédate. Seré breve. Si lo analizas bien es solo una cuestión preposicional…

La revolució anarquista de 1936 va fer possible que Catalunya s'atorgués atribucions que sobrepassaven, en molt, les que tenia derivades de l'Estatut de 1932.

Cuando alguien suelta la palabra feminismo, hay un efecto reflejo en algunos hombres que les hace ponerse en guardia.