Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Dissabte, 26 Setembre 2015 15:19

Els encantadors de serps

Manel Jordana

Catalunya té molta experiència amb els encantadors de serps. Estic segur que el Sr. Enric Juliana podria parlar llargament del Sr. Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical durant la Segona República, capdavanter de la demagògia. En dècades més recents es van passejar per les ciutats de Catalunya personatges amb verb fàcil, propostes encandiladores i ocurrències gracioses.

Sí, em refereixo al Sr. Felipe González. Només per descobrir que, després dels casos Roldán, GAL, Filesa, el genial descobriment del "cafè per a tots" i el graciós "ribotejat" de l'Estatut de Catalunya, pel seu adlàter Alfonso Guerra, l'encantador de serps semblava menys encantador. Malauradament la història es repeteix i, pel que sembla, ara els toca el torn als nois de Madrid.

D'una baixesa grollera podrien qualificar-se les paraules del Sr. Pablo Iglesias reclamant, sense vergonya, la presència a les urnes d'aquells pares i avis andalusos i extremenys. Però, de què va aquest home dels madriles? Que aquests vagin a les urnes, i no només aquests. També que hi acudeixin els andalusos, castellans i extremenys que viuen i treballen a Catalunya, i consideren a aquest país el seu lloc de residència.

Insuportable la malícia per despistar al personal. Sobirania és la qüestió, control de recursos és el tema, conquerir el poder de decisió és l'objectiu essencial, acordar la transformació de Catalunya entre tots és del que es tracta. A qui cony li importa l'origen dels votants? Sembla ser que al Sr. Iglesias. Ara ja forma part del club del Sr. Pedro Sánchez.

De senzillesa desconcertant podrien qualificar-se les paraules del Sr. Iñigo d'Errejón declarant que "Rajoy i Mas, ben semblants entre si, només tenen una pàtria i es diu Andorra i Suïssa". Hom esperaria una anàlisi una mica més sofisticada del professor de la Complutense, però, en fi, així està la Universitat. Més llenya per despistar al personal.

La immensa, no, immensíssima majoria de persones que donen suport a les opcions sobiranistes no tenen comptes a Andorra, ni a Suïssa ni a les Bahames, ni han cobrat mai cap 3% de res. No hi ha cap raó per dubtar del compromís seriós d'aquesta gent, el poble, pel que fa a tolerància zero amb la corrupció.

Seriosament decebedora resulta la conducta del Sr. Lluís Rabell, número u de la candidatura "Catalunya, sí que és pot". Lliurat als nois de Madrid, subscriu el mantra de la caverna mediàtica, inclòs ‘El País’, de focalitzar el debat polític en el Sr. Mas. Sap molt bé el Sr. Rabell que el procés sobiranista a Catalunya s'estén més enllà, molt més enllà del Sr. Mas. No, no diré que el Sr. Mas sigui "l'amic" però, sense cap dubte, no és "l'enemic" a batre aquí i ara. Decebedor el simplista, mitiner i populista argumentari del Sr. Rabell. Ja l'hi ho diré: em sembla molt bé que l'home estigui al veïnat, però a aquest jo no li dono la clau de casa.

Una recomanació al Sr. Rabell i compares. Compte amb els encantadors de serps. Si algun dia ‘Podem’ té la possibilitat d'aconseguir una raonable quota de poder a Espanya, alguna cosa estarà garantit: el seu discurs respecte a Catalunya canviarà. De les ambigüitats passaran a les mesquineses. Com sempre.

Dijous, 24 Setembre 2015 11:53

A tocar del 27S: la independència de Catalunya

Jordi Martí i Font

Aquest diumenge a la nit, les llistes independentistes guanyarem les Eleccions Autonòmiques a Catalunya, unes eleccions que han esdevingut plebiscitàries després que l'Estat espanyol fes impossible una consulta sobre la independència vinculant el passat 9 de novembre de 2014. I ja no cal que ens diguin més que aquests comicis no seran plebiscitaris perquè tota la maquinària de l'Estat espanyol, de la premsa a la banca o les gestions diplomàtiques han deixat més que clar que com a tals les veuen i les han assumit.

Les darreres autonòmiques les tenim a tocar i cal recordar, ara i aquí, que aquestes són només part d'un procés d'alliberament nacional que es dóna ara en una part concreta de la nació, les quatre províncies catalunyeses, però que amb el temps ha d'acabar incloent la nació sencera, la que va de Perpinyà a Alacant i que s'anomena Països Catalans, un nom divers i plural com cap altre hi ha en els altres projectes nacionals possibles en aquest mateix territori, tot i que el nom tampoc importa ni massa ni gens. I cal recordar que cap dret ni es guanya ni s'ha guanyat mai des de cap institució i menys encara si aquesta institució és controlada per qui mai no vol que res no canviï. Hem arribat aquí perquè el carrer ha fet xup-xup i no pot parar de fer-ho.

En el cas que el sí a la independència tingui majoria de vots i escons, la Declaració Unilateral d'Independència s'ha de donar immediatament. Ja negociarem després, ara el que cal és declarar la independència i empènyer en aquest sentit és bàsic. No ens fiem de ningú més que de qui tiri endavant la independència. Que no ens confonguin més. I no, no votarem per ningú que ens digui que en uns mesos ja ens ho arreglarà. Sabem perfectament qui ha retallat tot allò retallable i mai cap procés ha depès d'una sola persona. És ara l'hora de la independència, ni demà i ni demà passat.

Ara bé, si la majoria només s'assoleix en escons, caldrà aprovar una Llei de Sobirania i d'Autodeterminació que estableixi la preeminència de les institucions catalunyeses per tal que aquestes iniciïn un procés constituent que porti a un referèndum d'independència en un termini màxim de sis mesos. Això no equival a constituir ni participar en un Govern que torni a gestionar la misèria que genera el deute, l'ofegament de l'Estat espanyol i de la Unió Europea.

En els dos casos que he anomenat, ens caldrà estar presents sempre. En tot moment, a les institucions que estarem desmuntant i a les que estarem construint, però sobretot, i sobretot vol dir de totes les maneres possibles, caldrà estar al carrer, mobilitzant-nos segurament com mai abans ho haurem fet, davant dels qui vulguin sabotejar els resultats de les eleccions i les seves conseqüències i també davant dels que vulguin dilatar el procés per allargar i allargar el que no cal allargar més.

Dijous, 17 Setembre 2015 08:31

L'Espanya incapaç

Manel Jordana

Probablement una de les actituds més desconcertants del conflicte entre Catalunya i Espanya ha estat, i és, la negativa del govern espanyol a negociar. Negociar no és dir que podem seure a parlar de tot ... sempre que no es toqui això, allò i el de més enllà; és a dir, cap dels elements que són l'origen del conflicte. Tampoc augura una bona predisposició a negociar dir que estem disposats a considerar el "fet català" o la singularitat de Catalunya (ves a saber el què significa això), en algun moment a determinar no se sap quan. Paraules buides, quan darrere d'aquestes afirmacions hi rabioses brigades que, com sabem, no estan disposades a negociar res substancial. Aquest hermetisme, aquesta aparent al·lèrgia a negociar, requereix alguna explicació.

Amb el vostre permís, us proposo una tesi per què la prengueu en consideració. La gent acostuma a fer el que veu, el que experimenta, el que està acostumat. Suggereixo que els països també. És a dir la cultura política no és innata, s'aprèn, i per aquesta raó és sempre il·lustratiu rememorar la història. No és una tasca fàcil, perquè la història és complexa, freqüentment incompleta i, sovint, interpretativa. No obstant això, sí que crec que és possible intuir grans trets.

Primer Acte. És raonable considerar que la història de l'Espanya moderna comença allà per l'any 1400, amb el final de l'anomenada "Reconquesta", quan culmina amb l'ocupació de Granada i la subsegüent expulsió de moros, moriscos i jueus. És a dir, l'expulsió dels "llestos" de l'època: treballadors qualificats, historiadors, arquitectes, metges, comerciants, banquers etc etc; un autèntic daltabaix de la intelligentsia del país. Així, de cop, va quedar el país en mans dels guerrers, els capellans, els senyors feudals i els seus fills. No és poca cosa!

Segon Acte. Va ser essencialment aquest selecte personal el que va consolidar l'assentament castellà a Amèrica Llatina. Desafortunadament, poc es va beneficiar aquella Espanya de la "conquesta" d'Amèrica. Els enormes fluxos monetaris derivats de l'explotació de les colònies americanes no van servir per transformar el país, sinó per perpetuar els privilegis de l'elit, engreixar la cort de paràsits i enaltir als nous rics sorgits de l'espoli americà. Més encara, aquestes riqueses van acabar majoritàriament als bancs europeus, per finançar les campanyes militars de l'Espanya Imperial a Europa. Ja saben, els terços espanyols a Flandes i altres desventures.

Tercer Acte. Molt va guanyar Espanya durant aquells segles i molt va perdre; no, ho va perdre tot. Les colònies d'Espanya es van emancipar una rere l'altra i, que jo sàpiga, sense demanar permís a la metròpolis. Quan el bully (*) espanyol va perdre les últimes, Cuba i Filipines l’any 1898, confrontat per un altre bully més ferotge, els Estats Units, Espanya va quedar aïllada i empobrida, tan retrògrada com sempre. No és casual que no hi hagi avui una Commonwealth espanyola. Francament, els anglesos van ser molt més llestos. ¿Espanya? Doncs,... ‘qui a ferro mata a ferro mor'.

Quart Acte. Espanya mai es va recuperar de la patacada del 1898 i, amb això, em refereixo al fet que Espanya mai va ser capaç d'idear un nou projecte. Els deia que els hàbits no es canvien fàcilment, especialment els dolents. De manera que la compulsió colonial d'Espanya es va centrar en el segle XX a la perifèria peninsular. És a dir, en aquelles zones que d'una banda tenien més recursos i de l’altra eren diferents. L’autoritarisme no paeix bé l'assumpte de les diferències; "Cal espanyolitzar els catalans" deia recentment un que vostès ja saben. Així, la tràgica Guerra Civil espanyola va ser no només un conflicte de dretes versus esquerres, de monarquia versus república, sinó també un conflicte entre nacions. "Abans roja que trencada (antes roja que rota, vaja)", va dir algun personatge de l'època, un ressò del mantra que avui difon obsessivament Sr. José María Aznar.

Finale. La història d'Espanya, a la península i a ultramar és, malauradament, una història d'autoritarisme, imposició, violència i espoli; administrada amb la creu i l'espasa. I això té conseqüències. Als països de Llatinoamèrica els ha costat, i els segueix costant molt treure aquest hàbit de la violència, l'explotació per part de les oligarquies, les dictadures, els cops d'estat, les guerres. Al nacionalisme castellà-espanyol li costa molt entendre que negociar és reconèixer, respectar i cedir. Costa molt "desaprendre".

Naveguem ara al context actual. És clar que a Catalunya és important la defensa de la llengua, la cultura i les institucions. No obstant això, aquest no és el quid de la qüestió. La qüestió central és la sobirania. En altres paraules: és -sempre ho ha estat-- el control dels recursos i del poder de decisió. Em sembla raonable afirmar que la majoria de catalans entenen que sobirania ha d'anar inexorablement connectada a transformació. Transformació de moltes coses, però, sobretot social. No obstant això, no hi ha transformació possible sense control dels recursos i sense capacitat de decisió. Prengui nota Sr. Rabell.

El resultat de les properes eleccions a Catalunya comportarà un fet inevitable: la necessitat de negociar amb Espanya. De manera que el quid de la qüestió és el de la capacitat d'Espanya per negociar. Em temo que la pròpia història d'Espanya la incapacita per a aquest exercici. L'hàbit de conquerir, en el pitjor sentit de la paraula, no alimenta la virtut de negociar. Els repetits i inalterables posicionaments dels Rajoy, Aznar, González, Guerra, etc etc, amb tot el que representen (el nacionalisme espanyol), confirmen aquest temor.

Què pot fer Catalunya en aquestes circumstàncies? Europa no està per bel·licositats i Catalunya no té exèrcit, ni falta que li fa. Però als bullies xulescos se'ls confronta, se'ls diu prou, i se'ls fa recular amb la força més important de totes: una majoria de ciutadans armada de valors democràtics, addicta al raonament i el pacifisme, convençuda de la seva capacitat per decidir el seu futur. Com apunt final: els bullies no estan ben vistos a Europa.

Dimarts, 08 Setembre 2015 10:05

Refugiats

Joan Rueda

El drama dels refugiats de guerra no és pas nou. L'arribada de milers cada dia a les portes d'Europa i la vergonya que ha provocat confirmar que els nostres governants no saben com gestionar aquesta crisi o, pitjor encara, no ho consideren prioritari l'han tornat a posar en primer terme. Com ja és habitual, la primera resposta ha estat de la societat civil, la mateixa que als poblets dels països de l'Est o a l'alemany espera els refugiats per donar-los aigua o el que sigui.

Els països europeus estan obligats, pel fet de ser membres de l'ONU, a acollir tots els refugiats provinents d'estats en guerra. Aquesta és una norma, una altra, de la qual l'Estat espanyol fa cas omís. En tot cas, les entitats i, sortosament, unes institucions, bàsicament ajuntaments, les més properes als ciutadans, estan posant fil a l'agulla.

Però cal no oblidar l'arrel del problema. Les guerres. I, en el cas sirià, el fet que la pèssima gestió de les crisis iraquiana i siriana per part d'Occident ha desembocat en un monstre, Estat Islàmic. Un grup feixista que aniquila poble a poble provocant la fugida dels seus habitants. Per tant, si la clau per posar fi als moviments migratoris obligats és que les persones puguin sobreviure en unes condicions òptimes als seus països d'origen, en aquest cas, la comunitat internacional no només està obligada a acollir tots els refugiats sinó també a combatre els feixistes.

No es tracta només d'acollir, és tracta també de preparar-se, amb l'ajut dels refugiats, i del seu govern a l'exterior, per reconquerir el territori perquè la gent de Síria o de l'Iraq pugui viure en pau. Ara, això ja és més complicat... i més quan alguns dels que més criden contra Europa per, certament, no haver sabut gestionar la crisi a les seves fronteres estan aprofitant, per exemple, per aniquilar el poble kurd. Aylan Kurdi us ho explicaria... però ja no pot.

Dijous, 20 Agost 2015 07:53

La visualització del conflicte del ‘top manta’

Diana Vizán Aguado

Salou es va despertar aquest dimarts 11 d’agost amb un succés inesperat i desafortunat. De matinada - aquí en lloc del lleter, acostuma a ser la policia qui truca a hores intempestives- un home senegalès, sembla que relacionat amb el món il·legal del top manta, va morir al caure des del balcó quan fugia dels mossos d'esquadra que havien entrar a registrar el pis on vivia.

Amb aquest malaurat incident, es va posar de manifest la cara més dramàtica del top manta. Una activitat que s’ha acabat convertint en una atracció turística “simpàtica” i que l'autoritat "tolera", incapaç de resoldre el problema que genera el fet que molts immigrants no estiguin legalitzats i no puguin treballar amb el reconeixement de drets i deures.

Tan difícil és trobar una solució creativa que satisfaci tothom? Es podria, per exemple, promoure la venda legal de roba, objectes, artesania i servei de perruqueria propis del Senegal. D’aquesta manera es podria acabar amb l’ocupació il·legal de la via pública, que perjudica sovint als vianants i ciclistes com en el cas del passeig de Cambrils limítrof amb Salou, i la falsificació de marques, que perjudica al comerç local i a les persones involucrades. Una venda il·legal de productes falsificats que alimenta un consumisme ostentós, còmplice també d’aquest cercle viciós.
El top manta, símbol de la immigració mal gestionada i de la pobresa d'una Àfrica mal governada és una problemàtica latent a moltes ciutats catalanes. Un conflicte que aquest dimarts va sortir a la superfície a Salou, on la via del tren, tallada i ocupada tot el dia, va esdevenir el gest simbòlic del malestar d’una comunitat senegalesa indignada.

Els senegalesos són des de fa més de trenta anys el col·lectiu d’immigrants més nombrós a Salou i viuen de manera pacífica, tot i que bona part al marge de la legalitat. Per això, ha sorprès l'ús de la violència per part d’alguns membres d’aquesta comunitat com a conseqüència de la mort d'un compatriota: comerços, vehicles i mobiliari urbà destrossats i algunes persones ferides. Una protesta contra l’autoritat, tan mossos d'esquadra com el cònsol del Senegal, escridassat quan va visitar el lloc dels fets.

El més lamentable és que tot i la visualització del conflicte – que als aldarulls de Salou es va mostrar de la manera més descarnada- sembla difícil que els governs, locals i d’àmbits més generals, aconsegueixin trobar aviat una solució a la problemàtica del top manta que satisfaci a totes les parts implicades: immigració, comerç local, autoritats, ciutadania i turisme.

Dilluns, 03 Agost 2015 11:18

Agost

Xevi Sala

L'agost és la intensitat dels records continguda en un grapat de sorra de la nostra platja de tota la vida. Quan ens posem el banyador ens tornem nostàlgics perquè ens remulla la memòria la imatge de nosaltres mateixos dibuixant cors que després esborraran les onades o desafiant els talls de digestió amb capbussades insensates. Perquè els millors records són sempre els més insensats i perquè la insensatesa és l'únic antídot contra el pas del temps.

La roentor remullada d'aquest agost que encetem ens submergirà novament en l'aigua escumosa que un dia vam compartir amb els nostres pares i avui compartim amb els nostres fills. La mateixa aigua que ens va ensenyar a tirar-nos de caps i a aguantar la respiració per capturar garotes i estrelles; les mateixes roques que ens regalaven musclos i petxines a l'època en què el mar encara regalava alguna cosa. L'agost és el contrast de la cremor de la sorra a la planta dels peus i del calfred de l'aigua fresca a la panxa, i també és la pluja traïdora que tot ho esguerra i pot engegar-nos els plans a rodar.

No hi ha agost sense braçades i sense passejades pel camí de ronda, sense el refugi necessari del para-sol i sense la dutxa humil que al cap del dia ens alliberarà de la sal. I no hi ha agost sense records. Per això sap greu que el record que en tindran els nostres fills hagi de ser també el d'una platja que serveix per enterrar-hi les burilles dels fumadors incívics. És estrany que els alcaldes, que tan d'esforç han dedicat al manteniment i la millora de l'esbarjo estiuenc que ofereix el litoral, no apliquin duresa contra aquests excessos que converteixen les platges en un cementiri de nicotina. Bé que hem empentat una llei antitabac que prohibeix consumir-lo en espais públics.

Hi ha espais més públics que la platja? És normal que es permetin exhalacions contaminadores en indrets beneïts amb la preuada bandera blava de la Unió Europea? Si l'aigua del mar no pot ser un inodor exposat a les deposicions líquides i sòlides dels banyistes, per què hem de
resignar-nos a deixar que la sorra esdevingui el seu cendrer?

Divendres, 03 Juliol 2015 09:42

La qualitat de l'aire: realitat, mesura, informació i percepció

Jordi Fortuny i Guinart

Des d’un punt de vista general a la majoria de ciutats la qualitat de l’aire ha millorat en les últimes dècades. Podem afirmar que la contaminació visible i perceptible a l’aire -fum, pols o smog- ja no hi és present d’una manera permanent. En tot cas, es viuen situacions esporàdiques a causa d’incidents de tipus industrial, situacions meteorològiques específiques o d’altres. Tot plegat ha estat un èxit d’iniciatives ciutadanes i de polítiques mediambientals.

Tot i això, la qualitat de l’aire actual encara afecta la salut de les persones i el medi ambient en general. A moltes ciutats d’Europa, la qualitat de l’aire és una prioritat, per la qual cosa es controla de manera constant. També ho fem a Catalunya. Però en les últimes dècades a la majoria de les ciutats, la contaminació atmosfèrica d’origen industrial ha evolucionat cap a la contaminació de l’aire relacionada amb el trànsit de vehicles amb motor d’explosió.

Si pensem que més del 75% de la població europea viu en ciutats, la preocupació per la salut dels ciutadans en relació amb la contaminació i la qualitat del aire ha de ser prioritària. És per tot plegat que a l’hora d’avaluar la qualitat de l’aire, les diferents administracions responsables elaboren índexs de qualitat de l’aire com el Common Air Quality Index (CAQI) desenvolupat dins del projecte CITEAIR de la UE o com l’índex Català de la Qualitat de l’Aire (ICQA), que és l’indicador que fa servir la Generalitat de Catalunya per informar del nivell d’immissió de contaminants que es mesura mitjançant la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA).

Aquests índexs tenen per objectiu poder informar de l’estat de l’aire a la població de forma entenedora i global. Arribats aquí ens podem preguntar: de què ens informen realment? Quins són els paràmetres de qualitat? Aquests índexs de qualitat reflecteixen tots el contaminants? La resposta és que els índexs segueixen la lògica de la contaminació provocada pel trànsit i, en general, per la combustió de combustibles fòssils, ja sigui d’origen industrial o domèstic, és a dir, nivells d’immissió de monòxid de carboni (CO), diòxid de nitrogen (NO2), diòxid de sofre (SO2), ozó (O3) i partícules en suspensió (PM10).

A Tarragona, segons l’Idescat, el valor mitjà anual de ICQA és el millor de Catalunya amb valors els últims 5 anys al voltant de 70 punts, -en una escala que va de 100 a (-400) -. És d’esperar un valor com aquest? La resposta és que sí per dos motius principalment: la situació d’algunes estacions de la XVPCA, que no estan a prop d’una concentració de trànsit, com per exemple la caseta de la Laboral i, per altra banda, les condicions meteorològiques, concretament l’acció del mestral i en tot cas del règim de brises marines.

Però ens queda un dubte raonable. Tenim informació d’altres tipus de contaminants lligats a l’activitat industrial o portuària? Tot just fa un any es va presentar l’estudi impulsat per la plataforma “Cel net” juntament amb els ajuntaments del Morell, Perafort-Puigdelfí, Constantí i Vilallonga sota el títol “Avaluació real de la qualitat de l’aire mitjançant tècniques de control social, químic i modelització numèrica”, realitzat pel Laboratori del centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya. Les conclusions són determinants amb la presència elevada de contaminants com 1,3 butadiè i benzè en un percentatge significatiu dels controls realitzats.

Davant d’aquesta realitat es fa imprescindible sortir de dubtes, exercir els controls i les mesures pertinents. Per tant el grup municipal ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona impulsa la realització d’un estudi sobre la qualitat real de l’aire, així com la creació urgent de la Taula Territorial sobre la qualitat de l’aire i l’impacte de les emissions atmosfèriques al Camp de Tarragona.

Dijous, 02 Juliol 2015 13:11

Privatitzar la llibertat

Arga Sentís

Aquest primer de juliol el govern ha privatitzat la llibertat. Ens l’ha confiscat i l’ha posada a la seva disposició. Amb l’entrada en vigència de la Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, ha creat un estat de coses que només amb penes i treballs podem denominar encara democràcia.

Fa dies que es publiquen textos de tota mena explicant les noves i increïbles disposicions d’aquesta llei, les prohibicions que imposa i els delictes que crea. D’ara endavant, afirmen, ja no hi podran haver manifestacions que no s’hagin comunicat prèviament a les autoritats. Ni es podran fer davant d’edificis públics rellevants, com ara el Congrés, ni es podran convocar mitjançant les xarxes socials, ni en aquests mitjans s’hi podran fer comentaris. Ni es podrà intentar aturar un desnonament, ni fotografiar un policia. Per a totes aquestes coses, i algunes més, hi ha previstes multes elevadíssimes. Han convertit en delictes coses que fins ara no ho eren i, per si de cas, per a coses que encara no són delicte es reserven la possibilitat de sancions administratives.

Amb tot, el més escandalós d’aquesta llei és l’estat d’incertesa en que deixa els ciutadans i les ciutadanes sobre quines coses estan permeses i quines altres no. Per posar un exemple, no és que llei prohibeixi manifestar-se, és que restringeix l’ocupació de la via pública “en contra del que disposa la llei o les decisions adoptades en la seva aplicació per part de l’autoritat competent”. I tot el redactat és així. Confús, imprecís, emboirat. L’objectiu és clar: el govern s’ha autoconcedit un marge d’actuació il·limitada contra la població. Arbitràriament podrà decidir què és delicte i què no ho és, i triarà segons li vingui de gust quines conductes persegueix i quines tolera, de moment.

És aquesta manca de normes clares el que considero l’amenaça més greu per a les llibertats que encara fa uns dies teníem, i per al funcionament de la societat en general. Perquè, si el govern vol implantar aquesta llei, haurà de comptar amb un bon nombre de còmplices i col·laboradors necessaris. Una cosa és que el ministre de l’Interior encarregui una redacció ambigua que li permeti pràcticament fer el que vulgui, i una altra de ben diferent és condemnar una persona per un delicte derivat d’aquesta nova llei. Per què això sigui possible, caldrà que hi hagin policies que prestin declaració en el sentit que vol el ministre, fiscals que acusin compartint les mateixes teories i jutges que condemnin admetent idèntiques hipòtesis. Cal, doncs, tota una cadena d’arbitrarietats una rere l’altra perquè la mordassa funcioni tal com el PP l’ha concebuda. Amb la mala fe dels redactors de la llei no n’hi haurà prou. Caldrà esperar que els aparells de l’Estat i de la Justícia funcionin amb idèntica mala fe, per obtenir els resultats autoritaris que es pretenen.

Això és, precisament, el que ens pot apropar més a una dictadura: el clima d’hipocresia i de corrupció moral que genera l’autoritarisme. Per convertir un activista que protesta pacíficament al carrer en un delinqüent calen moltes figures habituals dels règims despòtics: els delators, els covards, els prevaricadors, totes aquelles persones que, estant en una situació d’autoritat, veuen només el que volen veure mentre tanquen els ulls a la realitat. Sense aquesta mena de còmplices, una llei tan imprecisa com la llei mordassa seria paper mullat.

Cal esperar, malgrat tot, que l’acte de barbàrie que representa aquest text legal doni pas a una tirania breu. El PP està esgotant els darrers mesos del seu mandat. La ciutadania té doncs, a les seves mans, la possibilitat d’enviar aquest text i els seus autors al museu dels horrors, simplement abstenint-se de votar-los tot optant, en canvi, per forces de progrés que esborrin com més aviat millor les seves obres i les seves malifetes.

Dilluns, 22 Juny 2015 12:46

Enric Massó i Riudoms

Xavier Garcia

Fa cosa d'un mes, la vila de Riudoms (Baix Camp), a través del Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar (fundat el 1978, un dels més actius dels molts que hi ha a Catalunya), va organitzar –amb el suport de l'Ajuntament i la Diputació de Tarragona– una sessió d'homenatge i estudi de la persona i obra del novel·lista i activista periodístic i polític Enric Massó i Urgellès (Barcelona, 1914-1986), en ocasió del centenari del seu naixement. Qui era Enric Massó i Urgellès? Com que ja fa gairebé trenta anys que va morir i com que, en aquest país, si no hi ha algú que et projecti al primer pla de l'actualitat, les persones i el que han fet s'obliden aviat, la bona i esforçada gent del Centre d'Estudis han fet santament de rescatar-lo per recordar una vida de fidelitat continuada a l'esperit de Catalunya (com deia el Dr. Trueta), a la justícia social (com va demostrar en multitud d'articles) i a la literatura pròpia del país, conreant-la en les diverses vessants d'home de teatre, novel·lista, narrador i articulista.

I això és el que es va anar detallant en la Jornada d'Estudi, la salutació i presentació de la qual anà a càrrec de Jordi Agràs, director de Cultura de la Generalitat a Tarragona; d'Anton Marc Caparó, president del Centre Riudomenc, i del poeta i periodista Miquel-Lluís Muntané i la filòloga Maria Eugènia Perea, els quals, recordant el que diuen els estatuts de l'entitat, van voler fer pública “la voluntat de fer conèixer l'obra de riudomencs que hagin destacat en el panorama cultural del nostre país”, com ja havien fet per escrit, poc després de la mort de Massó, a la molt notable revista que editen, anomenada Lo floc. I és que, per bé que nascut a Barcelona, els pares de Massó eren de Riudoms, i això –en el santoral de l'onomàstica local– imprimeix caràcter, doncs no deu ser pas perquè sí que en aquesta vila –beneïda terra d'avellaners i de crestalls d'hortalisses mironianes– hi van veure les primeres llums el beat Bonaventura, el transcendent Antoni Gaudí, l'entranyable compositor Joan Guinjoan i d'aquí a uns anys –ara que de poc ha depassat la seixantena– algú haurà de recordar, si pot ser en vida, el molt que ha fet per la cultura d'aquestes terres, amb ambició literària per a tota la catalanitat, l'Eugeni Perea i Simon, digne successor dels anteriors.

Doncs, tot això era present en l'ànim dels ponents convidats a aquesta Jornada d'Estudi, el primer dels quals, Carles Martí –de Castellvell del Camp, escriptor i viatger–, tractà la relació de Massó amb Riudoms, el poble que mitificà en les seves novel·les com Redoltes, del qual pouà el saborós llenguatge i, tant com això, la saviesa innata del viure dels homes i dones “doblegats a la terra, perquè la terra ho és tot”. El crític literari, editor i gestor cultural Oriol Izquierdo abordà la novel·lística de Massó, sobretot amb la sonada polèmica que se suscità en el món literari català, el 1960, en guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la Viure no és fàcil, un premi al qual també concorria Mercè Rodoreda amb la que havia de ser la molt celebrada La Plaça del Diamant. Al jurat, Pla i Fuster, com recordà Izquierdo, gairebé s'insultaren en favor i en contra de la novel·la de Massó, que hagué de pagar un llarg silenci posterior.

Per la seva banda, Enric Gallén, catedràtic de la UPF, expert en el teatre català dels segles XIX i XX, parlà de la dramatúrgia de Massó, destacant-ne el seu realisme i compromís social, el llenguatge popular i directe i el domini de la tècnica del diàleg escènic. Finalment, un servidor vaig parlar de la seva obra periodística, escampada entre 1975 i 1985 pels mitjans de l'època (Destino, El Correo Catalán, El Pont, Avui, Serra d'Or, Canigó i La Humanitat, d'ERC, partit del qual era militant) i reunida, el 2004, per Edicions Joica en el volum Viscut de prop. Recull d'articles periodístics, prologat per Miquel-Lluís Muntané, promotor amb Víctor Pallàs, la filla Margarida Massó (present a l'acte de Riudoms) i la mare d'aquesta, Concepció Ferrer (morta l'any passat), de l'edició d'aquests textos.

Tots ells donen fe d'una vida d'arriscada plenitud: dels anys vint, fundant revistes en català, amb el poeta i editor Janés i Olivé i Andreu Rosselló Pàmies, director d'El Correo Catalán després de la guerra, als anys trenta, militant al Partit Nacionalista Català, passant pel tràngol del 36-39 i l'exili posterior, on amb altres resistents catalans (entre ells Manuel Cruells) exercí importants tasques al servei dels aliats per veure si es decidien a foragitar Franco.

Dimecres, 27 Mai 2015 00:00

Una altra mirada als resultats del 24M a Reus

Isabel Martínez

Diumenge passat, la ciutadania va escollir per desena vegada en democràcia els regidors i les regidores que ens representaran a l'ajuntament de Reus durant els quatre propers anys. La pluralitat i l'ascens vertiginós d'algunes forces dibuixen un panorama en què el diàleg i la generositat política seran essencials si es vol arribar a pactes o acords puntuals per tirar endavant les polítiques que necessiten els ciutadans. De ben segur, en les properes setmanes –o mesos- hi haurà temps per analitzar el procés d'aquests acords amb detall i avaluar els hipotètics compromisos entre formacions tan si són de llarg abast o esporàdics.

Queda, però, una anàlisi per efectuar sobre els resultats de diumenge des d'un enfocament estrictament de les dades objectives. Una anàlisi que no es basa en les sigles en si mateixes si no en el nivell d'incorporació de regidores al present mandat. Només d'aquesta manera podem saber quant camí hem recorregut i quant ens queda encara per recórrer a nivell de participació política femenina a la ciutat. Una anàlisi d'urgència podria ser el següent. Dels 27 edils del desè mandat a l'Ajuntament de Reus, 11 són dones que –a diferència de fa 4 anys- estan representades en totes les candidatures sense excepció (CiU, CUP, C's, PSC, ERC, PP i Ara Reus). Si no hi ha cap canvi de darrera hora, únicament un grup municipal, ERC, tindrà com a portaveu una dona, Noemí Llauradó, de manera similar al que va passar l'any 2011 en què un sol grup, aleshores el PP, tenia una portaveu, Alícia Alegret. Sabem que en política res està escrit però si prenem com a exemple el desenvolupament de la campanya electoral, el lideratge de Llauradó sembla, a priori, menys turbulent que el de la seva predecessora.

Globalment, la representació femenina al consistori ha baixat de les 12 passades regidores a les 11 actuals. D'aquesta xifra, 7 dones són regidores per primer cop (Montserrat Caelles, Marta Llorens, Mariona Quadrada, Pepa Labrador, Núria Borrell, Ana Isabel Martínez, i Noemí Llauradó). Aquestes 7 noves representants se sumen a les 31 dones diferents que fins a la data havien estat regidores reusenques. Un fet que significa que en 36 anys de democràcia municipal, el grup de dones que ha estat regidora a la ciutat no supera, encara, la quantitat de 40 dones.

Pel que fa a longevitat als escons municipals, Dolors Sardà (CiU) i Dolors Compte (PP) són les regidores més veteranes al consistori en encetar, ambdues, el seu tercer mandat mentre que Montserrat Vilella de CiU i Cori Fargas d'Ara Reus iniciaran el seu segon. En aquesta ocasió, clarament, l'aire fresc, també en clau de gènere, guanya la partida a l'experiència a la institució en sumar 7 noves cares femenines.

Pàgina 117 de 119

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

BANER PE21 300x250pxAdvertisement

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..