Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Dissabte, 11 Juny 2016 10:39

El vot útil pel 26J és ERC

Jordi Salvador

No hi ha hagut cap grup parlamentari al Congrés dels diputats a Madrid que hagi votat polítiques d’esquerres, més avançades que ERC. És a dir, de la gent i per la gent. Cap altra grup parlamentari ha rebutjat a anar a retre vassallatge al rei, ha exhibit pancartes de solidaritat amb sindicalistes represaliats, amb els vaguistes francesos, etc. Cap altre grup parlamentari no ha deixat mai de parlar de República a la tribuna i alhora ha estat solidari amb la resta de les classes treballadores de la resta de l’estat des de la fraternitat més sincera i de tu a tu, de cara a cara, sent solidaris i respectuosos, però alhora demanant el mateix respecte al nostre procés i camí triat.

Hem defensat amb coratge, per exemple, totes les propostes a favor la llibertat (retirada de la llei mordaça), de la justícia social (defensat la pujada del salari mínim a mil euros a proposta nostre), de la igualtat entre homes i dones (propostes contra la violència de gènere), pels drets laborals (retirada de les dues reformes laborals, com demanen els sindicats), defensant el drets de vaga (vam presentar i defensar la proposta de derogació de l’art. 315,3 i pel dret de vaga), lluitar contra les deslocalitzacions i retorn d’ajuts públics d’empreses que han decidit marxar), hem demanat la derogació de la Llei Wert, hem defensat amb ungles i dents el territori (defensant la derogació del Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre, les indústries amenaçades com Covestro/Bayer i Ercros, un pla de manteniment i de reindustrialització per la demarcació de Tarragona, el corredor del mediterrani, una petició de comissió d’investigació pel cas castor...), i un llarg etcètera de mesures encaminades a recuperar tots els drets socials perduts per les classes treballadores (autònoms, assalariats, aturats, exclosos, petites empreses) i vatat a favor de qualsevol política a favor dels interessos de la gran majoria de la gent visqui on visqui.

Alhora, hem defensat amb unglès i dents la revolució catalana, la més important a Europa en les darreres dècades, iniciada des del carrer de manera clara el 2010, amb mobilitzacions multitudinàries el 2012, 2013, 2014, 2015 i 9 N que culminem amb la victòria del 27 S i la constitució del primer govern independentista de la història contemporània de Catalunya. Un mandat per iniciar el camí cap a un procés constituent que acabarà a les urnes en forma de referèndum d’una Constitució catalana. No hi ha altre camí. La via del referèndum acordat amb l’estat és impossible, i ho sap tothom. Ho saben els independentistes i també els autodeterministes de cor. Les classes populars de Catalunya no poden esperar més, no hem d’esperar més a què passi un procés de conversió col·lectiu al senat i al congrés espanyol, que hi hagi una majoria suficient per que podem fer un referèndum. Tant de bo, però com no serà així, molts catalans i catalanes hem iniciat un altre camí i Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, és i serà fidel a aquest camí com a partit sobiranista que no reconeix més sobirania que la del poble de Catalunya. I, alhora, sempre establint llaços fraternals amb la resta dels Països Catalans, i la resta dels pobles de l’estat espanyol i del món. Sempre hem estat partidaris de les relacions i de les unions de pobles lliures des de la seva llibertat i d’igual a igual i així seguirà sent.

Per tot això, pensem que la única opció política d’esquerres, republicana que agrupa independentistes i autodeterminsites (hem estat i som els campions en la defensa del referèndum, des de sempre!), sense cap altre supeditació que al poble de Catalunya, amb capacitat per establir llaços fraternals amb la resta de nacions de l’estat i del món, de tu a tu, d’igual a igual, des de la nostra llibertat, de manera fraternal, com a internacionalistes és ERC.

Per això comencem aquesta campanya electoral per les eleccions del 26 J amb molta convicció de què podem guanyar les eleccions malgrat els debats a 4, les seves enquestes a 4 i els seus aparell propagandístics, perquè podem presentar que hem estat com deia l’únic grup parlamentari republicà i d’esquerres que hem defensat amb la mateixa força els drets socials i els drets nacionals. Els únics que hem defensat aquesta gran il·lusió col·lectiva que és el procés de construcció d’una República Social Catalana i alhora sense oblidar-nos del dia dia de la gent votant sempre amb la resta de forces progressistes de l’estat pels interessos de les classes populars.

Dijous, 09 Juny 2016 11:28

Uns jocs insostenibles

Arga Sentís

A primers de mes, el Comitè Olímpic Espanyol va manifestar públicament la seva preocupació per la situació econòmica dels Jocs Mediterranis, afirmant fins i tot que les mancances en el pressupost operatiu n’amenaçaven la celebració. No és que no se sabés, és que una cosa així dita pel COE no feia més que reforçar la credibilitat de molts raonaments que s’han fet a la mateixa ciutat. Nosaltres fa temps que ho diem.
Posteriorment, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha fet saber coses contradictòries. S’ha mostrat d’acord a renunciar als Jocs si el 31 de juliol el Govern central no s’ha compromès a invertir més diners en aquest esdeveniment esportiu. Al mateix temps, manté la seva esperança que els Jocs s’acabin fent, i fins i tot xifra en tres milions d’euros els que pensa obtenir de patrocinadors privats en els pròxims dos mesos.

No cal dir que aquesta confusió no ajuda ni a la realització dels Jocs Mediterranis ni a una cancel•lació, serena i meditada, del projecte. Tinc la impressió que Ballesteros gesticula, amb l’esperança que l’escenificació i el soroll acabin fent sortir els diners d’alguna banda, no se sap ben bé com. Però la realitat és tossuda. Els comptes no quadren i els terminis se’ns tiren a sobre, si és que no han passat ja de llarg. I les decisions no acaben d’arribar.

Ara fa un any, en la sessió d’investidura del nou Ajuntament, ja vaig advertir Ballesteros que amb el seu optimisme no n’hi havia prou. Que aquests jocs podien ser una oportunitat si els diners arribaven a temps i l’esdeveniment deixava un bon llegat a la ciutat. Però que, en cas contrari, Tarragona es trobaria amb una altra hipoteca milionària que no pot assumir ni de bon tros. Per això el convidava a ser valent, a avaluar les xifres d’una manera realista i a dir que no, que així, en aquestes circumstàncies, sense diners ni sense un llegat tangible, la festa no es podia fer.

Ha passat un any i la situació, de fet, ha empitjorat. Perquè els diners segueixen sense arribar, mentre els organitzadors ha adquirit encara més compromisos i s’han licitat obres. Renunciar ara serà més car que haver-ho fet l’estiu del 2015, però encara sortirà a més bon preu que tirar endavant perquè sí i assumir tot el deute que es generarà.

Amb tot, en aquest moment el pitjor és la incertesa de qui hauria de tenir les coses clares. L’Ajuntament no pot emetre missatges contradictoris. L’optimisme oficial ha estat substituït per una mena d’ambigüitat no menys oficial. No pot ser que dissabte es doni a entendre que hi ha una mena d’ultimàtum a l’Estat perquè hi posi més diners i dilluns se’ns digui que uns altres diners, igualment hipotètics, procedents del patrocini privat, ja són en camí. Ens ho hem de creure, que les empreses donaran tres milions d’euros mentre el COE es prepara per tancar la barraca? I si arriben com per art de màgia i el Govern central no posa el que deu, què passarà?
Massa interrogants, massa irracionalitat. I tot, per voler mantenir fins al final una posició que, de fa molt de temps, es veia insostenible. Tarragona no pot contreure més deutes. A l’equip de Ballesteros no li demanem miracles. Però li exigim seny.

Dimarts, 07 Juny 2016 08:41

La privatització de les cures

Lourdes Quintero

El model de família dins de la societat capitalista i heteropatriarcal


çLa família és una construcció social, com a tal s’adapta als ítems que marca la societat, el que avui en dia entenem com a família, ni ha existit sempre, ni té perquè existir en un futur. Tot i el canvi en les famílies, donada l’entrada de la dona al mercat laboral, actualment encara s’imposa el model de família nuclear, amb uns rols econòmics completament desiguals. Les darreres reformes legislatives estan significant un retorn a les velles estructures basades en la desigualtat de gènere i l’exclusió social dels col·lectius més vulnerables, les polítiques públiques actuals, liderades fins ara per la dreta burgesia catòlica, segueixen fomentant aquest sistema de família nuclear. En aquest context de model “encobert” de família nuclear s’aborden les tasques de cures, el capitalisme no competeix amb si mateix, una empresa amb l’altra, sinó amb la família, i en particular amb el rol d’esposa-mare, la incorporació de la dona al món laboral no ha generat una distribució de tasques entre els membres de la família, sinó que ha significat una externalització d’aquestes que han passat de l’esfera privada (familiar), a l’esfera pública, que en el marc d’una societat capitalista, en un context de crisi, es tradueix en una delegació de funcions familiars a l’esfera mercantil. Si una dona pot anar a treballar, pot exercir càrrecs directius o dedicar-se a la política, és perquè probablement hi ha una altra dona que està realitzant totes les tasques de sosteniment de la vida o cures que ella no pot fer, una dona invisibilitzada i precària.

L’assalt del neoliberalisme al sistema públic

El neoliberalisme genera les seves mateixes crisis per anar reformant, revisant o, ara ja, assaltant el sistema públic. I el mecanisme és la privatització per substituir monopolis públics per grans oligopolis privats, ben connectats per afinitats selectives amb els responsables polítics que dissenyen les privatitzacions. Sota l’argument de que el client serà més lliure i poderós, es privatitza, en detriment de la qualitat dels serveis, la responsabilitat social, la cobertura pública, el control democràtic, la qualitat laboral dels treballadors, etc.

L’actualitat dels Serveis d’Assistència Domiciliària (SAD)

El SAD és el servei que s’ocupa de les cures, principalment de la gent gran, i s’ofereix des dels ens locals. En alguns casos, els SAD es gestionen directament des de l’Ajuntament o el Consell Comarcal, amb treballadors públics contractats directament per l’administració, però en la majoria de casos, actualment els SADs es troben externalitzats, gestionats per empreses mercantils. El capitalisme instrumentalitza els sentiments i l’amor, per a poder fer-hi beneficis. L’objectiu final de les empreses que es dediquen a les cures, en tant que negocis, només és obtenir guanys, tota la resta és únicament màrqueting per tal d’aconseguir més clients. Aquesta és la diferència bàsica entre l’esfera privada, la pública o la mercantil de les cures.

El SAD ha creat la figura de treballadora familiar (TF), però no ha consolidat la seva professionalització, i es tracta d’una professió feminitzada i molt precaritzada, aquesta tampoc ha servit per a valoritzar les tasques de cura com es mereixen, que segueixen menystingudes.

El fet que l’Estat comencés a reconèixer certa responsabilitat en la cura a la gent gran, era una pas endavant molt important per a entendre aquesta com a una necessitat col·lectiva i social, i que, per tant, no havia de tenir una resposta privada i individual, sinó pública i social. Tanmateix, el pas endavant va significar fer un pas enrere en el sistema públic, ja que el SAD ha estat un dels serveis socials que primer i més ràpidament s’ha externalitzat. La pública, com a institució comú més forta que existeix, hauria de tenir capacitat per a assumir una responsabilitat col·lectiva de la sostenibilitat de la vida, però el capitalisme és el gran desposseïdor d’aquesta funció, i avui en dia tenim aquesta institució al servei del procés de valorització. Per tant, el SAD és una de les puntes de llança de l’assalt al públic.

Des de la CUP ens reafirmem en què els SADs han de ser gestionats directament des del públic, revaloritzant el treball de TF i donar-li el prestigi i dignitat que li toca, i oferint als usuaris el millor servei, amb igualtat d’oportunitats, entenent les tasques de cura com a una responsabilitat social, pública i col·lectiva.

Dijous, 02 Juny 2016 16:38

El COE, el perro del hortelano

Albert Abelló

El Comitè Olímpic Espanyol (COE) és com el perro del horetelano: ni treballa ni deixa treballar als altres. No compleix els seus compromisos i, a sobre, es creu amb la potestat de criticar quan les coses no van bé. El secretari general de COE, Víctor Sánchez, que des de fa temps el veiem molt sovint per Tarragona, ha reconegut aquesta setmana el que el Grup Municipal de CiU ja vam anunciar fa més d’un any: La situació econòmica està amenaçant greument la celebració dels Jocs del Mediterrani 2017. S’ha de tenir la cara molt dura per queixar-se d’una situació que precisament ha provocat l’Estat espanyol, del qual depèn el COE.

No podem obviar l’evidència, és cert que els Jocs 2017 no van com haurien d’anar. De fet, des de bon principi, la gestió de l’equip de govern socialista (al qual ara s’ha afegit el PP com a nou soci) ha deixat molt que desitjar, però hi ha un altre gran culpable i aquest és, sens dubte, l’executiu espanyol. Aquest govern liderat pel PP es va comprometre ja fa uns quants anys a aportar 15 milions d’euros, diners que havien de servir per la construcció del centre aquàtic, la reforma de l’estadi d’atletisme i la millora del Nou Estadi del Gimnàstic. En les seves declaracions, el secretari general del COE criticava precisament que encara cal construir noves infraestructures i reformar equipaments. S’ha de ser cínic...Senyors del COE, si Tarragona avui dia no té finalitzats aquests treballs és per què encara no ha arribat ni un trist cèntim dels 15 milions d’euros que us vàreu comprometre a aportar.

Per si de cas no se’n recorden, els hi faig memòria. El centre aquàtic estava pressupostat en 7,6 milions d’euros i la reforma de l’estadi d’atletisme i del Nou Estadi del Gimnàstic estava pressupostada en 5 milions d’euros. I des pas, també els hi recordo que el mateix govern de l’Estat espanyol va arribar a invertir més de 40 milions d’euros en els Jocs Mediterranis d’Almeria l’any 2005. Queixar-se és un esport aparentment barat que requereix molt poc esforç, els hi proposem, però, senyors del COE, que no perdin més temps en critiques i que treballin per aconseguir el finançament compromès. No volem més engrunes i ara mateix no tenim temps per perdre més temps.

Prenguin exemple de les administracions que sí han i estan complint els seus compromisos: La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i nombrosos ajuntaments del territori. I no només administracions, són milers els voluntaris que han fet una aposta clara i decidia pels Jocs del Mediterrani 2017. Treballin perquè aquests Jocs no només es facin, sinó que siguin un èxit. La ciutat de Tarragona no pot fer més el ridícul i el que menys necessitem ara mateix són perros del hortelano. Treballin i deixin treballar.

Dilluns, 30 Mai 2016 10:07

Planificar

Montse Masdeu

En pocs mesos he viscut dos processos de selecció de direcció de dues escoles de Cambrils. He viscut aquests dos processos perquè hi ha hagut relleu en la direcció dels dos centres i llavors ha calgut un canvi de director o directora. Un dels processos de selecció fa referència a l’Escola de Primària la Marinada i l’altre a l’Escola de Música de Cambrils (EMMC).

En l’àmbit educatiu els canvis de direcció es realitzen cada quatre anys per la millora de la qualitat educativa. En aquestes dues escoles el canvi de direcció ha estat per altres motius. En el cas de la Marinada ha estat per la jubilació de l’anterior directora, i en el cas de l’EMMC per decisió de l’anterior direcció en deixar el càrrec al mes de març. Sabem que qualsevol canvi dins l’àmbit educatiu pot provocar moments d’incertesa i actituds de negació davant el canvi, però està demostrat que regenerar les direccions periòdicament permet evolucionar i enriquir-se regularment. Així doncs, cal prendre’s aquests canvis com una millora, avenç i progrés col·lectiu.

En aquests dos processos de selecció que he viscut s’ha creat una comissió d’experts, és a dir un tribunal que ha valorat el projecte presentat pel nou aspirant a ser director o directora. La comissió ha qualificat de manera objectiva els mèrits relacionats amb les competències professionals, la idoneïtat i l’experiència en l’àmbit de gestió i de la docència. I també ha qualificat de manera rellevant el projecte pedagògic que es presenta i la seva capacitat de lideratge.

Des del meu punt de vista, en l’àmbit educatiu necessitem directors i directores amb una autonomia d’actuació, és a dir amb capacitat per fer canvis metodològics, canvis d’organització del temps, canvis en les funcions i responsabilitats del seu professorat i canvis en la manera de relacionar-se amb els pares i mares, i també amb el seu entorn proper. A la vegada, necessitem directors i directores amb poder, que prenguin decisions i que manin sobre el professorat. Manar no sempre està renyit amb actuar democràticament i de vegades evita que els canvis es facin eterns o que tot s’aturi i res avanci. Necessitem uns directors o directores amb formació amb competències en gestió de direcció i un saber portar a les persones. No qualsevol pot liderar una organització orientada al canvi. Necessitem directors que planifiquin un projecte pedagògic, creat i dirigit per satisfer les necessitats educatives dels seus alumnes amb plena gestió de recursos i una alta responsabilitat.

Aquest projecte pedagògic, especialment important per planificar el dia a dia de l’escola, ha de ser valorat per la comissió d’experts que el quantificarà. I tal com explica P.F Druker, escriptor en gestió d’organitzacions: “Planificar no significa saber quina decisió prendré demà, sinó quina decisió he prendre avui per aconseguir allò que vull demà”. Per tant, ha de ser un projecte que planifiqui a llarg temps, amb futur.

Per la direcció de l’EMMC s’han presentat dos projectes que segons el tribunal els ha mancat d’una formació amb competències de gestió de direcció i desenvolupament de la funció directiva. El tribunal ha recomanat als aspirants que han presentat el projecte i al claustre, un temps de formació en aquesta competència i tornar a emprendre un nou procés de selecció a finals d’any.

El proper curs l’EMMC continuarà amb l’anterior projecte pedagògic i la direcció la durà a terme els dos aspirants a ser directors. Aquest serà una curs on caldrà planificar i caminar conjuntament, amb responsabilitat i ganes de fer-ho. Estic convençuda que l’alta professionalitat del professorat i el recolzament de les famílies ajudaran a que l’escola de música cada vegada obtingui millors resultats en tot. I l'escola, com qualsevol altre organització, ha d’aprendre i per aprendre i obtenir bones pràctiques ha de voler fer-ho, i aquesta escola, la de música, ho fa i ho continuarà fent, n'estic convençuda.

Dimarts, 24 Mai 2016 11:27

Per marcar, s’ha de xutar

Albert Abelló

Com deia Johan Cruyff, “para marcar, debes chutar” i en els plenaris municipals de l’Ajuntament de Tarragona regategem, driblem, fem passades curtes, llargues i enrere, alguns de tant en tant juguen brut, d’altres fan teatre i uns quants fins i tot intenten enganyar l’àrbitre, però xutar ningú xuta i, per tant, no marquem cap gol. Des del juliol de l’any passat fins al passat mes de març a l’Ajuntament s’han celebrat vuit plens municipals on s’han presentat, exposat, debatut i votat 120 mocions. D’aquestes 120 propostes, només 59 s’han aprovat, però el més insòlit és que cap s’ha dut a terme. El resultat ha sigut zero. Hem dedicat hores i hores presentant i debaten mocions que no han servit de res, no hem marcat ni un gol.

Bona part del temps del plenari municipal ens estem equivocant de porteria. Gairebé la meitat de les 120 mocions presentades, exposades i debatudes no tenen res a veure amb la ciutat, són mocions legítimes però que no contribueixen en la millora de la ciutat de Tarragona ni en la qualitat de vida dels seus ciutadans. Algun cop hem avançat cap la porteria adequada i fins i tot hem estat apunt de marcar, però l’àrbitre ha aturat la jugada, les propostes aprovades s’han quedat en paper mullat perquè des de l’equip de govern no hi ha hagut la voluntat de fer realitat allò que el plenari ha aprovat.

El senyor Ballesteros (PSC), i ara també el seu company de viatge el senyor Alejandro Fernández (PP), repeteixen dia sí i dia també que les mocions no són més que declaracions d’intencions i que, per tant, no estan obligats a fer-les realitat. On és, doncs, la voluntat política? Si les coses no són obligatòries, tot i ser favorables per la ciutat, no cal fer-les? Estem perdent temps i diners públics i seguim sense xutar. No s’ha desencallat cap dels grans projectes pendents de la ciutat com són el Banc d’Espanya, la Tabacalera, la Savinosa, el pàrquing Jaume I o el Mercat Central. Les sessions plenàries no estan servint per millorar la qualitat de vida dels que precisament aporten aquests recursos públics, els ciutadans de Tarragona, provocant una sobrecàrrega de feina molt important a l’àrea administrativa i un sobrecost d’uns 200.000 euros anuals. Estem malbaratant recursos públics en una ciutat on precisament no en sobren. Si un dels nostres principals objectius com a consellers és millorar l’eficàcia administrativa, quin exemple estem donant?

És per tot això que en el plenari del passat divendres 20 de maig el Grup Municipal de CiU vam presentar una moció per aconseguir que les sessions plenàries siguin més eficaces i productives. Lluny d’imposar cap mena de norma, proposàvem que s’establís un mètode encaminat a què els plens siguin més operatius, productius i contribueixin a la millora de la ciutat. Sembla ser, però, que a la resta dels grups municipals no els hi preocupa en absolut continuar malbaratant recursos públics i ja els hi sembla bé continuar jugant sense necessitat de guanyar res per la ciutat.

Cal, d’una vegada per totes, enfrontar-nos als problemes i buscar-hi solucions. Tarragona necessita menys teatre i més gols, hem de xutar, marcar i guanyar.

Divendres, 20 Mai 2016 08:28

Són desplaçats, que no els estem pas refugiant

Montse Aumatell i Arnau

A setembre de 2015 els menors desplaçats rondaven els cinc milions i mig. Més de déu mil menors més han mort a causa de la guerra. Una guerra que ja porta més de cent mil morts.

Cal recordar que va ser després de finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'any 1948, quan l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Semblava que els governants d'Europa entenien que era imprescindible que els humans ens entenguéssim i que intentéssim no matar-nos entre nosaltres. Els anys han passat, les guerres s'han succeït, i la importància que se li donava a vetllar pels Drets Humans sembla que s'ha esvaït.
El passat més de març la Unió Europea i Turquia signaven un acord on tancaven fronteres i deixaven (i deixen) als desplaçats siris a les portes d'Europa. Un acord que permet l'expulsió de les persones que arriben a Grècia a Turquia, sense importar l'edat, la nacionalitat, les circumstàncies personals o les causes que els van obligar a fugir del seu país. Aquest acord vulnera el marc legislatiu de la UE, en matèria d'asil, en particular les Directives 2008/115/CE relativa a normes i procediments per al retorn dels nacionals de tercers països en situació irregular; la 2013/32/UE relativa a la concessió o retirada de la protecció internacional, i la 2013/33/UE relativa a les normes per a l'acollida dels sol·licitants de protecció internacional. Així com el dret d'asil i la prohibició d'expulsions col·lectives consagrats a la Carta dels Drets Fonamentals de la UE. A més, els Estats tenen unes responsabilitats en relació a les persones refugiades en compliment de la Convenció de Ginebra, la Convenció contra la Tortura i el Conveni per a la Protecció dels drets humans i llibertats fonamentals.

D'aquí unes quantes dècades potser, algun tribunal jutjarà a la Unió Europea per crims contra la humanitat. Per haver deixat morir a centenars de milers de persones a les seves fronteres –i no només procedents de Síria--. Però aleshores, com passa massa sovint, pels morts i per les seves famílies ja serà massa tard.

Ara, de moment, el Comitè Català d'Ajuda al Refugiat (CCAR) ha decidit denunciar l'acord UE-Turquia davant la Comissió Europea, el Consell d'Europa i el Defensor del Poble Europeu per la vulneració dels drets de les persones refugiades, i aquest divendres ens ho vindran a explicar dins les jornades que des de la Secció de Dret Constitucional i Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Tarragona, iniciarem entorn les persones refugiades. Tindrem a la lletrada del CCAR Anna Figueras i també a les activistes Laura Aguadé i Lluïsa Pinyol, d'Stop Mare Mortum Tarragona que ens parlaran de les Vies Segures, els camps de refugiats i la mobilització social.

Deia Joan Salvat-Papasseit, treballador i poeta, que “Fer l'ofici de rei és, a més d'indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu a un rei, penseu que és el cabdill d'un poble d'embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos...” i tenia raó.

Aquest dijous 19 de maig de 2016, el rei d'Espanya, a qui per llei no es pot blasmar ni insultar, serà a Tarragona per fer pública quina serà la mascota de les miniolimpíades del Mediterrani Tarragona 2017. I, com a rei que és i per la feina que fa, riurà i se’n riurà. Nosaltres no ho farem amb ell ni amb els seus súbdits, que li han demanat que vingui a posar una mica més de caspa a una ciutat que entre Nadal i Setmana Santa badalla de gust sense fer massa ganyotes, no fóra cas... Riurà el rei ben envoltat de súbdits que riuran quan ell rigui perquè aquesta és la seva feina: riure i fotre-se'n dels qui li han donat la vida regalada que té.

De fet, és ben lògic que el rei rigui i se'n rigui, perquè els súbdits, el “poble d’embrutits” tal com els descrivia Salvat, són tropa i se’l miren des de baix, enlluernats per la llum que desprèn... la clenxa que gasta el borbó. Qui, si no fos un súbdit embrutit, acceptaria donar una vida regalada a un senyor i a tota la seva família només pel fet que el seu pare ja era rei...? Ningú.

A son besavi Alfonso, el va fer fora el poble lliurement en votació pública, i el seu avi Juan es va apartar a favor del seu fill Juan Carlos, perquè així ho desitjava el criminal Franco. A Felipe, fill de Juan Carlos, li va donar el títol i el sou -que no la feina- una llei de successió masclista que explicitava que les dones no valien tant com els homes i per això no és reina cap de les seves germanes, Cristina o Elena. Dinastia, en diuen... Ja ho sabeu allò que cantava l'Evaristo de La Polla Records referint-se a qualsevol dels possibles reis -llevat del Peret, és clar- , que “un rei no és rei per voluntat divina sinó perquè els seus avantpassats...” i fins a aquí puc llegir sense fer cap a la misèria via pena de multa o presó.

Però les catalanes i els catalans tenim la refotuda mania d’insultar els reis més que no pas riure quan ells riuen. Recordin, sinó, les molt diverses versions de la cançoneta tradicional degolla-reis que Mesclat va popularitzar i que recitada al plenari de Tarragona, l’alcalde Ballesteros va qualificar com a “masclista” sense ni tan sols entendre la lletra, just davall del retrat del rei que és rei perquè les seves germanes, com a dones que són, no ho podien ser malgrat fossin més grans que ell. Curiositats estètiques –i ètiques- dels plens municipals de Tarragona...

Serà aquesta mania que tenim catalanes i catalans, i moltes d’altres arreu dels territoris on Felipe regna, la que ens fa no tancar boca davant absurditats monàrquiques com aquesta que es diu espanyola i és borbònica i, per tant, d’arrel criminal. Recorda, recorda, el cap de Moragues en una gàbia de ferro... No, no l’insulto ni molt menys, ni dient-li criminal ni dient-li lladre, pocavergonya, masclista, explotador, dropo o no ningú. Ho dic només amb voluntat d'antologar algunes de les “feines” que han fet els reis gràcies als quals ell ho és, ell que per a escarni de totes les que el mirarem riure, porta el nom de qui va fer cremar Xàtiva amb la nostra gent dins i mai no ha demanat perdó en nom de la institució que representa.

Acabava el poeta que havia guardat fusta al moll la seva reflexió sobre els reis dient que “Tot el perill es troba en que algun dia els súbdits poden deixar de riure” i també tenia raó. Nosaltres fa dies que hem deixat de riure-li les gràcies a aquest poll ressuscitat que encara avui no sabem de què fa ni de què treballa però tenim clar que ho fa amb l’esquena dreta. I no tenim rei. I riem sempre que volem. I de gust. I res al món es pot comparar a no ser ni esclau ni súbdit ni poble embrutit o deixar de ser-ho.

Dimarts, 17 Mai 2016 12:29

La Competitivitat i el Sector Químic

Ignasi Rodríguez

A la darrera reunió del Panel de l'AEQT vàrem tenir la, probablement irrepetible, oportunitat de presenciar una reunió de la plana major de la indústria química a Tarragona. La iniciativa, d'entrada molt ambiciosa i molt ben duta a terme, es va materialitzar amb la presència massiva de directius i alts càrrecs de les principals companyies que operen al nostre territori. Gairebé hi havia tants directius com panelistes. Asseguts intercalats, la reunió ja es sentia cabdal fins i tot abans de començar.

Tot plegat començà a rodar amb la benvinguda i la presentació d'un nou company. En Joan Llatse, assegut al meu costat, va tenir un debut de Champions. Tot seguit, i després d'una petita posada en precedents, cadascun dels representants de Dow Chemical, Covestro, Repsol, BASF, Ercros i Messer varen anar detallant en quina mesura els afectaven els dos principals problemes a què s'enfronta el sector ara mateix: l'altíssim preu de l'energia i la manca d'infraestructures més competents.

Més enllà dels detalls de cada companyia, des del primer moment ja es va respirar un aire de conversa multibanda. Al comentari d'un se n'hi afegia la puntualització de l’altre; a l’opinió d'en Kepa Diaz (Dow Chemical) s'hi apuntava Anne Berg (BASF) tot assentint amb el cap, emfatitzant les paraules del directiu basc. Des del punt de vista de panelista, va ser un plaer veure tots aquells intercanvis d’opinions i respostes sinceres als dubtes que hi anaven afegint els panelistes. Així doncs, vaig poder anar filant la meva pròpia opinió sobre el present i el futur d’aquests dos reptes (infraestructures i energia).

Com a ciutadà de peu, un té la sensació que les companyies centren el seu dia a dia en esbrinar com fer millors productes amb un cost més eficient per a poder guanyar més calers. La realitat, sense estar-ne gaire allunyada, em va semblar molt més humana i compromesa amb el territori. Dia si dia també, els responsables de les fàbriques del nostre entorn s’han d’enfrontar a una administració que, de tan preocupada pel curt-terminisme de les urnes, s’oblida que, amb quatre lleis ben fetes, podrien salvar una indústria puntera a Europa. 'El dia de la marmota’ és una pel·lícula que narra la història d’un dia que es repeteix infinitament. Aquesta és la sensació que tenen tots els directius a l’hora de picar a la porta del ministre o conseller de torn.

Tot i la impotència derivada del tracte amb la burocràcia i la política, crec que tenim un teixit directiu igual de capficat per mantenir les plantes allà on són com per fer calers. Dos elements indissociables que han de mantenir viu el complex químic més important del sud d’Europa.

Dijous, 12 Mai 2016 09:49

Sobre el procés de preinscripció escolar a Reus i a Tarragona

Marta Minguella Rebull

La delegació territorial d’ensenyament a Tarragona no progressa adequadament en termes de transparència. Ja s’ha fet tendència que els sindicats i associacions haguem d’analitzar els resultats de les polítiques educatives a partir de les dades que apareixen en els mitjans. En desconeixem els motius encara que ens els podem imaginar, però tot i haver-ho demanat amb insistència, a dia d’avui no hem rebut informació veraç i oficial pel que fa als números de sol·licituds de preinscripció de les escoles de primària.

Doncs bé, com que els dies corren, no dilatarem més la publicació de les nostres impressions sobre el procediment de matrícula i inscripció per al curs 2016-2017. Començarem el relat a partir del titular que encapçalava el Diari de Tarragona el dilluns 9 de maig i que afirmava “Las escuelas concertadas, las más solicitadas en Tarragona y Reus”. Sobta llegir aquestes paraules perquè la tendència a la resta del territori demostra que s’està produint un augment de sol·licituds en l’escola pública en detriment de les de la concertada. El mateix dia M. Jesús Ibáñez publicava a El Periódico “La caída demogràfica se ceba en la escuela concertada, que pierde el 6% de las aulas”. I el dia següent El País publica “Enseñanza cierra más grupos de concertada que de pública”. La contradicció entre aquestes dades va fer créixer el nostre interès per la lectura de la notícia de Tarragona.

I efectivament, després d’analitzar els números que s’exposen a l’article podem afirmar que la informació del titular tergiversa la realitat ja que entre Reus i Tarragona hi ha 1221 sol·licituds a l’escola pública i 977 a la concertada. A més a més, el text afegeix sentències greus que comentaré més endavant com “La escuela concertada es de nuevo la preferida por los padres que se pueden permitir pagarla”.

És evident que aquesta notícia no està signada pel Departament d’Ensenyament i per tant podríem discutir el grau de responsabilitat que hi té davant la informació que inclou, però m’atreviria a dir el grau és elevat. En primer lloc, perquè en el disseny de l’oferta de places l’escola pública hi surt perdent sempre ja que s’hi tanquen grups abans d’obrir el procés de preinscripció i en canvi els de la concertada es mantenen. En segon lloc, el departament també és responsable que a la ciutat de Tarragona, segons fonts del diari, hi hagi una oferta de 726 places públiques i 675 de concertades, és a dir, el percentatge és gairebé del 50% per a cadascuna de les modalitats.

Finalment, la complicitat del departament amb la informació que publica el diari també la demostra el fet que no l’hagi desmentit. Es pot reconèixer la dificultat que implicaria respondre tots els articles que fan referència a dades educatives, si més no hagués estat reconfortant i tranquil·litzador que com a mínim hi hagués hagut una resposta contundent des de la direcció dels ST de Tarragona amb les correccions oportunes relacionades amb l’article del diari més llegit del territori. Ens hagués satisfet que des del Departament s’hagués expressat la confiança en el sistema públic denunciant la part del text que afirma que les famílies que s’ho poden permetre trien la concertada. En què quedem? Estem pagant, molt a disgust nostre, la concertada amb fons públics i permetem les quotes que hi restringeixen l’accés a la majoria de la població?

Una vegada més es confirma l’estructura del nostre sistema educatiu fomenta la segregació i per tant les diferències entre l’alumnat que es tradueixen en desigualtat social. Ens hagués agradat que els gestors de les polítiques educatives de Reus i Tarragona haguessin trencat aquesta tendència, perquè el món és de les valentes, diuen. Confirmem però, que en educació també, el món és dels seus amos.

Mentrestant seguirem esperant dades oficials, encara que segurament no dibuixaran una realitat gaire diferent del que acabem d'explicar.

Pàgina 114 de 122

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..