Una de les majors amenaces a què actualment està sotmesa la informació política és el que s’anomenen fake news, o notícies falses. És una estratègia comunicativa basada en la mentida i que té la finalitat de manipular la consciència i, en conseqüència, el comportament electoral dels ciutadans. Algú dirà que això és tan vell com la política i potser tindrà raó, el que ha canviat és la capacitat dels mitjans de comunicació, formals i informals, de penetrar a la nostra quotidianitat.

Tarragona és l'única ciutat Patrimoni Mundial declarada per la Unesco a Catalunya.

La propera legislatura veient com va tot, hi hauria d’haver dues grans coalicions als principals municipis: els de sempre lluitant perquè no canviï res, tot es mantingui igual amb una mica de xapa i pintura perquè sembli que s’ha de fer alguna cosa, però tot estigui igual que sempre.

Ese debería ser el titular de cualquier escrito de un regidor de gobierno de un municipio turístico como Cambrils. Un titular dando la bienvenida a extremeños, vascos, andaluces, aragoneses, franceses, y a cualquier ciudadano que desde el rincón del mundo que venga decida, como hacen miles de personas cada año, visitar la ciudad de Cambrils. Un titular comúnmente utilizado en las entradas a los municipios, en los folletos de la ciudad.

Navegant per internet vaig trobar una oferta en la qual un restaurant oferia mariscades completes a 8 euros per comensal, inclosa la beguda i les postres. La sorpresa va ser important, i la posterior indignació també. Com es pot oferir una mariscada amb una mínima qualitat i servei a aquest preu?, Quin marisc serveixen?

Aquí al Vendrell tenim quatre pilars que a mesura que passen els anys es van consolidant perquè els del seu costat van minvant i aquests protagonistes cada cop són més alts i més ferms.

Davant l’hora greu que està vivint el nostre país, amb la vulneració dels drets i les llibertats polítiques que afecta a les nostres institucions democràtiques i a la ciutadania de Catalunya, m'agradaria traslladar les següents reflexions.

Sense caure en tremendismes ni en l’absurda aplicació de la consigna de “no violència” contra gent que no en practica de cap de les maneres (llençar ous o cridar consignes no és violència, per exemple) que alguns mitjans i organitzacions independentistes fan aquests dies, és clar que l’Estat participa en les respostes ciutadanes contra la repressió que el mateix Estat practica. És a dir, que és més que clar que una part dels conflictes més violents vistos als carrers de les nostres ciutats en relació amb l’independentisme actual són provocats per agents infiltrats a sou de l’Estat espanyol.

En quin mal moment, unes breus paraules poden fer tant de mal? En quin moment, fruit de la situació, la incertesa i la desesperació, se’ns ha tornat la pell tant fina? En quin moment hem perdut la memòria per esdevenir tant categòrics i fulminants al mateix temps, encara que sigui fruit d’una escassa reflexió?

No han servit de res les mans esteses, no han servit de res les crides a la moderació, no ha servit de res el pacifisme radical, no han servit de res les explicacions davant del jutge...