Poc a poc els consistoris estan acostumats a externalitzar els seus serveis a través de concursos i licitacions perquè alguna empresa se’n faci càrrec de gestionar un servei o subministrar materials.

Qui decideix, que et posin un casino al costat de casa? I què pots fer, un cop han pres la decisió? Perquè això dels casinos ve a ser com una maledicció bíblica. Un cop se li ha acudit a algú poden passar anys i panys i tota mena de circumstàncies, però el projecte no decau mai. Govern rere govern i empresari rere empresari, remouran cels i terra fins que s’instal·lin les ruletes i les timbes. Hem vist cancel·lar obres públiques i projectes industrials, però encara ens falta per veure algú que es desdigui de fer un casino.

La sentència del ‘cas Gürtel’ ha sacsejat la vida política del país. És una prova irrefutable de la corrupció del Partit Popular, de que la formació de Mariano Rajoy és responsable civil a títol lucratiu de la trama de corrupció i del finançament il·legal del seu partit.

El debat terminològic sobre la denominació que han de tenir els activistes, els artistes i els membres del govern de la Generalitat empresonats els darrers mesos no és innocu i, per tant, cal afrontar-lo. La categoria a la qual pertanyen no és només nominal i té rellevants conseqüències morals, polítiques i pràctiques que afecten la seva llibertat i la de tots els conciutadans de l’Estat espanyol. Em proposo apuntar algunes evidències que justifiquen que el seu empresonament es deu a causes polítiques i degut a la ideologia que professen, fet que qüestiona de dalt a baix la democràcia espanyola i la separació de poders indispensable en qualsevol estat de dret. Valgui una reflexió inicial: cap país, per dictadura que sigui, reconeix els seus presoners com a presos polítics perquè això restaria legitimitat a la pròpia autoritat estatal. 

Aquest passat cap de setmana vaig estar amb un grup d’estudiants d’anglès a la zona de Wales, en un poble costaner. Una de les primeres coses que ens varen sorprendre és que entre dos quarts de cinc de la tarda i les sis totes les botigues tancaven les seves portes. A partir d’aquesta hora el carrer quedava buit. Més tard depèn si era festiu o laborable podries veure com hi havia una mica de gent pels carrers i places.

No descobreixo cap secret si dic que la mobilitat continua sent una de les assignatures pendents de Tarragona, i no pas una d’aquelles que es convalida per art de màgia. Resoldre la mobilitat de la nostra ciutat, la comunicació eficient entre tots els trams de la via pública, la convivència entre vehicles i persones, la pacificació del trànsit i la seguretat dels vianants no és una qüestió menor.

El règim franquista va exercir una severa repressió contra aquell qui pensés diferent: judicis sumaríssims amb tribunals d’excepció, depuració de mestres, censura als mitjans de comunicació, càrregues policials contra gent pacífica... això va derivar en una llarga llista de represaliats. Tot i així el règim franquista va voler fer veure que existia una situació de normalitat i va intentar mostrar una cara més amable: apropant el seu cos militar a la població amb concerts de la banda militar, amb exhibicions aèries, demostracions de paracaigudistes, desfilades militars... i sobretot amb una indústria cinematogràfica que ensenyava els valors nacional catòlics i mostrava aquesta “normalitat”. Pel·lícules de nostàlgia i naftalina es van poder veure durant una bona pila d’anys a les tardes de dissabtes a TVE.

El pròxim dissabte 26 de maig seré al concert per la Llibertat del Camp de Tarragona al Parc de Sant Jordi de Reus. No hi aniré tan sols per solidaritat amb els presos i els exiliats polítics sinó per dignitat, per seguir donant suport a les decisions i actes que van emprendre i que els han dut a prendre la dura decisió de marxar de casa seva. O els han reclòs injustament lluny de les seves famílies.

En principi el Vendrell és la capital del Baix Penedès amb una població que s’aprova als 40.000 habitants encabits en una superfície de 36,8 metres quadrats. Un municipi que està al mig de tot plegat i al final resulta que no està enlloc. Estem a cavall de Barcelona i Tarragona, però no som el suficientment importants per tenir una entitat pròpia i marcada. Passen moltes vies amunt i avall. Algunes tenen parades, però en altres ens hem de conformar a veure com passen els trens des de l’àtic de casa.

Com en un malson que no s’acaba mai, la situació a Palestina empitjora cada dia que passa.