Este año la consigna del Día Mundial del Turismo 2016 es 'Turismo accesible para todos'. No podemos obviar que Salou es una plaza turística, pero ¿es accesible?

En algún momento de nuestra vida todos hemos sufrido algún tipo de discapacidad –tanto turistas como vencimos del municipio-, ya sea una enfermedad transitoria, una operación, una fractura puntual, un embarazo o sencillamente hacerse mayor. La incapacidad no afecta únicamente a una pequeña parte de la población, que la padece permanentemente, sino que es algo que sufren todas las familias de forma directa o indirecta.

Por eso, desde el Grup Municipal de Ciutadans (C’s) Salou, hemos querido presentar una iniciativa para el próximo pleno en el que pedimos el desarrollo de un Plan de Accesibilidad Universal en nuestro municipio que cuente con la participación de las entidades y colectivos afectados para recoger las necesidades reales de primera mano. Así como, la creación de un grupo de trabajo para un fijar un calendario de actuaciones y llevar a cabo el seguimiento del Plan Municipal de Accesibilidad. Y finalmente, adherir al ayuntamiento de Salou a la plataforma 'Meta 2017', especialistas en materias de accesibilidad universal.

Está más que demostrado que una mejor accesibilidad mejora la vida de las personas y debe ser un compromiso y una responsabilidad para todos los que estamos trabajando para los vecinos de Salou. La propuesta de C’s no implica hacer grandes inversiones sino pequeños retoques a lo que ya tenemos; y que los futuros proyectos sean en base a lo establecido en el Plan Municipal de Accesibilidad Universal (PAU). Y de este modo, tal y como propusimos en nuestro programa electoral, hacer de Salou una ciudad moderna, abierta y accesible para todos.

Por otro lado, también entendemos que aunar esfuerzos, conocimientos y experiencias es importante para el éxito de nuestra propuesta. Por ello, creemos conveniente, y así lo hemos solicitado, que se cree un grupo de trabajo compuesto por técnicos, entidades y colectivos afectados; además de expertos en la materia y representantes de los distintos grupos municipales, con el fin de trabajar conjuntamente y llevar a cabo un correcto seguimiento.

La implantación del Plan Municipal de Accesibilidad Universal supondrá, no solo la mejora de la calidad de vida de los vecinos y vecinas de nuestro municipio, sino que mejorará la imagen de la ciudad, favorecerá nuestra marca de turismo familiar y le añadirá valor a un nuevo modelo de ciudad turística inclusiva, sostenible y accesible.

És coneguda per tots els tarragonins i tarragonines la crisi que està patint des de fa uns anys el sector del Peix Blau. Fins al punt de demanar “no ens deixeu morir” van arribar els pescadors i ho vam poder comprovar el mes d'abril d’aquest any en una manifestació davant de la Confraria de Pescadors. Cansats de suplicar la implicació de la Generalitat, el Govern Espanyol i de la Unió Europea; i veient com no se’ls ajudava es van manifestar. Parlem de més de 200 famílies a tota la comarca de Tarragona que directament es veuen afectades.

Progressivament, els armadors han vist resignats com cada any són menys les barques que surten a pescar. La mida del seitó no és suficient per comercialitzar i cada dia es capturen menys quilos de sardina. Per tot això, demanen que es dugui a terme un estudi biològic sobre el problema del Peix Blau a Tarragona i conèixer la causa d’aquest problema. També reclamen que es facilitin ajudes econòmiques i socials per recolzar la situació dels mariners i dels armadors, ja que un altre dels agreujants a la seva situació és que durant els dos mesos que fan la parada biològica, els mariners han d'anar a l’atur perquè no han disposat d’ajuts adients per poder subsistir els dos mesos de la parada. Alhora, als armadors no se'ls han pagat els ajuts per parada biològica dels dos anys anteriors. I jo em pregunto: quina família pot subsistir amb 40€ setmanals de sou? Fins quan es pot permetre aquesta situació?

He viscut al Serrallo i conec el problema de primera mà, per aquest motiu; abans que esclatés la situació als mitjans de comunicació a l’abril, ens vam reunir amb el President de la Confraria de Tarragona, el President de l’Associació del Peix Blau de Tarragona, representants del sindicat CCOO i pescadors del Peix Blau.

El Grup Municipal de Ciutadans (C’s) de Tarragona, del que jo formo part com a consellera, va proposar una moció per recolzar al sector que va comptar amb el recolzament de la resta de grups polítics del Consistori al novembre de 2015. I per altra banda, vam seguir treballant el tema des de el nostre grup parlamentari, sempre present a les reunions amb els pescadors, al Parlament de Catalunya i s’ha aconseguit que s’aprovi per unanimitat una Proposta de Resolució perquè es faci l’estudi biològic, que es destinin ajudes econòmiques als mariners des del Govern i fer efectives les ajudes econòmiques del Fons Europeu Marítim i Pesquer.

Per la meva part, crec que hem donat una passa endavant, però que ens queda molta feina pendent. Cap de les parts, pescadors i polítics, no ens podem adormir i hem de continuar treballant per a que es facin realitat tots els acords el més ràpid possible. I que una vegada s’hagi realitzat l’estudi, es pugui posar remei i els pescadors segueixin treballant tant dur com sempre amb el sou que mereixen i nosaltres seguim gaudint del peix blau durant tota la vida.

L'any 2015 van registrar-se a Catalunya 115 denúncies per casos de LGBTIfòbia per agressions, vulneració dels drets sexuals, ciberatacs i assetjament escolar. Per evitar fets greus com aquests, la Regidoria de Participació Ciutadana i Igualtat de l’Ajuntament de Valls està implementant polítiques que promouen i garanteixen que les persones LGTBI (sigles per designar les persones lesbianes, gais, transsexuals/transgènere, bisexuals i intersexuals) de la ciutat disposin i gaudeixin dels mateixos drets i oportunitats i que visquin emparades pels principis d'igualtat i la no-discriminació. La pressió i l'estigma lgtbifòbic fa necessària la creació de mesures per reduir i caminar cap un marc més segur i saludable. És en aquest context que sorgeix la Llei 11/2014, que estableix i regula els mitjans i les mesures per fer efectiu el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere en els àmbits, tant públics com privats, sobre els que les administracions públiques tenen competències. Des de l'àmbit local hem de garantir el compliment d'aquesta llei i col·laborar amb la Generalitat en el seu desplegament en tots aquells aspectes en què els ens locals tenim competències: l’educació, la salut, la seguretat, la comunicació, el lleure o en l’àmbit de les contractacions públiques.
A l’Ajuntament de Valls estem ben conscienciats i hem iniciat la incorporació de la perspectiva LGBTI en les polítiques públiques locals. Des de la Regidoria de Participació Ciutadana i Igualtat treballem en la redacció del nou pla local de polítiques de dones i d’igualtat de Valls, que ha de substituir l’anterior pla vigent, i en l’elaboració del pla d’igualtat de l’Ajuntament de Valls, que creem de nou i que incorporarà la perspectiva d’aquest col·lectiu. També quedarà reflectida en el circuït per a l’abordatge de situacions de violència de gènere que també estem en procés d’elaboració amb el treball conjunt de les taules de treball de Serveis Socials de l’Ajuntament de Valls, el SIAD (Servei d’informació i assessorament a les dones), la Policia Local, els Mossos d’Esquadra, els centres educatius vallencs, el Centre d’Atenció Primària i el Pius Hospital de Valls.

Però per tal de portar a terme aquest treball amb garantia, la Reg ha organitzat, en col·laboració amb la Direcció General d’Igualtat, una formació per als empleats públics sobre estratègies d'intervenció per garantir els drets de les persones LGBTI i contra l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. L'objectiu és sensibilitzar en les tasques de prevenció, detecció, atenció i assistència a les persones LGBTI. El curs ha format els treballadors en la construcció social del gènere i la formació d’estereotips sexistes i ha ofert les eines que la llei té per a la garantia dels drets dels LGTBI i el procediment a seguir en casos reals de denúncies.
Valls és el primer ajuntament de la demarcació de Tarragona que forma els seus empleats públics en aquest àmbit i el vuitè a tot Catalunya, fet que reafirma el nostre compromís polític per garantir els drets de les persones LGBTI a la ciutat i per col·laborar amb la Generalitat en el desplegament de la Llei 11/2014 en la seva totalitat. Entenem que no podrem viure en un país normalitzat fins que no eradiquem de la nostra societat les actituds homòfobes i transfòbiques i per això aquestes polítiques públiques van dirigides al conjunt de tota la ciutadania.

Com a regidora d’Igualtat em satisfà que els departaments de l'Ajuntament de Valls s’impliquin en aquest tema, que requereix d'un esforç transversal i interdepartamental per treballar-lo amb garanties. També vull destacar el treball de totes les entitats i col·lectius lgtbi de diferents pobles i ciutats però sobretot de moltes persones anònimes; gràcies a tots ells podem dir que Catalunya és un país pioner a nivell mundial en la lluita contra l'homofòbia i la transfòbia. i Valls, referent a la demarcació en la sensibilització de la ciutadania en temes de vulneració dels drets sexuals.

Avui, després de quatre dècades felices de democràcia a la meva esquena, m'ha vingut una pregunta al cap que, suposadament, hauria de ser fàcil de respondre: què és la participació ciutadana? Segons la Wikipedia són "els mecanismes que pretenen impulsar el desenvolupament local i la democràcia participativa a través de la integració de la comunitat al quefer polític". No està malament, però prefereixo aquesta altra definició que he trobat navegant per la Xarxa: "és la integració de la població en els processos de presa de decisions, la participació col·lectiva o individual en política, entesa aquesta com una eina de la qual tots en formem part". És una bona descripció, però jo, que tinc el pragmatisme per càstig, m'inclino per simplificar-la. Per a mi el concepte participació ciutadana vol dir que tots tenim dret a intervenir en tot allò que ens incumbeix. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

Mai abans com fins ara s'havia parlat tant de la participació ciutadana, i mai abans com fins ara s'havia practicat tan poc. Quina paradoxa tan terrible... Quan vaig començar a col·laborar en moviments socials, als anys setanta, la relació entre ciutadà i polític era de tu a tu. Abans que el capitost de torn decidís alguna cosa, trucava als líders socials i veïnals per consultar-ho o, com a mínim, per informar. Simplement per respecte. I era així perquè la majoria de polítics provenien dels moviments ciutadans i entenien que la política ha de començar i acabar al carrer. Però aquesta forma d'entendre (i practicar) la política va anar canviant al mateix ritme que aquesta va començar a professionalitzar-se. La participació ciutadana va entrar en crisi. Van ser uns anys tristos i foscos, fins que el 15-M va aconseguir reviure la flama.

En aquell moment la participació ciutadana va entrar en política amb força, però més aviat com un adornament. I no és una qüestió d'esquerres o dretes, de polítics bons o dolents, o d'estar més o menys d'acord amb la cèlebre frase "el govern del poble, pel poble i per al poble". Es tracta que els nostres governants mai han cregut en ella, i per això s'ha convertit en un dels dèficits que arrosseguem des que per fi vam enterrar al dictador.

Aquest estiu he patit en les meves carns diversos exemples que donen suport a la meva tesi. Vam presentar una moció sobre la platja Llarga que afavoria tots els tarragonins i que era respectuosa amb el medi ambient. El consistori va aprovar el text per una àmplia majoria però, tot i això, encara estem esperant que algú mogui un dit. Dies després, vam fer un requeriment oficial perquè els immobles buits que no tenen cap ús se cedeixin a entitats de la ciutat. Va tenir repercussió? Sí, vam aparèixer en tots els mitjans. Les administracions han reaccionat? No. Potser els vam agafar estirats a la vora de la mar...

Continuo. Una de les associacions que formen part de la Coordinadora d'Entitats de Tarragona s'ha mobilitzat perquè retirin una tanca publicitària de grans dimensions que segons ells distorsiona la imatge del barri. Se'ls hi ha fet cas? No: l'Ajuntament ha preferit donar la raó a l'empresa sense pràcticament escoltar-los. I una altra, en aquest cas a més molt reprotxable èticament. Després de molt de temps reivindicant que posin el nom de líders veïnals desapareguts als carrers dels barris, ens fan cas, s'inaugura una plaça amb el nom d'un company de batalles que va morir (Pere Anglada) i... no conviden a la inauguració a gairebé cap líder veïnal! Això sí, l'acte estava ple de representants polítics. Una escena que no desentonaria en una pel·lícula dels Germans Marx...

El cas més greu va tenir lloc fa tot just uns dies, quan vam descobrir (gràcies a un col·laborador) que l'Ajuntament de Tarragona havia concedit una llicència a un club de golf per ampliar les seves instal·lacions, la qual cosa ha suposat que s'hagin desforestat tres hectàrees de bosc mediterrani. Ningú en sabia res. No ens havien informat, ni a nosaltres (una entitat ecologista amb més de 25 anys d'història) ni a ningú més. Ni una trista trucada, ni un miserable correu electrònic. Si accepteu la meva visió de la participació ciutadana (tots tenim dret a intervenir en tot allò que ens incumbeix), comprendreu per què aquest episodi, més enllà de les seves repercussions mediambientals, m'ha emprenyat tant.

Ho dic així de clar perquè així ho penso: a Espanya la participació ciutadana és un miratge, una aparença. En tot cas tenim repressió ciutadana. I sí, som una democràcia jove (encara que algun cabell blanc ja està traient el cap) i tots hem d'aprendre: els polítics, a confiar en el poble; la societat civil, a tenir la voluntat de ser realment sobirana. M'he passat la vida reivindicant que la participació ciutadana ha de ser un dels bastions que regeixin la nostra democràcia, per la qual cosa tinc la sensació d'estar atrapat en un bucle del qual mai aconseguiré sortir-ne. Davant d’això, tinc dues opcions: acceptar que mai canviarem o seguir sent honest i per tant combatiu i incòmode per als poderosos. Aquells que em coneixen ja saben quina és la meva elecció. Ja tindrem temps per descansar, encara que sigui en una altra vida.

Ja ha plogut molt, o pot se no gaire, quan vaig arribar per motius professionals a la Terra Alta i vaig trepitjar el terme de Batea pam a pam, vinya a vinya i quasi que cep a cep. Era l’època de la inscripció al Registre Vitícola. Va ser un dels estius que més empremta em va deixar, primer pels seus camps, però també per la seva gent i el seu vi.

Per a la resta de catalans, aquest racó de Catalunya és força desconegut, tot i que sí que prenen rellevància els seus vins i la Denominació d’Origen Terra Alta. Cosa que no m’estranya atesa l’elevada qualitat i l’esforç dels enòlegs per millorar i arribar als gustos més exigents.

Però, què vol dir que el principal motor econòmic sigui la producció vinícola? No estic pensant en els grans cellers d’altres regions vinícoles, estic pensant en les finques que vaig xafar fa temps, conreades per generacions i famílies que en depenen en exclusiva de com vagi la collita d’enguany i la qualitat de l’anyada. No estic pensant en grans empreses agroalimentàries, si no en les cooperatives petites de cadascun dels pobles Arnes, Batea, Bot, Caseres, Corbera d’Ebre, La Fatarella, Gandesa, Horta de Sant Joan, Pinell de Brai, La Pobla de Massaluca, Prat de Compte i Vilalba dels Arcs.

Aquest cap de setmana, en plena campanya de verema, amb tota la pagesia entregada als camps, ha estat noticia la gran calamarsada a Batea i Caseres. Encara que també ha afectat a l’ametlla i l’oliva, és al raïm al que l’ha tocat rebre de ple, afectant a quasi un 30 % de les finques. Tot es pot anar per l’aigüera en una nit. És per això que quan traiem el tap d’una ampolla de DO Terra Alta (o de qualsevol altra denominació), hem de pensar en que allò que gaudirem és el fruit del treball d’anys dels propietaris dels camps, de moltes hores de suor a l’estiu i del bon saber fer dels enòlegs als cellers.

Si valorem uns vins de qualitat, si volem gaudir de les anomenades “Catedrals del Vi”, aquests tresors modernistes; si volem conèixer l’entorn natural dels Ports, cal que pensem que tot això tant sols serà possible si la gent que hi viu pot guanyar-se la vida; pot viure dignament amb serveis que li facilitin el dia a dia, per tal que continuïn fent el que sempre s’ha fet al mon rural: estructurar i tenir cura d’aquest entorn que tant ens agrada a tots.
Des de l’oposició, el grup de Ciutadans assumeix la responsabilitat d’aportar iniciatives, d’estar pendent del sector i les seves necessitats però exigim al Govern que es prengui seriosament les seves obligacions i faci un pla de futur sostenible per a la Terra Alta. I això passa per conservar al territori el més valuós que tenim, la nostra gent i el nostre jovent.

Salta a la vista que la geografia va donar a la Costa Daurada unes platges que, sense gaire més esforç, han constituït durant dècades un potent atractiu turístic. Els municipis del litoral s'omplen cada estiu de turistes vinguts de la resta del país o de l'estranger, però la gran majoria d'ells hi passegen sense ni adonar-se d'altres riqueses que hi ha amagades.

El passat indià de Torredembarra, sovint també amagat rere els portals del cèntric carrer Antoni Roig, n'és un dels exemples més paradigmàtics. La voluntat de l'Ajuntament de Torredembarra de traçar un nou projecte turístic basat en l'atractiu d'aquest patrimoni és un model a imitar en un moment en què altres platges molt més barates ens fan la competència.

Malauradament, el cas que la Mar Joanpere Foraster va fer públic, amb el títol «Respecta’m, respecteu-nos! Carta oberta a l’Ajuntament de Tarragona» i altres casos que han anat apareixent als mitjans darrerament d’experiències similars no són casos aïllats. Malauradament, moltes som les dones, i també homes, que en un moment o altre de la nostra vida hem patit un assetjament amb més o menys intensitat de més o menys gravetat, al qual hem donat més o menys importància, però al cap i a la fi, un assetjament. Malauradament gran part de la societat no percep aquests actes com un assetjament.

En el meu cas, no fa gaires anys, tornant caminant cap a casa, un dimarts a quarts de dotze de la nit, pel carrer Estanislau Figueras de baixada, en el primer tram del carrer, tot sortint de la Rambla Vella, un home que passava en cotxe pel costat va alentir la marxa i em va cridar algunes coses que no vaig entendre. En el xamfrà amb Maria Cristina va parar el cotxe esperant que jo hi arribés i va baixar la finestra. Jo pensava que volia que li donés indicacions, però de seguida el vaig reconèixer. Era aquell noi que a vegades porta una samarreta de “Superman” que te’l trobes a altes hores de la nit pels pubs de la ciutat a la recerca de noies considerablement begudes per poder liar-se amb elles i aprofitar-se’n. Sempre m’havia causat repulsió per la seva actitud. Llavors vaig sentir les següents paraules: «Hola guapa, te llevo a casa?». Evidentment, la meva reacció va ser dir-li: «No, gràcies». No el coneixia de res i, certament, no me’n fiava un pèl. «Sí, guapa, sube que te llevo». Vaig insistir en la negativa i vaig aclarir que amb ell encara menys. Vaig continuar caminant. El noi no es va donar per vençut i continuava insistint. Avançava lentament amb el cotxe al meu pas, seguint-me i dient-me coses.

En aquell moment em vaig començar a preocupar i un cert nerviosisme es va apoderar de mi, ja que veia que no cedia en la seva voluntat i no sabia fins on podia arribar la seva tossuda obsessió de voler portar-me en cotxe a casa, quan no em coneixia de res i quan jo ja li havia deixat clar que no volia que m’acompanyés. Tot plegat em feia malpensar i mostrar-me escenaris indesitjables a la ment. La meva reacció va ser agafar una llibreta i un boli que portava al bolso i apuntar tremolant el model de cotxe i el número de matrícula. Vaig pensar ràpidament, vaig accelerar el pas i vaig decidir girar per Rovira i Virgili per anar a la Rambla Nova, on segur que hi transitaria més gent. Ell, però, també va girar amb el cotxe per allí, anant paral•lel a mi, al meu pas, rient i seguint dient-me coses. Llavors vaig trucar a qui era la meva parella, i tot i que no va donar molta importància a la situació, es va mantenir al telèfon durant tot el trajecte. Havia de pensar i actuar ràpid, me’l volia treure de sobre! Baixant per la Rambla vaig decidir agafar un carrer contra direcció per als vehicles: agafant Pare Palau així no podria seguir-me! Continuaria cap als taxis que en última instància em podrien ajudar. Semblava que m’havia desempallegat d’ell. Per sort ja no el vaig tornar a trobar i vaig arribar a casa. Això sí, pendent durant tot el camí dels cotxes que passaven per si era ell, amb la por al cos per la mala experiència viscuda i havent fet un tomb considerable per arribar a casa meva. Durant els dies següents ho vaig comentar amb familiars, amics i amigues indignada i, tot i que em vaig plantejar denunciar-ho, finalment no ho vaig fer. Vaig voler treure-li importància, total, tampoc m’havia passat res, no? De fet, havia arribat sencera a casa. Si hagués anat a la policia, el més segur és que no m’haguessin fet gaire cas. No sembla que sigui un acte delictiu, perquè a priori aparentment no hi ha un resultat lesiu. Gran error el meu. Si ho hagués fet ja tindrien constància d’una conducta poc desitjable i assetjadora cap a una dona per part d’aquest individu. D’altra banda, aquesta situació viscuda sí que va tenir efectes negatius sobre mi. Des de llavors, quan es fa de nit, intento evitar baixar sola per Estanislau Figueras, quan abans era el carrer que sempre feia servir.

Malauradament tan sols en aquells casos en els quals hi ha un resultat lesiu palpable com ara una violació, un segrest, una desaparició, una lesió física, un ull de vellut, és quan la societat voraçment rebutja les accions: els telenotícies i altres programes en van plens, la gent mostra la seva indignació per les xarxes i es condemna rotundament. Evidentment, cal rebutjar rotundament aquestes accions. Malauradament, però, les accions el resultat de les quals és: generar por i inseguretat a les dones a l’hora de caminar soles per un carrer; tenir la necessitat d’anar sempre alerta, recordant el que vas aprendre en els cursos de defensa personal per a dones quan tornes cap a casa de matinada; malpensar cada cop que un home camina a prop teu, o es dirigeix a tu per demanar-te unes indicacions, l’hora o qualsevol altra cosa, etc., estan socialment tolerades i queden en la ignorància. Aquests resultats, que podem qualificar de psicològics, que suposen un atemoriment de la dona no haurien de ser presos amb la banalitat amb què tot sovint la majoria de la societat les accepta i a les que no se’ls dóna la importància i rellevància que tenen. Totes i cadascuna de nosaltres les hauríem de denunciar o com a mínim fer-les públiques per petites que semblin i totes les persones, els cossos de seguretat, les institucions i la societat en general n’haurien de prendre consciència i actuar en conseqüència.

Malauradament l’experiència que acabo de compartir no és una experiència aïllada i a moltes persones els passen situacions similars, però, per sort, cada cop som més les persones que no ho amaguem i que en parlem obertament. Jo fins ara no m’havia decidit a fer-ho públic, però considero que és necessari fer-ho jo i totes les que ens hem trobat en situacions similars, ja que així és com omplirem el lema «Respecta’m». Gràcies al text de la Mar i «gràcies» a la mala praxi de la Guàrdia Urbana de Tarragona i dels cossos de seguretat, i a les reaccions que hi ha hagut, estem donant visibilitat a totes aquestes situacions. Tant de bo moltes més persones ho facin. Cal trencar el silenci. La campanya engegada per l’Ajuntament «Respecta’m» no ha de quedar en unes polseretes i unes pintades confuses a terra, ha de ser una paraula plena, amb accions i mesures contundents que tinguin aquest efecte: respectar les persones des del minut zero, perquè NO és NO.

La commemoració de la Diada Nacional de Catalunya té, des de la seva institucionalització ara fa trenta-sis anys, moltes expressions. Des de les més estrictament oficials –l'acte de dijous al Bartrina, per exemple– fins a les sorgides d'entitats de tota mena o, directament, de la gent. No hi ha, doncs, una única manera de commemorar la Diada, i això és bo, perquè aquest és un país molt divers, on tothom ha de poder expressar la seva manera d'entendre'l, i quin és el seu projecte de futur.

Enguany, un dels actes –o, millor, una part d'un dels actes– amb més tirada està convocat a Tarragona. La convocatòria conjunta de l'ANC i d'Òmnium Cultural, dues de les entitats més potents de la societat civil catalana, és a manifestar-se també a la ciutat de Tarragona, i aplegar la gent d'aquesta part de la Catalunya nova. I la gent, és clar, farà el que voldrà, perquè aquest és un acte lliure, i ningú no està obligat a res. I jo hi seré.

Hi seré perquè comparteixo la voluntat de construir un futur millor per al nostre país i per a la seva gent. Hi seré perquè crec que aquest futur millor s'ha de fer –si volem que sigui– des d'estructures noves.

Hi seré perquè estic segur que molta gent del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre comparteix aquesta voluntat, tal com s'ha expressat en les darreres conteses electorals, de tot tipus, en les quals les opcions favorables al dret a decidir han estat majoritàries.

Hi seré perquè estic convençut que treballem per un projecte profundament democràtic, en mètode i en objectius, protagonitzat per la gent, per una gent que és perfectament capaç de pensar per ella mateixa, de prendre les seves decisions, de saber allò que vol i treballar-hi. I respecto aquesta mena de gent, i em sembla un insult que la tractin –que ens tractin– de mesella o d'adoctrinada.

Hi seré perquè és un acte profundament lliure, on no es passa llista ni s'insulta a qui no vol ser-hi, en ús de la seva llibertat, en consonància amb un esperit absolutament democràtic. Perquè és un acte en què es proposa i no es prohibeix, en què es mira endavant i no es fossilitza un passat o un present que no ens agraden. Perquè és un acte que se suma a molts d'altres amb un sí inclusiu, positiu, de proposta. Hi seré perquè estic segur que compartiré espai, ambient, sensacions, temps, amb molta gent de totes les edats, de moltes procedències, de moltes parles, de tota condició, i ho compartirem com una festa, perquè la construcció d'aquest nou futur per a la nostra nació ens engresca i ens il·lusiona. I tot això, ho vull –ho volem– compartir amb tothom. Jo hi seré, i m'agradaria que tu també hi vulguis ser.

Imaginem per un moment que un fill nostre està passant per una situació difícil, ja sigui de salut o bé laboral, s’hi juga el seu futur. Que no seríem capaços de fer? No estaríem disposats a tot per solucionar el problema? O bé ens quedaríem a casa, asseguts còmodament, o aprofitaríem l’avinentesa que estem sols per anar a la platja? De ben segur que no! Sabem valorar i molt, el realment important, les coses que marquen el futur dels que estimem.

Ens trobem a tres setmanes de l’onze de setembre i un cop més se’ns demana que ens mobilitzem. Em costa entendre a aquells que diuen que estan cansats de sortir al carrer, de tornar-hi. Però si ja ho hem fet molts cops! Cal una altra vegada? Es pregunten amb veu alta. I tant que sí!! O bé el que pretenem fer com a país és una costellada? Estem davant un repte gegantí: canviar el destí d’un país i de tota la seva gent. Algú pot pensar que aconseguir la independència d’un estat centralista com l’Espanyol és bufar i fer ampolles? De cap manera, per aconseguir-ho ens cal perseverança, insistència, audàcia i legitimitat. Per tant, és vital que la mobilització de la ciutadania sigui constant, intensa i duradora. No podem conformar-nos en haver participat en la Via Catalana o en la manifestació de fa dos anys. Els grans reptes necessiten l’aportació de tothom i en tot moment. Aconseguir tenir una República Catalana no és anar a una mobilització i després seure al sofà a esperar que algun dia caigui de madur. Per arribar-hi ens cal que tots ens hi impliquem i que estiguem disposats a no defallir, a treballar-hi dia a dia, perquè el repte és immens i, precisament ara és quan el tenim més a prop; per tant, cal redoblar esforços per continuar caminant endavant amb pas ferm i decidit. Com deia a l’inici de l’article: què no faríem pel futur dels nostres? La República Catalana garantirà una societat més justa i solidària pels nostres i pels seus fills. Són molts els que han lluitat dia a dia per aquest ideal, molts ja no hi són, però ens deixen el seu exemple. Fa pocs dies moria en Jordi Carbonell, president honorífic d’ERC. Un home dedicat en cos i ànima a aquest objectiu. I amb la valentia de plantar cara en ple franquisme, quan les coses eren més difícils que ara.

És un bon moment, ara que s’apropa la diada, de recordar les seves paraules del 1976: “Que la prudència no ens faci traïdors” Aquesta cèlebre frase, reprèn rabiosa actualitat avui. Estem en un moment en que molts havíem somiat: un Parlament amb majoria de diputats que volen la independència, una societat capaç de sortir al carrer massivament i desafiar pacifica i democràticament un Govern de l’Estat Espanyol que és incapaç de seure i negociar, que s’allunya dels estàndards democràtics d’Europa. Els propers mesos i anys seran decisius pel futur de Catalunya com a nació i ara més que mai hem de seguir activats i deixar la prudència per més endavant, hem de ser agosarats i seguir dempeus, ferms i amb voluntat de ferro per aconseguir allò que ens pertany i al que hi tenim tot el dret. Que la peresa, la deixadesa i el desencís no ens faci traïdors de l’esforç de tots els que van lluitar i treballar per arribar on som. Estiguem A PUNT per tornar a omplir els carrers de Catalunya de la nostra reivindicació.

Canta Raimon que “quan creus que ja s’acaba, torna a començar” i la Fundació Tarragona 2017 li respon que tranquil, que sí, que tot, sempre, pot recomençar camí de pitjor.

Quan semblava que l’empastre ningú no el podia superar, tatxan tatxan!, va arribar la superació. Algú deia que no es podia fer pitjor. Segur que aquest “algú” no coneixia el “model Tarragona” de repartidora que lloa fins i tot el Gran Rajoy, on la connivència entre dreta i dreta extrema, passada pel transvasament de públic a privat, fa possible que els Jocs de la Fam esdevinguin, per art de màgia, els Jocs del Maldecap, els Jocs del Pelotazo o els Jocs de familiars, amics, coneguts i saludats, que deia Josep Pla.

Un miracle? No, els miracles aquí els feien el Magí i la Tecla, que per a això tenen nòmina de sants. Aquest d’ara no és un miracle tot i que ha vingut de terres miracleres on “de las piedras no n’hacen pans” però sí que de les instal·lacions públiques en treuen beneficis quatre grans. Santa Gadea, ora pronobis, o vés a saber qui vindrà després. Aquest és el nom de la santa en qüestió que aconsegueix que S. C. -de PSC? No...-, sense doblegar la ronyonada perquè mai no ho ha fet, faci informes i treballs que ves a saber si no acabem pagant nosaltres, les tarragonines i els tarragonins.

“Reformulación del Estudio de Viabilidad para la Concesión de Obra Pública de la Anella Mediterrània de los Juegos del Mediterráneo Tarragona 2017” es diu la criatura. El van aprovar PP-PSC-Prats d’urgència en el plenari del juliol del 2016. L’estudi va costar 179.542 euros i el va fer l’empresa Invall, una enginyeria reusenca contractada per Santa Gadea que ja ha cobrat la seva feina, una enginyeria en què alguns s’hi guanyen el cel i la vida.

Posem-nos seriosos ara i preguntem directament allò que tothom vol saber: el projecte de Santa Gadea és un encàrrec o bé una proposta de la santa empresa en qüestió?

Per què parlem de tot això que, diran vostès, no té res a veure amb allò que hem vingut a aprovar avui aquí, que no és res més que la piscina dels Jocs? Doncs perquè a poc a poc ens anem adonant que cal que prenguem nota de tot, perquè no només el desgovern els uneix a vostès sinó també la constatació que els Jocs són ja un final d’etapa, un acabament de cicle, i aixecar acta de finals de cicle ha servit de rent a grans obres de la literatura com “Mort de dama” de Villalonga o “Il Gattopardo” de Lampedusa.

Quan l’alcalde d’una ciutat com la nostra, davant la denúncia d’un “pelotazo” que es nega a debatre deixa anar que “Als crítics, amb els Jocs els veuré demanar disculpes per les barbaritats proferides” o no sap de què va el tema o ho sap massa; quan un alcalde diu als veïns que es queixen pel soroll inaguantable d’una part de la ciutat que “s’aguantin” o que està content perquè no li pregunten sobre la corrupció, per la qual és investigat, és que ha perdut el nord, el sud i la resta de punts cardinals. I qui encara no mana cada cop té més clar que precipitar la caiguda de l’actual manaire el pot precipitar enlaire. Prenguem nota.

Tornem a estudi. No. No és urgent ni construir una piscina olímpica com aquesta ni fer uns Jocs com aquests. Sí que és urgent, en canvi, impedir la privatització de la gestió, durant quaranta anys, de les piscines municipals de la nostra ciutat. Així es defensa la capitalitat de Tarragona, senyor Fernández, i no fent proclames incendiàries per desviar el debat.

“Huevos de oro” es diu la pel·lícula de Bigas Luna que ho explicava. El retrat que s’hi fa de constructors, alcaldes, regidors d’Urbanisme i altres subjectes imprescindibles per a qualsevol “desenvolupament” continua avui tan vigent que no puc fer res més que proposar-los un visionat conjunt en el proper Ple extra ordinari i urgent pels Jocs. En acabar, la podríem complementar amb “En construcción”, de José Luis Guerín, per no deixar-ho tot en mans d’una comèdia més o menys coent que dirien a València.

Acabo aquest article amb una altra comèdia, una pallassada, una broma de bon gust. Preguin-ho com el que és, una poca-soltada d’un ximple que sóc jo. S’imaginen si els Jocs s’acaben fent i són un èxit? Èxit d’organització, èxit esportiu, èxit de ciutat... i deixen un llegat del qual totes i tots els tarragonins en quedem contents i orgullosos? S’ho imaginen? Ja sé que costa, però imaginin-s’ho durant uns moments.
No poden? Nosaltres tampoc. I gairebé ningú fora d’aquest Saló de Plens, i ningú fora de Tarragona, on per molt que t’hi escarrassis ningú no sap que al 2017 a Tarragona passarà res. I vist el que fins ara hem vist, millor que no ho sàpiguen...