Hi ha ajuntaments i polítics que cada cop que tiren de la cadena del WC abans de fer qualsevol discurs s’omplen la boca dels grans valors socials com la igualtat, solidaritat, convivència, llibertat, igualtat d’oportunitats i un ampli etcètera que es pot ampliar segons un bon diccionari de sinònims.

Fa uns dies que va sortir la notícia que Barcelona volia establir un peatge per entrar a la ciutat. Un peatge pels vehicles amb l’objectiu de reduir-ne el seu ús, i millorar les condicions ambientals de la ciutat.

Una dels problemes que tenim a casa nostra des de fa dies, però amb la pandemia s’ha agreujat una mica prevenint el que ens espera en els propers 10 anys és la manca de capellans a les nostres parròquies.

Aquest article no us explicarà res del que no sapigueu ja moltes: trens que arriben tard, que no passen o busos entre capitals de comarca que tarden el triple que si agaféssim el cotxe…

La setmana passada coneixíem una gran notícia, el Ministeri de Foment renunciava a la construcció del 4t Cinturó al seu pas pel Penedès. Molts penedesencs i penedesenques no veiem amb bons ulls aquesta nova infraestructura.

En aquestes dues darreres setmanes hem celebrat dues importants efemèrides que han passat massa desapercebudes per la majoria de la gent. Si això hagués passat fa 20 anys segurament ho haguéssim viscut d’una altra manera amb molt mes pompa que en l’actualitat. Fa dues setmanes la Fura celebrava els seus primers 40 anys d’existència. Aquesta és una publicació gratuïta que amb el pas dels anys ja ha passat a formar part de la nostra rutina.

Ens acompanya cada divendres quan anem a buscar el pa. Per altra banda, el passat Sant Jordi el 3 de vuit també celebrava els seus primers 40 anys de presència a casa nostra.

Aquest poc ressò mediàtic ens indica clarament que a mesura que passen els anys els mitjans de comunicació van perdent pes específic en la nostra societat, per molts factors que tots coneixem.

Aquestes dues publicacions tot i tenir el seu epicentre a Vilafranca del Penedès, sempre ens han tingut més o menys presents en les seves pàgines encara que massa cops en una espècie de segona divisió encara que la portada d’algun fa anys que volia dissimular, però només calia mirar la página 3 per veure la realitat global que ens volia mostrar en les pàgines que seguien.

Aquí al Vendrell hi va haver una proposta ferma per fer un diari comarcal que va sorgir l’any 1991 dins les pàgines del Diari de Vilanova, però ben aviat es va fer independent amb editorial i contingut propi fins la seva desaparició l’any 2015 quan la premsa escrita va patir un fort sotrac a nivell general. A partir d’aquests anys només van poder resistir els més forts o els que estaven subvencionats d’alguna manera o altra per una entitat pública o privada. Per altra banda varen sorgir amb força els mitjans de comunicació digital que han vingut a substituir una mica aquesta premsa del paper que històricament ha jugat un paper clau en la nostra comarca.

Avui en dia tal com vivim la realitat a velocitat de microones veiem com algunes informacions que fa 5 dies que eren ben vigents avui ja sembla que siguin de l’any passat i hagin quedat un xic  obsoletes en el temps. Potser alguna ja ni una nova nota de premsa l’ha deixat fora de lloc.

La gent en aquests mitjans de comunicació poden buscar el que no troben en altres espais similars però sense gaudir d’una gran immediatesa com els diaris digitals. Aquí podem agafar el diari i mentrestant esmorzen ens podem assabentar dels fets més importants que han passat a la comarca, explicats d’una manera genèrica i mostrant la informació clau que encara pugui ser d’actualitat en els propers dies. Aquests reportatges dels plenaris que són uns clàssics m’agradaria saber qui se’ls llegeix perquè el que potser interessava fa uns pocs anys avui en dia potser ha perdut molt de valor. Recollir la informació interessant que es pugui extreure i deixar de publicar aquestes cròniques típiques de la Vanguardia en la seva època gloriosa que ja no formen part de la nostra cultura.

La gràcia d’aquests mitjans és que a banda d’aquest petit retall de l’actualitat puguin treballar temes propis d’investigació local i comarcal i es deixin una mica d’anar seguint i copiant i enganxant la informació que emana de les administracions publiques i similars perquè amb els digitals no  poden competir. Han de trobar el seu lloc i marcar la seva ruta pròpia creant i provocant nous debats que siguin interessants per la població.

La gràcia d’aquests mitjans i la seva riquesa és que siguin interactius i que la gent també hi pugui dir la seva opinió. Un diari sense cartes al director és com un parc sense nens o una vila sense comerç. Aquesta és la riquesa d’un mitjà comarcal juntament amb els articulistes que són els qui aporten la seva particularitat i són una eina clau per veure allò que interessa a la gent i que a vegades no surt en les altres notícies. Donen pistes sobre temes que es poden tractar. Llarga vida a aquest record del passat que també s’ha d’adaptar a les noves circumstàncies. Els del paper també tenen la seva versió digital a veure com evoluciona tot plegat.

Aquest 1 de maig ens tornem a retrobar al carrer per reivindicar i defensar un cop més els drets i les condicions de la classe treballadora.

Al fil dels últims missatges llegits a les xarxes socials sobre la nefasta situació dels serveis ferroviaris del Baix Penedès per la línia interior, vull deixar reflectit en aquest article la meva opinió sobre els problemes històrics de l’R4 que, per una banda, ni de llarg és tan difícil d’implementar una solució per millorar la seva connectivitat, i que, d’altra banda, requereix d’una solució estructural per garantir i ampliar el servei per tenir una connexió sostenible i segura amb l’àrea metropolitana de Barcelona i de Tarragona.

Mostrem el nostre més absolut rebuig i indignació a aquest despropòsit descomunal, que resulta un atemptat al patrimoni històric de Cambrils i una manca de respecte al nostre passat col·lectiu.

La ciutadania d’Altafulla ha vist aquest cap de setmana amb molta preocupació com les fortes onades han provocat l’esfondrament parcial de Cal Vitali, l’emblemàtic restaurant de Voramar catalogat d’Interès Cultural per la Generalitat.