Per a desmitificar el president Francesc Macià ha calgut que Frederic J. Porta (https://www.eltemps.cat/article/61634/els-textos-de-daniel-cardona-eren-duna-puresa-nacionalista-total) tingués cura de l’edició de Daniel Cardona. Obra escrita completa (https://rafaeldalmaueditor.cat/cataleg/obra-varia/daniel-cardona-obra-escrita-completa/).

Per a desmitificar el president Lluís Companys ha calgut l’assaig Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs, d’Enric Vila (https://www.bonport.cat/ebooks/p/companys). I per a desmitificar l’homenot Salvador Estrem i Fa cal llegir-ne la biografia que conté la tesi doctoral L’obra poètica de Salvador Estrem i Fa. Estudi i edició, a càrrec de Josep Artigas Prous (https://www.tdx.cat/handle/10803/461460?show=full). No he escrit pas desprestigiar, sinó desmitificar, que, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, vol dir “posar en evidència les característiques reals (d’una persona o d’una cosa que s’havia mitificat)”. El primer, “l’Avi”, se’l va endur una apendicitis; el segon, “el Pajaritu”, el van occir els uns; el tercer, “el Poeta del Priorat”, els altres.

Certament, tots tres personatges contemporanis presenten, malgrat tot, aspectes interessants, rellevants i lloables. En el cas d’Estrem, tothom qui va participar a la presentació de l’Arxiu Salvador Estrem i Fa (https://arxiusalvadorestrem.cat/), dijous, 20 de març de 2025, al Museu de Falset, va admetre que el reconeixement d’Estrem com el Poeta del Priorat, el més important de tots, era ben merescut, just i adequat. Sàviament ideat, bellament creat, eficientment digitalitzat i intertextualment imaginat gràcies a l’aliança catalanoportuguesa -els portuguesos ens deuen, en part, la seua independència del 1640- propiciada mitjançant un poema d’un dels heterònims de Fernando Pessoa (https://arxiusalvadorestrem.cat/2024/12/15/una-poesia-de-fernando-pessoa-i-una-poesia-de-salvador-estrem-i-fa/), l’arxiu és obra de Tina Masip Rofes, de Cabassers estant (seguiu @CabassersOrg a favor del topònim ben escrit) i serveix per a poder constatar que els mèrits d’Estrem no són només poètics car, de fet, va conrear, en certa mesura, els quatre grans gèneres literaris: a més de poemaris com Elegia del Priorat i altres versos (1927) o El Crist de la Solitud (1936), cal esmentar l’assaig breu, mitjançant els articles periodístics reunits a Instants (1932); el retrat, aplicat a la colla del periòdic El Llamp, de Gandesa, a La gent de El Llamp; la narrativa de viatges, amb Terra castellana (1935); o el teatre (pendent de ser retrobat), amb El viure que no torna. Tot el que n’havia estat publicat en llibre fou aplegat, en edició facsímil, l’any 1993, al volum primer de les Obres Completes gràcies a l’heroica tasca d’Anton Vidal i la bona gent del Centre d’Estudis Falsetans (https://www.cefalset.cat/index.html), que caldria continuar. En tots els textos, la genuïna, ferma i lluminosa llengua catalana d’abans de la guerra hi brilla, talment una joia, en els mots, en els girs, en la sintaxi: una veritable meravella que cal llegir i assaborir.

La valoració acadèmica de l’obra literària d’Estrem ja és parcialment una realitat i arriba, si més no pel que fa a la seua poesia, amb la tesi doctoral suara esmentada de Josep Artigas Prous, tal com reclamava, amb raó, Jordi Martí Font (https://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69/lestrem-i-fa-de-falset-poeta-del-priorat-1/). Resta pendent l’anàlisi de la prosa per tal d’evitar que siguin considerats únicament els versos (els decasíl·labs i apariats de La mala collita (1930) són, per cert, prou ben confegits), talment succeïa amb Gabriel Ferrater fins que son germà Joan en va ajuntar i, més actualment, Marina Porras n’ha estudiat l’assaig a la tesi doctoral que, en síntesi, ha publicat, amb antologia i amb biografia, a Gabriel Ferrater. Donar nous als nens (https://comanegra.com/ca/autories/709-Donar-nous-als-nens-Gabriel-Ferrater.html).

Però no són només literaris, els mèrits d’Estrem, perquè també el seu activisme cultural i social és important per a la comarca del Priorat i per a la nació, Catalunya. Fou un dels divulgadors de l’obra normativa, gramatical i lèxica de Pompeu Fabra (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000388/00000091.pdf), com bé ha estudiat Xavier Rull a La defensa de la llengua i la difusió del fabrisme al Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta als anys vint i trenta del segle XX mitjançant la premsa local (https://lafinestralectora.cat/la-defensa-de-la-llengua-i-la-difusio-del-fabrisme/). També feu classes de llengua i literatura catalana a molts pobles de la comarca, fou el creador de l’Ateneu Juvenil, cofundador de la Cooperativa de Falset i secretari de la Federació de Sindicats de la Comarca, impulsor del Museu del Priorat (del Patronat del qual fou nomenat president), membre de la redacció de la revista Priorat (en la qual exercí, més tard, el càrrec de director), conferenciant sobre temes de Meteorologia i Agricultrura, i participà, defensant la unitat del Priorat, als treballs de la divisió comarcal del Mapa Territorial de Catalunya. Tot això feu Salvador Estrem i Fa, un pagès lletraferit autodidacta que estimava el seu poble, la seua comarca i el seu país.

El gravíssim i imperdonable error dels cafres de la CNT-FAI que el van matar a les tres de la matinada del dia 14 de setembre de 1936, a l’edat de quaranta-tres anys, va ser no valorar, per damunt de les ideologies oposades, tots aquests mèrits d’Estrem: la seva contribució a la llengua, a la literatura, a la cultura, a la societat, a l’economia, a la nació catalana. Sí, Estrem fou de tarannà ideològic, social i polític moderadament conservador, d’un pairalisme tradicionalista i catòlic practicant, però per això l’havien de condemnar a la mort, cruelment assassinat a punta de pistola al fossar de Falset? Quin delicte és haver estat, al Priorat, president de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista? És gràcies a la magnífica recerca de Toni Orensanz que ara sabem qui fou un dels majors responsables i executors de la mort d’aquest catalanista: Pascual Fresquet Llopis, un paleta afiliat a la CNT-FAI, cap de la Brigada de la Mort, que documenta el llibre L’Òmnibus de la Mort: parada Falset (https://arallibres.cat/cataleg/lomnibus-de-la-mort-parada-falset/). Com bé diu l'historiador Enric Vila, "la violència demostra el mal que fa la ideologia sense el contrapès de la terra que es trepitja; és a dir, sense el contrapès de la cultura. El fatxenda clàssic del país es torna un animal amb una pistola a les mans...". Encara que moralment Salvador Estrem i Fa no era precisament un revolucionari, en molts aspectes pràctics era progressista, si més no, per la seva crítica a les classes més benestants que abandonaven la terra prioratina en comptes de romandre-hi i lluitar pel seu desenvolupament, o perquè va introduir alguns dels corrents del pensament cultural i polític del moment al Priorat. No és del tot just, doncs, titllar-lo de conservador a ultrança perquè cal valorar també altres aportacions que ell va fer a favor, per exemple, del progrés cultural, com la creació de mitjans de comunicació i editorials que van vertebrar els anhels dels homes i les dones de la comarca amb aquest àmbit geogràfic i la comarca amb la nació.

La preeminència de les ideologies ha fet molt de mal al pensament lliure i a la veritat del país. En parla, amb lucidesa, el savi de Reus (amb certa ascendència prioratina) Gabriel Ferrater, quan justifica, en una entrevista, el sentit del seu poema narratiu “In Memoriam”: ‘Per exemple, la primera poesia del meu llibre, “In Memoriam”, parla de les meves impressions de la Guerra Civil. Jo tenia 14 anys. En aquesta poesia -te’n recordes?- jo dic que s’havien matat catòlics a la zona republicana. Bé, això provocà dues interpretacions: l’una, per part d’un poeta catòlic -no cal que en digui el nom-, el qual -sabent que jo no em considero catòlic- pensà que la meva poesia volia dir “gràcies a Déu, per una vegada hem tingut el gust de matar els catòlics”; l’altra interpretació, apareguda en una revista comunista en català que es publica a Mèxic, deia que probablement jo havia escrit la poesia per ordre del Ministeri de Propaganda. El meu únic propòsit, en canvi, era d’explicar les impressions d’un noi de catorze anys a l’inici de la guerra’.

Gabriel Ferrater aprofundirà en la necessitat de pensar més, d’anar més enllà de les ideologies, que considera un pensament prefabricat, en una altra entrevista: ‘Per descomptat em duren molt més les dones que les idees, una idea de tipus ideològic, diguem-ne (sembla un joc de paraules, però una idea matemàtica no és una idea ideològica). Conservar una idea ideològica durant més d’un any sempre m’ha resultat molt difícil. [...] [La literatura] més aviat és un procediment higiènic per destruir les idees ideològiques: és un àcid dissolvent. Com que a tots els literats el que ens interessa justament és l’observació directa d’homes i dones, això serveix molt com a dissolvent de les maneres ideològiques. L’ideòleg generalment és un distret que no es fixa en el capteniment de la gent, que va com al·lucinat. El literat no pot fer-ho; si es distreu, no podrà fer una obra literària. I, és clar, les idees ideològiques es dissolen. També el literat sol ser molt sensual, no en el sentit sexual, sinó en el sentit de passar pel carrer i fixar-se en el contrast d’un verd amb un ocre a la branca d’un arbre’. Per això, a exposar per què detesta les ideologies, hi dedicarà el poema “El Distret”, a parlar-ne en vers, que, segons ell, és l’única manera divertida d’escriure (https://poeteca.cat/ca/poema/1592).

A la carta núm. 47 (http://www.lletres.net/sales/cmt/?p=1440) de Joan Sales (enterrat a Siurana, Cornudella de Montsant, el Priorat), escrita des de Madrid, diumenge, 28 de febrer de 1937, adreçada a Màrius Torres (via la seua companya de sanatori, Mercè Figueres), hi critica ben bé el mateix, la divisió dels catalans durant la Guerra d'Espanya per raons ideològiques: ‘Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva 'columna'. N'hi ha d'anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d'Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l'Esquerra i potser encara me'n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d'un Exèrcit, una olla inenarrable’.

Ateses les baralles, les divisions i les renúncies entre els actuals actors polítics que pretenen suposadament l’alliberament del país, ens cal, segurament, una nova política catalana -ho suggereix aquesta veu sense partit polític-, una alternativa unitària, coratjosa, coherent i convincent (per damunt d’aquest guirigall de retrets entre polítics incapaços de posar-se d’acord per tal d’alliberar la nació catalana), que serà l’única manera de vèncer el vent de Ponent, “que em torna de la pàtria el cel boirós” (https://arxiusalvadorestrem.cat/vent-de-ponent/), del qual Estrem malda per desempallegar-se’n, simbòlicament, al poema homònim, un dels millors del recull Les hores dolces (1920).

Per tot això no puc sinó estar del tot d’acord amb el que afirma Àstrid Bierge a l’article “O matriota o patriota” (https://elmon.cat/opinio/astrid-bierge-matriota-patriota-813503/): ‘El problema és quan es fan servir aquests ismes amb l’objectiu d’aigualir l’isme que precisament hauríem de prioritzar els catalans, que és el nacionalisme. Bàsicament perquè, sense un Estat, els catalans no tindrem mai poder de decisió sobre cap variable política important. Si tu condiciones la lluita nacional a una altra lluita política li estàs penjant un mort que, òbviament, li resta força’. Que, en síntesi, és el mateix que afirma Ferran Suay quan diu a l’article “Els ‘jefes’ i els caps” (https://www.diarilaveu.cat/opinio/els-jefes-i-els-caps-121871/): ‘Per això soc de l’opinió que necessitem un partit valencianista que no siga una secta col·leccionista dels «ismes» més de moda, que ja incorpora a bastament l’esquerra espanyolista, i que fan que l’únic que els hauria de distingir, el valencianisme, haja quedat tan diluït que costa molt de trobar-ne algun exemple’.

Ens cal, doncs, llegir, estudiar i difondre el nostre Salvador Estrem i Fa, per damunt de les ideologies, i aprendre bé la lliçó del crim que provocà el seu prematur, injust i tràgic traspàs, contra els distrets.

Primer va ser el capítol de l’estació intermodal del Camp de Tarragona, ara el segon capítol és de triar per on treure les mercaderies ferroviàries del Port de Tarragona. El futur ferroviari del Camp de Tarragona.

El reciente fallecimiento del Papa Francisco ha abierto un espacio de reflexión sobre su legado, marcado por un pontificado de cercanía global y un particular distanciamiento geográfico: su tierra natal.

El fenomen del top manta a casa nostra és el cúmul de situacions que la nostra societat en global no ha sabut o no ha volgut arreglar.

Fa uns dies, prop de l'ermita de la Mare de Déu del Camí, vaig veure a terra, al peu d'un fanal, un plat i una forquilla de plàstic, contenint fideus rossos —que no fideuà— , l'incís és obligat.

Són moltes i molt clares les mancances de l’equip de govern local en matèria de planificació, i ha quedat demostrat amb les accions que duen a terme.

Parece ayer, pero el 13 de marzo de 2013, Jorge Mario Bergoglio, jesuita argentino, fue elegido como el primer Papa hispanoamericano, el primer jesuita y el primero en adoptar el nombre de Francisco.

En aquests temps de canvis i xarxes socials cada dia passen més per alt les notícies informatives generals

Algú em va preguntar fa poc sobre què escric, i vaig respondre: sobre la vida. Sobre allò que observo. Sobre les persones. Sobre situacions.

"La cruz de Cristo es la palabra con la que Dios ha respondido para siempre al 'no' de Adán y al 'no' que sigue repitiendo el hombre pecador." (San Juan Pablo II)