Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Dimarts, 03 Març 2015 00:00

Desplegament de la LOMCE a Catalunya: venda de fum i aplicació subtil.

Jesús Martín Rivera

La consellera Rigau torna a vendre fum respecte l'aplicació de la LOMCE. Ha dit amb claredat que l'aplicarà, tot i presentant idees sobre futurs decrets. Puntualitzo que aquests s'estan gestant sense consultar el professorat i els professionals que tant costat li hem fet contra la llei Wert.
El que sí que podem afirmar amb rotunditat és que el Departament farà un Desplegament curricular de la LOMCE maquillat, però aplicant-lo d'una manera que inicialment és lesiu per als centres en particular i la comunitat educativa en general, ja que s'està fent d'esquenes a ella.

D'entrada, diria que més que una proposta seriosa ens trobem davant d'una pluja d'idees de la consellera més que no pas d'una possibilitat oberta a canvis i consensuada entre totes les parts implicades. Sembla ser que en els propers dies ens visitaran pels centres per a vendre'ns les excel·lències de la darrera ocurrència.

Al meu entendre, per allò que puc deduir del que he llegit en la presentació que s'està enviant als instituts i escoles, és que es poden generar interferències importants en el currículum dels centres. Tot seguit us faig uns quants apunts i reflexions:

Limitació de l'autonomia curricular de centres

El projecte de decret, si es pot anomenar així ja que s'ha anunciat en conferència de premsa, però del qual les organitzacions sindicals no en tenim cap còpia, limita clarament l'autonomia de centres, ja que segons han informat fonts periodístiques: «la Generalitat retira temps de lliure disposició dels centres (en els quals cada col·legi o institut desplegava les àrees addicionals que establia el seu projecte educatiu) per reforçar l'àrea de matemàtiques i llengua estrangera.»

Considero que des del Departament han de ser més clars i precisos en les propostes: si s'augmenten les hores de matemàtiques, en detriment de quina assignatura o activitat serà? De les que cada centre disposava en funció del seu projecte? Què vol dir això, que ens carreguem de cop l'autonomia curricular i l'optativitat de les matèries a secundària amb l'increment de les 35 hores?

La sisena hora és una eina vàlida, cal recuperar-la!

El que ens haurien d'explicar és com ara es volen incrementar les hores de matemàtiques a primària en 175 hores i es vulgui vendre com una cosa magnífica quan aquest govern és el que va suprimir la sisena hora que tant d'esforç va originar per a ser aplicada. Justament aquella hora diària servia per atendre les necessitats educatives de l'alumnat, sense limitar-la a l'almoina del SEP.

Cal millorar la formació contínua del professorat abans d'imposar-los obligacions

Un altre punt molt fosc de tot plegat, és el de la formació del professorat, indispensable per a promoure canvis significatius. El govern tripartit en el seu dia va fer una aposta clara per ella i va crear el Pla de l'Impuls de les llengües estrangeres, fomentant les estades en països de llengua anglesa, amb un nombre important de beques. Les retallades de CiU van minimitzar els cursos de formació, limitant a més les possibilitats del professorat a rebre formació i actualitzar-se.

El camí paradoxalment és l'oposat: s'exigeix més al professorat sense donar-li ni les eines ni les possibilitats de formació.

Com es pretén que el 2019 el màxim d'alumnes assoleixi el B1, quan la gran majoria dels seus professors no el tindran perquè no els han donat l'oportunitat ni de matricular-se en una EOI? Això només es pot aconseguir si es fan plans de formació als centres per a tenir el B1 i B2 de les llengües estrangeres que formin part del projecte educatiu de cada centre. És clar que per art de màgia ningú no aprendrà cap llengua que no li ensenyin prèviament.

Els objectius segons la consellera és que els alumnes rebin 35 hores d'alguna assignatura en llengua anglesa. Com s'arribarà, doncs, a donar el 12% del currículum en llengua estrangera? Hi estic totalment d'acord, però per fer-ho possible, caldrà primer que el professorat assoleixi el nivell adequat format per la pròpia empresa, no en el seu temps lliure i pagant-s'ho de la seva butxaca, especialment després d'haver regalat el sou d'una any des que s'iniciaren les retallades!

En el món liberal que tan agrada a CiU, les empreses tenen cura en formar i pagar els cursos de formació dels seus treballadors. Per què no fa el mateix el Departament i incrementa el nombre de cursos i places en les EOI? Tenim els centres, tenim els professionals per a impartir els cursos i alumnes! Només ens cal una voluntat ferma i clara dels polítics per a prioritzar aquest punt des del servei de llengües i els plans de formació de zona, centre o intensius d'estiu o extensius durant tot l'any.

Com s'explica que més de 50.000 alumnes que volien entrar a les EOI es quedin fora i no es contracti més professors d'idiomes?
Ell professorat ens haurem d'esperar que ens toqui la rifa de les places com si es tractés de la rifa de cap d'any? O tindrem una bona oferta que s'ajusti a les necessitats del sistema i del país?

La doble via per anar a batxillerat o cicles formatius

En la presentació -ppt se'ns diu que la doble matèria compactada «aquest escenari és viable des de centres d'una línia». Què entén per viabilitat?
Al nostre entendre l'increment de les dues matèries per tal que els alumnes puguin optar per les dues possibilitats pot presentar un problema d'organització horària de l'alumne en particular i del centre en general. Quan es faran aquelles dues hores addicionals?

Quan i com rebrà les assignatures extres? Què faran més hores cada dia? Es contractarà més professorat? Com afectarà l'horari marc? Això ens pot tornar un altre cop a l'autonomia de cada centre respecte el seu horari escolar.

És realista pensar que un alumne a l'edat de 15 anys voldrà fer dues hores extraordinàries en l'itinerari de la suposada tercera via que l'habiliti per optar per anar a batxillerat o cicles Formatius? Sincerament ho veurà més aviat com un càstig que no pas com a una oportunitat si això implica que ha de venir una tarda per a fer aquelles dues hores.

Si ha de venir una tarda, què passa amb la jornada continuada? Hi haurà servei de menjador per a aquests alumnes? I el tema del transport escolar? Com afectarà?

Els consells escolars podran prendre alguna decisió al respecte? O tot vindrà imposat a l'estil Wert però des del Departament?

Hi ha, al meu entendre, uns quants punts que necessiten debat per tal d'arribar al consens que necessitem. El model català, ha de marcar una diferència real amb del model que tots diem que ens en volem desprendre, el del senyor Wert, i la seva LOMCE.

Parlem-ne! En el MUCE, amb els sindicats, amb el professorat, amb la FAPAC, però no pas només amb els sectors afins que ballen al so que toca la nostra gralla!

Divendres, 06 Febrer 2015 00:00

Sumar sinèrgies

Mercè Dalmau i Mallafré

Amb l'arribada del mes de febrer comença l'activitat gastronòmica a Cambrils.

Un any més,les Jornades de la Galera, que enguany arribaran a la seva 11ª edició, encetaran un cicle d'activitats culinàries on, cada mes, els productes de la mar i la seva fusió amb les receptes més tradicionals i avantguardistes seran el teló de fons perfecte per posar en valor la tasca conjunta feta per l'associació de restauradors del municipi i el consistori, amb la inestimable col·laboració de la Confraria de Pescadors, la Cooperativa Agrícola i l'Escola d'Hoteleria i Turisme.

Així és i aquest continua sent l'objectiu: sumar sinèrgies entre les diferents iniciatives de caire privat i l'Ajuntament per consolidar Cambrils com la capital gastronòmica de la Costa Daurada.

L'àmplia participació per part de la ciutadania i el continu creixement de restaurants que volen sumar-se a aquest seguit d'accions en l'àmbit culinari són l'encaix idoni per compartir un dia en família i posicionar, encara més, el municipi al mapa turístic gastronòmic a nivell estatal.

El maridatge de cuina, sensació i il·lusió per la gastronomia segueixen sent l'ADN de tot un seguit d'activitats que seguiran al març amb l'Encarxofa't i acabaran la propera tardor amb la fira del vi o les Jornades dels Fideus Rossos. Cambrils un any més, capital gastronòmica de la Costa Daurada.

Dilluns, 26 Gener 2015 00:00

A la recerca de la sanitat perduda

Ángel Juárez Almendros

El març de 2014 vaig publicar un article titulat 'Mi reino por una manta', en què vaig explicar el via crucis que vaig afrontar quan per un problema de salut vaig haver d'anar a diversos serveis d'urgències. En aquell escrit vaig narrar la caòtica situació en què es trobaven els centres sanitaris, i us asseguro que en les meves paraules no hi havia ni una mica d'exageració, per més fama que tinguem els andalusos. Aquesta setmana he tornat a llegir l'article. I què voleu que us digui: si canviés la data d'edició i el publiqués avui, ningú s'estranyaria, perquè (gairebé) un any després, els problemes de la sanitat pública continuen sent (gairebé) els mateixos. I remarco el que posa en els parèntesis, perquè la història que vaig a explicar és la crònica de com vam aconseguir aquest 'gairebé', que malgrat tot sap a glòria.

Uns dies abans d'acabar el 2014, en plena voràgine festiva, vaig acudir a la meva farmàcia habitual per comprar uns analgèsics (i és que, com gairebé tothom a Espanya, estava refredat). Allà em vaig topar amb un rètol que sempre espanta: 'Tancat per defunció'. En aquell moment vaig tenir un mal pressentiment, una intuïció carregada d'energia negativa. L'endemà, allò que no volia escoltar va arribar a les meves oïdes: la persona que havia mort era Enrique Gheron, un farmacèutic molt conegut, respectat i estimat del barri de Torreforta, a Tarragona.

Vostès creuen en la 'Llei de Murphy' ? Jo sí, i el pobre Enrique la va haver de patir: va tenir la mala sort de caure malalt en el pitjor moment, quan la Unitat d'Hemodinàmica de l'Hospital Joan XXIII estava baixant la persiana, i per això va haver de ser traslladat a Barcelona. La seva torrada va caure a terra del costat de la mantega. És molt trist pensar que si la seva malaltia hagués arribat una o dues hores abans, podria haver estat atès a Tarragona, i potser encara hi seria aquí, amb tots nosaltres...

Arran d'aquest succés, Mare Terra Fundació Mediterrània i la Coordinadora d'Entitats de Tarragona, entitats que presideixo, van denunciar el cas i van iniciar una campanya frenètica per demanar l'obertura durant les 24 hores de la Unitat d'Hemodinàmica a Tarragona. No era ni de bon tros la primera vegada que ho reclamàvem. No obstant això, per coses del destí, en aquesta ocasió el cas es va mediatitzar especialment, i va saltar als mitjans de comunicació no només locals, sinó també autonòmics i estatals. Això ens va ajudar molt en la nostra campanya de denúncia, que es va gestar al costat d'entitats socials, partits polítics i altres forces vives de la ciutat, i que va concloure amb una concentració. Tres dies després, el responsable de Salut a Tarragona va confirmar l'ampliació horària total d'aquest servei.

Hem guanyat la batalla. Com a societat hem arribat al nostre límit i hem cridat prou. I ens han fet cas. Però... a quin cost ? Podem estar satisfets quan la mort d'un home s'ha hagut de mediatitzar per aconseguir el nostre objectiu ? A més, quants casos com el d'Enrique Gheron hauran tingut lloc durant aquests anys però no han saltat a l'agenda política ? I és cert que hem aconseguit la Unitat d'Hemodinàmica a temps complet, però encara queda molt per recuperar del que ens han robat de la nostra sanitat pública (que és nostra, perquè nosaltres la paguem), de la qual fa uns anys tots ens sentíem molt orgullosos. El surrealisme 'berlanguià' continua present: votem a uns senyors per tal que gestionin el nostre sistema de sanitat, ells ho retallen i es lucren amb ell, i encara trobaran a un boc expiatori per treure's el mort (per desgràcia, de manera literal) de sobre.

En tot cas, vaig a posar unes gotetes d'optimisme perquè no m'acusin de veure el got sempre mig buit. Si alguna cosa ha quedat demostrada en tota aquesta història, és que si el poble s'uneix i camina en la mateixa direcció, la classe política no té més remei que fer-li cas. Per això mateix, espero que la injusta mort d'Enrique Gheron i tot el que ha passat després serveixi perquè la societat entengui que ningú regala res, i que hi ha vegades en què no hi ha més remei que sortir al carrer i protestar. Al cap i a la fi, malgrat tot, la força resideix en el poble, i seguim sent els amos del nostre destí.

Amb aquesta convicció, que sempre hauríem de tenir present, cal iniciar una croada que serà llarga i dura, a la recerca de la sanitat perduda. Ara que sabem que és possible, hem de recuperar tot allò que ens han tret.

Jo ja estic preparat. I tu... et quedaràs a casa o t'uneixes a nosaltres ?

Dimecres, 21 Gener 2015 00:00

A tu que has vist ‘Ciutat morta’ i penses que és excepció...

Jordi Martí i Font

El dijous, 17 de gener del 2015, una part de la societat 'catalunyesa' s'ha pogut mirar el mirall i s'ha vist morta, un pur cadàver. Ni procés, ni espanyolitat de baix voltatge, ni prucés. Cadàver en descomposició, camí de la putrefacció. Una ciutat que és un país on cadàvers amb vestit jaqueta afirmen que la policia, que deia Pi de la Serra, està al servei del ciutadà i, davant la por, dóna tot el poder de la violència, per tal que el monopolitzi, a la seva gent menys formada (perquè acatin, no pensin i executin), sovint poc preparada a nivell humà i massa sovint entestada a descarregar porres i el que calgui damunt qui sigui si qui mana els ho mana. I qui mana, en temps de crisi, sempre mana pegar fort, fer por, incrementar el terror, esdevenir element desactivador de qualsevol protesta per les diverses opressions que el poder establert deixa anar dia sí i dia també. I que consti en acta que la formació, si no és humanística, no val de res aquí...

El cas 4F és el centre argumental de Ciutat morta, la pel·lícula documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega. No m'estendré sobre el seu argument perquè és sobradament conegut, però si que em sembla bàsic pensar i dir que si som aquí, si vam arribar a aquests fets i d'aquesta manera, és perquè vosaltres, els i les qui us anomeneu "bona gent" i que per això mai no us poseu en política, heu deixat la violència en mans d'inqüestionables, heu deixat en mans de persones sense escrúpols part de la vida de totes i tots. Sovint no us toca el rebre però si mai us toca, aleshores els coneguts tombaran el cap tal com feu vosaltres i semblarà que no us vegin, perquè, ho repetiu, "la policia està el servei del ciutadà" però és mentida. Avui, una pel·lícula, censurada en cinc minuts en l'últim moment, però vista col·lectivament entre milers i milers de persones, obre la finestra a pensar i dir que potser els qui mai no dieu res davant de tot això a què em refereixo us equivocat. Sí, vosaltres que mai poseu en dubte qui mana i menys encara qui pega en nom de qui mana.

Senyores i senyors, la corrupció policial que narra Ciutat morta no és excepcional, és conseqüència de la por, de la por que porta molts ciutadans i ciutadanes a omplir de càmeres carrers, places i centres escolars, perquè tothom ho fa...; de la por que us fa donar poder a gent que mai n'hauria d'haver tingut; que us fa acceptar com a "normals" els colps de porra donats obeint ordres contra gent que defensa casa seva contra els bancs, per exemple; que us fa pensar que qui va mudat o amb uniforme sempre té la raó; que us fa agafar la bossa de mà fort quan qui s'apropa és un pobre i relaxar-vos quan és un banquer...

Avui la Patricia Heras deu estar feliç d'haver trastocat el sopar que dissabte a la nit havia de precedir l'esmorzar de diumenge matí a una colla de bona gent que mai no es posa en política. Llàstima que per fer-ho l'haguem hagut de perdre,haguem hagut d'assistir a la seva mort, al seu assassinat, ordenat i organitzat metòdicament per qui mai on acceptarà ningú que sigui diferent a com s'ha de ser segons ell. Avui, la poeta morta segur que ha rigut de gust entre les pàgines del seu llibre mentre a algun callat se li ha omplert la boca de saliva per intentar parlar i dir que no pot ser... Avui, s'ha trencat el mirall i darrere, sense cap mena de dubte, hi hem trobat un munt de cadàvers. I molt possiblement la seva mort té a veure amb la vostra vida. Res no s'ha acabat avui, si de cas per a algunes i alguns ha començat i el desig d'altres busca que aquest començament no tingui final.

Dimarts, 20 Gener 2015 00:00

Ramon Ferran, local i universal

Josep Poblet i Tous

Els qui estimem la cultura ens sentim orfes cada cop que desapareix un artista. Tanmateix, les seves creacions esdevenen immortals, com si d'aquesta manera intentessin compensar el buit cultural que deixa l'autor. En el cas de Ramon Ferran, la seva obra ja era immortal molt abans de la seva mort. Fortament arrelat a la història recent de la seva ciutat, Reus, el reconegut escultor i gravador és un exemple clar de la fina línia que separa el que és local i el que és universal, tan fina que sovint acaba confonent tots dos mons en un de sol, la sàvia dualitat a què va referir-se Joan Miró. L'obra de Ferran no només va entrar de ple en la universalitat, sinó que s'hi va instal·lar de manera permanent, per sempre més. Per això, continua vigent malgrat el pas dels anys o les diferències culturals i geogràfiques dels països que han pogut admirar-la.

Els qui vam tenir el privilegi de conèixer Ferran vam poder endinsar-nos també en la seva faceta més personal i humana. La senzillesa i la generositat van ser dos dels seus trets més destacats, dues característiques que ens ajuden a entendre la magnificència del seu art, més enllà de la dimensió física de les seves obres escultòriques, algunes de les quals són certament gegantines. L'autor va estar vinculat a la Diputació de Tarragona en diferents moments de la seva vida: de jove va ser becat per la institució, i anys més tard, el 1979, va ocupar el càrrec de director de l'Escola Taller d'Art de Reus –avui Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Reus–, la qual va contribuir a crear. Així mateix, a principi de la dècada dels vuitanta va ser nomenat director de l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Tarragona.

La contribució de Ramon Ferran al món cultural i social va anar encara molt més enllà: la seva etapa com a regidor de Cultura de l'ajuntament reusenc va representar l'obertura de noves portes i formes d'expressió cultural que contribuirien a refermar el caire de la ciutat com a focus artístic de primer ordre. D'altra banda, el seu compromís amb Reus i amb el conjunt del territori va continuar ferm amb el pas dels anys, en què va realitzar obres urbanes tan emblemàtiques com el Monument a la Sardana, La Dona Treballadora, El Llapis, o diverses parelles de gegants reusencs, referents d'aquesta tradició arreu de Catalunya. Una de les seves creacions més recents va ser la medalla commemorativa de l'Any Prim, esdeveniment en el qual la Diputació també ha estat vinculada.

La innovació i la recerca cap a noves formes d'art va ser una altra característica destacada de Ramon Ferran, el qual va dotar les seves peces d'un estil molt personal que les fa inconfusibles. Petites o de grans dimensions, particulars o públiques, en sales d'art o a cel obert, les seves obres obsequien la vista i el cor de qui les contempla, sense que hi hagi espai per a la indiferència. Només els més grans aconsegueixen la plena comunió entre l'art i el seu espectador. Creador, mestre, humanista, amant de la seva terra... Ferran va ser, és i serà un dels grans. És així com ha de ser recordat, i sobretot, reivindicat.

Dilluns, 12 Gener 2015 00:00

Un islam en construcció

Jordi Moreras

Aquests dies tothom em pregunta sobre què han de fer els musulmans a Europa per evitar situacions com les viscudes a París. Crec que la pregunta l'han de respondre els seus representants, i no jo. Però sí que m'agradaria dir quelcom en relació a la forma en que ens referim a les comunitats musulmanes europees.

Des de ja fa dècades que l'islam europeu es troba en construcció. Una construcció que va més enllà de mantenir vius els referents religiosos propis de la societat d'origen (tal com varen fer les primeres generacions de treballadors immigrats), i que es projecta vers la voluntat de trobar un encaix propi a les societats europees (tal com plantegen les noves generacions de musulmans europeus). Ara bé, aquest procés de construcció no s'ha fet mai d'una manera autònoma o autosuficient, ja que les diferents comunitats musulmanes reben la influència d'actors estatals diversos que, amb agendes particulars i concurrents, intenten projectar sobre ells uns concrets patrons d'orientació.

En aquest escenari d'influències hi intervenen tres actors principals: els estats europeus que tenen aquests col·lectius en el seu territori, els estats dels països d'on aquests provenen originàriament i els estats d'altres països musulmans, també interessats a poder intervenir en la matèria. Tots tres desitgen un model d'islam per a les comunitats musulmanes: els primers volen un islam europeu, els segons un islam a Europa, i els tercers un islam a seques. És evident que aquesta categorització simplifica els matisos existents entre uns i altres, però ens serveix per a situar la forma i contingut d'aquestes orientacions que són proposades per tots tres actors estatals. En essència, allò que persegueixen és posar a prova la seva capacitat d'influència sobre aquests col·lectius, sobre la base dels arguments que proposen.

Tots tres actors suggereixen models diferents que podrien sintetitzar-se en termes d'adaptació, continuïtat o sublimació, respectivament. I per tal de concretar aquests principis, formulen patrons normatius que serveixen per a situar el manteniment de les observances religioses distintives en el marc de l'espai públic europeu. És també significativa de la coincidència entre tots tres actors estatals per a determinar allò que és substantiu de la singularitat islàmica a Europa siguin les pràctiques religioses.

És evident que d'aquesta manera tots tres exclouen (el que no vol dir que no els tinguin en compte) a aquells individus que, nascuts en el si d'una família musulmana, es desmarquin de qualsevol observança religiosa i es declarin com a no practicants. Si hem d'acceptar el que suggereixen aquests actors estatals, les pràctiques religioses són les que defineixen les formes de les pertinences entre els col·lectius musulmans. I en virtut d'aquestes, es concreten els models que es consideren preferents per esdevenir uns bons musulmans europeus, uns bons marroquins, turcs, pakistanesos (i musulmans) a Europa o, simplement, musulmans fidels a la tradició islàmica.

I la qüestió segueix pendent: qui pregunta, doncs, als musulmans que viuen a Europa sobre el que volen fer ?

Divendres, 12 Desembre 2014 00:00

La nàutica, una afició per a tots

Rodolf Guasch

Un dels tòpics que el sector nàutic del nostre país ve arrossegant des de sempre és el que diu que navegar és una afició molt cara, sols possible per a butxaques adinerades.

Per trencar aquesta idea fixa és suficient amb apropar-se a una empresa nàutica i preguntar. El primer pas és perdre la por a conèixer totes les possibilitats que engloba aquest apassionant hobby. Llavors, sempre de la mà d'un especialista, un es pot fer una idea clara que es tracta d'un món accessible, amb infinitat de variants que permeten gaudir de la mar, i navegar segons les nostres possibilitats.

A Hermanos Guasch portem 20 anys subministrant embarcacions als nostres clients, molts d'ells nous, que accedeixen per primera vegada a aquest món de tan grates sensacions. I és que, com hem assenyalat, les possibilitats són quasi infinites. No importa que ens agradi navegar a vela o a motor, o que la nostra afició se centri en la pesca o simplement en fer alguna sortida de tant en tant. I si encara no ho tenim clar, podem optar per llogar una embarcació. A més, per a les eslores inferiors a 5 metres no fa falta una titulació específica.

És molt important, però, tenir una bona empresa com a assessor en les primeres passes que donem. Una nàutica que ens ajudi en totes les nostres dificultats, dels primers dubtes a l'elecció final, passant per al finançament i que ens ofereixi garanties en el servei. En definitiva, si hem decidit comprar una embarcació, que es cuidi de tot el necessari per a què únicament haguem d'ocupar-nos d'embarcar quan ho decidim.

És molt important per a nosaltres, com a empresa referència en el sector, fer un esforç com diu el titular de l'article: es tracta d'una afició per a tothom i que una vegada ho has pogut comprovar, difícilment l' abandones.

A poc a poc es van recuperant les vendes en el nostre sector i tot fa pensar que aquesta línia a l'alça continuarà, gràcies sobretot, als nous aficionats que veuen que, efectivament, no es tracta sempre d'una afició cara. A la nostra empresa ens apassiona contagiar als aficionats tot el que aquest món pot oferir. I en aquesta tasca estem des de fa 20 anys.

Dimecres, 03 Desembre 2014 00:00

Persones que ens enriquim

Tomàs Berasategui

Cal partir de la definició d'aquests mots, amb qualitat d'adjectius, del segle XV d'etimologia llatina. El voluntariat és el "paraigües" que aixopluga el conjunt de totes les activitats de col·laboració dels voluntaris en un treball social concret. Mentre que voluntari és allò que neix de la voluntat, que comporta volició, o allò que fa lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat; també és la persona que s'ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.

Per mitjà de la Resolució 40/212 de 17 de desembre de 1985 de l'Assemblea General de Nacions Unides, cada 5 de desembre se celebra el Dia Internacional del Voluntariat per a reconèixer el compromís de les persones voluntàries. El nom complet i precís és "Dia Internacional dels Voluntaris per al Desenvolupament Econòmic i Social", una fórmula pràcticament en desús.

A Catalunya, l'Institut Català del Voluntariat n'ha assumit la celebració i substitueix la paraula Voluntaris per Voluntariat, amb l'objectiu d'introduir la perspectiva de gènere i també per a facilitar la inclusió de manera destacada del fet associatiu dins el sentit de la celebració que es fa a la majoria dels països d'arreu del món, ja sigui en un nivell més institucional o des de la societat civil.
Diàriament arreu del món hi ha gent que aporta els seus coneixements i energia en qualitat de voluntaris. Mitjançant diverses modalitats de serveis, tothom pot fer la seva aportació al desenvolupament sense veure's limitats per restriccions materials o de temps.

La forma de voluntariat pot canviar, segons les circumstàncies, lloc , especialització,..., però el principi fonamental no varia: tothom pot marcar la diferència en la societat. A més de contribuir a promoure el bé comú, les persones voluntàries enriquim les pròpies vides. Des de la meva perspectiva i experiència de voluntari, sento que puc aportar els meus coneixements, i això em fa sentir part de la comunitat social.

Els voluntaris de SECOT som una peça més d'aquest engranatge que tornem a la societat els coneixements i l'expertesa directiva assolits durant la nostra vida professional, per transmetre'ls de manera totalment altruista, en la nostra etapa de jubilats, en forma d'assessorament als emprenedors sense recursos. Durant enguany són més d'un centenar els casos atesos.

Tant per demanar els serveis, com per apuntar-vos a l'entitat, ens trobareu a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. i ens podeu seguir al nostre facebook.

 

Dimarts, 25 Novembre 2014 00:00

Justícia versus legalitat

Jordi Gené

De tant en tant, qui més qui menys ha sentit, o dit ell mateix, una frase tipus "això no és just". I també haurà dit o sentit la rèplica: "no és just però és legal". Quin gran problema que la justícia, massa sovint, sigui un terme antagònic al de legalitat.

De coses que són injustes però que són legals, n'hi ha un grapat. La reforma laboral és ben injusta, però legal; vaja, un exemple clar. La socialització de les pèrdues empresarials (mantenint els beneficis privats) és injusta, però legal. El cas més recent és el del magatzem Càstor, una pífia empresarial i de mala gestió que obliga als ciutadans a pagar, durant els propers 30 anys, 1.350M (l'OCU xifra que el cost total d'aquesta estafa als ciutadans arribarà a uns 4.731M€). I que es talli el subministrament de gas a les famílies que no poden pagar la factura, amb suplement Càstor inclòs, és ben injust tot i que legal. És boig el món?

També és legal el desnonament, una injustícia patida per milers de famílies; i més quan amb diners públics hem hagut de rescatar a les entitats que els han desnonat. Ben injust i esperpèntic, tot i que legal.

Com també és perversament legal, tot i que perversament injust, negar-li l'assistència sanitària a una persona per no complir uns determinats requisits legals, rebaixant a les persones a categoria de subjecte impersonal, deshumanitzant-los. També és ben legal i perversament injust, el via crucis que han de passar els malalts que tenen el dret a rebre una pensió d'incapacitat permanent per haver perdut (per malaltia o accident) la seva capacitat de treballar i que han de suar sang i llàgrimes per veure reconegut els seus drets; un dret que no volen exercir per voluntat pròpia sinó per necessitat. I què no dir de la privatització i la mercantilització de la sanitat; totalment legal, però profundament injusta al desmantellar un servei públic bàsic i fonamental.

Quan ens diuen que no hi ha diners per a pagar serveis públics com la sanitat, l'educació, els serveis socials, la llei de la dependència, no ens expliquen que els diners per què no hi són. I no hi són, senzillament per que els han destinat, injustament, a qüestions ben allunyades de l'interès públic.

Desgraciadament allò que és just no és sempre, necessàriament, legal. I al cap i a la fi, com que els Estats es regeixen, per bé i per mal, per lleis, moltes d'elles injustes, qui n'acaba pagant els plats trencats és la majoria de la ciutadania.

Dijous, 02 Octubre 2014 00:00

Salou, més enllà del tòpic

Diana Vizán Aguado

Visc a Salou des dels quatre anys i cada cop que els mitjans de comunicació parlen d'aquest municipi sento com si es referissin a una altra ciutat, ja que el que expliquen és molt lluny de la meva quotidianitat. S'hi refereixen com un lloc de festa i borratxera, la Sodoma i Gomorra del segle XXI.

I si bé és cert que fa vint anys, o més, potser la capital de la Costa Daurada era una de les localitats de la demarcació —o fins i tot de Catalunya— on hi havia més bars i discoteques per metre quadrat, dubto que ara encapçali aquest rànquing.

Sigui com sigui, la festa mai ha estat un problema per a la majoria de les persones que vivim a Salou. Fins i tot ha estat un avantatge: quan érem més joves no necessitàvem cotxe per anar a divertir-nos. I ara no vivim el Saloufest ni el turisme massiu de juliol i agost com un problema. La majoria de salouencs ens assabentem de la presència dels joves anglesos per la televisió.

El Salou real que ignoren els mitjans de comunicació és un municipi tranquil, amb construccions d'una mida raonable, on es pot anar amb bicicleta i a caminar, etc. Una qualitat de vida bona, si obviem que l'entorn és el que és, amb les químiques i les nuclears ben a prop.

Durant tot l'any hi viu gent de tota la vida que recorda quan el poble només era el carrer Barcelona de la via del tren cap a mar, altres que fa molts anys que hi vivim i uns altres que hi han vingut fa poc. Entre els turistes, hi ha els qui el visiten un cop en la vida i els que hi vénen cada estiu. Una ciutat on la gent es critica i s'ajuda, i on també es pot passar inadvertit i sentir-se lliure. Un espai on es parla català i moltes altres llengües.

A Salou, com en qualsevol altre lloc del món, hi vivim persones que anem comprar a les paradetes del mercat municipal, la fruiteria del barri i la sabateria de tota la vida, triem on fem el cafè i on mengem un gelat i no només anem als grans supermercats, freds i impersonals, que darrerament creixen com bolets.

Els més petits van a l'escola bressol; els més grans, a escola; els adolescents estudien a l'institut. Hi ha joves salouencs a les universitats d'arreu i joves talents dissenyant roba i ballant a Los Ángeles, fent cine a Madrid o a Barcelona... Hi habitem homes i dones, gent gran i infants, bruixes i diables, capgrossos i gegants, terroristes i delinqüents internacionals, rics i pobres, ambiciosos i idealistes, artesans, metges, enginyers, químics, arquitectes, pintors, advocats, fisioterapeutes, escriptors, cambrers, dependents, dentistes, empresaris, esteticistes, perruqueres, comerciants, hotelers, practicants de ioga, pianistes, grallers, malalts, vegetarians...

També hi ha una biblioteca, dues escoles de música, més d'una escola de dansa, la Torre Vella , el Xalet Bonet, la Font Lluminosa, antigues masies restaurades, restes romanes, la platja Llarga, el far, un port nàutic, un passeig marítim, fonts, parcs, places, arbres, flors, una vintena de cales de sorra daurada i aigua transparent, centres educatius (públics i privats), un poliesportiu, una escola d'adults, un parc botànic, tres esglésies modernes de diverses religions, un CAP, una ludoteca, un parc temàtic, una estació de trens i una altra d'autobusos, etc. Un cap Salou, un accident geogràfic que el veïnat declara independent, paradís de la natura i testimoni de la història recent, amb pinars i flora mediterrània protegida i un refugi i búnquers de la Guerra Civil. Una zona que s'ha convertit des de fa uns quants anys en port d'artistes.

Per tot això, animo, doncs, els col·legues periodistes a conèixer el Salou de cada dia, un municipi més condicionat per la via del tren, que el divideix en dos, que pel turisme de borratxera. Un problema causat per una infraestructura que els governants fa dècades que no resolen i que passa inadvertit per als mitjans de comunicació, tot i que suposa un destorb —i de vegades un perill— per a la vida quotidiana dels habitants i per als turistes que el visiten: trànsit col·lapsat, aglomeracions de vianants, etc. Una problemàtica, fruit del desenvolupament dels municipis al llarg del segle XX, que en molts altres indrets s'ha anat resolent i que, sorprenentment, a la capital de la Costa Daurada, tot i la importància turística, encara no s'ha solucionat.

Salou té cales envoltades de pins i un mar transparent on els dies de juny i setembre poden haver-hi una desena de persones i locals on a les nits músics, cantants i altres artistes ens regalen la seva creativitat. Més enllà del tòpic, com en qualsevol altre indret del món, la gent s'emborratxa, juga a escacs, practica esport, somriu, s'enfada, somia, treballa, s'indigna per les injustícies, s'enamora, estima... en definitiva, balla la vida.

Pàgina 136 de 137

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

No s'ha pogut desar la teva subscripció. Siusplau torna-ho a provar.
La teva subscripció ha estat correcta.

Butlletí de titulars diari

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu: