Quizás sea un tópico pero para la mayoría, diciembre suele ser un mes de balance y reflexión. Ha terminado el año, y después de decir adiós al 2016, en Ciutadans (C’s) debemos hacer una valoración de nuestro trabajo, de los objetivos alcanzados y marcar nuevas metas en el horizonte. Es entonces, cuando al ponernos delante de las carpetas, nos preguntamos qué ha pasado con el equipo de gobierno para que haya desconectado de la realidad de los ciudadanos de Salou.

Popularment, la paraula anarquia s'associa a desordre, caos, destrucció... i és evident que una de les accepcions del mot és precisament la que definirien aquestes tres paraules juntes, una accepció que malgrat ser majoritària no té res a veure, precisament, amb la definició que caldria utilitzar per referir-nos a l'anarquia com a objectiu polític de les les ideologies que sota el nom singular d'anarquisme s'han desenvolupat en el nostre món almenys des que Pierre-Joseph Proudhon es va definir com a anarquista en el seu assaig “Què és la propietat?”

Tanquem un any que no lluirà especialment en la història de Tarragona, si més no pel que fa a l’activitat municipal. Mentre les veïnes i els veïns malden com poden contra la crisi i tiren endavant els seus projectes de vida, oberts a l’esperança, l’Ajuntament segueix encaparrat en una mena de laberint dins del qual l’equip de govern no en sap veure la sortida.

Les darreres setmanes hem sentit declaracions, s'han produït reunions i, sembla, que també hi ha hagut accions entorn de la nostra A-27. Dic nostra perquè és molt necessària per l desenvolupament econòmic del territori, i perquè estem cansats d'esperar-la, ja que les obres estaven aturades des del 2010.

Benvolguts Reis d'Orient,

Els membres de la Plataforma Oppida us fem arribar la nostra 'carta' amb els nostres millors desitjos de cara a l'any que ja arriba. Esperem que us els llegiu amb molta atenció i que ens en concediu algun amb la vostra gran influència dins la nostra ciutat:

El Cap Salou, format per les urbanitzacions de Xalets de Salou, Mirador, Far, Cap Salou i una extensa zona ocupada pel Golf de Portaventura, representa gairebé la meitat del territori del municipi. Amb una horografia complexa, els carrers són sinuosos i costeruts. És una zona agraciada per la mare Naturalesa. Ens envolta un paisatge mediterrani imponent, amb cales de revista on l’horitzó uneix el mar i el cel. Tot i amb això, pels residents està molt lluny de ser el lloc idíl·lic que podria semblar.

Tarragona ha perdut un any més. Es veia venir des de principis d’any, quan es va firmar el pacte entre PSC, PP i el regidor no adscrit Josep Maria Prats, un pacte clarament escorat a la dreta més espanyolista que buscava la comoditat i assegurar-se les cadires del poder. En aquell moment, als inicis del 2016, des del Grup Municipal de CDC ho pronosticàvem: Aquest és un pacte antitarragona. La unió de debilitats, en aquest cas tres, mai ha estat un sinònim d’èxit, sinó tot el contrari.

Mi intención no es hacer un chiste del declive de la situación económica de Salou, ni de posicionarme en contra de preservar el litoral de nuestro municipio. Eso sí, en esta vida existen prioridades. En nuestro núcleo familiar, en más de una ocasión debemos anteponer lo necesario a lo deseado. Pero en Salou, parece ser que lo que es lógico para la ciudadanía, no lo es para el alcalde y sus socios.

Ara fa vint-i-cinc anys, el Parlament aprovava la llei de creació de la Universitat Rovira i Virgili. El text estricte de la llei és eminentment pràctic, però molt sovint les lleis incorporen un preàmbul que explica els objectius i l'esperit de la llei i, en aquest cas, no pot ser més clar. Diu, aquest preàmbul, que la creació de la URV “ha de servir de base per al desenvolupament d'una universitat nova amb personalitat pròpia” i hi afegeix: “Els objectius que es persegueixen són, entre d'altres, la millora de l'organització territorial i de la qualitat i les potencialitats del servei públic de l'ensenyament superior.”

Properament s’ha anunciat el rescat de les autopistes de peatges radials a Madrid. El cost, cinc mil milions de res, als que s’han d’afegir els milions de rescat del túnel dels Pirineus. Si a això afegim la indemnització de la plataforma Castor, podem deduir el que ens costa a tots les aventures empresarials d’alguns empresaris de renom d’aquest país, que, es clar sempre guanyen. I si no, ve el govern amic i el rescata. Així, es més fàcil ser empresari.