Estudiants i gent jove han protagonitzat una bicicletada reivindicativa entre l’Institut Vidal i Barraquer i l’antiga universitat laboral per reclamar un carril bici entre aquests dos punts de la ciutat. Aquest fet ha estat un símptoma més que l’ús urbà de la bicicleta compta amb una base social que el reclama, que moltes persones el consideren necessari perquè Tarragona tingui un desenvolupament equilibrat, també en matèria de circulació.

Aquest diumenge 23 d’abril Tarragona celebrarà la Diada de Sant Jordi, un dels dies més esperats de l’any que representa les essències més pròpies del poble català. Aquest dia, milers de persones sortim al carrer per expressar tres sentiments: l’estima al nostre país a través del seu patró, a les persones a través de les roses i a la cultura a través dels llibres.

El 1996 vaig anar a Chiapas a participar en el primer Encuentro por la Humanidad y contra el Neoliberalisme, una trobada mundial de lluites i resistències al capitalisme neoliberal, bàsicament protagonitzada per això que en diuen occidentals i mexicans, que no sé si ho són o no però n'hi havia molts, perquè allò passava, precisament, a Mèxic.

Ara ve el president estatal i ens promet inversions en infraestructures. És curiós que vingui a prometre unes inversions que normalment ja figuren en els pressupostos de l'Estat de cada any i que no s'han executat. Com que no tenien intencions de complir-les, suposo que les feien constar als pressupostos perquè els catalans estiguessin contents. Ara sí, ara les faran perquè el president ha dit que sí, que les faran. I quan aquest president, que no compleix res del que promet, incompleixi, què podrem fer els catalans? Però què es pensa? Que vindrà aquí amb vidres de colors i quedarem encantats? Es pensa que som tontos? ? Ja ho diu el proverbi àrab: la primera vegada que m'enganyis serà culpa teva, la segona, meva.

Es fa molt difícil parlar en passat del Joan Josep Sardà, l’històric Secretari General de la Cambra que ens ha deixat, de manera sobtada, fa ben poques hores. Es fa difícil perquè vaig tenir la immensa fortuna de viure tantes coses -i totes bones- al seu costat, que costa molt imaginar-se la corporació sense la seva omnipresència constant en totes i cadascuna de les actuacions i decisions que empreníem.

Des de fa poc, hi ha un motiu més per visitar i gaudir a la Costa Daurada, al Camp de Tarragona, a Catalunya, o al marc que vulgueu. Ferrari Land –aquest és el motiu– s'ofereix a tot el món, i no posa cap frontera a la seva capacitat d'atracció. I, a més, seria difícil, perquè és el segon Ferrari Land que es fa al món.

El PPA de l'AEQT pretén intensificar la transparència amb la societat, és per això que que hem establert aquest canals de comunicació on els propis membres del Panel realitzen un article d'opinió després de cada una de les sessions de treball. Aquest ens l'ofereix l'Hélder Moya,Llicenciat en Dret i Periodisme, dedicat a la comunicació. L'article és sobre la sessió que es va dur a terme al Col·legi de Periodistes de Tarragona, i que portava com a títol: 'Com arriba la informació sobre el sector químic: el paper dels mitjans de comunicació’.

Fa ja uns anys que la ciutat de Tarragona conviu entre Runes, algunes petites, d’altres gegants, algunes deteriorant-se, d’altres ja a terra. Runes que formen part ja del paisatge urbà. Runes tancades amb pany i clau, sense vida, amb molt de passat però poc futur. Algunes i algunes ja varen fer un treball de camp exhaustiu recuperant, posant nom i història a les Grans Runes, presentant-les a la ciutadania i reivindicant-ne el seu us, la seva recuperació, la seva obertura a la ciutadania, qui directament està pagant les conseqüències del seu ràpid deteriorament.

Els darrers anys ha crescut molt el nombre de persones que creuen que amb la independència de Catalunya viuríem millor. Moltes altres no ho veuen així, i perceben que la prosperitat la trobarem dins del Regne d’Espanya abans que obrint un nou camí. És legítim i normal que els ciutadans tinguem opinions diferents, i cal pressuposar-les totes honestes per principi i per respecte. Però, com es dirimeixen les diferències en una societat oberta i plural?

Fa una colla d’anys, al carrer Comte de Rius cantonada August hi tocava un quartet de corda. Dos violins, un cello i un contrabaix. Ens oferien, a canvi de les poques monedes que recollissin, a canvi de res, peces de Bach, de Mozart o de Vivaldi, meravelles que no es paguen amb diners. Duien vida al carrer. La gent s’aturava a escoltar-los. Ningú no pensava que es fes res mal fet.