Ara que sembla que tots hem premut la tecla de pausa en les nostres vides, potser és el moment adient per degustar i paladejar tranquil·lament La pausa dels dies de Xavier Graset. En parlem amb ell.

Aquí s’hi arrepleguen articles escrits durant més de 10 anys, ordenats talment com si d’un any natural es tractés, no?

Hi ha uns 12 anys en total, però estan comprimits de manera que sembla que es tracti només d’un any. I el llibre s’organitza per estacions, començant per la primavera. A més, segueix un ordre de dies, però pot ser que passis del 2015 al 2020 o al 2012, de manera que sembla que llegeixis un dietari, però comprimint tots aquests anys.

Els articles han estat publicats prèviament a El Punt Avui, el Diari de Tarragona i L’Econòmic, i és clar n’hi havia molts més. Com n’has fet la tria?

Durant aquests anys n’he fet 1.100, d’articles, i jo no em veia en cor de fer la tria. Va ser la Mireia Lite, d’Edicions la Campana, qui va fer la feina (elogiable i encomiable) de triar els articles que es podien incloure en el llibre. De fet, els va separar per carpetes: articles possibles de repesca, articles que potser havien vençut (perquè el temps acaba cremant certes coses)... I aquí hi ha un recull d’uns 150 articles, els que semblava que podien ser més immarcesibles i en què hi ha una certa continuïtat, un cert fil.

Els has actualitzat aquests articles?

Els he revisat tots, però estan tal com van sortir; això sí amb la data específica de quan van ser publicats. Perquè això a vegades acaba de situar-nos i de donar-nos-en el context. A mi m’agrada molt vincular fets concrets i puntuals amb altres notícies de més gruix. Passar d’allò més petit a més gran. M’agrada tirar aquestes línies que ajunten unes coses amb les altres. I a vegades situar la data, ajuda a establir lligams.

En aquests més de 10 anys han passat moltes coses. Què n’hem d’extreure?

El llibre parla més de la nostra fragilitat, de la nostra vulnerabilitat, també en qüestions polítiques, però en un sentit més transcendental (sense ànim de fer una càrrega de transcendentalisme). Sí que pretén, però, mostrar que hi ha moltes coses que han canviat en la nostra vida. Jo miro quan era petit, quan era xiquet, i veig com ha canviat el món. Veig que els meus fills de sobte volen anar a menjar ramen i no saben què és l’escudella. I jo em pregunto per què passa això o com és que passa això. Sense ànim de tirar de nostàlgia, però sí sabent de quines arrels venim, perquè penso que cal tenir-les clares per després fer el que vulguis. Però en tot cas que sàpigues d’on vens. Si vols menjar ramen o sushi, encantat de la vida; si vols consumir molts productes japonesos perquè llegeixes molt manga o anime, fantàstic, però que sàpigues d’on vens tu.

La pausa dels dies, el títol, és tota una declaració de principis: pausa perquè aquesta societat líquida com la defineix Zygmunt Bauman se’ns escola i no l’apreciem amb plenitud?

I també perquè el llibre està concebut perquè es pugui llegir de manera pausada. És un llibre que te’l pots llegir de daltabaix, d’una tirada, diguéssim, o te’l pots llegir de manera compassada. Te’n llegeixes un, o dos articles, i et poses a dormir. I si no hi tornes fins al cap de dos dies, no perds el fil quan t’hi tornes a posar.

El subtítol del llibre és "Dietari de vivències plaents" perquè ens parles en clau positiva de la vida, però, és clar, en la vida, i més en un període relativament llarg, de coses en passen de tots colors, què n’hem de fer (o què en fas tu) dels moments més tèrbols?

La vida ja és prou dura, sí. Tot i així hi ha articles que parlen de mort, com la del meu germà Pep. No és que sigui plaent això, és clar, però també aleshores vaig tenir algú al meu costat que em feia adonar d’aquestes coses de la vida. Jo soc molt de celebrar. Jo crec que la vida ja és prou dura com per anar, a més a més, no celebrant qualsevol excusa. Jo celebro el sant, celebro els anys i, en definitiva, les petites coses que em donen alegria. Soc una persona festiva i m’agrada més estar content que enfadat. Hi ha moltes coses que depenen de l’actitud que tinguis i de problemes no n’hi haurà menys perquè estiguem contents, però si estem contents potser els podrem afrontar millor. No pateixis que al cap de poques hores t’hauràs d’enfadar. Els problemes no desapareixen mai; per tant, més val estar content que enfadat.

Hi parles molt d’aquí, d’aquestes contrades.

Reus, Vila-seca, Tarragona, la Conca de Barberà, el Priorat, les Terres de l’Ebre, la Terra Alta... hi surten. A mi m’agrada fer aquesta reivindicació. I m’agrada molt explicar el món des de les nostres terres, perquè em sembla que es pot explicar tan legítimament com des de qualsevol altre punt de vista dels Països Catalans. Perquè tenim, lògicament, els mateixos drets, les mateixes vivències... i potser la mirada no és la mateixa, però em sembla que tan vàlida que la des de qualsevol altra banda. I perquè, a més a més, tenim una llum especial, el sol hi cau d’una manera diferent, i això em sembla que ens permet aixecar la veu i dir: "Eh, les coses són així".

De fet, el teu llibre és un llibre molt km 0. És important en aquest món global no només aturar-nos a contemplar què hi ha al voltant sinó, a més, fer-ho en relació amb el nostre voltant més immediat?

Ara hi ha les xarxes socials, hi ha TikTok, hi ha 10.000 influències més, 10.000 estímuls més que no tenia jo. I a mi m’agrada fixar-me en els que vaig tenir jo per veure com ha evolucionat tot això. M’agrada una mica, m’obsessiona, aquesta idea que no hi ha res que sigui de franc. Hi ha un calendari marcat per la natura, i molt associat a les collites, lògicament, perquè són les que et marquen el fruit, i això no és de franc, això no surt per què sí. De franc ho són els espàrrecs i ho poden ser les mores en un esbarzer. Ja hi ha una cultura i una cuina de marge, podem anar a fer caragols, però amb això no faríem prou. Tot i que jo una truita d’espàrrecs miro de fer-me-la un cop l’any. Però si tu vols menjar faves o pataques o el que sigui, o tenir una collita d’avellanes, això ho has de treballar, ho has de cuidar. I encara hi ha conreus més sofisticats. I a mi m’agrada tenir present aquest calendari natural M’agrada tenir present que no hi ha res que caigui de madur perquè sí. I això, en certa manera, és una de les filosofies que travessa tot el dia.

Al llibre, hi reculls idees persistents, fixaments que tens (com la natura, la cuina...). Quins són?

El que hi ha és aquest contacte més primari, aquest contacte més natural, aquest acostar-me a la fruita, a les figues, als molons, al raïm... totes aquests formes (i tots són esfèrics). Com a fixaments, per exemple, puc destacar l’oli. Aquesta estructura de dietari és premeditada. I en parlo no en un article, en 2, en 3, en 4, en 5... Al Diari de Tarragona, a El Punt Avui. Respon a aquestes idees persistents. Molts d’aquests articles estan fets com a escrits d’urgència perquè s’han d’entregar a una hora concreta, en un dia determinat i amb uns caràcters concrets que són els que marca el diari. Aquestes són les regles en què m’he de moure. Moltes vegades vull afegir-hi més coses perquè vull barrejar la collita de l’oli amb una obra de teatre que he anat a veure, amb un llibre que he llegit o amb un a pel·lícula que he vist perquè em sembla que tot plegat té lligams i té raons per entendre’s. Jo no entenc la vida només d’una manera, sinó que l’entenc barrejada.

Entenc que les influències o allò que m’afecta són moltes coses, no només una. Els articles moltes vegades inclouen una obra que hi ha en cartell i m’agrada que si algú em llegeix la pugui anar a veure i no se la perdi. M’agrada donar pistes de coses que a mi m’han agradat perquè penso que això pot enganxar la gent. Però, parlant de cuina hi ha l’anar a l’essència. Per què hi ha coses que abans menjava i ara no menjo? No ho sé: fetge amb ceba. Abans jo no m’havia de preocupar perquè quan venia el fred ma mare feia escarola amb romesco, perquè era el que menjàvem llavors. L’escalivada a l’hivern no, menja-te-la a l’estiu perquè serà més bona, perquè el temps natural dels pebrots i l’aubergínia és més de cara a l’estiu. Això és una mica la meva obsessió. Les globalitzacions, perquè no podem parlar només d’una, fan que ara tinguem de tot tot l’any. Però això no necessàriament és bo perquè hem de saber quan és el temps de cada cosa. I aquesta és una idea que m’obsessiona i es va veient.

Ens cal ser crítics, doncs?

Sí, però jo no ho faig amb ànim de renyar a ningú, perquè no és el meu estil, ni tampoc amb enyorança, no cal pensar que jo em quedo en un racó plorant perquè ja no menjo faves de gitano, per dir un plat. Sinó que senzillament vull constatar que hi ha una cosa en el meu paisatge quotidià que ha desaparegut. Ara potser només menjo pit de pollastre a la planxa, i què passa?, tampoc és tan complicat fer una cosa una mica més elaborada, tampoc gaire més, però més ajustada al temps. Per què? No com un caprici, sinó senzillament perquè això em farà tenir més clar la terra que trepitjo, el que menjo i tal com soc, perquè això a mi m’ha fet. I no vull deixar de fer allò que m’ha construït, el que m’ha ajudat a ser com soc.

Entremig dels teus articles hi ha picades d’ullet, com comentaves abans, a lectures, obres de teatre... Ens en parles com qui no vol la cosa i ens en despertes la curiositat.

Penso que els catalans tenim tanta feinada a fer. Tenim, d’una banda, la nostra pròpia història que ens l’han amagada o no ens l’han explicada. Després tens aquesta feina que fan tantes i tantes editorials que és portar a la nostra llengua textos ja sigui de clàssics o de vegades d’autors estrangers, internacionals, que s’incorporen a la nostra cultura. Tenim tanta feina a fer que no l’acabem mai. I, per tant, en la mesura que podem donar un cop de mà a aquesta altra gent, doncs benvingut sigui.

En qualsevol cas, però, ens expliques que t’adones, i és molt remarcable que això ho digui un periodista com tu, que la realitat és relativa, que depèn de qui te l’explica, del punt de vista de qui te la dona a conèixer. Què n’hem d’extreure d’això? Vivim tots una gran mentida? No ens podem fiar de ningú?

Això ho explico perquè ho constato perquè hi ha fets que he viscut en primera línia informativa i que he compartit amb altra gent que a vegades és a la televisió analitzant-la i la veu absolutament al revés que la pugui veure jo. Tot depèn de qui t’ho explica. I al final sí que acabes comprant aquesta idea. Jo que he sigut al davant de certs fets del 2017 penses que depèn de qui t’ho explica ho veus d’una manera i depèn de qui t’ho explica ho veus absolutament de manera capgirada. I per això aquesta pregunta que et fas tu, me la faig jo: "Què m’he de creure de la història que m’han explicat, quina prevenció he de tenir o quin sedàs he d’aplicar-hi per veure si allò és veritat o és mentida, o quina càrrega ideològica té?" Perquè és veritat que tothom té la seva i la història segons qui te l’explica pot anar d’una manera o d’una altra.

Però això passa a escala més quotidiana també, aquesta dificultat de poder transmetre, però aquest bagatge que tu has viscut de vivències o de pensament en una altra generació (els teus fills, els teus nebots...) és molt difícil de transmetre. Ells ja tindran el seu termòmetre, i a vegades ni t’escolten, i veuràs que ells ja reben una altra influència, que no és la teva, per comprendre el món. Per això a mi em va bé haver escrit el llibre per, com a mínim, fixar certes idees, certs pensaments i certes vivències; moltes en clau de bona vida, evidentment.