S’acosta un altre onze. I tornem a estar convocats a ocupar els carrers per deixar clara la nostra perseverança. Per tornar a demostrar la nostra voluntat de ser i la decisió de defensar-la. Com d’altres ho van fer abans, com hem fet sempre: tranquils però tossudament alçats.
Perquè cada any té un onze de setembre d’ençà que un poble va decidir no oblidar el seu passat lliure.
Alguns podran dir que ja estan tips de tants onzes. Que estan decebuts, cansats, farts de reivindicar tant. Cansats! Un dia l’any!. Als qui afirmen que no canvia res digueu-los que s’aturin per mirar enrere i comparar quantes coses han canviat ja. Així, sense adonar-nos-en. Recordeu-los d’on venim perquè puguin valorar on estem i expliqueu-los que ha estat gràcies a l’esforç de molts que no van defallir mai. Onze rere onze, any rere any.
Potser, quan la nit ha estat llarga, es fa difícil distingir els primers llums de l’albada. Endormiscats uns, descreguts d’altres, ningú s’atreveix a il·lusionar la mirada, fixada tan de temps en un horitzó inamovible.
La impaciència, però, ens pot fer oblidar que no s’ha arribat fins aquí perquè fos fàcil. Ni serà fàcil anar més lluny. Tothom seria capaç d’admetre que, de tot el què s’ha fet i del què caldrà fer, poques coses seran tan senzilles com sortir al carrer, un cop l’any, per participar d’una festa.
Cal tenir ben present que tot continua depenent de nosaltres. I aquests petits gestos, sumats, es converteixen en una força imparable que ens consolida i que desperta il·lusió en els indecisos. A més, perquè no dir-ho?, tots els qui s’han posat davant necessiten sentir darrera seu la pressió constant de la nostra empenta i la vitalitat d’una fermesa inequívoca.
Perquè cada any té un onze de setembre d’ençà que un poble va decidir lluitar per un futur on els onzes siguin lliures. Som-hi, doncs?
