Avui pensem que val la pena reivindicar la Neus per dos motius (i per molts d’altres, és clar). El primer, encara que d’entrada sembli superficial i anecdòtic, és que la Neus ha ajudat a posar Els Guiamets al mapa. Quan les del poble voltem i se’ns demana d’on som, des de fa uns quants anys, ja no ens trobem aquella situació en què hem de repetir el nom del poble unes quantes vegades inútilment... Sabem que érem invisibles en molts mapes.
No és que la gent ignorés els guiametans i les guiametanes, sinó que la realitat rural durant molts anys ha estat invisibilitzada. La Neus no se’n va amagar mai dels seus orígens: sempre els va reivindicar. I no els trets més agradables i folklòrics, sinó la realitat del poble, amb tot allò bo que comporta i amb tots els desavantatges. La terra dels Guiamets que duem a les sabates té farigola i semprevives i també carrutxos.
I en la situació actual, d’emergència sanitària i de confinament, alguns dels valors i les característiques de la vida en el poble s’alcen i finalment sabem que són essencials: la solidaritat, la proximitat, el paisatge. Potser no tenim museus, ni teatres, però tenim la gent que fa xarxa, que fa poble (sempre ho hem dit així); aquest valor, en aquest moment històric i en l’esdevenidor, es reivindica com un valor a l’alça, preuat i necessari pels que creiem possible un altre futur .
El segon dels motius és que la Neus va morir força gran. Molts de nosaltres l’hem coneguda ja velleta. I què en fa la societat dels vells? Quin valor se li ha donat a la gent gran? El sistema ha divinitzat la joventut. A les xarxes, als mitjans, solem veure adults joves, atractius; els polítics, com més joves, millor. La joventut és productiva, consumeix... En canvi, la vellesa s’associa a uns altres valors: la pausa, el repòs, la poca productivitat, el descans. En altres cultures —i en la nostra, però en un altre moment històric— la gent gran té importància, és visible, se la valora. En canvi, no són estranys, i més en la crisi actual, discursos en què es s’insinua que potser val més deixar morir unes quantes persones grans per salvar l’economia, o que els grans deixessin lliures llits de l’UCI per salvar els joves.
Doncs, després de reinvindicar lo rural, potser també és hora ja de reivindicar la gent gran, d’escoltar-los, de fer-los visibles i de valorar-los. Ara fa un any que va morir, i la seva figura i el seu record no han parat de fer-se encara més presents en noms d’escoles, de places, en murals... Amb el seu nom es volen posar en relleu els valors pels quals va lluitar: internacionalisme, feminisme, llibertat, resistència, igualtat... Quin orgull i quina responsabilitat que s’associïn aquests valors al nostre poble! Per això no ens cansarem de presumir de la Neus: una dona gran i de poble.
