“No són presos polítics, són polítics presos”, se’ns diu. Als efectes d’aquesta discussió no és gaire rellevant si són polítics o són activistes, pagesos o cambrers, perquè allò que és important és saber si estan empresonats a causa de les seves idees polítiques. Malgrat això, agrupar-los en l’etiqueta de “polítics presos” no s’ajusta a la realitat de tots i totes: a pesar que algunes persones mantenen la seva condició de responsables polítics (Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull), alguns no ho eren quan els van empresonar (com en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez) i alguns que sí que ho eren llavors, no ho són ara perquè han hagut de renunciar a la seva activitat política (Dolors Bassa, Carme Forcadell i Quim Forn). Per cert, que una persona hagi de renunciar a la seva condició de representant democràtic per millorar les seves opcions de defensa judicial hauria de ser en sí mateix una immensa vergonya per a qualsevol democràcia.

“No se’ls jutja per les seves idees sinó pels seus fets”, se’ns repeteix. Certament, se’ls jutja per les seves actuacions, clar que sí. A tots els països del món es jutja les persones en base a alguna mena de comportament. I a la inversa, el pensament, degudament guardat al cervell de la persona i per sí sol, no porta ningú davant de cap tribunal. El problema és que a aquestes persones se les jutja per uns fets però se les condemna per les seves idees. De fet, és encara pitjor: no hi ha condemna perquè encara no se les ha jutjat, de manera que estem davant d’una clamorosa privació de llibertat de persones innocents a tots els efectes. Així que es tenen en compte els fets, sí, però vinculats -i de forma decisiva- a unes idees polítiques independentistes, sobiranistes o republicanes que el règim monàrquic del 78 persegueix.

Si un cantant de rap diu metafòricament que cal prendre el Palau de Marivent, en una referència clara a abolir la monarquia borbònica, se’l condemna a tres anys i mig de presó. Si un locutor radiofònic penosament conegut per fabricar odi a granel contra Catalunya sermoneja la seva nodrida audiència reclamant que es bombardegi Barcelona, no passa res, s’encabeix en la llibertat d’expressió. A Espanya la diferència entre la llibertat i la presó no està en el fet en sí mateix sinó en la ideologia professada. A 2018 i en plena UE, gaudeix de més immunitat el franquisme que qualsevol ideologia d’arrel democràtica.

En aquest sentit és denunciable i denunciem que una part important de la justícia espanyola està impregnada d’aquest pestilent pòsit de franquisme, sigui en la seva vessant patriarcal (recordeu la violació en manada “sense violència”), en la vessant social (recordeu totes les sentències del Tribunal Constitucional contra els avenços en matèria social a Catalunya), en la vessant dels drets i les garanties (recordeu els joves d’Altsasu acusats de terrorisme) o en la mateixa seva vessant democràtica i nacional (recordeu la presó i exili dels membres del govern legítim de Catalunya per organitzar un referèndum).

Voleu fer-ne la prova del cotó? Sortiu d’Espanya -que sempre és un bon exercici-, i mireu com actuen les justícies dels altres països europeus, per definició més imparcials. Bèlgica ha negat l’extradició dels tres consellers per cap dels delictes que se’ls imputen. Escòcia va camí de fer el mateix. Alemanya ha negat en dues ocasions l’existència de violència i rebel·lió en la gestió del President Puigdemont. I a Suïssa, les autoritats polítiques del país, han dit que no fan extradicions de causa política, directament. Deixem de banda el ridícul internacional de la justícia espanyola i anem al moll de l’ós dels drets humans: amb les mateixes acusacions, per què les persones que caminen lliures al cor d’Europa, a Espanya estan a presó i sense judici?

Al darrer Ple vaig tenir ocasió de demanar als companys socialistes del consistori que es pot entendre que no ens vulguin fer cas, però que desatendre el pronunciament de les justícies dels altres països ja és quelcom més seriós i preocupant. Que com a mínim parin atenció a les paraules del seu propi líder, Pedro Sánchez, i que facin una reflexió honesta, encara que sigui de portes endins. El líder del PSOE, textualment, va dir: “És evidente que el delito de rebelión tal y como està tipificado en el año 1995, no corresponde al tipo de rebelión que se ha sufrido durante estos últimos meses” (El Periodico, 16/05/2018). En conseqüència, si tan evident és que no hi ha hagut rebel·lió, per què tenim persones a la presó? Si no és per raons jurídiques, per quines raons hi són? Per què enlloc de denunciar-ho amb nosaltres reclamen canviar les regles del codi penal a mitja partida per justificar la presó?

Allò que és veritablement transcendent, i vet aquí determinades resistències polítiques de l’entorn del 155, és constatar, amb totes les seves implicacions, que els cantants, els activistes i els representants democràtics són presos polítics. Perquè això porta annexat el nostre insubornable deure moral d’exigir-ne el seu alliberament immediat. I ens aboca a la conclusió que ens volen amagar amb eufemismes que blanquegen la realitat, i que plantejo en forma de pregunta: és Espanya una democràcia?