El proper dimarts dia 10 d’octubre, a les 19 h, a la Parròquia de Sant Josep Obrer de Torreforta, s'inaugurarà l'exposició 'El barraquisme a Tarragona, fa cinquanta anys. La ciutat no reconeguda i els seus habitants', produïda i coordinada pel Centre d'Imatges de Tarragona / L'Arxiu de l’Ajuntament. L'exposició té caràcter itinerant i ja s'ha pogut visitar a L'Arxiu de l'Espai Tabacalera, l'Espai de Turisme, els centres cívics de Sant Salvador, Sant Pere i Sant Pau, Bonavista i a la Biblioteca del Campus Catalunya de la URV.

En el transcurs de l'acte s'estrenarà l'audiovisual 'El problema del barraquisme a Tarragona (1940-1970)', realitzat pel Grup de Recerca Per amor a la ciutat de la URV i TAC 12, que recull els testimonis i les vivències de persones que varen viure a les barraques, ara fa cinquanta anys.

Els orígens

Durant la dècada dels cinquanta, la presència industrial a Tarragona continuava essent escassa i no serà fins a inicis dels anys seixanta que la industrialització registrarà l'impuls definitiu amb l'assentament de diferents empreses del sector químic als polígons d’Entrevies o Francolí. El sector turístic, paral•lelament, també inicià el seu desenvolupament i contribuí fortament al creixement de l’economia local, tant pel que fa a les construccions d'habitatges turístics com per la demanda de serveis.

La possibilitat de treballar en una àrea econòmicament beneficiada pel turisme i la indústria serà l’esquer d’un fort i constant corrent immigratori que comportà que en quatre anys, entre 1960 i 1964, la ciutat registrés un augment del 20%, passant de 43.519 a 52.056 habitants. És a dir, una cinquena part de la població era nouvinguda.

Tot i que l’oferta de treball era suficient per a integrar als immigrants en el món laboral, la ciutat era incapaç de créixer al mateix ritme. La manca de serveis bàsics i la impossibilitat de trobar un habitatge mínimament digne i assequible va desencadenar amb el que avui dia coneixem com a barraquisme. Urbanísticament, els nuclis de barraques es van situar en zones perifèriques allunyades del casc urbà i amb una absència absoluta de serveis.

L'any 1964, un cens realitzat per l'Ajuntament de Tarragona registrava l'existència de 404 barraques, agrupades en 10 nuclis, en les quals hi vivien 1.894 persones, és a dir, el 3,64% de la població i, aproximadament, el 20% dels immigrants arribats entre 1960 i 1964. Les barraques eren de dimensions molt reduïdes, generalment d’un sol espai i construïdes pels seus residents amb materials barats o aprofitant deixalles, bàsicament totxo, fusta o canyes.

La gran majoria dels nouvinguts procedien d’Andalusia, eren 1.240 immigrants i representaven el 65,4% del total. Principalment, eren originaris de zones rurals de les províncies de Córdoba i Jaén. Atesa l’escassa formació dels immigrants, en bona part jornalers del món rural, la gran majoria, un 77%, declarava que treballaven com a peons. És a dir, treballs no qualificats situats a la base de l’escala laboral. L’oferta de treball pels homes sorgirà principalment de l’àmbit portuari i ferroviari, així com d'algunes indústries químiques. Les dones, a més a més del servei domèstic, trobaran feina com a operàries en algunes fàbriques.

El barraquisme es mantindrà durant la segona meitat dels anys seixanta i no desapareixerà fins a inicis dels anys setanta.