Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una amiga que fa molts anys que viu a Londres. Ella i el seu marit han decidit vendre el cotxe que tenien i no comprar-ne cap altre. Utilitzaran per a necessitats puntuals (un dia a la setmana portar una filla a dansa i els caps de setmana i vacances que vulguin sortir de Londres) un sistema de cotxe-compartit (pagant una petita quota mensual i un tant per l’ús). Tenir cotxe propi era una decisió econòmicament irracional i ecològicament poc responsable.

Pot pensar-se en una realitat així en el nostre entorn? La resposta és sí. Però és un sí condicional. Serà possible a mig termini si repensem i redissenyem la mobilitat de les ciutats per permetre la mobilitat en transport públic millorant les freqüències, les tarifes i les línies i la mobilitat amb mitjans nets (a peu, en bicicleta...) i, clarament en el cas de Tarragona, repensem la mobilitat en clau metropolitana, és a dir tenint en compte la intensa circulació de persones entre els principals municipis del Camp de Tarragona.

L’urbanisme pot dissenyar ciutats disperses i fragmentades, grans polígons d’oci i comercials a les afores obligant a l’ús del vehicle privat i afavorint les cadenes comercials i les grans superfícies. Això és el que ha passat a Tarragona fins ara. Però l’urbanisme també pot promoure una mobilitat més sostenible, integrant la ciutat a través de vies urbanes on ara hi ha carreteres, recuperant els camins tradicionals i millorant el transport col·lectiu. Podem avançar cap a un futur on una part important de la ciutadania no sigui cotxe-depenent, on es millori la qualitat de l’aire que respirem i la despesa en transport. Les ciutats més modernes ja caminen en aquesta direcció.

Tarragona decidirà el proper dia 26 cap a on vol avançar. O retrocedir.