Amb la situació actual, i en plena pandèmia i vivint una realitat quasi distòpica, potser toca reflexionar, potser toca entendre que els recursos ni molt menys son infinits, que models que provenen del passat semblen actualment inservibles i ens porten de forma inexorable al col·lapse.

Margaret Teacher un dels emblemes del neoliberalisme econòmic deia que havíem deixat de pensar com a societat per a pensar com a individus, la veritat és que davant de reptes globals com el que estem vivint actualment o d’altres que ja treuen el cap per la finestra com el canvi climàtic, es fa difícil pensar que l’antic paradigma imposat pel neoliberalisme econòmic i l’objectivisme tingui o ens aporti les eines necessàries per sortir d’aquest embolic. Vet a qui doncs que si no som capaços de pensar com a col·lectiu, com a espècie que som, ens serà molt difícil afrontar els nous reptes que ens venen a sobre, a problemes globals solucions globals.

No tinc cap dubte en aquest sentit que la mateixa selecció natural, que la mateixa evolució tard o d’hora acabarà passant factura a determinats models econòmics i socials pel seu anacronisme, ja que generen tones de problemes i desequilibris, però a l’hora són incapaços d’aportar solucions, i a la fi, esdevenen inservibles. És per això que des de la meva humil opinió, la fi a mig termini del capitalisme almenys tal com ho entenem ara serà també la fi d’una societat líquida, que ha portat aquest concepte al límit.

En aquesta direcció entenc i crec que és necessari equilibrar doncs, tant una consciència individual que ens permeti per una banda reconeixens com a individus com la visió d’una consciència col·lectiva, que ens arreli, que ens humanitzi i que ens apropi a l’idea de pertanya a un col·lectiu, una societat interconnectada en un món global, i potser així valors o conceptes com solidaritat, sostenibilitat, benestar i riquesa arribin finalment a no ser paraules buides sinó paraules plenes de contingut.

Aquest canvi de mentalitat, comporta per una altra banda una nova forma d’entendre i visionar el món, noves responsabilitats individuals associades a una consciència col·lectiva que ens faci perdurar com a espècie, un nou full de ruta que ens faci Incloure aquests valors en la nostra pròpia equació diària, i que ens corresponsabilitza també en l’execució d’una gestió responsable en l’àmbit mediambiental, econòmic i social.

En l’àmbit de la gestió cultural doncs, els projectes a desenvolupar des del meu punt de vista, han de ser transversals, transformadors, sostenibles en l’espai i al temps, que aportin valor humà, i que facin petites les antigues idees megalòmanes basades en els grans esdeveniments o en la projecció de grans “constructors” i projectes faraònics que per una altra banda mai es podran portar a terme. Cal, per una altra banda i crec que és necessari avaluar, posar en dubte les petites estructures basades en criteris endogàmics que formen part d’una idea Juràssica de la gestió cultural i que acaba repercutint gairebé sempre i de forma inexorable a la butxaca del contribuent i que per altra banda no aporten valor transformador.

Una cultura amable i pròxima a les persones és necessària com necessari és un món més humà i sostenible que deixi de costat maneres de fer ja fora de context, fora de la realitat, finalment són cortines de fum, focs d’artifici i poca cosa mes. Perquè no reaprofitar estructures i clusteritzar el fet cultural, perquè no potenciar i fer cultura de proximitat donant aire a la indústria cultural del nostre territori, i perquè no pensar en costos basats en la sostenibilitat i també amb l’efecte multiplicador de la cultura, a la fi, gestió responsable.