El govern de l’Estat negocia un decret d’habitatge per ser aprovat pel Consell de Ministres després de les protestes pels darrers desnonaments. Sergio Nasarre explica els fonaments dels desnonaments i els efectes de les polítiques d’habitatge dels últims anys.
Des de la Gran Recessió que va afectar l’economia mundial a partir de 2007, els desnonaments van entrar de ple en les preocupacions de la societat espanyola. L’esclat de la bombolla immobiliària a Espanya es va unir a la pujada dels tipus d’interès i a l’augment de l’atur provocat per la crisi global, i va fer que moltes famílies es veiessin impossibilitades de pagar -bé les seves hipoteques, bé els seus lloguers- i perdessin els seus habitatges.
Han passat gairebé 20 anys des d’aleshores i la preocupació es manté. Des de mitjan 2024, les execucions hipotecàries, a diferència dels desnonaments arrendataris, han patit un repunt en algunes comunitats autònomes, especialment a Andalusia i Catalunya, segons dades de l’INE.
Propietaris, arrendataris i okupes
Els desnonaments poden ser de tres tipus: als propietaris -com a conseqüència de l’execució de la hipoteca per impagament-, als arrendataris -si deixen de pagar la renda, si maltracten l’habitatge, si tenen un mal comportament o si, en acabar el termini contractat o legal, no abandonen voluntàriament l’habitatge- i als okupes.
El fonament d’aquests tres desnonaments és diferent, encara que el resultat sigui el mateix (l’abandonament forçós de l’habitatge o llançament):
- El primer, perquè es van incomplir els pagaments promesos del préstec concedit -generalment, centenars de milers d’euros a pagar durant diverses dècades- sense el qual no s’hauria pogut efectuar la compra de l’habitatge, que es va posar com a garantia de la devolució dels diners prestats.
- El segon, perquè l’arrendatari, que viu en una casa aliena i ha de compensar-ne el propietari mitjançant el pagament de la renda, ha de complir amb els pagaments i amb el termini de durada del seu dret a utilitzar l’habitatge.
- El tercer, perquè l’okupa entra i es manté en un immoble aliè sense cap títol.
Aquestes regles es basen en els principis del Dret civil, que ens acompanyen des de fa milers d’anys, i es fonamenten en l’obligació de complir allò acordat (pacta sunt servanda).
Però els desnonaments es produeixen a tots els països europeus, com expliquem en el nostre treball Homeless prevention in the context of evictions (2016), i fins i tot, en molts casos, més a sovint que a Espanya.
Habitatges en venda (Foto: Joaquin Carfagna, Pixels)
El descontrol del deute en el context europeu
Un bon indicador per veure el risc de desnonament és el sobreendeutament familiar a causa de l’habitatge (llars que destinen més del 40 % dels seus ingressos al sosteniment d’aquest) a les ciutats, fet que fa augmentar el risc d’impagament (de la hipoteca o del lloguer).
Segons Eurostat, el 2025, tant la mitjana europea de sobreendeutament familiar a les ciutats a causa de l’habitatge (9,6 % de les famílies) com la dels països del nord d’Europa (com Dinamarca, Noruega, Suècia, els Països Baixos o Alemanya) són més altes que a Espanya (8,2 %). A Dinamarca, el triple, i a Noruega, el doble, per exemple.
En la mateixa línia, les dades de l’OCDE de 2024 mostren les elevades taxes de desnonaments a Dinamarca, Finlàndia, el Regne Unit i Bèlgica, comparades amb Espanya.
Durant dècades, en la política d’aquests països ha prevalgut el lloguer sobre la compra d’habitatge, cosa que ha acabat provocant la concentració de l’habitatge en cada vegada menys mans (fons d’inversió, estrangers, segones i ulteriors residències), convertint les persones amb menys recursos en dependents (en molts casos, a perpetuïtat, atesos els preus) d’aquests. Han creat societats de rics propietaris i de pobres llogaters, de les quals els països mediterranis érem aliens gràcies a una propietat privada dels habitatges molt distribuïda. Això ha canviat des que la Unió Europea ha anat dificultant l’accés de les famílies al finançament hipotecari, a Espanya clarament des de la Llei 5/2019.
L’habitatge subsidiat
A l’altra banda del problema hi ha comunitats com, per exemple, Catalunya, on hi ha més de 105.000 persones en llista d’espera per a un habitatge social, alhora que el parc que actualment gestiona acumula un deute de 39 milions d’euros el 2025, segons l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.
En principi, són els poders públics els que han de crear les condicions perquè les famílies puguin procurar-se un habitatge pels seus propis mitjans; però, davant dels desnonaments, les administracions públiques han d’evitar que la persona que es trobi davant d’aquesta situació quedi desemparada, oferint-li una alternativa residencial. Només així es compleix plenament l’art. 47 CE.
Si s’arribessin a aprovar les mesures previstes en el Projecte de decret llei d’habitatge decaigut el juliol de 2026 pel que fa als desnonaments, les comunitats autònomes haurien d’oferir un habitatge alternatiu a les famílies afectades. En cas de no fer-ho, s’invalidaria el llançament i la comunitat autònoma hauria d’assumir els impagaments de l’inquilí i pagar el lloguer al propietari, si aquest no és un gran tenidor, afectant així els seus propis comptes, com ho demostra l’experiència a Polònia.
