Hi ha pel·lícules que expliquen una història i d’altres que aconsegueixen transportar l’espectador a un moment que la societat encara no ha acabat de pair. Cronos, dirigida per Fernando González Molina, és d’aquest segon grup. La pel·lícula ens retorna al 17 d’agost de 2017, als atemptats de Barcelona i Cambrils, però ho fa des d’una mirada que va més enllà dels fets coneguts i posa el focus en les persones que van haver de prendre decisions enmig de la incertesa.
El títol de la pel·lícula ja dona una pista. Cronos era el nom del dispositiu activat pels Mossos d’Esquadra davant d’un atemptat terrorista, però el temps que marca la pel·lícula no és només el d’una operació policial. També és el temps de la informació: el que passa entre saber una cosa i poder-la explicar. El marge que té un periodista o, en aquest cas, una responsable de comunicació abans que el buit informatiu sigui ocupat pels rumors.
És aquí on el personatge de Daniela, interpretat per Diana Gómez, em sembla especialment interessant. Ella és la cap de comunicació dels Mossos i assumeix una responsabilitat que sovint queda en un segon pla quan pensem en un atemptat: comunicar també forma part de la resposta a una crisi. El personatge, inspirat en bona part en Patrícia Plaja, mostra la dificultat de gestionar la informació mentre els fets encara s’estan desenvolupant.
La seva figura permet entendre que, en una situació de crisi, informar també és actuar. Decidir què es pot confirmar, què encara no i quin és el moment adequat per comunicar-ho es converteix en una tasca tan delicada com necessària. I és aquí on Cronos planteja una de les qüestions que més m’ha fet reflexionar: què passa quan la necessitat d’informar immediatament xoca amb la responsabilitat de no generar més confusió?
En l’actual ecosistema informatiu, dominat per les xarxes socials i la immediatesa, aquesta qüestió resulta especialment actual. La pel·lícula posa sobre la taula una idea que sovint oblidem: el silenci també comunica, però una informació incorrecta pot fer molt més mal.
Cronos també aconsegueix que l’espectador percebi la distància entre el que nosaltres sabem ara i el que sabien les persones que van viure aquelles hores. Nosaltres coneixem el desenllaç perquè forma part de la història. Els personatges, en canvi, avancen sense tenir totes les respostes. Aquesta incertesa és una de les sensacions que més pes té durant la pel·lícula i fa que la història no es percebi simplement com una reconstrucció d’uns fets ja coneguts.
La pel·lícula evita convertir els atemptats en una successió de titulars I això també té una dimensió periodística. Els mitjans van tenir un paper fonamental aquells dies, però Cronos permet observar què hi havia darrere d’aquella informació que arribava a la ciutadania: professionals intentant ordenar el caos, comprovar dades i comunicar enmig d’una situació extraordinària.
Com a espectadora i futura comunicadora, he trobat especialment interessant aquesta dimensió perquè obliga a mirar els fets des d’un altre lloc. No només des de qui actua sobre el terreny, sinó també des de qui ha d’explicar què està passant i potser és aquesta una de les reflexions que més m’emporto de la pel·lícula: en una crisi, informar no és només explicar la realitat també és una manera d’intervenir-hi.
Sense necessitat d’avançar cap dels moments clau de la història, Cronos deixa una sensació difícil d’esborrar. La d’haver revisitat uns fets que formen part de la memòria recent del país, però des d’una perspectiva que permet entendre que darrere d’un gran esdeveniment hi ha moltes maneres de viure’l i, sobretot, moltes responsabilitats diferents.
I, entre policies, investigacions i decisions, queda una figura que potser no és la primera que associem a un atemptat: la de qui té l’obligació d’explicar-lo. Per a mi, és precisament aquí on Cronos adquireix una dimensió especialment interessant: quan tot passa massa de pressa, saber informar també és saber aturar el temps.
