Contra el derrotisme paralitzador, ferma voluntat de victòria. Aquesta podria ser la lliçó d’aquest petit recull d’experiències docents, que, ara, havent començat el curs escolar 2026-2027, presento, a fi de bé, en aquest article per a exposar, breument, cinc exemples no pas anecdòtics sinó ben categòrics relacionats amb victòries viscudes a diversos instituts de l’Ebre i del Camp on vaig fer de professor de Llengua Catalana i Literatura des del setembre de l’any acadèmic 1993-1994 fins al darrer dia de l’any natural 2024. Que tot comença en un mateix, però no ho pot fer tot un de sol, és clar, n’és, tal vegada, l’altra lliçó, la conclusió darrera.
1 D’un premi literari bilingüe a la legítima catalanització plena
El primer any de fer de professor (i de pare), en un diminut i acollidor institut de l’Ebre, em va tocar de ser membre del jurat d’un premi literari per a totes les edats que convocava l’Ajuntament i que acceptava i guardonava obres en castellà i en català. Evidentment, jo hi vaig intervenir en l’apartat català. Quan ens vam reunir per tal d’acordar els veredictes, vaig gosar poder suggerir al regidor de Cultura, que n’era també membre, que suprimís la convocatòria en castellà i que, doncs, l’any vinent les bases només fessin referència a originals en llengua catalana, la de Cristòfol Despuig, Sebastià J. Arbó i Gerard Vergés. Sense haver necessitat la intercessió de Sant Antoni, patró del poble de la mel, el català fou l’única legítima llengua en què concursar-hi ja el curs vinent.
2 Una aula d’acollida particular i una filòloga docent esmenada
Després de molts anys d’anar a la platja naturista del Torm, a l’extrem meridional de la comarca del Baix Camp, on el plaer de banyar-s’hi nuet contrasta amb el perill nuclear que hi ha a l’altra banda de La Rojala, la creixent arribada d’alumnes nouvinguts (avui, l’allau d’estrangers d’arreu del món a les nostres aules ja és indigerible) va fer que l’eficient Direcció de l’institut d’aquest indret on treballava jo demanés a Ensenyament la dotació d’una aula d’acollida. La seua resposta fou que no. Però l’institut va dir que sí i fou així com vaig organitzar, per encàrrec de la Direcció, la nostra acollidora aula particular, en la qual vaig aconseguir implicar-hi fins i tot professors de la castellana llengua antagonista per a ensenyar-hi les beceroles de la nostra única llengua nacional. Alhora, en paral·lela paradoxa, un altre episodi viscut a l’institut fou l’encertada intervenció de la Inspecció en constatar, en una visita rutinària, que una professora de Llengua Catalana i Literatura no demanava el retorn en català oral de les respostes dels alumnes a les seues classes, i, doncs, li ho exigí tot esmenant-la: no sempre la Inspecció és inhibició, sinó justa determinació.
3 Cartes reivindicatives al director i teatre en català per a la immersió
Si Tarragona m’esborrona i la Canonja és una fragant esponja, el barri de l’endemig amb bones vistes a la indústria petroquímica fou una de les meues destinacions professionals més sorprenents i exòtiques. Com que molts dels meus col·legues es planyien de l’escàs ús del català per part dels alumnes, vaig decidir passar a l’acció i per això vaig ordir activitats significatives, orals i escrites, a fi de demostrar-los que eren ben capaços d’emprar-lo si els proposàvem motius raonables per a fer-ho. Entre d’altres pensades, els vaig proposar que, per a què ells s’adonessin de la utilitat de la llengua catalana en context real, escriurien, en acabat d’una fructífera posada en comú oral, cartes al director a fi de bé adreçades al diari El Punt, que aleshores feia una edició comarcal, per tal de reclamar certes millores al decrèpit institut que habitàvem. Les cartes es van enviar, publicar i van funcionar tant pel que fa al català emprat com pel que fa a les reformes reivindicades. També fou un èxit absolut l’assaig i la representació de dues obres de teatre en català. Fou així com els meus estimats alumnes es van engrescar a tirar endavant l’escenificació de dues obres de William Shakespeare degudament traduïdes al català i adaptades a les edats dels discents: El mercader de Venècia i La feréstega domada. La representació amb la presència de les famílies fou tot un èxit i encara en conservo, com un dels meus tresors més preuats d’aleshores, les fotos de l’esdeveniment i de la pancarta amb paraules sinceres d’agraïment escrites pels alumnes actors adreçades a l’escenògraf (el professor de Plàstica que m’hi va ajudar) i al director d’escena (jo mateix).
4 Isabel Clara-Simó escup, amb raó, a la closca pelada dels cretins
En un institut de màxima complexitat, se suposa que allò més problemàtic és el capteniment dels alumnes per raons socioculturals i socioeconòmiques, però la meva experiència en un institut així en un dels barris més meridionals de la capital del Baix Camp em va fer adonar que, si més no en aquest cas, el més complicat pot ser intentar d’entendre’s amb l’Equip Directiu, sobretot si no sap cap a on navega i és ranci de mena. Fou en aquest centre on em va pertocar de participar en l’Any Pompeu Fabra d’alguna manera, pel 150è aniversari del naixement del mestre, i el vaig voler celebrar amb la lectura i club de lectura del llibre ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (Cossetània, 2018), d’Ignasi Bea Seguí, amb pròleg d’Isabel-Clara Simó, un assaig que recull les imposicions i prohibicions que ha patit la llengua catalana al llarg de la Història i, especialment, casos documentats de l’hostilitat dels cossos policials espanyols. Era del tot pertinent el text per tal com recollia, entre d’altres episodis, la crema de la biblioteca de Fabra quan els franquistes van entrar a casa seva, a Badalona, que era on ell vivia. Recordo com si fos ara l’escena que es va produir al despatx del director amb tot el seu equip in situ exigint-me de suspendre l’activitat perquè estaven cagats de por per si la pasma ens fotia a la garjola. L’activitat es va fer, òbviament, amb la presència de l’autor i de la prologuista. I fou així com la coratjosa escriptora va escopir, d’elegant faisó, a la closca pelada dels cretins de la Direcció, com escriu Salvat-Papasseit. Altres bones experiències amb aquells alumnes foren les rumbes catalanes cantades per xiquets gitanos, catalans i magrebins plegats, o els grups interactius i les tertúlies literàries dialògiques amb mares a l’aula realitzant en català tasques compartides i d’èxit humà i acadèmic. Felices fites ben èpiques!
5 Massa nouvinguts d’arreu i un bon exemple vingut del País Valencià
Al darrer institut on vaig ser, a la vila natal de Gabriel Ferrater, la dotació de l’aula d’acollida era del tot insuficient car no n’hi havia prou amb la mitja jornada que Ensenyament ens havia adjudicat: massa alumnes arribats d’arreu del món en matrícula viva omplien les aules ordinàries i la d’acollida alhora. Vaig renunciar a les hores de reducció lectiva a què tenia dret per ser de major de 55 anys per tal de donar suport a l’aula d’acollida i, alhora, vaig anar a veure l’inspector del centre per tal de reclamar, com ja ho havia fet la Direcció, més dotació per atendre com calia aquests alumnes d’incorporació tardana. I ho vam aconseguir! Mentrestant, l’altra gesta fou el valuós testimoni d’una companya valenciana, una victòria personal molt esperançadora, que, de llengua materna castellana, se sentia ben satisfeta de poder desenvolupar les seues classes de Filosofia a l’aula ordinària en llengua catalana, molt ben apresa durant els seus estudis a l’emblemàtica Universitat de València.
La plena normalització de la llengua catalana no és només una qüestió tècnica i no depèn només de la voluntat personal de docents militants en la causa de la salvació dels mots nostrats, sinó que és bàsicament una qüestió política, de poder polític. Però aquests petits episodis victoriosos en la vida d’aquest docent potser poden fer servei a algú que se sent com Balzac ho expressà: “Penso en aquells que han de trobar alguna cosa dintre seu després del desengany”. Cal, doncs, malgrat tot, tenir la força de voluntat per a guanyar, amb una direcció política lleial al país, el futur.
