Ens agrada omplir-nos la boca amb paraules com «estratègia geopolítica», «dissuasió nuclear» i «sobirania nacional». Conceptes sofisticats, oi? Som l’espècie que ha trepitjat la Lluna, que ha descodificat el genoma i que ha inventat la fregidora d’aire. Però, a l’hora de la veritat, quan sorgeix un conflicte de fites amb el veí, la nostra resposta intel·lectual segueix sent la mateixa que la d’un ximpanzé amb un mal dia: agafar un garrot (o un míssil de creuer, que és un garrot més car) i trencar-li el crani a l’altre.
És fascinant com hem ignorat, per pura supèrbia o pudor judeocristià, el model d’èxit del nostre altre cosí germà: el bonobo.
Per qui no estigui al dia de la premsa rosa dels primats, el resum és senzill. El ximpanzé és el guerrer: masclista, violent i jeràrquic. El bonobo, en canvi, és el filòsof del plaer. Compartim amb ells aquesta particularitat gairebé única de practicar el sexe per pur vici, per diversió o —aquí ve la clau— per fer les paus. Allà on nosaltres hi posem un camp de mines, ells hi posen una sessió de carícies grupals. Allà on un ximpanzé (o un general de l’OTAN) ensenyaria els ullals, un bonobo ofereix un orgasme.
Si la humanitat tingués la meitat de la dignitat d’un bonobo, les cimeres de pau no es farien en taules de marbre de deu metres de llarg, sinó en un llit rodó gegant.
Imagineu-vos el canvi de paradigma. Imaginem que el moviment Therian —aquests joves que senten una connexió animal profunda— ens convencés a tots de connectar amb el nostre «jo bonobo». En lloc d’enviar drons de combat, enviaríem brigades d’amor lliure. En lloc de gastar el 2% del PIB en tancs, ho invertiríem en lubrificant i música ambient. Sembla ridícul? Més ridícul és trinxar infants en nom d’una bandera o d’un pou de petroli.
La guerra no és una fatalitat biològica, és una falta d’imaginació eròtica. Ens hem passat segles perfeccionant l’art de matar i ni un sol segon institucionalitzant l’art de follar com a eina de pau. Preferim ser ximpanzés amb corbata, gestionant l’estrès a base de napalm, que admetre que una bona estona de luxúria compartida ens estalviaria milers de cementiris.
Potser és hora de reconèixer que el problema del món no és l’excés d’agressivitat, sinó una manca alarmant de tendresa aplicada. Si el que ens fa humans és la capacitat de triar, jo ho tinc clar: vull el passaport de la República del Bonobo. Menys testosterona balística i més diplomàcia de bragueta. Al cap i a la fi, és molt difícil prémer el botó vermell si tens les mans ocupades acariciant el teu «enemic».
Saül Garreta
28 de febrer de 2026
Bellpuig
(Escrit inspirat en les paraules de l’alcalde Bellpuig, Jordi Estiarte en la trobada de la CATP)
