Hi ha una diferència molt simple entre una PIME i moltes estructures polítiques: una empresa que deixa d’aportar valor desapareix.
Una PIME o un autònom sap que ningú no li garanteix l’existència. Cada dia ha d’innovar, millorar el producte, construir marca, captar clients i aconseguir que aquests confiïn en ella. I si l’empresa té un propòsit que va més enllà de guanyar diners, encara més.
Imaginem, per exemple, una petita empresa d’arquitectura que vulgui ser rendible, evidentment, perquè sense rendibilitat no hi ha empresa, però que alhora aspiri a generar impacte: condicions laborals dignes, nous models d’habitatge, adaptació al canvi climàtic i transformació responsable del territori. En un cas així, el benefici no és el final del trajecte. És el combustible que permet continuar-lo.
En política hauria de passar una cosa semblant.
Un partit o projecte polític d’esquerres pot defensar la justícia social, la democràcia participativa, la inclusió, la igualtat de gènere i la cohesió social. Però hi ha un concepte que sovint utilitzem malament: la igualtat d’oportunitats.
La mateixa expressió conté una trampa.
Posem Usain Bolt i un velocista amateur de Tarragona en una pista de 100 metres. Mateixes sabatilles, mateix reglament, mateix tret de sortida. Formalment, tenen les mateixes oportunitats.
Però tots sabem qui guanyarà.
La igualtat formal no garanteix una competició justa.
Ara imaginem dues persones que, des de petites, han disposat d’una alimentació adequada, una llar digna, bona educació, salut, seguretat i la possibilitat real de desenvolupar les seves capacitats.
Després, que competeixin.
Una guanyarà i l’altra perdrà. I no passa res.
Perquè l’esquerra no hauria d’aspirar a fabricar persones iguals ni a eliminar el mèrit, l’esforç o el talent.
El que hauria de garantir és que ningú comenci la cursa cinquanta metres enrere.
Això és igualtat de condicions.
I aquest hauria de ser l’«objecte social» d’un partit d’esquerres: crear les condicions perquè les persones puguin construir la seva vida sense que el futur quedi decidit pel codi postal, la família, el gènere, l’origen o el patrimoni heretat.
Si continuem amb l’analogia empresarial, el producte d’un partit és el projecte. No el candidat. No el cartell. No el vídeo viral. El projecte.
Un projecte inclusiu, comprensible i capaç de respondre als problemes reals. Després cal explicar-lo.
Això és el màrqueting polític. Però mai no pot substituir el producte: pots fer una campanya magnífica; si el producte és dolent, el client no torna.
En política, tampoc.
La militància no hauria de ser una xarxa comercial que rep consignes. Ha de conèixer, discutir i compartir el propòsit: convèncer abans que imposar, escoltar abans que disciplinar.
I després arriba allò que les empreses coneixen bé i la política massa sovint oblida: el servei postvenda.
Què passa l’endemà de les eleccions? Hi ha projecte a quatre, vuit o dotze anys? Es mantenen els compromisos? S’expliquen les decisions? Es reconeixen els errors? Es continua parlant amb la gent quan no hi ha urnes a la vista?
Aquí és on es construeix confiança. O es destrueix.
Però hi ha una diferència fonamental. El propietari d’una PIME pot dedicar quaranta anys a la seva empresa. Un càrrec polític no hauria de considerar mai el càrrec com una propietat. La política no és una professió vitalícia: és un servei públic temporal i fiscalitzat.
I precisament perquè tots dos hem conegut el món privat i el món polític, creiem que cal separar bé els papers.
L’empresa privada ha de generar valor: ocupació, innovació, coneixement, inversió, impostos, productes i serveis. Necessitem empresaris i autònoms que assumeixin riscos, i administracions que no converteixin cada iniciativa en una cursa d’obstacles.
Però el mercat té límits.
És una gran eina per generar activitat i riquesa, però no és una brúixola moral. No decideix quanta desigualtat podem tolerar, quin aire volem respirar, quin territori volem preservar o què considerem una vida digna.
Això correspon a la política.
La política democràtica ha de regular, controlar i auditar el sistema. Corregir externalitats, evitar abusos, garantir la competència, protegir els vulnerables i redistribuir recursos. No per destruir l’empresa, sinó perquè una economia de mercat pugui existir dins d’una societat justa, digna i sostenible.
Alhora, l’esquerra tampoc no pot oblidar una obvietat: abans de redistribuir riquesa, algú l’ha de crear.
Sense empreses, autònoms, indústria, innovació i activitat econòmica, l’Estat del benestar acaba administrant escassetat.
Empresa i política no haurien de ser enemigues. Tampoc haurien de confondre’s.
L’empresa genera valor i recursos. La política democràtica estableix les regles perquè aquest valor contribueixi al bé comú i perquè la llibertat individual no sigui un privilegi dels qui ja parteixen amb avantatge.
En definitiva: una societat digna, sostenible i en IGUALTAT DE CONDICIONS.
I potser aquesta és la pregunta que qualsevol responsable polític s’hauria de fer cada matí: no «quant temps continuaré aquí?», sinó «quin valor estic creant avui?».
Perquè la política útil no consisteix a durar.
Consisteix a deixar la societat una mica millor de com l’has trobada.
