Ala seva novel·la Àngels de pedra, l’escriptora reusenca Rosa Pagès va escriure: “Començava a fer-se tard. L’aire s’havia tornat fred però s’hi estava bé, encara, sota l’ombra dels plàtans.” Amb aquesta descripció del passeig de la Boca de la Mina, l’autora va iniciar un relat que se centrava, en part, en aquest indret arrelat a la memòria de la ciutat. Es tracta d’una zona, a més, per a la qual l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya van anunciar dies enrere un projecte de reforma amb vista als anys vinents, després que la projectada fa una dècada acabés aparcada per les crítiques dels ciutadans.
Des de fa generacions, els reusencs han pujat a passejar, festejar, jugar o fer esport en aquest passeig arbrat, on actualment els plataners s’hi alineen a banda i banda, un espai natural molt vinculat a la història de l’aigua de la ciutat. Com a patrimoni tangible d’aquesta història, el recorregut pel passeig permet observar el molí de la Vila reconvertit en un habitatge particular, l’helicoïdal fumera del molí de Baix ferida per un llamp o l’anomenada bassa del Bacallà.
La ruta també permet intuir diversos masos interessants, com ara el mas Llopis, el mas Creus i el mas Navàs, obra de Pere Caselles i Tarrats. Des d’una posició llunyana, un observador minuciós podrà observar també part de les antigues instal·lacions de la granja Banús, que va començar l’activitat l’any 1921, o, si l’horari lectiu ho permet, escoltarà les veus infantils dels nens i nenes de l’escola Mowgli a l’entrada o sortida de classe o del pati. De fet, l’escola Mowgli és una de les veïnes relativament més recents instal·lada en aquest espai després d’haver pelegrinat per altres zones de la ciutat. Una parell de mares que viuen a la zona indiquen quines són, al seu parer, les necessitats del passeig i del seu entorn, un cop anunciat el projecte de reforma.
Des de fa uns 15 anys, Vanesa Pujol resideix a Reus, i treballa a l’institut Pere Mata, és mare de l’escola Mowgli i viu a la Boca de la Mina, a la part més pròxima a l’avinguda del Comerç. Sobre què opina de la reforma, afirma que “l’entorn és preciós” però que “quan plou no s’hi pot passar” a causa dels desnivells i rierols que l’aigua hi crea, sobretot al tram més proper a la Boca de la Mina. Aquest fet provoca que en cas de pluja no es pugui fer la passejada setmanal dels dimarts plantejada com a activitat des de l’institut Pere Mata.
Molts són els punts de coincidència entre Pujol i Noemí Mónico, una altra mare de l’escola Mowgli que viu també molt a prop, al carrer Terol. En les seves demandes per la reforma, Mónico posa l’èmfasi en el fet que s’hi augmenti la il·luminació. “Si l’enllumenat fos més potent –comenta Mónico– amb el bon temps vindríem a caminar pel passeig, cap al tard, perquè quan els nens surten del col·legi encara fa molta calor, però és que després ens fa por.”
Són gairebé les quatre de la tarda i les portes de l’escola estan a punt d’obrir-se.
Quan s’apaguin les veus d’aquestes famílies que acaben la jornada escolar, el passeig de la Boca de la Mina retornarà al silenci i a la calma tan habituals.
