Quin sentit pot tenir la frase adversativa “però naltros continuarem cantant Què li darem en el noi de la mare”? Doncs dependrà de la proposició anterior de l’oració del text i del context, és clar. Si, per exemple, és l’epifonema, és a dir, la frase que l’escriptor posa en boca del narrador o d’un personatge, que tal vegada condensa el sentit de tot un text, que, en aquest cas, apareix al desenllaç d’una novel·la en què l’autora la fa dir a un avi adreçant-la a la seua filla un 15 de gener de 1939 a Reus, en té, segurament, algun de probable i de concret, de sentit.
Gràcies a la magnífica síntesi de la interessant teoria literària de Joan Ferraté que Marina Porras fa a “Joan Ferraté: l’operació de llegir” (que podem veure i sentir: https://www.youtube.com/watch?v=zt_GxtfjEa8; i llegir i rellegir: https://www.edicions.ub.edu/cataleg/literatura/el-comparatisme-en-els-escriptors-catalans-la-literatura-comparada-a-catalunya), sabem que, quan llegim un text, és tan important entendre el text com les relacions de sentit que s’estableixen dins i fora del text perquè el sentit del text depèn del context, és a dir, de la intenció i l’acció de l’autor i també de l’experiència i el coneixement del lector, entre molts altres factors que condicionen la recepció d’una obra. Llegir consisteix a construir el sentit d’un text; escriure’l, a edificar, mot a mot, un món. El punt de trobada entre lector i escriptor pot coincidir o divergir. Se’n diu comprensió crítica. I vet aquí, tot seguit, la meva lectura crítica del text en el context corresponent, doncs. I de l’epifonema que el condensa.
1 Presentació vs. club de lectura
Quan l’autora d’aquest epifonema em va demanar que li presentés el seu darrer llibre, li vaig suggerir que, tal vegada, fora millor de fer-ne un club de lectura. L’autora era Isabel Olesti Prats (Reus, 1957), el llibre era una novel·la amb un títol que remetia al poemari Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater, car s’intitulava Les dones i les ombres (Proa – Grup 62 – Planeta, 2026; A tot vent, 847) i el club de lectura era el que condueix, a la biblioteca municipal de Capafonts (Baix Camp, Muntanyes de Prades), la lectora i escriptora Elena Fora Eroles (Vinaròs, 1960), de qui tinc pendent de llegir encara La decisió (Onada, 2025; Narratives, 110). Però la decisió d’Isabel Olesti fou de fer-ne una presentació tant sí com no i per això vam fer-ne així l’acte diumenge, 9 d’agost de 2026, al vespre, a la sala de la vila, on s’hi fa de tot: ballar, menjar, beure, escoltar, enraonar i compartir moments per a fer-hi poble i nació.
Una de les coses més emprenyadores de les presentacions és que has d’ometre-hi informació essencial de la lectura que tu n’has fet, del llibre en qüestió, per tal de permetre als futurs lectors la construcció del sentit, l’epifania de la descoberta de la trama i dels personatges, a càrrec de cadascú i mitjançant el lliurepensament sense apriorismes. Aquest és un dels problemes de la ressenya que en publica Bernat Puigtobella a Núvol, “Una por eriçada” (https://www.nuvol.com/llibres/una-por-ericada-493127), en què, de tanta informació com en dona, gairebé ja no cal ni llegir la novel·la.
Li ho vaig comentar, a l’Elena, i vam acordar que, a la presentació, jo hi parlaria més aviat del context i ella del text. I tot seguit intentaré de transcriure i justificar, d’acord amb la meua experiència i el meu coneixement, què hi he volgut entendre, com a lector crític, en aquesta frase que no és pas anecdòtica sinó categòrica perquè tal vegada conté certa lliçó implícita: “però naltros continuarem cantant Què li darem en el noi de la mare”. I també argumentaré per què aquesta extensa narració d’Olesti no m’ha convençut gaire. Doncs som-hi.
2 Novel·la històrica vs. novel·la fantàstica
Una de les primeres coses en què discrepo de l’autora és en el que afirma al breu primer prefaci de la pàgina 9, que trobo que se l’hauria hagut d’estalviar (l’altre prefaci que hi ha en acabat, el segon, abans del capítol primer, també, per altres raons que ja explicaré): “Això no és una novel·la històrica, ni unes memòries: és una història que podria ser fantàstica”. No, el que ha escrit Olesti no són unes memòries, és clar, perquè és ficció, efectivament, no és assaig, però sí que és novel·la històrica. El gènere, la novel·la històrica, ja el va caracteritzar el filòsof marxista i crític literari hongarès György Lukács l’any 1937, segons el qual és un gènere que retrata l’evolució històrica de la societat no com una simple acumulació de dades, sinó com un procés viu, atès que, a través d’una obra de ficció, l’autor mostra com les vides dels personatges corrents (això ho diu pel seu marxisme, però les novel·les històriques també aborden biografies de personatges poderosos) estan profundament determinades i condicionades pels grans conflictes de la seva època. És precisament això el que fa la novel·la d’Olesti: un grup de persones heterogeni es refugia en un mas de Reus durant la guerra. Qui en va saber resumir molt bé les característiques, del gènere, fou l’escriptor Albert Sánchez Piñol a la nota prèvia de Victus (La Campana, 2013): “[…] m’he basat en les convencions habituals de la novel·la històrica, que estipulen atenir-se a les dades [històriques] constatades al mateix temps que es tolera la ficció en l’apartat privat”. No sé pas per què se’n distancia Olesti si, a més , resulta que la literatura catalana compta amb una bona tradició pròpia d’aquest gènere, precisament iniciada per un il·lustre reusenc l’any 1862, Antoni de Bofarull, amb La Orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant, ambientada en el Compromís de Casp (1412), la primera novel·la escrita en català, per cert, després de l’aparició al segle XV de Tirant lo Blanc i després que la literatura castellana fabriqués el seu Segle d’Or mitjançant l’apropiació d’obres en llengua catalana traduïdes al castellà, deslocalitzades a Castella i atribuïdes a autors castellans d’identitat inventada per l’acció de la Inquisició que actuava com a censura d’Estat, com demostra el filòleg Jordi Bilbeny al seu assaig Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI (Librooks, 2018). L’endreça de la pàgina 7 del llibre d’Olesti també parla a favor d’aquest caràcter històric: “A tots els que estimo i ja no hi són”.
A més, per a la citació prèvia al text de la novel·la, jo hauria triat un altre poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, “A Mallorca, durant la guerra civil”: ‘Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca’, en comptes de la citació que fa prèviament. Entre moltes altres raons, perquè precisament els avions feixistes que bombardegen Reus venen de Mallorca, la pàtria insular de Rosselló-Pòrcel, un tema ben estudiat per Ezequiel Gort i Salvador Palomar a l’assaig Viure sota les bombes: els bombardeigs sobre la ciutat de Reus durant la Guerra Civil (1937-1938) (Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus – 15, Reus, 2010). I perquè l’autora hi invoca, a la novel·la, les seues pròpies arrels a Reus i al Camp.
Un darrer apunt en aquest apartat: la diferència entre Memòries i Història resta molt ben exemplificada en el cas de l’Antoni Correig de Reus, explicat per Xavier Amorós a les pàgines 774 – 779 del volum III de la seva Obra Completa: a les seves Memòries, Correig hi omet la seva militància a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), el partit més fort de les dretes antirepublicanes, però els historiadors Frederic Samarra i Sancho i Joan Navais i Icart documenten la seva militància en aquest partit a l’assaig L’extrema dreta al Reus republicà (1931-1936) (Associació d’Estudis Reusencs, 2003).
3 Contextos que convergeixen
De contextos, n’hi ha un parell: el d’ara i el d’abans, el del present i el del passat. Tots dos convergiran en el llibre, atès que el publica precisament una editorial en mans dels vencedors d’aqueixa guerra, el bàndol franquista. El primer context és el que té a veure amb el que hi ha a fora del llibre ara: l’autora i la seva obra publicada, l’editorial i altres aspectes comercials, culturals i polítics. Abans d’entrar al contingut del llibre, haig de fer esment, doncs, de l’objecte, és a dir, del producte que té el lector a les mans i comentar qui l’ha fabricat, l’empresa que l’ha materialitzat, que l’ha comercialitzat. Però el context també és allò que és a dins i a què es refereix l’obra, en aquest cas, el passat, aquella realitat de la qual parteix i a què fa referència. Aquest és el segon context: la guerra a la rereguarda.
3.1 Context primer: autora vs. editor
Com a escriptora, Isabel Olesti ha conreat el conte, la novel·la i l’assaig biogràfic (també l’articulisme o periodisme literari). Va debutar com a contista amb el llibre de contes Desfici (premi Andròmina, 1988). Després, va publicar un altre recull de relats, Dibuix de dona amb ocells blancs (premi Josep Pla, 1995), i el recull de narracions breus Àlbum d’amors complicats (I Premi de Narrativa Ciutat de Reus “Diré el que em fuig”, 2021: un premi absurdament inspirat en Gabriel Ferrater, que no va escriure mai cap narració en prosa en català, i que només contribueix a incrementar la inflació de premis literaris de narrativa catalana). També ha escrit les novel·les L’aire groc, El marit invisible, El festí de Nàpols, La muntanya dels secrets, La pell de l’aigua (premi Mallorca 2011). I s’ha endinsat en l’assaig biogràfic amb Les dones del 36. Nou dones i una guerra (2005). Ha col·laborat, com a articulista, en diversos mitjans de comunicació i ha fet de gestora cultural com a organitzadora de festivals de poesia. En unes quantes d’aquestes referències esmentades suara, la guerra i les dones ja hi apareixen. Dels gèneres literaris de ficció, el meu parer és que se’n surt molt més bé com a contista que no pas com a novel·lista. Ho argumentaré més endavant.
Del producte, de l’objecte, del llibre Les dones i les ombres, en diré el que diuen els crèdits: a la solapa, se’ns hi diu que el disseny de la coberta és de Planeta. I, a dins, que l’obra forma part de la Biblioteca o Col·lecció A tot Vent (n’és el número 847), de Proa, dins del grup editorial Edicions 62. Cal, doncs, saber que, des de l’any 2006, l’espanyolíssim Grupo Planeta controla el Grup editorial 62. D’aquesta manera, s’incorporen al projecte editorial espanyol els segells Proa, Pòrtic, Mina i Columna. És prou sabut, però cal recordar-ho, que l’editorial Planeta, la fundà el franquista José Manuel Lara Hernández, a Barcelona, l’any 1964. De fet, Lara va participar a la guerra en el bàndol franquista, i entrà a Barcelona com a capità de la legió espanyola. Participà activament en la repressió política a Catalunya, i esdevingué el cap del Sindicato Vertical de Artes Gráficas, lloc des del qual va aconseguir bastir el seu imperi editorial, amb acusacions d’haver abusat del seu càrrec per aconseguir matèries primeres d’altres editorials.
Quan un escriptor català vol publicar, cerca editor. Quan algun escriptor, a la recerca d’editor, en troba un, a gratcient o a la insabuda contribueix a fer créixer, amb els guanys de les vendes, editors que serveixen certs interessos nacionals, ideològics, econòmics i geopolítics. D’entrada, la nostra autora no n’és responsable ni culpable, d’aquesta situació, perquè ella vol ser publicada i respectada com a autora, és clar. Però un escriptor bé pot triar. De fet, jo penso que, sabent tot això, ha de triar. Perquè, més enllà de l’espanyolíssim Grupo editorial Planeta i del botifleríssim Grup editorial Abacus Futur, l’altra gran empresa editora en català, hi ha editorials independents catalanes que fan nació, pàtria i bones edicions. La literatura catalana encara és prou forta al mercat i la consumeixen prou lectors per a ser objecte de negoci per part de molts editors, fins i tot per part d’aquells que en són il·lusos enterradors, com diria el filòsof Francesc Pujols. Per tot això és tan recomanable la lectura del núm. 332 de la Revista de Catalunya, de l’any 2025, dedicat íntegrament a analitzar “La pervivència del Franquisme”, i per això el director, Frederic J. Porta, hi signa l’editorial sobre ‘La persistència oculta d’una dictadura’, com és el cas de Planeta, que va aconseguir fins i tot que, a gratcient o a la insabuda, dos escriptors reusencs nostradíssims brandessin, aquest darrer Sant Jordi, amb finalitat propagandística, els seus nous llibres davant de la Casa del Libro / la Casa del Llibre (vet aquí l’estafa del bilingüisme), que forma part de la cadena d’establiments d’aquesta mena de la franquista editorial.
3.2 Context segon: Guerra d’Espanya vs. Catalunya.
Del segon context, en diré que l’autora, la Isabel, ha escrit sobre coses que li són biogràficament i geogràficament ben a la vora: la darrera guerra que pateix el Principat de Catalunya, en la qual Reus i el Camp seran víctimes dels bombardeigs feixistes. De tot, n’ha enraonat una mica a l’interviu que li ha fet Àlex Milian al digital El Temps (https://www.eltemps.cat/article/67554/isabel-olesti-descriure-la-novella-mha-agradat-parlar-de-la-meva-mare-sent-nena), en què destaca que «d’escriure la novel·la, m’ha agradat parlar de la meva mare quan era nena», quan va patir aquest conflicte bèl·lic que bé podem denominar de Guerra d’Espanya contra Catalunya. Hi ha moltes raons per a dir-ne així, efectivament.
En el camí vers la interpretació de l’epifonema i de la novel·la, cal tenir en compte que el mas on es refugia el grup heterogeni de persones pels bombardeigs que pateix la ciutat de Reus és d’una vídua rica, la senyora Balbina. A la vall de Capafonts, per exemple, sabem que també s’hi va refugiar molta gent, als masos i també a les coves de la vall, gràcies als testimonis recollits, sobretot, al núm. 32 (segona època), en edició digital, dels Quaderns de Capafonts, d’abril de 2022 (https://valldecapafonts.com/picorandan/index_quaderns_32.html).
També sabem que tots dos bàndols extrems van fer moltes atrocitats. La novel·la, les recull. D’una banda, com fa Gabriel Ferrater a “In Memoriam”, exposa el que van fer els cafres de la CNT-FAI, anarquistes, però també els escamots del POUM, comunistes: perseguir, engarjolar i assassinar persones només perquè eren missaires (per això és interessant el perfil moderadament conservador dels personatges aplegats al mas: la classe mitjana catalana de petits burgesos i menestrals amb una religiositat prou tronada però que els arrela a l’indret). D’altra banda, descriu els atacs dels franquistes i falangistes contra població civil mitjançant les bombes que amollaven els avions feixistes italians. Aquesta guerra se’ns ha volgut presentar, tot sovint, sense una perspectiva catalana, però la té. I la van reivindicar activistes, escriptors i historiadors com els patriotes Daniel Cardona, Joan Sales o Josep Maria Batista i Roca. Som sabedors que es tracta d’una Guerra d’Espanya contra Catalunya per documents i fets. Sabem les intencions dels franquistes: “Entre una España roja y una España rota prefiero la primera, que seria una fase pasajera, mientras que la segunda seria rota a perpetuidad” (J. Calvo-Sotelo, 1935); “En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la patria” (F. Franco, 1937). I, pel que fa als fets, aquests, resumits en aquesta declaració de les memòries de Tomàs Vallverdú i Duran i de Maria Dolors Vallverdú i Torrents, a Blava aparença 1936-1982 (Quorum llibres, 2015): “El ‘manyo’ li respongué que els volien afusellar perquè eren ‘catalanes’”. És a dir, perseguits i afusellats si eren d’esquerres i catalans i també si eren de dretes i catalans.
Fou una guerra que el bàndol republicà va perdre pel desgavell del seu exèrcit, que descrivia molt bé Joan Sales a les cartes adreçades a Màrius Torres. Concretament, a la carta núm. 47, de Sales, escrita des de Madrid, diumenge, 28 de febrer de 1937, hi critica la divisió dels catalans durant la Guerra d’Espanya: «Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva ‘columna’. N’hi ha d’anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d’Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l’Esquerra i potser encara me’n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d’un Exèrcit, una olla inenarrable». Potser sí que cal explicar que l’auditori de la sala on fèiem la presentació exclamà espontàniament i gairebé unànimement: “Com ara!”.
La novel·la d’Olesti parla, com Gabriel Ferrater al poema “In Memoriam”, de la por, però Ferrater també parlarà d’aquesta divisió per raons ideològiques (per això declararà que detesta les ideologies al postfaci del seu primer poemari, Da nuces pueris (1960) i titllarà, al poema ‘El distret’, de badocs distrets els ideòlegs i els qui els segueixen) i culparà son pare i la seva generació de la derrota amb raó. Per tot això Ferrater lamentarà que, atesa la condició de Catalunya de país ocupat, mai no hi hagués hagut fins aleshores un moviment independentista fort com calia i que la traïció al país de les dretes catalanes primer i de les esquerres catalanes en acabat fes que, ben mirat, Catalunya ja era un país fallit el primer terç del segle XX. La seva única pàtria serà la llengua catalana, la seva poesia empeltada de Carner, Foix i Riba, i el pensament individual i lliure: “la cultura espanyola, la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol”.
Si hom no té en compte tot això, l’epifonema “però naltros continuarem cantant Què li darem en el noi de la mare” pot tenir un sentit molt diferent de si hom n’és sabedor. Dit i sabut tot això, aquesta frase al desenllaç de la novel·la, jo la llegeixo en clau nacional, com una expressió de fidelitat a la llengua, a la cultura i a la nació catalanes. Com va deixar escrit Roland Barthes, a Crítica i veritat, “l’obra proposa, l’home disposa”, és a dir, l’autor proposa uns mots referits a coses i el lector disposa de la seva llibertat i del seu coneixement per a fer-ne la seva interpretació (se’n diu lliure exercici de l’Hermenèutica). Aquesta és, doncs, la meva.
4. Una novel·la sobre la rereguarda vs. el front de la guerra
Una darrera consideració en relació amb la novel·la i el tractament que fa de la guerra és que, ben mirat, Les dones i les ombres no és una obra sobre la guerra, és a dir, sobre les interaccions violentes que es produeixen al front del conflicte, sinó sobre la rereguarda, com ho són La plaça del Diamant, de Rodoreda, i fins i tot Incerta glòria, de Joan Sales. La d’Isabel Olesti també ho és i només toca de passada el conflicte bèl·lic quan la ciutat de Reus és víctima directa de bombardeigs o quan un desertor es refugia al mas al capítol LIV. Com explica molt bé Abel Cutillas a l’article “Josep Pla, no disputar la guerra (o el perquè de la manca d’una literatura bèl·lica catalana)” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/234541/josep-pla-no-disputar-guerra-perque-manca-duna-literatura-bellica-catalana): ‘La literatura catalana del segle vint és una literatura d’absències, d’evitar temes i situacions, d’haver de donar molta volta per arribar a un punt. En el viatge entre les ombres hi ha un punt de foscor màxima que crida l’atenció, un negre més exagerat, més pur, cosa que deu indicar que, si invertíssim la llum, segurament seria un migdia, un instant de plena lluminositat. Em refereixo al tema de la guerra, el tema que ha determinat i conformat les literatures europees del segle vint i que en el nostre cas brilla per la seva absència’.
5. Una conclusió crítica sobre el text i el context
Del text, de la matèria lingüística de què és feta l’obra, en diré que és encertat l’estil indirecte lliure (p. 23: “I l’avi va respondre Ja en parlarem, ja en parlarem”) que hi empra car representa, d’alguna manera, l’oralitat, és a dir, les paraules amb què la mare explica a la filla tot el que s’hi va esdevenir, al mas. Mercè Rodoreda també el fa servir La plaça del Diamant. Tanmateix, a Les dones i les ombres, aquesta veu narrativa esdevé omniscient sense gaire solta si no és per una llicència literària arbitrària, difícilment justificable. El segon prefaci de la novel·la deixa entendre que és la mare, a petició de la filla, qui li explicarà, tot seguit, a partir del primer capítol, tot el que va passar en aquell mas durant la guerra, però és impossible que aquesta narradora sigui sabedora de totes les cabòries dels personatges. El que havia de ser una narració en primera persona per part d’una narradora interna, passa a ser una exposició de fets i de pensaments, d’emocions i de sentiments, impossibles des d’aquesta perspectiva.
L’autora fa bé d’escriure-hi expressions pròpies del parlar de Reus: “xiqueta” (p. 132), “naltros” (p. 51), però és incoherent quan no hi empra “moixons” (p. 36) i quan s’excedeix i transcriu “aumetlles” (p. 214). És a dir, són admissibles i adequades les variacions morfològiques i lèxiques que hi transcriu, però no les ortogràfiques que remeten a qüestions estrictament fonètiques. Tampoc són admissibles expressions com “Bueno” per “Bé, doncs” (p. 172) ni “caldo” per “brou” (p. 125): per què ho fa? Per què no procura en tot moment un bon model de llengua catalana correcta i genuïna? I per què no l’usa en tot moment i evita emprar-la quan ha de fer enraonar personatges forasters, els quals, amb només un mot o una expressió, ja restarien prou caracteritzats com a tals? D’altra banda, una cosa que m’ha molestat molt és que l’autora omet la coma en els complements circumstancials desplaçats al començament de la frase (p. 212, 146…), una regla bàsica de la puntuació que ajuda a endreçar la lectura.
Malgrat tots aquests inconvenients que hi he trobat, com alguna caiguda en cert costumisme (capítol XI), diré que on l’autora se’n surt més bé és en les descripcions: per exemple, la que fa del vent de Mestral (p. 71), el retrat de l’àvia (p. 21) i la del mas (p. 17 i 252). També hi ha capítols que són, ben bé, contes tancats en ells mateixos molt reeixits (capítol XXXIX) i, doncs, per això i per altres coses que li n’he llegit, considero que la Isabel Olesti és millor contista que no pas novel·lista i per això penso també que, en aquesta novel·la d’un mas i una guerra que perdura, hi sobren unes quantes pàgines, sobretot perquè hi ha plantejaments de situacions i d’interaccions entre personatges que es desenvolupen però no arriben a tancar-se mai; per tant, potser fora més adequat dir-ne que hi manquen unes quantes pàgines per tal de completar situacions que no s’acaben de resoldre. Sovint, sembla més una successió de narracions breus inconnexes. El caràcter coral de la trama per la nombrosa presència de personatges propicia una certa dispersió, però un autor ha de controlar com cal el desenvolupament de l’acció i la resolució dels diversos fils iniciats. Com diu Enric Iborra a Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena Edicions, 2013, p.219), el teòric i compositor francès del Barroc Jean-Philippe Rameau va ser el gran renovador de l’òpera francesa: va concebre el desenvolupament dramàtic d’una manera unitària sense basar-se en números tancats, però aquesta música no sona així a l’òpera d’Olesti.
La ficció d’Olesti conté veritat, sí, però no pas tota. Entre d’altres raons, perquè, òbviament, és ficció. A la recerca de la veritat, és ben útil de llegir, doncs, també, sense ficció, l’Obra Escrita Completa de Daniel Cardona (Rafael Dalmau Editor, 2024), que gosa poder denunciar la traïció de Macià a la República Catalana resignant-se a ser president d’una regió d’Espanya amb autogovern autonòmic, la qual cosa provocarà que els catalans hagin de lluitar per la República espanyola, el darrer president de la qual, Juan Negrín, del PSOE, va tenir la barra de sentenciar: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco”.
No hi ha res que s’assembli més a un espanyolista de dretes que un d’esquerres i per això els catalans, homes i dones, fills i nets dels que es refugien en aquell mas, hauríem de continuar fent el nostre propi camí, defugint traïcions i rendicions, negant-nos a pactar amb els enemics, tot cantant, doncs, si cal, Què li darem en el noi de la mare, és a dir, afirmant la nostra identitat lingüística, cultural i nacional, que és el sentit que jo atorgo a l’epifonema de Les dones i les ombres, car la guerra encara perdura. Ens calen llibres amb una èpica superior per anar a la guerra i, en legítima defensa, vèncer les ombres d’un passat derrotat per assolir un futur victoriós, com defensa una altra escriptora reusenca, Marta Magrinyà, a l’assaig sobre la seua pròpia poètica “Escriure novel·la històrica per construir un imaginari català guanyador: la importància de l’èpica”, que va presentar com a ponència a la 13a Universitat Nova Història (https://www.inh.cat/articles/Escriure-novel-la-historica-per-construir-un-imaginari-catala-guanyador.-La-importancia-de-l-epica.–ID5671) i l’aplica amb encert a la seua darrera novel·la La diligència (Cossetània Edicions, 2023).
N’aprendrem mai prou, de la nostra Història, els catalans? Joan Sales ho dirà a Mercè Rodoreda a la carta que li adreça el 4 d’octubre de 1962 (Rodoreda-Sales, Cartes completes 1960-1983, Club Editor, 2008, p. 140): ‘Són grans patriotes perquè s’esqueixen sempre les vestidures; se les esqueixen a cada moment, en això consisteix el seu patriotisme. Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils’. Llibertat i descolonització (https://descolonitzacio.cat/).
