Li canvio el nom a aquesta persona per respecte a la seva intimitat.
Soc de cafeteries, de pastetes amb aroma a mantega calenta i predominança de clientela femenina. Parava jo, en un local a primera hora de la tarda abans de començar les classes de la meva ‘Escola Carol Dansa’, en els noranta. Sovint parlava amb Toni el cambrer. Un dia em va preguntar per què havia escollit Salou i li vaig respondre que vaig arribar pel Galas i em vaig quedar per amor. Un amor d’un sol sentit… vaja.
Toni, en un d’aquests moments d’estranya intimitat en la barra, em va confessar que vivia en un poble d’Andalusia i que un dia se’n va anar amb la bossa a coll a l’estació de tren. En la cua, davant, hi havia una persona que va comprar un bitllet. Quan li va tocar a Toni, i li van preguntar el seu destí, va respondre: El mateix que aquest senyor, a Salou. Així va començar la història de Toni el cambrer.
Avui he passat per la cafeteria, aquella coneguda per la freqüència de separats i divorciats a bord de l’últim tren a la recerca de company de viatge.
M’han dit que Toni “el marieta” (lleig signe al referir-se a ell) se’n va anar a Canàries.
Si, gai he respost, acostumada i molt còmoda des de jove a l’entorn que mai em va provocar malestar, al contrari, una certa complicitat.
Ja no es diu marieta, senyor machirulo i com cantava Rafael Conde ‘El Titi’:
‘Libérate, libérate…ser maricón no es un delito, libérate… y alza el grito’.
M’alegro pel Toni, aquesta classe de companys no convenen.
Encara que podria assegurar, que a Canàries no se’n va anar amb tren i ben convençut de trobar una vida millor, sense més jocs d’atzar a la vora d’una estació.
