El poeta Màrius Torres va deixar escrita una gran veritat: «Un home i un poble només són derrotats quan accepten internament la derrota que els és proposada».
Per això jo detesto la pau dels resignats i admiro l’afany dels bons guerrers, lluitadors a la recerca de la victòria de la veritat, com Josep Navàs, que ha escrit un assaig, Cornudella de Montsant, bressol de músics (segles XVII – XX) (El Jardí de l’Abadia, segell editorial de l’associació Priorat Cultura Club, Cornudella de Montsant, 2025: https://www.eljardiabadiaeditorial.com/e-botiga/), que és una victòria i que aquest desembre s’ha presentat a l’Ajuntament de Cornudella de Montsant, dissabte, 6 (on l’oposició al mal plantejament del Parc Natural de la Serra de Prades va palesar-s’hi (https://infocamp.cat/arxiu-seccio-medi-ambient/item/69352-presenten-la-plataforma-les-veus-de-les-muntanyes-critica-amb-com-es-gesta-el-parc-natural-de-les-muntanyes-de-prades)), i al Centre de Lectura de Reus, divendres, 12 (amb manifestació del públic contra les mancances del Consell Directiu d’aquesta entitat en relació amb la llibertat de pensament i d’expressió (https://www.inh.cat/blog/El-Centre-de-Lectura-censura)).
Per a ben escriure aquest assaig, Josep Navàs ha seguit el bon criteri que Josep Pla, l’heroi de la nostra literatura contemporània, esmentava a Notes del capvesprol: «S’ha d’escriure amb llibertat, amb gust, amb plaer, però amb la màxima observació possible». Aquesta màxima observació possible que reclama Pla és ben palesa en l’obra de Navàs ateses les nombroses i diverses fonts consultades i contrastades de què s’ha servit per a fer les aportacions que configuren la documentació del contingut d’aquest bressol de músics cornudellencs. I aquesta llibertat, aquest gust i aquest plaer que reivindiquen els mots planians també s’hi noten en l’expressió fluïda i detallista, que denoten passió i atenció vers l’objecte d’estudi. Perquè, si es fa amb honestedat, escriure és un acte de llibertat i d’amor, que són en el fons la mateixa idea, el mateix sentiment, la mateixa cosa, com bé defensa Enric Vila, lúcid historiador i assagista (im)pertinent. I jo hi afegeixo això altre: la llibertat, entesa com un deure, com una exigència, contra la censura; l’amor, entès com una esperança, com la llum que rebem del camí que ens ha dut fins aquí, que és aquesta obra, i per continuar caminant endavant. Però la llibertat requereix responsabilitat; l’amor, generositat. Tots aquests conceptes i actituds hi són, en l’autor, Josep Navàs, i en l’obra: Cornudella de Montsant, bressol de músics (segles XVII – XX).
Si m’he avingut a escriure aquest preàmbul del llibre, és perquè fa temps que conec Josep Navàs i m’ho va demanar amb llibertat i afecte, sense presses ni condicions. En sé unes quantes coses, de la seva rica trajectòria en el món de la música com a excel·lent cantaire, magnífic director de cors i destre harmonitzador de cançons tradicionals i populars catalanes, tasques que ha compaginat amb la composició a partir de la musicació de poemes de Gabriel Ferrater, Maria Dolors Vallverdú, Josep Maria Arnavat o Xavier Amorós i també l’interès per la recerca rigorosa i la divulgació musicològica. Com bé explica ell mateix, és a partir de la seva eficient dedicació a l’inventari de l’arxiu musical de la rectoria de l’església de Santa Maria de Cornudella de Montsant (https://ifmuc.uab.cat/collection/CorSM_ImpAu?ln=ca), tasca dirigida pel professor i catedràtic de Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Dr. Josep Maria Gregori, que n’ha escrit el bell i savi pròleg, del llibre, que va endinsar-se en la història de la vida musical d’aquesta vila de la comarca política Priorat i de la DO Montsant de bons vins de la terra.
Em complau molt que fos així per tal com jo vaig tenir l’honor de ser alumne de l’iniciador d’aquestes tasques de recerca de música històrica catalana a les parròquies del país, el malaguanyat professor montblanquí Francesc Bonastre, en pau descansi, que em becà, quan jo era estudiant a la UAB, per tal de treballar amb aquesta finalitat a l’Institut Universitari de Documentació i Investigació Musicològica (IUDIM) Josep Ricart i Matas de Barcelona, on també vaig poder gaudir de les classes de l’il·lustre etnomusicòleg Josep Crivillé. Recordo com si fos avui quan Bonastre em va demanar que investigués si en algun racó amagat de l’abadia de Reus hi trobava partitures històriques i així ho vaig fer: efectivament, les hi vaig trobar, a les golfes, i ara ja es conserven degudament protegides, pendents d’enllestir-ne la catalogació mitjançant el bon ofici del musicòleg, músic i pedagog Gerard Moreno, gràcies al projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona anomenat IFMuC (Inventaris dels Fons Musicals de Catalunya), mitjançant el qual Josep Navàs ha endreçat i catalogat els fons corresponents a la parròquia de Santa Maria de Cornudella de Montsant.
Certament, aquest volum que m’he avingut de preambular no està pas dedicat a l’Etnomusicologia, però Navàs en fa esment a la introducció perquè va dedicar un temps profitós a estudiar i a harmonitzar el ric repertori de cançons tradicionals i populars del Baix Camp i del Priorat que uns joves folkloristes havíem aplegat i publicat: val a dir que les tres punyalades del títol d’aquest preàmbul tenen a veure amb una cançó d’aquest patrimoni.
Les punyalades: les lliçons de la tradició
Les tres punyalades de què vull enraonar, ens les van cantar diverses dones, bones cantaires i excel·lents informadores, els anys vuitanta del segle passat, a Ulldemolins i altres viles de les Muntanyes de Prades i de la Serra del Montsant, gràcies a llur bona memòria, a llur exquisida amabilitat i a llur amor per les coses de la pàtria. I totes tres punyalades parlen de la nació. I de fer més i de plorar menys. De convèncer-se i de vèncer. I per això en vull parlar car aquest llibre és una victòria, l’assoliment d’un objectiu, no només l’expressió d’un desig, sinó la victòria sobre l’oblit i a favor del poble merescudament enaltit: Cornudella de Montsant i Catalunya triomfant alhora.
Em refereixo a les tres punyalades del desenllaç del romanço «La dama de Reus», recollit, entre altres versions, al Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant, a cura de Gabriel Ferré (ara i aquí, Biel Ferrer), Salvador Rebés i Isabel Ruiz, de l’any 1988, i que he cregut adient que fos l’argument vertebrador d’aquest preàmbul. De fet, amb algunes variacions, es tracta de la mateixa cançó que Higini Anglès recull, transcriu i publica a les pàgines 132 – 134 del «Recull de cançons populars de la comarca del Camp», corresponent al volum III del IV Certamen del Centre de Lectura, de l’any 1921, però editat l’any 1926 (on són, però, les transcripcions musicals corresponents, que Anglès diu per escrit que són dipositades a la biblioteca del Centre de Lectura de Reus?), de boca de sis informadors de Reus i Vila-seca, però que haurien pogut ser també de Cornudella de Montsant perquè, com bé explica ell mateix, «havíem corregut el Montsant i les muntanyes de Prades, adés a cavall i passant com esperitats en recerca de cançons per especial comanda del venerat mestre Felip Pedrell, fundador de l’Etnomusicologia catalana». Sí, efectivament, els joves Higini Anglès, musicòleg, i Ventura Gassol, escriptor, havien fet aquesta recerca del cançoner popular i tradicional dels Països Catalans, un patrimoni literari, musical i cultural encara viu fa cent anys. Nosaltres en recollírem, seixanta anys més tard, la memòria. I, darrerament, ha estat repopularitzat gràcies a la persistent tasca del músic i patriota Jaume Arnella, que, per cert, també va viure durant uns quants anys de la seua joventut al poble del Priorat (https://www.youtube.com/watch?v=O1ILteZ4QPg).
El romanço, tant Milà i Fontanals com Andreu de Bofarull el daten a la Guerra de Successió, narra una història esdevinguda a la ciutat de Reus (hi ha versions que esmenten altres viles: Granada, Manresa…) i presenta quatre veus: la d’un narrador i la de tres personatges: un capità borbònic de nom Capitel·lo, una noble dama de Reus i el seu marit, austriacista. En síntesi, la història diu que, a la vila de Reus, tota la gent va fugir, sinó una noble dama que té pres el seu marit. La dama plora perquè fa set anys que el té pres i altres set que no l’ha vist. Un dia, veu venir Capitel·lo i li demana si li trauria el marit de la presó. Prou que l’hi trauria si amb ell la dama dormia una nit. La dama es gira i se’n torna a contar-ho al seu marit, que li prega que ho faci si no hi ha més remei i que, quan ell de presó surti, «se recordarà de mi», rebla ell. En descordar-se ella la cotilla davant de Capitel·lo, la dama fa un gran sospir. Capitel·lo prova de consolar-la i li recorda la promesa de l’alliberament del seu marit. Tanmateix, l’en sent demà, la dama, ben matinera, treu el cap per la finestra i n’ha llençat un gran crit perquè veu les forques alçades i penjat el seu marit. Per això exclama: «- Calla, calla, Capitel·lo, / que et recordaràs de mi. / N’has robat la meva honra / i has penjat el meu marit». Fins aquí, el plantejament i el nus de l’argument. És al desenllaç on apareixen les tres punyalades i la lliçó interessant que cal aprendre’n. La dama es vesteix de maco, cap al rei se’n va a servir; al cap de set anys que hi era, Capitel·lo veu venir i té lloc la conversa següent entre tots dos: «- Hola, hola, Capitel·lo, / te recordaràs de mi.- / – Tingueu compassió, la dama, / tingueu compassió de mi.- / – La pietat que em vau tindre / quan me vau penjar el marit.» Però, a la fi, no és verbal el que hi apareix, sinó factual (Facta, non verba!). I vet aquí els darrers versos i com es resol, amb acció, la trama d’aquest magnífic drama en vers: «- Capitel·lo, Capitel·lo, / ara sí que has de morir.- / Li dona tres punyalades: / la primera, el va ferir; / la segona, cau a terra; / la tercera, va morir».
Esplèndid acabament! Car la noble dama catalana s’hi torna, contra la violència del capità borbó. Amb la violència justa, és clar, és a dir, amb la violència necessària per a fer justícia. Fa el dol, però no s’hi resigna. No es rendeix pas. I no en té prou amb l’amenaça raonable de revenja que tant ella com el seu marit pronuncien. No és només un propòsit. Ella se serveix de l’enginy per a què no resti impune l’acció malvada i traïdora del borbònic capità invasor francocastellà. I l’occeix, és clar.
Primera punyalada: contra la demolició i l’exhauriment de la Musicologia Catalana
La Musicologia Catalana científica, la inicià Felip Pedrell a finals del segle XIX i la continuà Higini Anglès durant el segle XX. El llibre de Josep Navàs és una continuïtat en aquesta recerca musicològica nostrada. Ho és perquè té el mèrit de ser científicament i metodològicament impecable car és el fruit d’haver consultat i contrastat fonts escrites i orals amb les prevencions i els esbrinaments corresponents, imprescindibles per a la credibilitat de la seva recerca científica, que abraça música i músics religiosos però també laics de l’Edat Moderna i Contemporània, en què a casa nostra hi passen un munt de coses i per això trobo que val la pena que aquí les esmenti en síntesi.
El llibre abraça els segles XVII a XX, sense notícies del XVI, llevat de l’única referència del Renaixement, el singular Lluís Piquer, i del XXI, amb Sabor d’Abans. Tampoc no conté informacions de la música medieval. La primera referència és, doncs, de principis del segle XVII. Sabem, per Oriol Martorell i Manuel Valls, que en el pas del segle XV al XVI, el músic executant (que, indistintament, cantava o tocava diversos instruments) és substituït per l’instrumentista especialitzat (organista, llaütista…) i simultàniament la construcció d’instruments passa, de ser encomanada a un artesà anònim, a mans d’un especialista professional que es preocupa per millorar les possibilitats sonores de l’eina. Encara més: apareixen estudis i tractats que especulen sobre la millor forma d’execució.
Als Països Catalans, molts compositors fan polifonia però no limiten la seua activitat al conreu de la música vocal, sinó que inicien i desenvolupen formes de caràcter essencialment instrumental, com ho fa, per exemple, Mateu Fletxa el Jove (nat a Prades el 1530, nebot de Mateu Fletxa el Vell): ara sabem que es deia, certament, Mateu Freixa car «Flecha» és castellanització! També és el cas de la guitarra, l’origen català de la qual com a instrument metoditzat, amb literatura científica i didàctica, és reconegut en les primeres mencions enciclopèdiques del Renaixement per tal com són catalans (del País Valencià i del Principat de Catalunya) els autors dels primers mètodes i els primers grans guitarristes. L’any 1536, Lluís del Milà, un noble valencià educat entre aristòcrates també de la cort catalana de Nàpols, va escriure el primer mètode conegut de viola. I el primer mètode de guitarra, dita pròpiament així, el va escriure mig segle després, l’any 1586, el joveníssim català Joan Carles Amat. I, com bé diu l’estudiós Joan Casajuana, a l’article «La guitarra és catalana: orígens i evolució», potser per això «en Johannes Tinctoris, el compositor i musicòleg neerlandès, que va escriure la primera enciclopèdia musical i va viure més de 30 anys al servei del rei de Nàpols, que coneixia Flandes, la Borgonya i el centre de l’Europa del temps dels Reis Catòlics, va afirmar en el seu dotzè i darrer tractat, probablement la seva obra mestra, escrita entre 1481-1487, De inventione et usu musicae, que la guitarra era un invent dels catalans». Tot això, és clar, la historiografia espanyola ho ha tapat, ho ha ignorat, ho ha manipulat i ho ha substituït mitjançant la repressió inquisitorial, instrument eficaç de censura d’Estat a partir del segle XVI, i en acabat mitjançant la conquesta militar a partir del segle XVIII.
En l’àmbit de l’organologia, un dels instruments que hi apareix més esmentat, a l’interessant estudi de Navàs, és l’orgue. De l’orgue de la parròquia, Josep Navàs ens en dona la data del primer que hi hagué, el 1676, i de l’organista més antic de què en té notícia i que, probablement, fou el primer de fer-lo sonar, Joan Pallejà i Garcia (1660-1729). Són molt importants les troballes documentals que Navàs fa de notícies d’organistes vinculats amb la vila: cal destacar-ne, en aquest sentit, Josep Carcoler i Isern (1679 – 1738). Aquestes noves dades de Navàs fan retrocedir gairebé 100 anys les notícies que aporten sobre l’orgue de l’església de Santa Maria de Cornudella els estudiosos Fina Anglès i Jordi Vergés al llibre Orgues del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre (2013) i això és degut al fet que Navàs ha consultat fonts primeres, documentació de primera mà, papers que dormien en arxius. Li hem d’estar molt agraïts per l’esforç que això suposa.
L’orgueneria catalana es manifesta a Cornudella durant els segles XVII, XVIII, XIX fins que, al segle XX, l’orgue de l’església és destruït. Així ho recull el treball de Josep Navàs. Les dades documentals escrites i iconogràfiques demostren l’adscripció de l’orgue malmès a l’orgueneria catalana, si més no, per la disposició lateral al temple, tradicional i documentada àmpliament a la tesi doctoral de Miquel González i Ruiz, L’orgueneria a Catalunya (1688-1803). Catalogació, descripció i estudi de documents contractuals. També en podríem determinar l’adscripció a l’escola catalana d’orgueneria d’acord amb el treball «L’orgue a Catalunya i a Montserrat durant la vida de Joan Cererols (1618-1680»)», de Ramon Oranias i Orga, que, citant l’orguener Gabriel Blancafort, afirma: «’al llindar del 1600, l’orgue català ja ha assolit la seva pròpia identitat, ha adquirit la majoria d’edat, plantant-se en unes proporcions i mides definitives, que conservarà fins als nostres dies’».
Sobre les circumstàncies de la destrucció de l’orgue durant la Guerra Civil de 1936-1939, no en sabíem res fins que l’atenta Eulàlia Corberó i Serrahima, psicòloga barcelonina, va cercar-ho mitjançant la IA (ChatGPT) i ho va trobar i, de manera diligent i de generosa faisó, me’n va fer sabedor (moltes gràcies, Eulàlia!). La font que hi aporta més informació és l’article «La violència antireligiosa al Priorat l’estiu de 1936», del mestre i estudiós Pere Audí Ferrer, al núm. 56 de la revista Kesse, de 2024 (https://raco.cat/index.php/Kesse/article/view/436001/530433): «Cornudella de Montsant. «Agost de 1936. Els actors foren gent del poble. Hom obligà a lliurar els llibres religiosos i els objectes de culte de les cases particulars. L’orgue de l’església fou destruït sense pietat. De les cinc campanes de bronze, quatre foren entregades per l’ajuntament per convertir-les en metralla. L’arxiu parroquial fou guardat i l’edifici de l’església, habilitat per magatzem, fou respectat. L’ermita del Codolar també va ser saquejada, però l’immoble fou conservat; el mateix passà amb les capelles del Pilar i del convent de les Monges». I cita com a font prèvia Jaume Sabaté i Alentorn, Víctimes d’una guerra al Priorat (1936-139.) (Barcelona: Dalmau Editor, 2002).Podrien futures recerques esbrinar-ho amb més profunditat i detalls, amb les 6 w o q: què, qui, com, on quan i per què? D’altres indrets, en sabem l’acció destructora d’escamots de la FAI contra els béns culturals i artístics presents a les esglésies del Priorat i també contra persones innocents només pel fet de ser practicants de la religió catòlica anant a missa diumenge, com bé explica l’obra L’òmnibus de la mort: parada Falset, del periodista Toni Orensanz, o l’estudi «Els capellans del terme [de Cornudella de Montsant, Albarca i Siurana] detinguts a l’inici de la revolució de 1936», de l’estudiós Miquel Martorell i Garau. En aquest sentit, com bé diu l’historiador Enric Vila, al seu magnífic assaig Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs, «la violència demostra el mal que fa la ideologia sense el contrapès de la terra que es trepitja; és a dir, sense el contrapès de la cultura. […] Amb dos mesos, Catalunya perd quasi tota la massa encefàlica. La seva matèria gris o bé s’exilia o bé és silenciada a punta de pistola: la FAI amenaça Pompeu Fabra; Carles Riba emmudeix; una patrulla anarquista de Barcelona intenta matar Josep Pla […]».
Estic segur que l’aportació que fa Josep Navàs amb aquesta monografia als estudis de la Musicologia catalana serà valorada com cal, com una obra fonamental per tal d’aprofundir en el coneixement del passat musical d’aquest indret de la nació. Resta pendent de fer-se’n la segona part, de la segona meitat del segle XX fins avui, des que Jaume Arnella i Rafel Sala van estar-se a la vila i van procurar la recuperació de les gralles i els timbals a les festes i cercaviles…
Segona punyalada: contra l’abolició de la llengua i la literatura catalanes
Gabriel Ferrater, en una entrevista que li fa Baltasar Porcel, afirma que «una cultura que té el punt més sòlid en la poesia està girada de cap per avall. La poesia ha d’ésser la punta d’una piràmide i no pas la base». La literatura catalana estava mancada d’assaig, de literatura del jo, de literatura científica. La llengua catalana estava coixa en un dels gèneres literaris que es caracteritza per la no ficció, per la reflexió erudita, per l’exposició d’idees i de sabers. L’assaig i, més concretament, la literatura científica, confegida mitjançant l’anàlisi de dades obtingudes de primeres fonts contrastades i contextualitzades, confereix, per la formalitat i l’erudició, a la llengua catalana un valor que completa els diversos registres de la literatura, tots necessaris car una llengua normalitzada ha de ser apta i viva també per a usos informals, col·loquials, vulgars i estripats. I aquest llibre de Josep Navàs és una contribució a superar aquest dèficit esmentat suara, a omplir-lo amb textos ben escrits, raonablement exposats i pulcrament presentats, com és el cas d’aquest treball bellament escrit, sàviament confegit. Una contribució sòlida, seriosa, convincent i coherent.
Com bé diu el filòsof, musicòleg i assagista Bernat Dedéu, «a Catalunya, hi tenim una força física de persistència nacional i una cultura mil·lenària que són molt fortes. Això del català, de la nostra llengua, de la nostra literatura, de la nostra música, de la nostra cultura és una cosa molt seriosa. Mires què era Barcelona abans de la guerra i veus una ciutat que viu la seva catalanitat sense complexos i que la posa en contacte amb la resta del món. Quan Pau Casals porta aquí els millors músics del món i crea els seus concerts de subscripció al Palau de la Música Catalana de forma gratuïta per als obrers, aquesta ciutat és una canya. Barcelona dialoga amb Londres, amb Nova York. Té alguns dels millors artistes del món vivint als seus carrers. Tenim una connexió massa profunda amb la nostra història per a acontentar-nos amb un plat de llenties que l’amo ens serveix per a sobreviure com a esclaus». Aquest assaig contribueix a la nostra autoestima.
Aquesta vitalitat de la llengua, de la cultura, cal que sigui present en els àmbits urbans i rurals, expressant la rica variació dialectal o diatòpica, social o diastràtica, funcional o diafàsica. Cap llengua no subsisteix amb només el prestigi dels registres cultes ni tampoc amb només el pragmatisme dels usos més informals. Cal que escoltem, a l’atzar, a la ràdio comercial, el darrer rap a la catalana d’At Versaris, Zoo o Pupil·les i, alhora, és imprescindible que, remenant llibres, trobem a la llibreria o a la xarxa estudis com el de Josep Navàs.
Tercera punyalada: contra la substitució cultural i la rendició política
Catalunya és una nació que ha sobreviscut fins ara gràcies a la capacitat d’autoorganització que té el poble. Com a nació que esdevingué Estat i Imperi, sempre fou necessari el pacte entre el poble sobirà i el poder reial per tal que aquest segon fos acceptat pel primer. Per això som una de les primeres democràcies europees i hem de fer-nos respectar com a nació sobirana creadora del concepte d’Europa amb les idees socials i polítiques més avançades. En acabat, com a nació sense Estat propi i amb un Estat en contra (de fet, en són tres d’Estats que actuen contra nosaltres: l’espanyol, el francès i l’italià), la resistència i l’empenta populars han fet possible la supervivència de la nació i han empès els nostres polítics a plantejar la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació que tenim com a nació per tal d’esdevenir, novament, Estat independent, cosa que vam fer el Primer d’Octubre de 2017 i, tanmateix, per la traïció dels nostres líders encara no se n’ha aplicat el mandat legítim, legal i vinculant.
Les entitats o associacions de què parla Navàs en aquest estudi demostren precisament aquest tarannà nacional: les ganes de ser i l’esforç de la comunitat lingüística, cultural i nacional catalana per guanyar, dia a dia, la supervivència, la cohesió i l’organització social que fa possible que siguem catalans. La Banda de l’Ateneu, la Societat Coral Lo Corn, la Secció Coral “El Iris”, el Coral l’Artesanal, l’Orfeó Cornudellenc o l’Orquestra Dinàmics són exemples d’aquesta vitalitat popular i d’aquesta necessitat d’autoorganitzar l’aprenentatge i la difusió musical, de construir una xarxa de complicitats i de solidaritat, de comunió i de solució local, comarcal i nacional, malgrat tot.
Però la traïció dels polítics catalans que haurien hagut de culminar l’alliberament nacional pel mandat democràtic (el més definitiu del qual és del Primer d’Octubre de 2017) que tenien del poble de Catalunya ha perpetuat una situació en què conviuen institucions restablertes pel franquisme, com les diputacions provincials (que administren aquesta divisió territorial espanyola imposada al segle XIX, en detriment de les comarques i vegueries, genuïnament catalanes), amb el restabliment d’administracions pròpies, com els ajuntaments democràtics, els consells comarcals supramunicipals i la Generalitat autonòmica, i tanmateix mancades del poder imprescindible per a poder gestionar plenament els afers del país.
Que institucions d’ensenyament musical com els conservatoris de música encara depenguin a hores d’ara d’administracions franquistes com les diputacions provincials, restablertes pel règim dictatorial i anticatalà franquista i finançades gràcies a l’espoliació fiscal que patim tots els catalans, en comptes de dependre de l’Administració catalana és un senyal de la manca de determinació dels polítics catalans per tal de fer un país net d’estructures espanyolistes de poder, que ja fa anys que haurien d’haver estat arraconades, eliminades i absolutament assumides per la Generalitat de Catalunya.
En aquest sentit, un esment especial mereix la segona edició revisada el 2024 (a l’editorial capitanejada per Diana Coromines Calders, neta de l’escriptor Pere Calders, Bon Port Edicions) de l’assaig Desànim de lucre. Crítica de la ideologia cultural, d’Abel Cutillas i Alberich, on hi podem llegir: «La cultura és i ha de ser un dels principals exponents del poder» i també «Durant massa temps hem acceptat ritualment que perdre ennobleix». Per això aquest doctor en Filosofia, llicenciat en Història i escriptor lliurepensador, proclama la legitimitat i la necessitat de ser hegemònics, de vèncer i de dominar, de reconquerir la ciutat, Barcelona, per tal d’alliberar tot el país, tota la nació. I denuncia, amb raó, que massa sovint s’utilitza la programació cultural amb la intenció de desvincular-la de l’acció política, per tal de convertir-la en un objecte de consum innocu perquè la banalitat regni a la societat, sense ànima, sense cap vincle amb el nervi de la nació. Per això cal fer, doncs, també aquesta lectura política d’aquest assaig de Josep Navàs: perquè la guerra continua i la política és arreu tant sí com no. I cal prendre-hi partit. I Navàs hi pren partit a favor del poble, de la nació. Ras i curt.
Que la política abraça també el fet musical és evident, per exemple, en un altre cas, que correspon al temps històric analitzat per Navàs en aquesta monografia cornudellenca: el de la vida i l’obra del nostre compositor barroc més important, Francesc Valls i Galan (1671 – 1747). El nostre home fou membre de l’austriacista Acadèmia dels Desconfiats,creada a les portes de la Guerra de Successió, l’any 1700, al Palau Dalmases de Barcelona, per tal de promoure l’estudi de la història, la llenguai la poesiacatalanes. Aquesta desconfiada (per heterodoxa) i patriòtica (per austriacista) Acadèmia va poder celebrar les seves sessions fins al 1703. Quan Felip Vocupà Barcelona el 1714, desaparegué… fins que el 3 de juny de 2025 ha estat restituïda (https://www.academiadelsdesconfiats.cat/).Abans, però, l’Acadèmia havia pogut publicar, esquivant la Inquisició (instaurada i controlada per Ferran II com a instrument de censura d’Estat amb l’objectiu d’unificar tots els seus dominis sota un únic monarca, una única religió, una única nació i una única llengua), L’harmonia del Parnàs, tota l’obra poètica inèdita de Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona. I vet aquí que el fet que Valls es va significar políticament i públicament com a austriacista, pel fet de ser membre d’aquesta Acadèmia, va influir decididament en la polèmica que l’afectà en relació amb la creació, interpretació i posterior recuperació de la seva Missa Scala Aretina, objecte, en el seu temps, d’una controvèrsia iniciada per l’ús d’una dissonància de segona menor, sense cap mena de preparació, sobre el mot Miserere. Aquell ús suposadament indegut va acabar per generar l’esmentat debat, en el qual van arribar a participar-hi fins a cinquanta-set mestres de capella i organistes de la península Ibèrica i altres punts geogràfics d’Europa com ara el mateix Alessandro Scarlatti (1660-1725), que, sigui dit de pas, va fer un dictamen no gaire favorable al compositor. Sembla, però, segons Francesca Galofré, professora i editora de música, que «a part de les qüestions musicals, al darrere d’aquella polèmica hi havia el suport de Francesc Valls a la causa austriacista en la guerra de Successió espanyola, per la qual cosa ens podem adonar com el conflicte va afectar esferes no estrictament polítiques com ara la música. Polèmiques politicomusicals al marge, Francesc Valls s’erigeix en un dels compositors catalans més prolífics de tots els temps. Segons una de les autoritats especialitzada en el compositor, el musicòleg Josep Pavia (1932-2016), fins a 382 partitures poden atribuir-se a Valls, una bona part de les quals (266) són oratoris. Amb un repertori prioritàriament religiós, la seva pertinença a l’Acadèmia dels Desconfiats, el va portar a compondre obres profanes com ara diferents cantates».
Finalment, tot seguint les lúcides paraules del filòsof i musicòleg Bernat Dedéu, convé recordar cada dia -i el llibre de Josep Navàs ho fa- que els catalans tenim coses extraordinàries com a poble, «però hem confós la política amb l’ètica i això és un mal terrible de la nostra tribu. Pensem que la política és l’art de tenir raó, pensem que l’art de tenir raó es basa en la bondat i pensem que, si tenim raó, el món ens la donarà». La noble dama de Reus no espera que algú faci justícia, sinó que és ella, com a símbol del poble català, qui, sense esperar la intervenció de cap autoritat (in)competent, venja la traïció de què ha estat víctima. I per això cal llegir el romanço de la noble, enginyosa i coratjosa dama de Reus, el llibre de l’Èxode de l’Antic Testament que ens parla de l’alliberament del poble jueu, el Leviathan de Thomas Hobbes que ens ensenya sense embuts què és la política i també aquest magnífic assaig de Josep Navàs, el noble ciutadà de Reus i el savi estudiós de Cornudella de Montsant, que ha estat capaç d’escriure, amb rigor i amb coratge, amb llibertat i amb estimació, una obra plena de poble, de pàtria i de victòria.
