Sovint parlem en plural sobre l’impuls de la cultura al nostre territori, buscant aquesta connexió necessària entre creadors i institucions. No obstant això, avui em veig en la necessitat de parlar en primera persona. No per un exercici d’egocentrisme, sinó per una experiència pròpia que ressona en la trajectòria de molts altres professionals que han vist com les seves idees es materialitzen en mans alienes després d’haver estat lliurades de bona fe.
Durant els anys 2024 i 2025, vaig presentar pre-projectes artístics detallats a les regidories de Joventut de Reus i Tarragona per oferir una línia de col·laboració professional dedicada a les arts escèniques. En el cas de Joventut Reus, la traçabilitat de la meva feina és absoluta: conservo la cadena de correus del 14 i 20 de novembre de 2024 on detallava l’activitat “Artistes Locals – Joventut Reus”.
En aquells enviaments s’incloïa el document «TALLERS ARTISTES LOCALS – ACTIVITAT JOVENTUT 2025», un full de ruta operatiu que no deixava res a l’atzar. La sorpresa arriba quan la “gran novetat” d’enguany, la programació «Prototips», coincideix fil per randa amb l’estructura que jo vaig dissenyar:
La segmentació de públic: Una divisió idèntica per franges d’edat, separant el Nivell B (12 a 17 anys) del Nivell A (de 18 a 25 i més de 25 anys).
La càrrega lectiva i ràtio: Una planificació de 2 hores setmanals amb grups mínims de 10 persones.
L’orientació professional: Un enfocament pioner que anava més enllà del simple taller, centrat en la preparació per a càstings, l’orientació laboral i els “Do’s & Don’ts” per a artistes.
Aquesta apropiació intel·lectual per part de l’administració intenta presentar «Prototips» com el resultat d’un treball conjunt d’adolescents, una narrativa que cau pel seu propi pes. El fet de voler fer passar una estructura tècnica tan complexa —que inclou des de la dansa jazz i l’urban fins a la interpretació per a videoclips— per una invenció espontània de joves és la prova definitiva de la manca d’autoria pròpia darrere la seva gestió.
Aquesta complexitat neix dels meus anys d’experiència en plataformes com TV3, RTVE, teatre i la gestió d’espectacles comercials. Lamentablement, no és el primer cop que visc una situació així a la zona. Per això, ara exigeixo la signatura de recepció dels meus projectes; una mesura d’higiene professional que sembla incomodar aquells qui prefereixen l’opacitat.
És un principi universal: només es copia el que és bo, però difícilment es pot dur a terme amb èxit si es prescindeix de la ment original que ho va crear. Un espai artístic no es gestiona des de la fredor d’una oficina; cal haver trepitjat l’escenari per entendre l’estètica i el context de cada obra.
La meva ètica professional roman intacta. Reprendré el meu camí amb els partenaires adequats: aquells que mereixen compartir un projecte comú i no solament emportar-se l’essència d’una feina que no els pertany. Ja trobaré els socis adequats, sempre els trobo.
