Sempre m’he considerat algú que la vida m’ha transportat a ser útil en cada moment i en cada espai on el meu cor em deia que devia estar.
La meva discapacitat no m’ha definit, però sí m’ha revelat. M’ha ensenyat que la societat sovint parla de nosaltres sense comptar amb nosaltres. Que la inclusió és una paraula buida si no va acompanyada de poder, de veu, de presencia real en els espais de decisió. He après que la lluita no és només individual. És col·lectiva. És política. És cultural. I és urgent.
Encara avui, moltes persones ens miren amb compassió, amb por o amb prejudici. Ens veuen com a vulnerables, com a dependents, com a excepcions. Però som molt més que això. Som persones amb capacitats, amb desitjos, amb projectes, amb lideratge. La discapacitat no és el problema. El problema és la manera com la societat la gestiona, la invisibilitza o la instrumentalitza.
Cada dia és una oportunitat per plantar cara. Per qüestionar el que sembla normal. Per reivindicar el dret a decidir sobre la pròpia vida. Per exigir accessibilitat, autonomia, respecte i dignitat. La resistència no és només aguantar. És construir. És imaginar un futur on la diversitat no sigui tolerada, sinó celebrada.
No sé si vaig triar la discapacitat o si ella em va triar a mi. El que sí sé és que forma part de qui sóc. No com una etiqueta, ni com una limitació, sinó com una manera de mirar el món, de relacionar-me amb els altres, de construir el meu camí.
Viure amb discapacitat és conviure amb barreres que no sempre es veuen. És haver de justificar constantment la teva presència, la teva capacitat, el teu dret a decidir. És sentir que, massa sovint, el sistema parla de tu però no et deixa parlar.
Però també és força. És consciència. És comunitat. És aprendre a plantar cara cada dia, amb dignitat i amb convicció. Hi ha dies fàcils i dies difícils. Dies en què tot flueix, i dies en què el món sembla fet per a uns altres. Però en cada dia hi ha una lluita silenciosa: per ser escoltat, per ser respectat, per ser reconegut com a subjecte de drets.
He après a conviure amb la mirada paternalista, amb el “pobret”, amb el “ja t’ajudo jo”. Però també he après a respondre amb fermesa: no vull que facis per mi, vull que facis amb mi. Cada entrevista, cada article, cada conversa és una oportunitat per dir: som aquí, tenim veu, tenim força.La discapacitat no és només el que es veu. És el que es sent quan et deixen fora d’una reunió, quan no hi ha rampa, quan no et consulten, quan et tracten com si no poguessis decidir. Però també és el que es construeix quan trobes aliances, quan et reconeixen, quan lideres.
És una manera de resistir, però també de estimar. D’estimar la vida, malgrat tot. D’estimar la gent que t’acompanya. D’estimar la lluita.La meva discapacitat és meva. No la vull amagar, ni superar, ni disfressar. La vull viure amb plenitud, amb dignitat, amb orgull. Perquè forma part de qui sóc. I perquè, des d’aquesta vivència, puc contribuir a fer un món més just, més humà, més inclusiu.
No vull que parlin per mi. Vull parlar jo. Amb veu pròpia. Amb paraula clara. Amb mirada neta.
