No accepto invitacions ni reconeixements de part de polítics espanyolistes neofalangistes ni de col·laboracionistes botiflers.
Aquesta va ser la meua resposta al correu en què la batllessa de Reus i la regidora d’Educació i Ciutadania es complaïen a convidar-me a l’acte de reconeixement als docents dels centres educatius de Reus que al llarg del curs escolar 2024-2025 finalitzàvem la nostra activitat laboral, per tal d’agrair-nos personalment tots aquests anys de dedicació i esforç al servei de la docència. De res. L’acte va tenir lloc al Saló de Plens de l’Ajuntament de Reus, dijous, dia 12 de juny, a les 13 h. Per això no surto a cap de les fotos que se’n van fer. Aleshores i encara ara, a Reus, hi governa un pacte entre PSC-PSOE, ERC i ARA REUS (una mena d’escissió neoconvergent que es fa dir així, a manera de partit independent de campanar), però la meua resposta hauria estat la mateixa si la invitació hagués estat de part de Junts per Catalunya, la Cup, mafieta i companyia.
Fer vida social sana consisteix, sobretot, a saber triar amb qui vols coincidir en certes activitats i amb qui prefereixes fer certes coses. I, quan la merescuda jubilació et dona més temps per a poder gaudir dels teus legítims petits plaers i per a poder lluitar per les teues causes justes pendents, cal no malbaratar les avinenteses i, doncs, convé actuar amb coherència per tal d’estalviar-te discursos insuportables d’autoritats sense autoritat moral, companyies indesitjables que només pretenen intoxicar-te i converses hipòcrites amb farsants impresentables.
Certament, hi ha una vida secreta, a la qual tothom hi té dret sense fer mal a ningú; una vida privada amb parents i amics, família i colla, ‘construïda no a l’entorn dels grans esdeveniments, sinó, especialment, al de les actuacions individuals d’unes persones’, segons Josep Faulí; i una vida pública o social amb saludats, coneguts, desconeguts i enemics, que és sobre la qual vull dir unes quantes coses. Poques, però importants, si més no per a mi. Seré breu i directe. Com també ho és aquell amè manual d’urbanitat de Pierre Louys, tot un clàssic del gènere per la vàlua i per la intemporalitat, i que conté savis consells irònics com aquest sobre els deures envers el proïsme: ‘Respecteu, doncs, la hipocresia humana, coneguda també per virtut’.
Quan miro els comptes d’Instagram dels líders de la partitocràcia nostrada, hi constato una barreja de glamur de pa sucat amb oli i d’ostentació per foteses que fan riure per no plorar. S’hi fotografien a tort i a dret, riallers i ufanosos, en mil actes que ni han organitzat, però als quals hi han anat a fer-s’hi la foto tot apropiant-se’n el protagonisme. Pobrets, esforçant-se a fer un somriure, congelat i postís. ‘A la realitat, se li ha fet perdre el seu valor, el seu sentit, la seva veracitat, en la mesura en què s’ha fingit un món ideal…’, escriu Nietzsche a Ecce homo.
Un dels súmmums d’aquestes meravelles és que hi ha presidents d’entitats que s’hi haurien de mostrar absolutament neutrals i apartidistes però que els reben amb la catifa vermella, que s’hi deixen fotografiar amb ells i fins i tot aplaudeixen amb m’agrades i comentaris eufòrics aquestes imatges de propaganda política partidista. En comptes de considerar una resolució política com un deure propi dels representants, n’expressen submisament l’agraïment com si fos una concessió feta per enviats de la divina providència. Són, tant se val, modestes entitats de barris o altius centres de lectures, d’abast local o europeu, que s’han venut la independència i l’ànima per subvencions, favors, prebendes i altres misèries com, per exemple, entrades als teatres municipals, invitacions a esdeveniments de dubtós gust o seients en comissions amb privilegis que paguem tots els ciutadans.
Un cas d’autobombo com un cabàs és el del Guardó al Coneixement instituït per l’amanerat titular de la Regidoria de Promoció Econòmica, Innovació i Coneixement de l’Ajuntament de Reus. Si mai te l’oferia, savi col·lega, car les temptacions del diable són, sovint, així d’afalagadores, no imitis Faust i digues-li que, venint de qui ve, se’l pot confitar. Com va fer el patriota Isidre Fonts de la llibreria Gaudí quan el conseller Pujals li va voler encolomar la desacreditada Creu de Sant Jordi: un magnífic exemple de coherència. Potser es pensen que amb invents com aquest o inaugurant fires els perdonarem que els uns haguessin aplaudit els cops de porra al Primer d’Octubre i l’aplicació del 155 o que els altres haguessin traït el mandat d’aquell referèndum d’autodeterminació vinculant.
Tenia raó Gabriel Ferrater al poema “Prop dels dinou”: ‘Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia / ben fort el nus del món’. Però no n’hi ha prou amb això: cal sortir al carrer i apuntar bé per a no errar el tret, en defensa pròpia de cada llamborda per una vida social sana, lliure, culta, desvetllada i feliç.
