L'acriaturat i orgullós equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona liderat pel PSC no vol que Tarragona millori el seu enllaç ferroviari amb l'aeroport de Barcelona, una revindicació històrica de la nostra ciutat i de tot el territori tarragoní que aquest any, amb la inauguració de la nova línia 9 de metro, encara s'ha fet més palesa. El PSC de Tarragona no està d'acord en què els tarragonins, tot i haver-la pagat, es beneficiïn de les millores que ha comportat la construcció de la línia 9 de metro (L9Sud), la infraestructura més important impulsada per la Generalitat, sufragada per tots els catalans.

Dies després del Plenari Municipal celebrat el passat divendres, encara no ho entenem. El PSC, que governa ara a l'Ajuntament de Tarragona de bracet amb el PP i el regidor no adscrit Josep Maria Prats, va dir "no" a la moció que vam presentar des del Grup Municipal de CiU per demanar la millora de l'accés de tots els tarragonins a l'aeroport del Prat de Barcelona. L'equip de govern va votar en contra d'una proposta que tenia com a únic objectiu la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Tarragona i de la resta del nostre territori, una proposta constructiva que buscava que Tarragona no se situï en una clara posició d'inferioritat davant l'àrea metropolitana de Barcelona.

No entenem la negativa del PSC a una millora tant important per Tarragona. Potser no han entès del que estem parlant: La posada en marxa de la nova línia 9 de metro ha obert la porta a noves connexions que fins ara no es consideraven viables. La L9Sud disposa d'una parada a l'estació de Rodalies del Prat de Llobregat, convertint aquesta en un important intercanviador de la xarxa de transport públic tant per la seva connexió cap a l'aeroport com pel seu enllaç am b la resta de Catalunya. Demanàvem que els trens Regionals que els tarragonins agafem en direcció a Barcelona tinguin parada a l'estació del Prat de Llobregat perquè el fet que aquests trens no parin en aquesta estació-intercanviador fa que totes les millores ferroviàries que els tarragonins també hem pagat esdevinguin inútils a les nostres comarques.

En la situació actual, tots els que volem anar a l'aeroport de Barcelona, hem d'entrar fins a Barcelona, canviar de tren a l'estació de Sants i tornar enrere per arribar a l'aeroport. A l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona liderat pel PSC, però, sembla que ja els hi sembla bé aquesta situació d'inferioritat. De fet, amb el seu vot en contra també va dir "no" a l'eliminació del suplement que s'està obligant a pagar als usuaris per fer ús de la L9Sud en direcció a les dues terminals de l'aeroport.

No comprenem que l'equip de govern del nostre Ajuntament actuï en contra de Tarragona. Ho considerem lamentable, però, sobretot, ens preocupa. No és gens tranquil·litzador veure que un equip de govern no vetlla pels veritables interessos dels ciutadans. Ens preocupa que la raó del "no" socialista a la millora de la connexió entre Tarragona i l'aeroport de Barcelona es basi en l'excusa de no introduir la seva esmena, una esmena que, si bé també parlava de qüestions ferroviàries importants, no tenia res a veure amb la reclamació que estàvem fent.

Des de l'equip de govern socialista volien incloure la demanda sobre la construcció de l'intercanviador amb la línia d'Alta Velocitat. I estem d'acord, i tant, però considerem que no hem de barrejar les coses i que aquesta proposta és prou important com per reclamar-la en una altra ocasió i no pas introduir-la com un pedaç en el marc d'una altra demanda. D'altra banda, fa anys, quan de veritat havien de defensar l'Alta Velocitat, els socialistes estaven muts. De fet, va haver de ser la societat civil a través de la Plataforma Mou-te els que demanessin el compromís perquè l'Alta Velocitat arribés al centre de Tarragona.

El més greu, però, és el comportament actual de l'equip de govern liderat pels socialistes. Quan no aconsegueixen posar la seva petita petjada en una moció, els hi agafa la rabieta i voten en contra. Poc importa si la proposta és constructiva i va en benefici de tota la ciutadania. De fet, la millora de la connexió entre Tarragona i l'aeroport de Barcelona serà una demanda que arribarà a altres ajuntaments i administracions. Esperem doncs, que als socialistes del nostre Ajuntament els hi passi la rabieta, deixin de veure CiU com una amenaça i comencin a treballar de debò i amb sentit comú per les propostes que comporten un benefici per a la nostra ciutat.

Els defensors del Saloufest solen dir que els mitjans hem deformat un programa d'esperit esportiu i que les càmeres que retraten les festes nocturnes pels carrers de Salou no són mai presents en les activitats esportives del matí. Enguany, però, després de la negativa de diversos ajuntaments a cedir instal·lacions i les escandaloses fotos de joves consumint alcohol l'any passat a l'estadi municipal de Reus, aquesta vessant ha pres protagonisme.

Ahir va ser la primera jornada d'activitats esportives per als 2.500 joves britànics participants en la primera tongada del festival. L'hermetisme, però, ha estat la nota predominant, sense que l'organització hagi volgut ni confirmar quines són les instal·lacions on es duen a terme les activitats. A banda del Club Reus Ploms, que ja va anunciar que hi participaria i on ahir al matí es van desplaçar un centenar de joves a fer waterpolo, aquest diari va poder comprovar que un altre centenar de participants al Saloufest es van desplaçar fins al poliesportiu municipal del Morell per practicar netbol. En tots dos llocs, empreses de seguretat contractades expressament impedien l'entrada de periodistes.

Segons l'agència receptora dels participants, Sol Active Tours, diverses universitats han exigit que els alumnes estiguin protegits dels focus mediàtics durant l'estada a la Costa Daurada. Els mateixos participants semblen estar ben alliçonats també, ja que tots van respondre amb una negativa a la nostra proposta d'explicar-nos els motius pels quals s'apunten al Saloufest. “No se'ns permet parlar amb la premsa”, va dir una jove al Morell.

Al Reus Ploms, es van evitar les mirades curioses impedint que els joves sortissin del recinte, fent entrar els autocars a l'aparcament interior. Un a un, els serveis de seguretat van inspeccionar les bosses per evitar l'entrada de begudes, i el mateix gerent, Àlfred Pitarch, es va encarregar d'evitar que es dispersessin o que s'entretinguessin massa al bar del club, on uns quants van anar a la recerca de refrescos. “Altres anys sí que els veies obstruint l'entrada o estirats a les grades amb ressaca, però avui ha estat més tranquil”, reconeixien uns socis del club.

Tot i els esforços, però, per a aquest diari va ser impossible aconseguir una imatge de participants fent esport. Del que sí que vam tenir notícies van ser dels efectes de la primera nit de festa, diumenge passat. Disset multes per incompliment de l'ordenança de civisme de Salou, sobretot per haver begut i orinat al carrer. Si els responsables ahir practicaven esport sota la política de secretisme ordenada per l'organització o si s'havien quedat descansant a l'hotel, continua sent el nostre dubte.

Aquest diumenge van desembarcar a Salou els primers 2.500 estudiants que durant quatre nits es faran els amos dels carrers de la capital de la Costa Daurada. El Saloufest tornarà a deixar milions a la zona, però ara aquests diners ja no els aplaudeix tanta gent. Aquella bombolla d'oxigen tan anhelada que fa uns anys permetia avançar la temporada s'ha convertit en una bomba fètida de qui tothom s'allunya per no quedar empudegat per la ferum.

La setmana passada, en un gest totalment antagònic al protagonitzat fa uns anys, les administracions i el sector hoteler van sortir a l'una per dir explícitament que ja no volen a casa el que abans era la panacea. Però els milions encara hi són, i mentre algú se'ls embutxaqui continuarà el Saloufest.

Ser de les terres del sud, no pertànyer a cap “capelleta” ni tenir padrins són algunes de les raons que l'escriptora tarragonina Olga Xirinacs atribueix al fet que, malgrat haver guanyat els premis més destacats de les lletres catalanes i d'haver publicat una setantena de novel·les, llibres de poesia i d'assaig i contes, el seu nom i la seva obra siguin gairebé invisibles en els grans cercles literaris del país.

Aquest dimecres lamentava el “silenci” que s'ha anat fent sobre el seu nom. I reclamava que els escriptors d'aquí, del sud, es tinguin més en compte arreu del país. Aquesta és, va dir, una fita a assolir. Ser del sud comporta uns condicionants en molts àmbits, i malauradament en el de la cultura està demostrat que també.

Els estudis econòmics nomes tenen en compte les grans xifres, i dos aspectes del problema: el capital i el treball. Sembla que ignorin o no vulguin saber que el treball, els treballs, no són només les activitats productives sinó també les reproductives: totes aquelles que sostenen la vida humana. I com que el treball productiu o remunerat és bàsic per garantir els drets econòmics en el sistema actual, el resultat és que les dones continuem patint les pràctiques discriminatòries que aquest sistema genera i ha accentuat; en conseqüència, les desigualtats avancen i els drets i llibertats reculen. La vida se’ns fa cada cop més insostenible. Mentre, els governs amb programa neoliberal de devaluació i precarització del treball i del sistema de benestar, a Catalunya, Espanya i Europa, han convertit les dones, encara més, en treballadores de segona classe.

Les dones treballem de forma remunerada, però també sense cobrar. Fem dobles i triples jornades treballant fora de casa o a casa, o a tots dos llocs o, fins i tot en tres quan cal tenir cura de familiars grans o amb malalties. I ho fem de manera desigual, assumint càrregues desproporcionades i que se’ns plantegen de forma discriminatòria. Això ha estat així des dels orígens de la divisió del treball per gèneres i, malgrat les conquestes assolides per les lluites feministes, la crisi que ens ha estat imposada i les seves polítiques pro desigualtat i austericides ens mostren un balanç devastador sobre els drets de les dones.

Avui, l’esvoranc salarial és 8 punts més alt que l’any 2008. La crisi ha devaluat els salaris de les classes treballadores i s’ha acarnissat encara més en les dones. Les dones cobrem actualment (segons dades de 2015) salaris un 24,8% inferiors als dels homes. Mentre el sou mig a Catalunya dels homes és de 27.836€/any, el de les dones és de 20.931€. La conseqüència d’aquest fet és que les dones treballem 79 dies a l’any de forma gratuïta i que deixem de rebre entre 6.000 i 9.000€ anuals, en funció del lloc i la categoria laboral.

La injustícia de les polítiques que han aplicat els governs de dretes a Catalunya, Espanya i Europa encara són més visibles quan altres aspectes de la realitat avancen en sentit contrari. Cal recordar que les dones tenen més estudis que els homes, però, només el 66% de les dones accedeixen a un lloc de treball remunerat, mentre que en el cas del homes és d’un 80%. La diferència entre formació acadèmica i ocupació la causa la manca de recursos per l’atenció de fills i filles i la pitjor retribució en el cas del sou de les dones. Mentre, les polítiques de conciliació desapareixen marc normatiu. La corresponsabilitat, però, és essencial per resoldre les desigualtats. La maternitat és, per a moltes dones, l’inici de la desigualtat laboral. Els permisos per a la criança de fills i filles estan lluny d’esdevenir una política transformadora quan no són obligatoris, ni iguals ni intransferibles.

La justícia de gènere és una qüestió que ja no es pot ajornar més. La situació de les dones respecte els seus drets econòmics constata la vulneració i precarització que genera un model econòmic liberal i un model social injust que castiga doblement el fet de ser dona. El major repte que se li planteja ara a la nostra societat és resoldre el conflicte entre el capital i la vida. Per fer-ho, hem de començar reconstruint la justícia de gènere, amb un treball digne i un salari just.

Els canvis sovint ens generen por i desconfiança. Ja sabem que a la ‘zona de confort’ s’hi està prou bé o, si més no, sabem com s’hi està. Canviar suposa entrar en territoris fins aleshores desconeguts, sense saber ben bé què hi trobarem. Però lluny de ser traumàtics, els canvis són il·lusionants i motivadors, ja que representen oportunitats. El procés de transició nacional iniciat a Catalunya és una oportunitat per dissenyar una nova constitució, un nou marc legal, un moment crucial per definir aspiracions, per establir nous drets, per configurar unes institucions inclusives i igualitàries.

Sens dubte, la igualtat de gènere és un assumpte de rellevància constitucional en un moment de transició nacional. Al marge del resultat final, és fonamental que la veu de les dones i la perspectiva de gènere sigui incorporada en el debat. Hem d’aprofitar l’empenta del canvi per lluitar per assolir que la paritat entre dones i homes s’assumeixi com un bé públic que cal garantir i protegir en tots els espais (polític, econòmic, social...) de presa de decisió.

No podem perdre de vista que Catalunya, igual que tots els països del món, és una societat desigual, on les dones es troben en una situació més vulnerable que els homes i pateixen greus discriminacions en molts àmbits de les seves vides (a la feina, a la família, a l’escola...). Només per donar algunes dades de Catalunya:

• Les dones tenen una taxa més alta de risc de pobresa.
• Les dones encara participen menys de la política a tots els nivells:
o Als ajuntaments, només un 18,4% són alcaldesses i un 35,2% són regidores .
o Al Parlament tampoc arribem a la paritat, amb un 38,5% .
• Les dones continuen assumint la major part de les feines de la llar. El 54% de les dones realitza la totalitat de les feines de la seva llar, enfront de només un 3% en el cas dels homes .
• Les dones segueixen cobrant menys que els homes per les mateixes feines. La bretxa salarial a Catalunya se situa en el 19,9% (millor que la mitjana espanyola, però pitjor que l’europea .
• La taxa d’ocupació de les dones és més baixa que la dels homes i, per consegüent, la taxa d’atur de les dones és més alta que la dels homes.
• Seguim sense encarar i lluitar decididament per eradicar la violència masclista. Només l’any passat es van fer 9.736 denúncies per violència masclista i 6 dones van ser assassinades. Des que hem començat el 2016, una dona més ha perdut la vida .

Amb aquest rerefons, cal que aprofitem aquest canvi profund que s’està produint a les estructures de la nostra societat per aconseguir la igualtat real i no només formal, entre homes i dones. Perquè, entre moltes d’altres coses, el nou estat ha de ser també una oportunitat per assolir la plena igualtat. Perquè no ens podem deixar perdre el talent, l’energia, les idees i la veu de la meitat de la població de Catalunya.

No sé si la mida importa tant com diuen (m’apunto el tema per a un futur article), però sí que tinc clar que tenim tendència a infravalorar els petits gestos. Potser influïts per l’'American Way of Life', que de manera gairebé imperceptible s’entremet en les nostres vides, en la nostra societat s’ha imposat la idea de pensar en gran, somiar amb viure fastuosament, admirar les gestes i persones colossals, i en general tot allò que ens remeti a un pla superior a la nostra rutina. Desconec si aquest pensament és beneficiós o no a nivell social, però crec que no hem de perdre de vista la importància de les accions més properes i modestes, que potser no criden tant l’atenció però poden ser igualment poderoses. Ja jo diuen: hi ha petits gestos que poden canviar el món.

Aquesta reflexió no neix per casualitat, sinó (com gairebé totes les meditacions interessants) arran d’una vivència personal. Fa uns dies em vaig trobar amb una persona a la qual feia molt de temps que no havia vist. Ella era una de les moltes nenes petites que vivien a Riuclar (Tarragona) quan jo vaig començar a exercir com a president de l’associació de veïns del barri. Quan em va veure, el seu rostre va esbossar un bell i ampli somriure, em va abraçar efusivament i em va envoltar amb els seus braços, així com amb la seva alegria. Tot seguit, va començar a explicar-me com li havien anat les coses, i va remarcar molt especialment els seus anys de joventut a Riuclar i els bons records que conservava d’aquella època. També em va agrair que jo hagués lluitat tant per la gent del barri i que hagués intentat proporcionar-los un lloc millor per viure-hi, i va recordar algunes anècdotes, històries senzilles a les que en el seu moment jo no vaig donar gaire importància, però que ella rememorava amb una nítida claredat, com si haguessin succeït la setmana passada.

No és la primera vegada que visc una experiència similar. Altres persones en contextos diferents també m'han recordat com d’important va ser per a ells formar part de la Colla de Diables Foc i Gresca (en la qual també hi havia veïns d'altres barris), de la Colla Ball de Bastons de Riuclar o de la Banda de Tambors i Cornetes. En aquella època jo era bastant jove, però ja tenia un cert bagatge perquè sempre havia estat interessat i involucrat en els moviments socials. Per aquest motiu (i perquè havia estudiat àmpliament la matèria), tenia clar que posar en marxa tots aquells grups, així com organitzar activitats per als nens del barri els caps de setmana, eren accions molt més significatives del que semblaven a primera vista. Que més de tres dècades després hi hagi persones a les quals els brillen els ulls mentre recorden aquells meravellosos anys em demostra que aquests petits gestos no eren minúsculs sinó de grans proporcions. Que no son molinos, mi señor, que son gigantes. Aquests ciutadans que de tant en tant tornen a la meva vida de manera atzarosa corroboren que el sender que vàrem prendre fa més de trenta anys va ser el correcte.

Durant les dues dècades en què vaig ser el representant dels veïns de Riuclar, la meva màxima meta va ser allunyar els joves de la drogoaddicció, que en aquells moments era un problema que assolava de manera molt seriosa el barri. La nostra estratègia davant aquesta tessitura va consistir en portar a terme una multitud de petites accions per construir un mur insalvable que separés als adolescents d'aquestes temptacions. Estic molt satisfet de la feina realitzada. I és que exceptuant algunes persones que mai van voler la nostra ajuda (de vegades, no sé ben bé per què, em recordo d'elles i del que podrien haver estat), la resta va seguir amb les seves vides i avui, amb les seves misèries i les seves alegries, les seves penes i els seus somnis, com la resta dels mortals, segueixen endavant. He reflexionat molt sobre tot allò i crec que salvar tants joves de l'amenaça de les drogues és, de totes les meves medalles, la que puc lluir amb més orgull. Avui en dia, quan ja com a adults formats vénen a saludar-me i em recorden tota l'efervescència amb la qual comptava Riuclar en els anys vuitanta i noranta, és quan m'adono de la magnitud de la tragèdia, i de retruc entenc la importància dels petits gestos, de les petites coses. Com cantava el mestre Serrat, en una lletra que m'emociona, “son aquellas pequeñas cosas, que nos dejó un tiempo de rosas en un rincón, en un papel o en un cajón”.

Poden els petits gestos, com afirmen alguns, canviar el món? No sóc prou savi com per respondre a aquesta pregunta. El que sí puc assegurar amb total convenciment, perquè ho he viscut en les meves pròpies carns, és que les petites coses sí que poden canviar les vides de les persones, i transformar un futur incert en una realitat esperançadora, i això no és poca cosa. En el fons el que vinc a dir amb aquestes línies és que els petits gestos, en realitat, no són tan petits.

(Intervenció al Ple extraordinari sobre el projecte bàsic d’urbanització de l’anella mediterrània, Tarragona 2017)

Més contents que un gínjol estem de trobar-nos avui aquí totes i tots (o gairebé tots i totes) i poder votar per enèsima vegada si volem o no volem fer aquests Jocs Mediterranis del 2017, si aprovem o no el projecte bàsic d’urbanització de l’anella mediterrània i, abans que res, si volem que aquesta sessió sigui urgent o no.

I estem contentes... de tenir aquest alt privilegi, perquè la resta de les dones i els homes de Tarragona continuen sent tractats com a menors d’edat per un equip de govern quan els nega la possibilitat (democràtica fins que es demostri el contrari) de decidir, mitjançant el seu vot, si volen o no volen Jocs, si volen o no volen endeutar encara més la seva ciutat, aquella Tarragona que qui mana diu i repeteix amb veu seriosa i “de Govern” que s’estima molt.

Contentes... de veure’ls novament les cares que llueixen sota el retrat del senyor rei d’Espanya que tant va fer per tal que aquesta ciutat tingués Jocs; i deu ser per això que el tenim aquí on abans hi havia son pare, ben al costat d’un dels seus avis, Felip V, que a l’infern sigui... o darrere d’una d’aquelles catifes que tan encertadament deia el senyor Prats que mai no aixecaria...

Contentes... de poder afirmar avui, 1 de març del 2016 que, abans de dir si volem o no volem que aquesta sessió urgent sigui ratificada com a urgent, ens dóna la gana de dir “Bentornat Arnaldo Otegi” i que continua sencer el nostre compromís en defensa de la pau i les formes democràtiques de canvi, inclòs el que porta a exercir el dret d’autodeterminació. Per cert, senyor Vilamayor, li pot preguntar al líder del partit tarragoní més corrupte d’Europa si deixarà que les seleccions catalanes participin a la festa del 2017?

Contentes... de constatar que, un cop més, quan fa uns mesos en aquell altre ple dels Jocs vostè, senyor Vilamayor, i vostè, senyor Ballesteros, van afirmar entre somriures autocomplaents que “Els Jocs ja han començat” ens van tornar a enredar. No, no a la CUP que ja hi estem acostumades, sinó a tota la ciutadania de Tarragona.

Contentes... de saber que, malgrat que l’empresa que havia guanyat la possibilitat de fer les obres del Palau d’Esports, Dragados, es veu que té tanta feina que hi ha renunciat, una altra empresa, Copisa, potser l’assumirà.

Contentes... de saber que si Copisa, la nova “gran promesa de l’esport constructor tarragoní”, tampoc ho acaba fent tindrà una multitud de mans per posar totxanes i maons. Les mans dels 9 consellers i conselleres del PSC, que sumen més de 20 mans; els 4 del PP (tot i que fallen més que una escopeta de fira); i un d’Unió que, com els almogàvers, val per deu, sobretot en temps de quaresma. A banda, és clar, de les mans dels nous assessors i dels nous membres dels consells d’administració de les empreses municipals, que són multitud...

Contentes... de saber que si amb els Jocs no se’n surten, no cal que pateixin, perquè a Tarragona gairebé ningú els espera, malgrat vostès parlin de milers de persones que han fet cursos de formació... per adquirir coneixements que els permetin treballar, no per esdevenir voluntaris obligats, i de centenars d’entitats que els donen suport (algunes de les quals explícitament s’hi ha posicionat en contra).

Contentes... de constatar que “corre, corre, corre, que te van a echar el guante” no és només la lletra d’una cançó de Leño sinó una forma de funcionar pròpia i definitòria de l’Ajuntament de Tarragona, tot i que encara som incapaços d’entendre quan s’aplica i quan no.

Contentes... de tenir la possibilitat de votar, un cop més i solemnement, que no. Que aquest ple segon, o tercer, o quart.. dels Jocs no és ni necessari ni imprescindible ni urgent. Que no, que aquests Jocs no ens calen ni els volem. Que no, perquè dir no a la negativitat que vostès porten aparellada és dir que sí a Tarragona -no a la MarcaTarragona- sinó a la ciutat de les persones; a la Tarragona ciutat dels infants; a la Tarragona ciutat del treball; a la Tarragona dels barris, de les places i dels carrers on hi viu i hi fa vida la gent; a la Tarragona que ens estimem totes les que hi vivim i no només les que en fan o en volen fer negoci.

Contentes... de votar de forma responsable i contundent que avui no cal una sessió d’urgència per aprovar res que tingui a veure amb Tarragona 2017, que per a vostès no és ni una ciutat ni un any sinó només... una altra marca.

Fa molt de temps que sentim a parlar del dret a l'habitatge digne i de la manca d'implicació de les administracions endonar solucions reals als problemes dels ciutadans. No ésun tema de fàcil solució, hi ha moltes implicacions jurídiques i legals que utilitzen els posseïdors d'habitatges buits per impedir que des dels ajuntaments puguem aplicar mesures eficaces i que donin respostes veritables als problemes dels conciutadans. Posar en marxa polítiques eficaces des de l'ajuntament és una obligació, per això ho portàvem en el programa electoral i aquest 2016 començaran aveure la llum.

La política serveix per transformar la societat i fer-la més justa i cohesionada. El proper dilluns aprovarem en sessió plenària les primeres eines que han de donar resposta als problemes dels vallencs i vallenques entemes d'habitatge. Arribem tard, segur, malauradament durant massa temps han estat portada els desnonaments i els abusos derivats de la crisi hipotecària. Sort n'hem tingut durant aquest temps de la feinada que ha fet la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Ells han marcat el camí a seguirmolts cops.

Els ajuntaments som punta de llança en aquesta lluita per l'habitatge digne. Malauradament no tenim el recolzament legislatiu necessari que enspermetria posar en marxa mesures més efectives. L'estat espanyol segueiximpedint el desplegament de lleis del Parlament de Catalunya impugnant-lesal TC o bé no desplegant les seves. Per posar un exemple a Valls tenimvigent un recàrrec sobre l'IBI per aquells habitatges desocupats, però no el podem aplicar perquè el Govern de l'estat espanyol fa dotze anys que ha dedesplegar el decret 2/2004 que ha de definir què es considera com l'habitatge desocupat i com s'aplica el recàrrec.

Sort en tenim que la Generalitat segueix treballant donant solucions a les persones afectades. El passat juliol es va aprovar la llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge. Això ens ha dotatde normativa pròpia fer fer efectives polítiques d'habitatge reals.

A partir de la setmana vinent la ciutat de Valls disposarà d'un Protocol i un Reglament per a la mobilització d'habitatges buits, que ens possibilitarà engegar un procés ampli i ambiciós en temes d'habitatge. Serà llarg i constant, amb recursos i molta voluntat política per fer un gir copernicà a la situació de l'habitatge a Valls. Aquesta aprovació serà la primera d'altres mesures que anirem posant en marxa aquest 2016 per poder tenir una ciutat més justa i cohesionada en temes d'habitatge.

Sincerament, res em faria més feliç que equivocar-me. No sóc de les que esperen que les coses vagin malament per exclamar “Jo ja ho havia dit”, em sembla absurd, encara més si els plats trencats els paguem entre tots, i malauradament ja tenim una llarga experiència de projectes fallits sobre els riscos o la inconveniència dels quals vam alertar des del principi, com aquell forat indecent a la Part Alta que deien que havia de ser un pàrquing intel·ligent o com el projecte sobredimensionat per al Mercat Central. Tant de bo ens haguessin fet cas en el seu dia, tot això que ens hauríem estalviat!

Sobre què m’encantaria equivocar-me? Sobre els Jocs del Mediterrani, és clar. Però com més va, més es confirmen les recances. El penúltim episodi és la renúncia de la UTE que havia guanyat el concurs per construir el Palau Esportiu. Més enllà de l’estranyesa pel que fet que vegin ara inviable econòmicament una obra per la qual acaben de licitar (que no ho van calcular abans de presentar-s’hi?) aquest endarreriment posa en evidència que anem molt justos de termini per acabar les obres, i estic parlant de les que ja sabem qui paga, perquè de la piscina no sabem si anem justos de termini o si anem sobrats, ja que hores d’ara no sabem ni si n’hi haurà.

La dificultat per acabar les obres en el termini previst és un dels riscos, i és important. Però n’hi ha més. Alguns tan cabdals com si s’aconseguirà arribar a la xifra d’aportacions de patrocinadors que permeti organitzar dignament els jocs. És cert que els diners dels patrocinadors acostumen a arribar quan ja tens l’esdeveniment a tocar, però és que ja el tenim a tocar! A més, en el cas de Tarragona el pressupost operatiu es cobreix en la seva pràctica totalitat amb el patrocini, en d'altres, com a Almeria, el patrocini només representava una part d’aquest pressupost. I a mi no em tranquil·litza gens que ara apareguin patrocinadors anònims. La figura d’algú que dóna diners però no dóna la cara pot ser molt lloable per a causes altruistes, però venint d’empreses i per a organitzar un esdeveniment em sembla incomprensible, precisament se suposa que el que busquen els patrocinadors, a més dels beneficis fiscals, és la publicitat positiva que implica lligar el seu nom a un esdeveniment d’èxit.

Moltes incerteses. Per no parlar del llegat, que finalment no només serà molt més petit del que en un principi s’havia arribat a parlar sinó que també planteja dubtes sobre la seva sostenibilitat futura: un palau d'esports és, per definició, deficitari, i caldrà tenir en compte les despeses de manteniment en tots els pressupostos municipals futurs; si l'arribada de turisme esportiu era una de les maneres d'assegurar-ne la sostenibilitat (buscant la manera de compatibilitzar-lo amb l'ús per la ciutadania, naturalment) sembla evident que la manca de piscina posa també en risc que serveixi per atreure turisme esportiu... Tot plegat, moltes incerteses i poques seguretats per a un projecte que s'ha convertit en l'única aposta de l'equip de Ballesteros, una aposta que condiciona el futur i que condiciona tota l'acció municipal, fins i tot les aliances de govern.

Vam perdre l'oportunitat de renunciar-hi a temps, assumint que perdríem coses però que com a mínim no arriscàvem més, i ara ens trobem en una fugida cap endavant, no sé si sprint o cursa d'obstacles. Són certeses el que necessitem, no apel·lacions a l'optimisme o al triomf de la voluntat de manualet d'autoajuda.

Tant de bo m'equivoqui, perquè si el llegat és un deute el pagarem nosaltres i els nostres fills.