Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Dijous, 28 abril 2016 12:07

El boicot no entén de pau

Ana Santos Gorraiz

L’escriptor i pacifista israelià, Amos Oz, una de les veus més crítiques amb l’ocupació va dir en un acte oficial: "No crec en els boicots perquè fan la gent més feble. Jo no compro en els assentaments des del principi, des dels anys seixanta i setanta, perquè no comparteixo la seva existència, però el boicot, com s'està donant, és un error perquè enforteix els que estan en contra de la pau". Treballar per la pau, aquest és l’objectiu i, si volem aconseguir-lo, haurem d’esforçarnos buscant solucions pacífiques, per tal que els pobles palestí i israelià puguin viure junts i en pau, i això no passa per establir campanyes de Boicot, Desinversions i Sancions.

No compartim la política d’assentaments portada a terme pel govern conservador d’Israel, de la mateixa manera que tampoc podem compartir algunes de les formes emprades pels governants del poble palestí. Creiem en els homes i dones de tots dos pobles que esperen una pau que fa molts anys que no arriba. I que de cap manera arribarà sota el paraigües de campanyes sectàries que tanquen vies de negociació per aconseguir la desitjada convivència.

No podem erigir-nos en executors d'una justícia injusta que es porti per davant a culpables i innocents amb la mateixa sentència. La via no és fer més mal i provocar més patiment amenaçant el dret de tota persona a la llibertat d'expressió, a no patir discriminació i a no revelar l'origen, raça, religió i opinions personals. I malgrat l'opinió personal de cada un de nosaltres, no podem compassar campanyes que inciten a la violència, l'odi i la marginació dels homes i dones que es veurien afectats per un boicot injust.Vivim en un estat de dret i les nostres decisions i actuacions han d'estar ajustades a dret,d'una altra manera no tindríem raó ni moral ni social per exigir alsaltres compromisos de justícia.

Hem de treballar des del diàleg per aconseguir la pau entre Israel i Palestina. Hem de treballar per la Pau des de la Pau. No hi cap altre manera!

Dimarts, 26 abril 2016 17:35

Un viatge al món extraordinari d'Eduard Toda

Josep Poblet i Tous

Diplomàtic a la Xina, Egipte o Finlàndia, arqueòleg, col·leccionista, restaurador, articulista, mecenes... La biografia del reusenc Eduard Toda i Güell (1855-1941) és prolífica, intensa i apassionant. Es fa difícil triar una sola de les seves dèries vitals: totes i cadascuna van conformar el personatge polièdric que avui coneixem. Tanmateix, a la majoria dels que vivim al Camp de Tarragona, el nom de Toda ens remet principalment al monestir de Poblet i al castell-monestir d'Escornalbou, dos emblemàtics monuments que va retornar a la vida, després de convèncer molts dels seus coetanis de la importància que aquesta restauració tindria per al país sencer. Per aquestes i moltes altres contribucions a la història de Catalunya –va "descobrir" el català a l'Alguer, va ser mecenes de la Renaixença, va aplegar una de les majors biblioteques de la seva època,...– enguany en rememorem la figura i el llegat mitjançant les diferents activitats que configuren l'Any Toda, coincidint amb el 75è aniversari de la seva mort. Una vintena d'actes impulsats des de l'Ajuntament de Reus, amb la col·laboració de la Diputació i de la Generalitat, i que no només arribaran a la ciutat nadiua de Toda: també se'n faran a Tarragona, Barcelona, Girona o Lleida, al castell-monestir d'Escornalbou i al monestir de Poblet.

Una vegada més, col·laborem amb un any commemoratiu a l'entorn d'un personatge cabdal per a la nostra cultura i història, com en els darrers anys hem fet amb els homenatges als pintors Marià Fortuny i Josep Tapiró, al polític Joan Prim, i a d'altres referents del Camp de Tarragona o de les Terres de l'Ebre que van excel·lir en els seus respectius àmbits professionals i van deixar empremta en la nostra societat. Uns i altres esdevenen un patrimoni al qual no podem renunciar. Ans al contrari: els hem de reivindicar i posar en valor atesa la seva aportació al desenvolupament de la nostra cultura i idiosincràsia com a país. En el cas concret d'Eduard Toda, sense ell no podríem gaudir de la plenitud amb què avui gaudim del cenobi pobletà, declarat patrimoni mundial, ni tampoc coneixeríem en tota la seva dimensió i grandesa l'espai des d'on es governava la històrica Baronia d'Escornalbou.

Toda va assolir tots i cadascun dels objectius que es va proposar. Probablement, si hagués nascut en un altre país, avui seria un personatge conegut i reconegut internacionalment, i qui sap si també hauria inspirat alguna pel·lícula. Raons no li'n falten: erudit, descobridor, aventurer, prohom admirat... El magnífic documental sobre la seva vida que s'estrenarà al juliol pal•lia en part aquesta mancança, alhora que redescobreix i difon arreu de Catalunya el seu llegat incommensurable. Aquest mateix objectiu s'estén a la resta d'actes que es duran a terme fins a final d'any. La rellevància de Toda es mereix amb escreix aquest homenatge. Va ser un home de món que es va mantenir aferrat a la seva terra. Un home de món que mereix ser conegut al món sencer. Per això, emprenem aquest any commemoratiu disposats a submergir-nos de ple en l'univers de Toda: únic, extraordinari i ben nostre.

Dissabte, 23 abril 2016 18:42

Ara sí, finalment, les Muntanyes de Prades?

Ferran Civit

Doncs això esperem. I ho esperem des de fa molt temps, massa temps. El pendent Parc Natural de les Muntanyes de Prades ja estava esbossat al Llibre Blanc de la Natura dels Països Catalans... ja fa gairebé 40 anys! Perquè el que està vivint el país va de procés constituent, però també de processos pendents. I el parc n’és un.

Conscients de les complexitats que comporta, però també de les oportunitats que pot generar, no podem deixar-ho perdre de nou.

Complexitats? 5 comarques, 22 municipis, pobles a la plana i a la muntanya (o sigui dins del parc), interessos divergents dels diferents actors implicats, protecció i/o gestió, liderat des de la Generalitat o bé des dels municipis, diferents figures de protecció ... Són certament moltes les variables a tenir en compte, però convé trobar els punts comuns i, sobretot, fer que els municipis i la gent del territori s’ho sentin seu i això s’aconsegueix fent que ells ho liderin i que la Generalitat tingui un paper acompanyant en tot el recorregut burocràtic i polític.

Altres factors a tenir en compte són la preexistència de diferents figures de protecció ja a la zona, especialment a la cara nord com són les reserves naturals de la vall del Titllar i de la Trinitat, així com el Paratge Natural d’Interès Nacional (Espanyol) de Poblet. La nova figura del parc les pot incloure dins la seva singularitat com té el Cadí-Moixeró amb el Pedraforca o bé fer el parc precisament a tota la resta del massís. La solució, sense perdre protecció en cap sentit, hi és.

I la nova situació legal no té perquè alterar la vida quotidiana dels habitants amb excessives regulacions. La figura del parc no té perquè portar més regulacions de les que ja hi ha actualment. Això significa que ja estan regulats els creixements urbanístics, la circulació motoritzada, la caça, l’agricultura o la ramaderia o l’obertura i explotació de pedreres i no significa nous impediments per a la vida quotidiana dels residents. És més, suposa més aviat una oportunitat d’inversió pública i privada per al territori.

Amb la declaració del parc, no tan sols garantim i protegim la biodiversitat de l’indret, sinó que donem peu a la creació d’una infraestructura de conservació del parc. I tots els estudis demostren que per cada euro invertit (inversió pública, bonificacions fiscals, ...) en el parc, se’n generen 9 extres al territori. Això significa més interès i consum de productes agrícoles i ramaders, restaurants, turisme rural, senderisme i BTT, patrimoni cultural, etc... donant més possibilitats a la gent del lloc i ajudant a evitar la despoblació.

A més, el parc no és una bombolla aïllada al mig del territori. Interactua i ha d’interactuar en xarxa amb la resta d’espais protegits com el Montsant i els encara no protegits com la serra de Llaberia, la de Miramar, la Voltorera, la del Tallat o el Bosc de la Mata. I, com no, també tenint vinculació amb els entorns agrícoles més pròxims com la vinya a la part nord i oest i els ametllers i avellaners de la part sud i est, conjuntament amb els rius Francolí i Siurana.

S’ha obert una finestra d’oportunitat al territori. Que debats estèrils sobre capitalitats o portes d’entrada no ens impedeixin tornar a perdre una ocasió històrica. Construïm el parc de baix a dalt entre ajuntaments i ciutadania i dissenyem un model que sigui tan beneficiós per a la biodiversitat com per a les persones. Aprofitem-ho, debatem-ho i planifiquem-ho bé. Busquem primer els consensos i el que beneficia tothom, que és la creació del parc.

Ara sí? Ara sí.

Dilluns, 18 abril 2016 10:15

Tarragona i els seus pescadors

Arga Sentís

Tarragona ha nascut com a ciutat, i ha viscut, entre la Part Alta i el Serrallo. Tradicionalment ha estat un petit món mediterrani de pagesos i pescadors. Si de la pagesia pràcticament ara només se’n conserva la memòria, estem a punt que ens passi una cosa similar amb el món de la pesca. Finalment, el malestar que es covava ha acabat sortit al carrer, i els pescadors han iniciat una dinàmica de mobilitzacions per reclamar solucions a la seva situació, que potser sigui la més greu que mai no hagi conegut el sector. La disminució de les captures any rere any, la pràctica desaparició del peix blau en diverses zones de la nostra costa, la manca de recursos econòmics que afecta armadors i mariners, han provocat les mobilitzacions que hem vist fa uns dies.

Els pescadors surten a la mar i no troben peix. O bé el poc que troben no els és suficient per mantenir la seva activitat i viure dignament. No és que ells pateixin un problema força seriós, és que el patim tots. Amb l’amenaça directa que pesa sobre la seva manera de viure es posa en risc, també, una manera d’entendre la ciutat, una cultura urbana que té al Serrallo un dels seus nuclis d’activitat tradicional, font d’una gastronomia característica relacionada amb el peix blau. Tot això són senyals d’identitat de Tarragona, i ara ho podem perdre.

Sembla que, ara com ara, és difícil determinar les causes que ens han dut a aquesta situació. D’una manera versemblant podem descartar la sobrepesca, perquè de fet ja fa força temps que el nombre de mariners i de barques ha anat disminuint de manera constant, i per tant l’activitat humana no representa un impacte abusiu en el medi. Queda, doncs, per saber, si l’absència de peix es deu a la desaparició de nutrients en les aportacions de l’Ebre, la desaparició del fitoplàncton, el canvi climàtic o altres raons encara desconegudes.

És per això que cal dur a terme, amb urgència, un estudi biològic que localitzi els motius d’aquesta manca alarmant de peix blau i suggereixi maneres de resoldre-la, si hi som a temps. L’Ajuntament de Tarragona ha donat suport a aquesta idea i els propis pescadors estan disposats a posar les barques a disposició dels investigadors. Ara seria necessari que les altres administracions, particularment la Generalitat, el Govern central i la Comissió Europea posessin els recursos necessaris per finançar el projecte. Com també caldria el compromís d’aquestes administracions per dotar d’ajuts econòmics els treballadors del sector. Molts d’ells viuen ara amb ingressos inferiors a tres-cents euros mensuals, i és obvi que així no es pot viure amb el mínim necessari.

El futur, doncs, és en joc. No només el de les famílies, els homes i les dones que viuen de la mar. També el de Tarragona tal com l’hem coneguda fins ara. Afanyem-nos a trobar solucions, perquè el temps corre.

Dijous, 14 abril 2016 13:50

Per un salari digne cal un país normal

Jordi Cartanyà Benet

En els països de pandereta, les solucions als problemes acostumen a ser inexistents. El govern en funcions d’Espanya segueix impedint les millores socials que les persones necessiten. Si continua molt de temps així es convertirà en un govern en defuncions de drets socials i democràtics. Per sort alguns diputats estan fent la feina per intentar canviar la situació. Aquest dimarts el Jordi Salvador, Diputat per Tarragona al Congrés de Diputats de Madrid, presentava una proposició no de llei demanant l’augment del Salari Mínim Interprofessional.

El vergonyant import del SMI espanyol, fixat en 655’02 € mensual és totalment insuficient per poder fer front a les despeses d’una família. Són molts els treballadors que després d’una jornada de 40h setmanals cobren un sou que els continua situant en el llindar de la pobresa. El SMI hauria de ser la referència mínima i avui s’ha convertit en la quotidianitat salarial de moltes feines. Una quantitat que dista molt dels imports europeus (França, 1.467€ ; Alemanya, 1.473 €; Regne Unit, 1.529 €; i Irlanda, 1.546 €) . Podem pensar que aquests imports son més elevats perquè els països tenen més riquesa, recordem que Irlanda també va ser rescatada per l’Unió Europea, i per això poden pagar un salari més elevat. Però no és així, Tenir un SMI tant baix afavoreix la contractació precària i els beneficis empresarials per sobre dels beneficis socials. L’augment del SMI és a més a més un incentiu econòmic. Un increment en el poder adquisitiu de les classes treballadores, permet un major volum del comerç local. Aquests diners reverteixen en l’economia de proximitat. En canvi si aquests diners es queden en les mans de les grans fortunes, acostumen a acabar invertits a Panamà o a d’altres paradisos fiscals.

La Carta Social Europea reconeix que el SMI hauria de ser del 60% del salari mig del país. Si això ho apliquem a Espanya hauríem de tenir un SMI de 1.000€. Aquesta ha estat la proposta feta pel Diputat d’ERC, anar augmentant progressivament el SMI durant la legislatura per arribar als 1.000€ d’aquí 4 anys.

És difícil que prosperi aquesta proposta, si depèn de la distribució política de les corts espanyoles. El pacte de C’s i PSOE parla de revisar entorn a l’1%, al PP ja li sembla bé mantenir-lo com està, de fet són ells els responsables de l’import actual. Per tant només hi estan a favor: Esquerra Republicana de Catalunya, Democràcia i Llibertat, els diversos grups que formen Podem i Izquierda Unida. Si fóssim un país independent, la cosa seria molt diferent, ja que al Parlament de Catalunya, les forces que estan a favor d’aquesta revisió sí que són majoria. Cal no perdre temps i adonar-nos del molt que perdem mantenint-nos sota el jou del govern d’Espanya. Necessitem una nova República Catalana que vetlli pels drets dels seus ciutadans i que sigui més justa socialment.

Diumenge, 10 abril 2016 19:55

A la colla de dropos que ens governa: prou mentides i llum!

Jordi Martí i Font

“Teatro, lo tuyo es puro teatro, falsedad bien ensayada, estudiado simulacro”

Tite Curet Alonso

A Tarragona, l’Equip de Govern de dretes dirigit pel PP i que inclou el PSC i un regidor no adscrit (tot i que ell diu que és del grup propi Unió i el secretari li dóna la raó) no para de dir mentides. Mentides que busquen, a força de repetir-se, semblar veritats. És allò dels 11 principis de la propaganda que el ministre nazi Goebbels va escriure i s’ensenya avui a les facultats de Periodisme: “repetir una mentida 100 cops la converteix en veritat...” i com que sembla que algú hi va estudiar, deu ser aquesta la via que els fa repetir mentides i més mentides per tal que semblin veritats...

Sort que algunes venim, entre altres indrets, del zapatisme, i sabem que per molt que ho repeteixin, la mentida és mentida i qui la diu, una mentidera o un mentider. I acusar l’oposició a l’Ajuntament de Tarragona de dropos només té la barroera intenció i la barra immensa de fer creure que només treballen els que surten a la foto, tot i que tothom sap de fa dies que l’única ocupació que “alguns i algunes” tenen és, precisament, fer-se fotos i sortir-hi. Dic “alguns i algunes” perquè és veritat que hi ha qui treballa i molt... no seré jo més papista que el “papa” Ballesteros, dient mentides...

La mentida que ara han triat per repetir és que els de l’oposició no fotem brot. I ens ho diuen ells, que si algun cop han flexionat l’esquena ha estat, com a molt per cordar-se les sabates... Parlo d’esforç físic perquè d’esforç intel·lectual ja sabem que des que Pau Pérez i Ballesteros no es reuneixen en pisos foscos per fer “pressupostos alternatius” no n’han fet cap, malgrat no crec que hagin deixat de freqüentar pisos foscos. Llàstima que els “pressupostos alternatius” que tanta suor els van costar quan van arribar a l’Ajuntament els van substituir pels que ja hi havia amb alguns petits remodelatges...

Si alguna característica té l’actual cap de Govern tarragoní, Alejandro Fernández, és que no enganya, i això se li ha d’agrair. És un demagog quan fa política però quan parla de gestió és honest i per això cal escoltar-lo i entendre’l. En el darrer plenari va ser precisament ell qui va explicar com funcionaria a partir d’ara l’Equip de Govern, quelcom que si s’estava atent a com es desenvolupava el Ple quedava més que clar: els del pacte de les catifes (Prats, com sempre, impagable) diuen que no a gairebé tot i deixen que l’oposició de l’oposició ataqui virulentament, precisament, l’oposició. Així, l’oposició de l’oposició ens ataca per les formes, per les maneres i pels continguts... però vota amb nosaltres perquè fora del Saló de Plens ningú no li retregui que vota amb la dreta. Sí, és estrany però remirant el vídeo del Ple darrer que està penjat a la xarxa gràcies a la iniciativa del Ramon Francesc, no de l’Ajuntament malgrat van aprovar una moció nostra en el sentit de fer-ho, la cosa és encara més clara:

Ja sabíem que posar-nos en aquests terrenys de la política representativa envoltats de gent que viu de la “política”, era estar fora del nostre hàbitat natural, que és el de la democràcia directa i la vida com a forma de fer política. Sabíem que els amos no aguantarien tanta llum com volem posar a la foscor per on es mouen per ser i esdevenir amos. I sabíem també que en no aguantar-la ens escopirien i ens pegarien coces com a mules esverades. Però és el que hi ha i el que farem ara i adés, a això vam venir i en això estem, no només els dos de la CUP sinó milers i milers d’altres que no creiem en la representació sinó en la democràcia directa, en la revocació dels càrrecs que no s’adeqüin a les decisions preses per totes i tots, als sous i mandats limitats per no ser aquí per folrar-se, a un canvi radical de condicions per ser-hi.

Així que posin-s’hi i facin les mentides més grans, menyspreïn-nos públicament i acusin-nos, si cal, de l’assassinat de Kennedy, a veure si algú se’ls creu, perquè les mentides que han inventat fins al moment i una part de la premsa (la del règim, és clar, poqueta i reduïda) ha propaganditzat no convencen ningú. Lloguin una empresa de les bones i inventin, inventin i insultin, insultin. Mentrestant, nosaltres continuarem treballant per tal que qui gestiona aquesta ciutat pensi en les 130.000 persones que hi viuen i no només en la colla dels amics i amigues que els acomboien.

La llum, ai, la llum... Les mentides, ai, les mentides... Els dropos, ai, els dropos...

Dissabte, 02 abril 2016 15:49

Per una ciutadania protagonista i creadora

Elisenda Trilla

La cultura al nostre país, com la gran majoria d'àmbits de la societat, viu un moment interessant, tot i la precarietat que l'envolta, on es confronten diverses formes d'entendre-la, d'una banda els grans projectes basats en infraestructures i esdeveniments on no es plasma un retorn social a les persones i col·lectius que se'n veuen afectades. Per altre, la realitat ens mostra un teixit cultural de base innovador, víctima directa de la precarietat, una cultura comunitària, autogestionada i creadora d'identitat.

Malauradament el país encara arrossega un comportament temorós, heretat de la dictadura i la transició, on la crítica social és molt feble, i això es veu representant també en la cultura i les arts, espais on el fet de qüestionar-se el món i la pròpia societat hauria de ser la normalitat és l'excepció. N'és un clar exemple el model cultural de la nostra ciutat, on tot i la seva existència no es potencia la creació crítica i auto-crítica sinó, una cultura de difusió que repeteix sempre els mateixos esquemes, que no innova i no ens permet a les persones ser protagonistes i creadores de les nostres pràctiques comunitàries.

Des de la Crida per Vall- CUP, fa temps que demanem que es treballi per un model cultural de ciutat que vagi més enllà dels grans esdeveniments i infraestructures pensades per fer lluir el govern municipal, volem que es pensi en les persones i el territori, un model que permeti l'accés i la cooperació en la cultura. A través de l'educació i la participació ens hem de convertir en una ciutadania protagonista i creadora.

Però ens sembla que l'Ajuntament ho veu d'una altra manera, en el repàs que el regidor de cultura Marc Ayala fa de les activitats dutes a terme als Teatres de Valls durant el 2015, valora molt positivament la funció de servei als ciutadans que aquests realitzen, segons diu ' La suma de la proposta professional i la que genera el teixit local desemboca en una oferta escènica diversa i rica en espectacles de teatre, música, dansa i circ'.

Des de la Cridaxvalls-CUP ho celebrem, encara que ens costa veure-ho de la mateixa manera. Entenem que l'Ajuntament valori l'augment d'activitats als teatres, que ens venen com un servei a la ciutadania, exactament com diu Ayala 'Alhora la cultura és una inversió social, i l’objectiu de l'Ajuntament de Valls és facilitar i multiplicar-ne l'accés per a tothom. Els mateixos ciutadans han aconseguit esdevenir el centre de les polítiques culturals, actuant-ne com a motor en els seus equipaments escènics.' Des de l'esquerra independentista no podríem estar més d'acord amb aquesta afirmació, si a banda de ser una frase bonica fos una realitat i un punt de partida per fer de Valls un ciutat on la cultura és realment participativa i oberta a tots els col·lectius que la composen, sobretot els que per recursos n'estan més allunyats.

Finalment el regidor de cultura afirma: «'Els Teatres de Valls milloren el sentiment de pertinença a la comunitat per a totes les persones implicades» El sentiment de pertinença té a veure amb el grau de cohesió social d'una població i Valls, en aquest sentit no n'és exemple. Vivim en un poble multicultural, lluny de la interculturalitat desitjada, i la cultura hauria de ser un dels elements vius que permetés aquesta interrelació i enfortís aquest sentiment de pertinença. Un cop més, tot queda amb paraules ja que aquí Valls, que sapiguem i fins el moment, no es fa cap activitat dins l'àmbit de la creació en que participin les altres cultures presents a la ciutat, ni es treballa la convivència mitjançant les cultures.

Estem dissenyant un nou país, una societat més justa i no ho podem fer sense la cultura, la nostra ciutat disposa de les persones i les eines per influir en aquest model, però ens repetim en les formes que han fracassat una i altra vegada, les grans infraestructures i grans esdeveniments poden donar redits al govern de torn, però sense cap retorn social, l'Ajuntament hauria de ser un facilitador per a la creació i no un mer gestor econòmic.

Divendres, 25 Març 2016 13:31

Llum en la foscor

Ángel Juárez Almendros

El sotasignat, que és optimista per naturalesa, s’aixeca cada matí amb les bateries carregades al màxim i amb infinites ganes de menjar-se no només l’esmorzar sinó el món sencer. No obstant això, durant els darrers dies, les forces tot just em duren uns minuts. Quan encara no he acabat la meva llesca de pa amb tomàquet i pernil m’envaeix la necessitat de tornar al llit i desconnectar de la trista realitat. Què sàvia deuria ser la persona que va encunyar la màxima “les desgràcies mai vénen soles”, perquè certament, amb el pas dels anys, me n’he adonat que és així. Aquesta setmana més que mai hem viscut a les nostres carns que, com diuen en un capítol de ‘El Quixot’, “un mal llama a otro”.

La sèrie de catastròfiques calamitats, qui sap si guiades o no pel destí, va tenir el seu inici amb l'enèsim capítol de la crisi dels refugiats. La Unió Europea segueix decebent aquells que realment vam creure que el Vell Continent podia ser un referent internacional en la defensa dels drets humans. La seva última ocurrència ridícula ha consistit en expulsar totes les organitzacions no governamentals que treballaven en els camps de trànsit de refugiats a l'illa de Lesbos, de la mateixa manera que uns dies abans van posar de potetes al carrer als periodistes que informaven del que estava passant allà. Imagino que a la Unió Europea no li agradava que tant activistes com mitjans de comunicació estiguessin mostrant al món que aquests camps de trànsit són cada dia més similars als camps de concentració. Les imatges ja són història. Tots les hem vist i no les oblidarem. Europa (o l'ideal que teníem de què havia de ser Europa) ha mort per sempre.

La crònica negra de la setmana també s'ha nodrit de successos locals, com la mort de José Ruiz, un altre històric líder veïnal de Tarragona que se suma a la llista de lluitadors caiguts en combat abans d'hora. Vàrem compartir batalles i reivindicacions. Una autèntica pena. I una mica més lluny de casa meva, tot i que encara dins de la província de Tarragona, un nou malson en forma d'accident de trànsit. Tretze estudiants Erasmus van perdre la vida a Freginals quan tornaven en autobús després d'una nit de gresca a les Falles. Sembla mentida que després de tant de temps les nostres carreteres segueixin sent carnisseries en què joves amb tota la vida per endavant trobin el seu final de manera dolorosa i precipitada. Notícies que et colpegen amb duresa a primera hora del matí i t’amarguen la resta de la jornada.

L’epíleg d'aquesta macabra cadena va tenir lloc a Brussel·les. Ja sabeu a què em refereixo. En aquest cas, a més, molesta especialment que el succés ja no sigui una sorpresa. Alguna cosa falla en la humanitat quan unes persones, en nom d'una religió, d'un Déu o del que sigui, maten indiscriminadament i tots sabem que era una cosa que abans o després tornaria a succeir. El terrorisme gihadista cada vegada em recorda més a aquella època, als anys noranta, en què ETA atemptava de manera puntual, cada tres o quatre mesos, amb una precisió temporal sorprenent. Que un atemptat es converteixi en rutina és potser la demostració més palpable de la decadència de la nostra espècie.

Per tot això i altres coses, aquests últims dies, durant l'esmorzar, m'han entrat ganes de engegar-ho tot a fer punyetes i tornar a la comoditat del meu llit. Però ... no ho he fet. Ni ho penso fer. Perquè és veritat que el món sembla cada dia més ombrívol, però també és innegable que hi ha llum en la foscor. La crisi dels refugiats ens produeix vergonya aliena, però cada vegada som més els que posem el crit al cel i estem exigint reformes. L'accident de l'autobús és una desgràcia que mereix ser plorada, però no és menys cert que aquest tipus de successos són cada vegada menys habituals i les estadístiques reflecteixen que mai com avui les carreteres havien estat tan segures. I el terrorisme gihadista és una realitat difícil de comprendre, però la reacció social davant els atemptats és digna de ser aplaudida. Potser els governs estan fallant en alguns casos, però la reacció de la societat davant aquest tipus d'esdeveniments és admirable, perquè demostra que malgrat tot seguim en peu.

En aquests dies tenyits de sang i misèries és fàcil decaure, donar-ho tot per perdut, fer-se l'harakiri, rendir-se, tornar-se al llit. Per això mateix, és en aquestes dates quan més forts hem de ser, més orgullosos hem d'estar de la gent que lluita i es sacrifica pel bé global, i quan més hem de creure en nosaltres mateixos i en aquells que ens envolten. Són dies fotuts, però no ens enganyem, no sempre és primavera. La flama no s'ha extingit encara, i hem de seguir bufant perquè segueixi viva. És el moment d'estar més units que mai i no perdre l'esperança. Qualsevol nit pot sortir el Sol.

Dijous, 24 Març 2016 10:44

Menys rabietes i més sentit comú

Albert Abelló

L'acriaturat i orgullós equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona liderat pel PSC no vol que Tarragona millori el seu enllaç ferroviari amb l'aeroport de Barcelona, una revindicació històrica de la nostra ciutat i de tot el territori tarragoní que aquest any, amb la inauguració de la nova línia 9 de metro, encara s'ha fet més palesa. El PSC de Tarragona no està d'acord en què els tarragonins, tot i haver-la pagat, es beneficiïn de les millores que ha comportat la construcció de la línia 9 de metro (L9Sud), la infraestructura més important impulsada per la Generalitat, sufragada per tots els catalans.

Dies després del Plenari Municipal celebrat el passat divendres, encara no ho entenem. El PSC, que governa ara a l'Ajuntament de Tarragona de bracet amb el PP i el regidor no adscrit Josep Maria Prats, va dir "no" a la moció que vam presentar des del Grup Municipal de CiU per demanar la millora de l'accés de tots els tarragonins a l'aeroport del Prat de Barcelona. L'equip de govern va votar en contra d'una proposta que tenia com a únic objectiu la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Tarragona i de la resta del nostre territori, una proposta constructiva que buscava que Tarragona no se situï en una clara posició d'inferioritat davant l'àrea metropolitana de Barcelona.

No entenem la negativa del PSC a una millora tant important per Tarragona. Potser no han entès del que estem parlant: La posada en marxa de la nova línia 9 de metro ha obert la porta a noves connexions que fins ara no es consideraven viables. La L9Sud disposa d'una parada a l'estació de Rodalies del Prat de Llobregat, convertint aquesta en un important intercanviador de la xarxa de transport públic tant per la seva connexió cap a l'aeroport com pel seu enllaç am b la resta de Catalunya. Demanàvem que els trens Regionals que els tarragonins agafem en direcció a Barcelona tinguin parada a l'estació del Prat de Llobregat perquè el fet que aquests trens no parin en aquesta estació-intercanviador fa que totes les millores ferroviàries que els tarragonins també hem pagat esdevinguin inútils a les nostres comarques.

En la situació actual, tots els que volem anar a l'aeroport de Barcelona, hem d'entrar fins a Barcelona, canviar de tren a l'estació de Sants i tornar enrere per arribar a l'aeroport. A l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona liderat pel PSC, però, sembla que ja els hi sembla bé aquesta situació d'inferioritat. De fet, amb el seu vot en contra també va dir "no" a l'eliminació del suplement que s'està obligant a pagar als usuaris per fer ús de la L9Sud en direcció a les dues terminals de l'aeroport.

No comprenem que l'equip de govern del nostre Ajuntament actuï en contra de Tarragona. Ho considerem lamentable, però, sobretot, ens preocupa. No és gens tranquil·litzador veure que un equip de govern no vetlla pels veritables interessos dels ciutadans. Ens preocupa que la raó del "no" socialista a la millora de la connexió entre Tarragona i l'aeroport de Barcelona es basi en l'excusa de no introduir la seva esmena, una esmena que, si bé també parlava de qüestions ferroviàries importants, no tenia res a veure amb la reclamació que estàvem fent.

Des de l'equip de govern socialista volien incloure la demanda sobre la construcció de l'intercanviador amb la línia d'Alta Velocitat. I estem d'acord, i tant, però considerem que no hem de barrejar les coses i que aquesta proposta és prou important com per reclamar-la en una altra ocasió i no pas introduir-la com un pedaç en el marc d'una altra demanda. D'altra banda, fa anys, quan de veritat havien de defensar l'Alta Velocitat, els socialistes estaven muts. De fet, va haver de ser la societat civil a través de la Plataforma Mou-te els que demanessin el compromís perquè l'Alta Velocitat arribés al centre de Tarragona.

El més greu, però, és el comportament actual de l'equip de govern liderat pels socialistes. Quan no aconsegueixen posar la seva petita petjada en una moció, els hi agafa la rabieta i voten en contra. Poc importa si la proposta és constructiva i va en benefici de tota la ciutadania. De fet, la millora de la connexió entre Tarragona i l'aeroport de Barcelona serà una demanda que arribarà a altres ajuntaments i administracions. Esperem doncs, que als socialistes del nostre Ajuntament els hi passi la rabieta, deixin de veure CiU com una amenaça i comencin a treballar de debò i amb sentit comú per les propostes que comporten un benefici per a la nostra ciutat.

Dimarts, 22 Març 2016 08:45

El secretisme del Saloufest de dia

Azahara Palomares / El Punt Avui

Els defensors del Saloufest solen dir que els mitjans hem deformat un programa d'esperit esportiu i que les càmeres que retraten les festes nocturnes pels carrers de Salou no són mai presents en les activitats esportives del matí. Enguany, però, després de la negativa de diversos ajuntaments a cedir instal·lacions i les escandaloses fotos de joves consumint alcohol l'any passat a l'estadi municipal de Reus, aquesta vessant ha pres protagonisme.

Ahir va ser la primera jornada d'activitats esportives per als 2.500 joves britànics participants en la primera tongada del festival. L'hermetisme, però, ha estat la nota predominant, sense que l'organització hagi volgut ni confirmar quines són les instal·lacions on es duen a terme les activitats. A banda del Club Reus Ploms, que ja va anunciar que hi participaria i on ahir al matí es van desplaçar un centenar de joves a fer waterpolo, aquest diari va poder comprovar que un altre centenar de participants al Saloufest es van desplaçar fins al poliesportiu municipal del Morell per practicar netbol. En tots dos llocs, empreses de seguretat contractades expressament impedien l'entrada de periodistes.

Segons l'agència receptora dels participants, Sol Active Tours, diverses universitats han exigit que els alumnes estiguin protegits dels focus mediàtics durant l'estada a la Costa Daurada. Els mateixos participants semblen estar ben alliçonats també, ja que tots van respondre amb una negativa a la nostra proposta d'explicar-nos els motius pels quals s'apunten al Saloufest. “No se'ns permet parlar amb la premsa”, va dir una jove al Morell.

Al Reus Ploms, es van evitar les mirades curioses impedint que els joves sortissin del recinte, fent entrar els autocars a l'aparcament interior. Un a un, els serveis de seguretat van inspeccionar les bosses per evitar l'entrada de begudes, i el mateix gerent, Àlfred Pitarch, es va encarregar d'evitar que es dispersessin o que s'entretinguessin massa al bar del club, on uns quants van anar a la recerca de refrescos. “Altres anys sí que els veies obstruint l'entrada o estirats a les grades amb ressaca, però avui ha estat més tranquil”, reconeixien uns socis del club.

Tot i els esforços, però, per a aquest diari va ser impossible aconseguir una imatge de participants fent esport. Del que sí que vam tenir notícies van ser dels efectes de la primera nit de festa, diumenge passat. Disset multes per incompliment de l'ordenança de civisme de Salou, sobretot per haver begut i orinat al carrer. Si els responsables ahir practicaven esport sota la política de secretisme ordenada per l'organització o si s'havien quedat descansant a l'hotel, continua sent el nostre dubte.

Pàgina 86 de 92

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..