Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

×

Avís

JUser: :_load: No es pot carregar a l`usuari amb id: 792

Infocamp | Opinió

El govern espanyol ha estat incapaç de formar govern. Els grans partits de l’Estat, els de la “nova”política i els de la “vella” política, no han estat capaços d’asseure’s a negociar i formar un govern per posar-se a treballar ràpidament per a les necessitats dels seus ciutadans i ciutadanes.

Fa sis mesos, a les eleccions del 20 de desembre, érem nosaltres els que no teníem encara govern... Però finalment el vam formar i ho vam fer gràcies a la gent convergent, gràcies a una persona que no pensa en cadires, gràcies a una persona que va pensar en clau de país, ho vam fer gràcies a Artur Mas, l’únic capaç de fer un pas al costat per les persones del seu país. Perquè nosaltres no som ni de la nova ni de la vella política, nosaltres som els de la bona política.

Nosaltres som Convergència i per això jo sóc convergent. Perquè convergència és l’únic partit capaç de defensar els nostres interessos, els de tothom, perquè la família convergent és àmplia, formada per persones de tots els indrets de Catalunya i amb arrels ben diferents, tal i com és la nostra nació, amb un 80% de persones nouvingudes. Orgullosa de tenir dues llengües, el català i el castellà, perquè Catalunya és una societat integradora, per molt que alguns s’esforcin en dir el contrari.

I jo en sóc un exemple. Nascuda a Sevilla, tot i que sempre he viscut al Vendrell, i de pares andalusos, de la mateixa manera que molts catalans i catalanes. Orgullosa de defensar les sigles de CDC, sigles polítiques d’una ideologia centrista que fa política pensant en el benestar de les persones. Sigles polítiques que té polítics valents que posen les urnes perquè tothom pogués votar el passat 9-N tot i ser conscients de les conseqüències. Ara, estan imputats per la justícia espanyola. I això només passa a CDC.

EL 26 de juny ho hem de tenir ben clar perquè ens hi juguem el futur. Una Convergència forta a Madrid és igual a una Catalunya escoltada, és igual a una Catalunya progressista i a una Catalunya que lluitarà per l’estat del benestar.

A Madrid hem de seguir defensant la inversió per les nostres infraestructures, volem ser competitius per atraure indústria. No volem viure de subsidis, volem feina, feina estable, volem salaris dignes i volem veure a tots els catalans i catalanes feliços, perquè quan tenim feina, som feliços. Proposarem millores pels autònoms i pimes, reformes reals per millorar les pensions, acabarem amb la llei Wert... En definitiva, volem ser forts a Madrid per defensar el nostre model de societat del benestar, protegint als més febles i garantint la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Som les candidates i els candidats dels fets per Catalunya i tot sabem que hi ha molt a defensar i volem anar a fer-ho amb molta força, una força que només ens pots donar tu amb el teu suport. Diumenge no et quedis a casa, vine a fer-nos confiança!

Dilluns, 20 Juny 2016 08:54

Decadència i caiguda de l'imperi de Renfe

Òscar Peris

Se'ns acaben les metàfores i els jocs de paraules. Ja hem dit tants cops allò de perdre el tren, hem fet tantes bromes amb el retard dels trens, que ja no sabem què dir. I, no obstant això, hi hem de tornar, perquè quan ens pensem que ja no pot ser pitjor, que la barra dels que es diuen responsables del servei –de quin?– o de les infraestructures ja no podia anar més enllà, resulta que sí.

No és per fer cap competició amb els soferts usuaris de Rodalies de Barcelona, amb la gent que s'aventura als trajectes Vic-Barcelona, Terrassa-Barcelona, o, més valenta encara, aquells Barcelona-Manresa de futur incert. No competim; ens agermanem en la paciència i en el patiment. Al Camp de Tarragona, amb una paradoxal densitat ferroviària alta, patim també –igualment alta– la desídia i la crueltat històriques de Renfe i d'Adif, que ja sabem de quin són i qui hi mana.

Sobre el paper –que tot ho aguanta– estem molt bé. Diverses línies convencionals, serveis d'alta velocitat, i unes obres del corredor mediterrani que, quan acabin, es veu que seran l'admiració del món, segur que sí. Ja m'ho explicaran els meus néts, quan en tingui. Però sobre el terreny, que no aguanta tantes coses, la realitat és un pèl diferent. Trens que se sap quan surten –més o menys; cada cop menys– però no quan arribaran. Trens atapeïts, plens de gent dreta, perquè de cop Renfe ha decidit fer un dos per un, i acumular tot el trànsit en una sola unitat. Estacions abandonades, pròpies de pel·lícula de por. Catenàries que cauen a trossos, esllavissades per arreglar des de fa anys...

No sabem exactament en quin moment va començar el desastre. Ens caldria un historiador per escriure la decadència i caiguda de l'imperi ferroviari de Renfe. Sabríem, així, quan van deixar de fer-se les inversions necessàries per al manteniment d'un bon servei. Quan van passar de no fer les despeses en manteniment a necessitar despeses de reposició i reparació, i, d'aquestes, a les despeses d'inversió i substitució. I, sempre,
a no fer-ne gairebé cap.

I no es tracta només –que ja seria prou– d'un mal servei endèmic. És que això repercuteix negativament en l'eficiència i la competitivitat dels territoris. Sabem que hi ha inversions importants aturades –i algunes ja descartades– per la manca d'enllaços adequats amb el port i cap a Europa. Hauríem de conèixer també les pèrdues acumulades per la suma de retards personals, de contactes que no s'arriben a materialitzar, de suplències amb mitjans de transports individuals, menys sostenibles, i més cars –els peatges, una altra història!

I també acaba repercutint en la supervivència dels territoris. Ara mateix, la Cepta ha fet un crit d'alerta pel progressiu despoblament de les comarques d'interior. En el quinquenni 2011-2015, les sis comarques han perdut l'1,22% de la població, però el Priorat n'ha perdut el 5,35%, i la Conca de Barberà, el 3,80%. i així anem augmentant la distància entre un litoral més o menys dinàmic i un interior envellit i cada cop més despoblat. Quan van deixar de fer-se les inversions necessàries a la línia Reus-Móra o a la Montblanc-Valls-Sant Vicenç, va començar el tancament de cases i empreses al cap de vint o trenta anys.

Per tant, no només volem un bon servei per ara, que també el volem. Anem més enllà, i volem assegurar unes infraestructures dignes per a les persones del Camp de Tarragona, i que ajudin al desenvolupament de tot el territori, a la qualitat de vida arreu. Si Adif i Renfe, o Renfe i Adif, que tanto monta, monta tanto, no en saben o no ho volen, que ens deixin fer a nosaltres. Pitjor no ho serà; és més, estic segur que força millor ho sabrem fer.

La indústria química no és una indústria ni de fàcil deslocalització ni de fàcil implantació. El volum de les inversions, la necessitat d’instal·lar-se allà on es disposa de serveis, infraestructures adequades i elements de competitivitat adequats: port, persones amb formació adequada, energia, aigua, logística i transport, fa que la presa de decisions tant per implantar-se com per marxar siguin complexes i difícils.

A Tarragona es donen i s’han donat tots els elements necessaris per ser un lloc atractiu per invertir-hi. No descobrim res de nou si diem que el port, la universitat, les empreses de serveis, entre altres, fan de Tarragona un lloc adient pel desenvolupament de la indústria i les seves activitats.

Tot i així, quan actuen elements en contra de la competitivitat, cada vegada es dificulta més la decisió d’invertir en noves plantes i de reconvertir o actualitzar les existents. I a la vegada es posa cada cop més fàcil prendre la decisió de tancar o explotar al màxim el temps de vida útil de les instal·lacions i/o fins que tinguin una mínima rendibilitat, el que suposa una agònica deslocalització de l’activitat.

En l’última dècada s’ha encarit l’energia elèctrica un 120% enfront del 20% que s’ha encarit a Alemanya. En aquests moments el cost de l’energia elèctrica que paguen les indústries aquí, per usos industrials, pot suposar fins el doble segons quantitat i moments del que paguen a Alemanya, el que suposa un desavantatge competitiu enfront els països industrial europeus i ja no diguem d’altres parts del món. La Unió Europea, degut a la forta competència internacional i a un elevat pes del cost energètic en la seva estructura de costos, qualifica la química com indústria amb risc de deslocalització.

Tant és així, que en els processos electroquímics-intensius com són els d’electròlisis i la producció de gasos liquats, la despesa d’energia elèctrica suposa entre el 50 i el 60% de la producció; en la fabricació de polímers com poden ser el polietilè, el polipropilè, MDI, PVC, etc., suposa entre el 20 i el 40% de la despesa. El clúster químic de Tarragona compta amb importants plantes de producció de processos electroquímics-intensius i de fabricació de polímers, la qual cosa suposa que els cost de l’energia elèctrica és un element bàsic per la competitivitat dels polígons tarragonins.

És precisament per donar avantatges competitius a la indústria que utilitza gran despesa energètica que el 2009 es va redactar la Directiva Europea 2009/72/CE sobre normes comuns per al mercat interior de l’electricitat que defineix, en el seu article 28, les xarxes de distribució elèctrica tancades.

Les xarxes de distribució́ elèctrica tancades s’han implantat en diversos països europeus amb la finalitat d’abaratir els costos de les indústries que es relacionen entre sí en polígons concrets, com és el cas dels grans polígons químics i petroquímics. Ports, aeroports i polígons d’Europa compten actualment amb xarxes tancades de distribució d’energia.

Es calcula que en la utilització de les xarxes tancades l’estalvi dels costos energètics és de l’ordre del 30%. La possibilitat de poder connectar la xarxa a altes tensions implica menors peatges, considerar un terme de potència global menor que la suma de les potències per separat de cadascun dels usuaris, la compra d’un volum d’energia molt més gran com un sol consumidor, la generació i distribució pròpia, són alguns dels aspectes i avantatges més rellevants del que suposa una xarxa energètica tancada.

Doncs mentre Europa gaudeix d’aquestes avantatges, a l’estat espanyol no tan sols no s’ha desenvolupat la Directiva Europea, sinó que fa inviables les xarxes (Art. 41.1 de la LSE), al·legant que desestabilitzaria el sistema elèctric actual, important ben poc la desestabilització de la indústria. En conseqüència, el RD 900/2015 de 9 d’octubre i la Llei 24/2013 de 16 de desembre del Sector Elèctric són regulacions que protegeixen sense cap rubor l’oligopoli elèctric.

Ens cal apostar decididament per la indústria. El Camp de Tarragona s’assembla més a les regions industrials del centre d’Europa que a les zones rurals d’agricultura intensiva on importa poc el preu de l’electricitat però si el del gasoil tipus B. Ens calen les condicions de competitivitat que marca la Unió Europea i que ens nega l’estat espanyol.

Divendres, 17 Juny 2016 18:10

Infraestructuras para unir al territorio

Sergio del Campo

Nacido en Zaragoza hace algo más de 34 años, llegué a Tarragona para terminar mis estudios y la idea de regresar se fue difuminando poco a poco. Todo aquel que haya paseado por sus calles, se haya asomado al balcón del Mediterráneo o haya paseado por las playas, sabrá a lo que me refiero. No son solo sus lugares, también es el carácter acogedor de la gente, que te enseñan con orgullo su ciudad, sus pueblos y sus rincones. Es así como fui haciendo esta tierra cada día un poco más mía. Supongo que como tantos otros que han ido llegando a lo largo de los años. Si los romanos decidieron que Tarraco sería capital de un Imperio, ¿cómo no iba a convertirse en mi hogar? Sin embargo, durante todos estos años he podido apreciar cosas que no se han hecho bien, especialmente en infraestructuras y comunicaciones.

¿Una estación de Ave a trece kilómetros de la ciudad en medio de la nada? Tarragona es la única ciudad catalana en la que la estación no se encuentra ubicada en núcleo urbano. Eso ya tiene difícil solución. Ahora bien, lo que sí puede solucionarse es facilitar un transporte público de calidad que conecte la estación con el resto de poblaciones. Para que sea más sencillo desplazarnos a nuestras ciudades y facilitemos las conexiones con todo el territorio a los que vienen a conocer sus rincones.

¿Por qué las Terres de l'Ebre siguen abandonadas? No os cuento nada nuevo, el diagnóstico todos lo conocemos y lo sufrimos: conexiones ferroviarias deficientes y retrasos; por no hablar de la N340 y las opciones alternativas para desplazarte hasta allí por carretera. A pagar, es lo que hay. Y lo mismo ocurre si queremos ir al Vendrell, Calafell, Cunit: pase por caja o coja una N340 colapsada de tráfico y aderezada con unos cuantos puntos negros. Pero hoy no escribo para eso, lo hago para hablar de un principio que forma parte del ADN del partido al que represento (C’s), para hablar del principio de UNIÓN.

Igual que todos apostamos por unas mejores infraestructuras que nos unan, C´s apuesta por una España unida, donde se respete la pluralidad, la cultura y la idiosincrasia de cada territorio. Por una Cataluña unida y fuerte, una tierra de oportunidades que vuelva a ser un motor económico. Pero para eso, necesitamos también una Tarragona unida. Hablar de mejorar las infraestructuras de Tarragona es hablar de unión. Las infraestructuras acercan a los territorios y a su gente. En Tarragona necesitamos unas buenas infraestructuras que unan al territorio y a sus habitantes.

Comenzamos una nueva campaña electoral en la que los partidos políticos vamos a intentar convencer a los ciudadanos sobre porqué decantarse por nuestras siglas a la hora de ir a votar el día 26 de junio. Y pase lo que pase, nosotros apostaremos por dejar a un lado las diferencias con los demás partidos políticos y estar unidos para conseguir traer a la provincia las inversiones que se merece a partir del día 27. Nos comprometemos a sentarnos con las demás fuerzas políticas y llegar a acuerdos poniendo los intereses del territorio por encima del resto.

Solo si todos estamos unidos conseguiremos hacer de Tarragona una provincia igualmente unida. Solo unidos conseguiremos llevar a Tarragona al lugar que se merece.

Qui hi ha darrere del procés de putrefacció interna a la CUP? Quins són els grups de patriarques que, des de dins i fora de les cúpules, exerceixen el poder més autoritari per pervertir l'eina assembleària? Sobre qui recau el desgavell polític-organitzatiu i el funcionament obscur de la direcció cupaire?

Comencem en relació a l'organització estratègica Endavant, que des de sempre ha perseguit imposar la seva hegemonia dins l'Esquerra Independentista (EI), de com va participar en noves formes de parasitar la CUP quan ex-diputades com Isabel Vallet van comandar, des de la tribuna parlamentària cap a finals de 2013, unes llistes de control mitjançant el desplegament de peons enverinats arreu del país. Una llista de correu electrònic que es va interpretar com una eina al servei i finalitat última de controlar i boicotejar la CUP, per poder manipular la militància en assemblees locals, territorials i consells polítics, tot tramat amb l'ajut dels informes subjectius dels acòlits del llistat, estant així al cas de tot per a què res restés fora del seu domini. És d'aquesta manera com devia començar la cacera de bruixes interna quan tot just la CUP havia fet entrar 3 diputats, a boicotejar els tarannàs polítics més locals, a marginar, a suspendre militància o expulsar-la directament, etc. Aquesta conxorxa va poder conèixer-se per la mateixa Vallet doncs, per error, va reenviar l'historial d'aquell grup a un altre en que d'altres militants de la CUP van poder llegir el seu recargolat contingut i comunicar-ho a la resta de famílies de l'EI. Aquesta errada va provocar que la mateixa Vallet posés voluntàriament el seu càrrec institucional a disposició de la militància (se suposa que només endavantina). No va dimitir, doncs potser entrà en joc el «favor per favor», o el «et tapo la misèria si tu em fas una concessió». En tot cas, és d'aquesta manera que s'enceta un conflicte d'interessos i es destapen les friccions i malfiances, una guerra intestina entre els blocs del que ara seria Poble Lliure, (la refundació del MDT) i Endavant per tal de liderar la CUP.

Per posar un exemple, Endavant a Tarragona és una organització totalitària, doncs ha combatut tota mena de dissidència interna i externa a les seves tesis per mitjans antidemocràtics, foragitant i provant d'anorrear tot el llegat i tradició independentista d'esquerra a la ciutat com a bona secta que és. A nivell nacional, cada municipi sap qui són i sabran a què es dediquen. I en aquest sentit, poc més a dir sobre aquesta colla a banda de subscriure les paraules d'aquest article de Pere Gendrau (1).

Seguint amb la Crida Constituent ens trobem amb això: Lluita Internacionalista, En Lluita i Corrent Roig, una amalgama de partits marginals (en nombre i ideologia) on s'hi refugia l'espanyolisme republicà, restes de sèrie polítiques amb les que ICV/CSQP se'n fot i dóna gràcies a la CUP per haver-los adoptat i tenir-los entretinguts. Mai aquestes capelletes s'haguessin imaginat treure un rèdit tan sucós com plantar diputades al Parlament i tenir pes i vot decisiu en acords i resolucions tan nefastes com les que estem acostumades a patir.

I «pobre» Poble Lliure (PL), que en la cursa d'escampar militants i influència estratègica, està perdent la «guerra freda» amb la secta endavantina... Per convertir-se en referent polític predominant cal ser pulcre, d'entrada, en la vessant més ètica i moral, mirar-se el melic i diagnosticar-se si simplement són un altre «culte de congregació» amb menys poder que Endavant, o bé una veritable alternativa a la re-democratització de la CUP. Si estan en el supòsit darrer, caldrà que vencin la por (estratègica?) i comencin a denunciar, a tort i a dret, les malvestats de les persones i organitzacions sectàries que s'aixopluguen sota les ruïnes de la il·lusió del que podia haver estat el MCAN. Doncs veurem quin paper adopta PL en els casos de les assemblees locals on hi regnen els patriarques dels clans més virulents i desvergonyits, i si tenen cap assumpte que revisar en algun que altre afer de característiques semblants en d'altres territorials. De moment el seu paper és callar en tot; de moment, complicitat (estratègica, és clar!). Potser hi ha tanta misèria en una banda i l'altra que caldria valorar la possibilitat d'una tercera via, la creació d'una nova organització estratègica formada per militants independents.

Dins l'EI hi han sectes que esdevenen màfies, una màfia en els mateixos termes i sentits que els que exposo en aquest altre article (2) que, a la vegada, em va servir per donar resposta als patriarques que segresten la CUP de Tarragona en relació a un litigi públic i judicial al que ens ha empès a mantenir la comissió de garanties estatutàries, just després de jugar amb nosaltres durant 18 mesos i vulnerar-nos tots els drets com a militants per, presumptament, encobrir els presumptes delictes que les dissidents militants tarragonines hem començat a denunciar. Per si en voleu saber més, aquí es parla directament de tongo electoral, d'intents d'agressió física, d'amenaça, repressió, d’insult, la manipulació d’actes, de judicis sumaríssims, de l’impediment de l’exercici dels drets individuals de militants, etc (3).

No hem arribat a un procés de majoria independentista al parlament només gràcies a l'EI; aquesta és una transició nacional promoguda per milions d'ànimes que s'han anat manifestant al llarg d'aquests anys, moltes sota l'aixopluc de l'ANC, de vots efectuats des de la més àmplia diversitat ideològica i amb un únic objectiu prioritari: un Estat pel Principat. Ara toca facilitar el camí cap a la independència des del Parlament, els ajuntaments i el carrer, i si ens traeix CDC o ERC, que recaigui sobre ells aquesta ignomínia.

Les persones que hem anat construint l'EI, més que anticapitalistes, som d'esquerra, socialistes concretament, no hem de demostrar res a «l'esnob-progre» que ha desembarcat al moviment quan ja no anaven maldades, gent de casa i vida benestant que no ha tastat mai la repressió, la tortura, l'exili, ni en la seva majoria coneixen en primera persona el que és l'explotació assalariada, aquell treball dur i deshumanitzant a canvi de 4 euros l'hora.
Per a bona part de la CUP actual, la revolució és façana i culte a la secta de torn per comptes d'albirades a la llibertat. És l'estupidesa de canviar a Mas per Puigdemont, votacions que sempre acaben en «empat», fer perdre més de 800M d'€ pressupostaris i rebequeria insolent, queixar-se de tot sense oferiments realistes de proposta alternativa a canvi. S'ho han cregut, la megalomania prepotent i la fatxenderia fa creure a alguns diputats i regidorets que són vés a saber què, amb unes formes d'actuar i fer política que s'acosten més al matusser populisme pamfletari que no pas a la sàvia d'una esquerra «renovada», aquella que prometia ser el garant del procés amb més de la meitat de vots prestats al voltant d'aquesta única condició.

L'assemblearisme a la CUP està pervertit, i no serveix com a fórmula a la necessitat de donar resposta política immediata si es vol incidir de forma efectiva en un Parlament. Cal canviar el funcionament intern i foragitar els clans escocesos de tall sicilià que impregnen d'alguns totalitarismes a l'organització. No abandonaran, se'ls haurà de fer caure i, en alguns casos com el de Tarragona, mitjançant sentències expedides per la justícia ordinària.

A les membres i militants de la CUP que hagin o estiguin patint en seu assembleària l'assetjament i la incursió de patriarques autoritaris, -ja sigui des d'Endavant o qualsevol altra capella-, que no dubtin en assenyalar-los i denunciar-ho públicament si disposen de proves, però que de cap manera recorrin a la comissió de garanties estatutàries internes doncs, per experiència, no es tracta d'altra cosa que un «tribunal d'excepció inquisitorial», utilitzat per anorrear qualsevol tipus de dissidència que pugui delatar a les màfies.
Si sou militants mogudes per la honestedat, la llibertat i la justícia en la lluita per la independència i el socialisme, caldrà que actueu aviat. El país (i el procés) és molt més important que les congregacions que parasiten la CUP, cal combatre-les i foragitar-les. No sereu traïdores al moviment, sinó tot el contrari, esdevindreu dissidents a les sectes que ens empenyeran a una nova travessia pel desert en qüestió de pocs anys, condemnades a l'extra-parlamentarisme pels deliris egocèntrics de militants que actuen per al benefici d'uns pocs patriarques nodrits i recolzats per escolanets prepolítics. Cal esmenar ràpid els errors, cal una altra estratègia i objectiu, ha de retornar la democràcia interna, cal refundar la CUP!

(1)http://dom.cat/wd8; (2)http://dom.cat/wd9; (3)http://dom.cat/wda

Dissabte, 11 Juny 2016 10:39

El vot útil pel 26J és ERC

Jordi Salvador

No hi ha hagut cap grup parlamentari al Congrés dels diputats a Madrid que hagi votat polítiques d’esquerres, més avançades que ERC. És a dir, de la gent i per la gent. Cap altra grup parlamentari ha rebutjat a anar a retre vassallatge al rei, ha exhibit pancartes de solidaritat amb sindicalistes represaliats, amb els vaguistes francesos, etc. Cap altre grup parlamentari no ha deixat mai de parlar de República a la tribuna i alhora ha estat solidari amb la resta de les classes treballadores de la resta de l’estat des de la fraternitat més sincera i de tu a tu, de cara a cara, sent solidaris i respectuosos, però alhora demanant el mateix respecte al nostre procés i camí triat.

Hem defensat amb coratge, per exemple, totes les propostes a favor la llibertat (retirada de la llei mordaça), de la justícia social (defensat la pujada del salari mínim a mil euros a proposta nostre), de la igualtat entre homes i dones (propostes contra la violència de gènere), pels drets laborals (retirada de les dues reformes laborals, com demanen els sindicats), defensant el drets de vaga (vam presentar i defensar la proposta de derogació de l’art. 315,3 i pel dret de vaga), lluitar contra les deslocalitzacions i retorn d’ajuts públics d’empreses que han decidit marxar), hem demanat la derogació de la Llei Wert, hem defensat amb ungles i dents el territori (defensant la derogació del Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre, les indústries amenaçades com Covestro/Bayer i Ercros, un pla de manteniment i de reindustrialització per la demarcació de Tarragona, el corredor del mediterrani, una petició de comissió d’investigació pel cas castor...), i un llarg etcètera de mesures encaminades a recuperar tots els drets socials perduts per les classes treballadores (autònoms, assalariats, aturats, exclosos, petites empreses) i vatat a favor de qualsevol política a favor dels interessos de la gran majoria de la gent visqui on visqui.

Alhora, hem defensat amb unglès i dents la revolució catalana, la més important a Europa en les darreres dècades, iniciada des del carrer de manera clara el 2010, amb mobilitzacions multitudinàries el 2012, 2013, 2014, 2015 i 9 N que culminem amb la victòria del 27 S i la constitució del primer govern independentista de la història contemporània de Catalunya. Un mandat per iniciar el camí cap a un procés constituent que acabarà a les urnes en forma de referèndum d’una Constitució catalana. No hi ha altre camí. La via del referèndum acordat amb l’estat és impossible, i ho sap tothom. Ho saben els independentistes i també els autodeterministes de cor. Les classes populars de Catalunya no poden esperar més, no hem d’esperar més a què passi un procés de conversió col·lectiu al senat i al congrés espanyol, que hi hagi una majoria suficient per que podem fer un referèndum. Tant de bo, però com no serà així, molts catalans i catalanes hem iniciat un altre camí i Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, és i serà fidel a aquest camí com a partit sobiranista que no reconeix més sobirania que la del poble de Catalunya. I, alhora, sempre establint llaços fraternals amb la resta dels Països Catalans, i la resta dels pobles de l’estat espanyol i del món. Sempre hem estat partidaris de les relacions i de les unions de pobles lliures des de la seva llibertat i d’igual a igual i així seguirà sent.

Per tot això, pensem que la única opció política d’esquerres, republicana que agrupa independentistes i autodeterminsites (hem estat i som els campions en la defensa del referèndum, des de sempre!), sense cap altre supeditació que al poble de Catalunya, amb capacitat per establir llaços fraternals amb la resta de nacions de l’estat i del món, de tu a tu, d’igual a igual, des de la nostra llibertat, de manera fraternal, com a internacionalistes és ERC.

Per això comencem aquesta campanya electoral per les eleccions del 26 J amb molta convicció de què podem guanyar les eleccions malgrat els debats a 4, les seves enquestes a 4 i els seus aparell propagandístics, perquè podem presentar que hem estat com deia l’únic grup parlamentari republicà i d’esquerres que hem defensat amb la mateixa força els drets socials i els drets nacionals. Els únics que hem defensat aquesta gran il·lusió col·lectiva que és el procés de construcció d’una República Social Catalana i alhora sense oblidar-nos del dia dia de la gent votant sempre amb la resta de forces progressistes de l’estat pels interessos de les classes populars.

Dijous, 09 Juny 2016 11:28

Uns jocs insostenibles

Arga Sentís

A primers de mes, el Comitè Olímpic Espanyol va manifestar públicament la seva preocupació per la situació econòmica dels Jocs Mediterranis, afirmant fins i tot que les mancances en el pressupost operatiu n’amenaçaven la celebració. No és que no se sabés, és que una cosa així dita pel COE no feia més que reforçar la credibilitat de molts raonaments que s’han fet a la mateixa ciutat. Nosaltres fa temps que ho diem.
Posteriorment, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha fet saber coses contradictòries. S’ha mostrat d’acord a renunciar als Jocs si el 31 de juliol el Govern central no s’ha compromès a invertir més diners en aquest esdeveniment esportiu. Al mateix temps, manté la seva esperança que els Jocs s’acabin fent, i fins i tot xifra en tres milions d’euros els que pensa obtenir de patrocinadors privats en els pròxims dos mesos.

No cal dir que aquesta confusió no ajuda ni a la realització dels Jocs Mediterranis ni a una cancel•lació, serena i meditada, del projecte. Tinc la impressió que Ballesteros gesticula, amb l’esperança que l’escenificació i el soroll acabin fent sortir els diners d’alguna banda, no se sap ben bé com. Però la realitat és tossuda. Els comptes no quadren i els terminis se’ns tiren a sobre, si és que no han passat ja de llarg. I les decisions no acaben d’arribar.

Ara fa un any, en la sessió d’investidura del nou Ajuntament, ja vaig advertir Ballesteros que amb el seu optimisme no n’hi havia prou. Que aquests jocs podien ser una oportunitat si els diners arribaven a temps i l’esdeveniment deixava un bon llegat a la ciutat. Però que, en cas contrari, Tarragona es trobaria amb una altra hipoteca milionària que no pot assumir ni de bon tros. Per això el convidava a ser valent, a avaluar les xifres d’una manera realista i a dir que no, que així, en aquestes circumstàncies, sense diners ni sense un llegat tangible, la festa no es podia fer.

Ha passat un any i la situació, de fet, ha empitjorat. Perquè els diners segueixen sense arribar, mentre els organitzadors ha adquirit encara més compromisos i s’han licitat obres. Renunciar ara serà més car que haver-ho fet l’estiu del 2015, però encara sortirà a més bon preu que tirar endavant perquè sí i assumir tot el deute que es generarà.

Amb tot, en aquest moment el pitjor és la incertesa de qui hauria de tenir les coses clares. L’Ajuntament no pot emetre missatges contradictoris. L’optimisme oficial ha estat substituït per una mena d’ambigüitat no menys oficial. No pot ser que dissabte es doni a entendre que hi ha una mena d’ultimàtum a l’Estat perquè hi posi més diners i dilluns se’ns digui que uns altres diners, igualment hipotètics, procedents del patrocini privat, ja són en camí. Ens ho hem de creure, que les empreses donaran tres milions d’euros mentre el COE es prepara per tancar la barraca? I si arriben com per art de màgia i el Govern central no posa el que deu, què passarà?
Massa interrogants, massa irracionalitat. I tot, per voler mantenir fins al final una posició que, de fa molt de temps, es veia insostenible. Tarragona no pot contreure més deutes. A l’equip de Ballesteros no li demanem miracles. Però li exigim seny.

Dimarts, 07 Juny 2016 08:41

La privatització de les cures

Lourdes Quintero

El model de família dins de la societat capitalista i heteropatriarcal


çLa família és una construcció social, com a tal s’adapta als ítems que marca la societat, el que avui en dia entenem com a família, ni ha existit sempre, ni té perquè existir en un futur. Tot i el canvi en les famílies, donada l’entrada de la dona al mercat laboral, actualment encara s’imposa el model de família nuclear, amb uns rols econòmics completament desiguals. Les darreres reformes legislatives estan significant un retorn a les velles estructures basades en la desigualtat de gènere i l’exclusió social dels col·lectius més vulnerables, les polítiques públiques actuals, liderades fins ara per la dreta burgesia catòlica, segueixen fomentant aquest sistema de família nuclear. En aquest context de model “encobert” de família nuclear s’aborden les tasques de cures, el capitalisme no competeix amb si mateix, una empresa amb l’altra, sinó amb la família, i en particular amb el rol d’esposa-mare, la incorporació de la dona al món laboral no ha generat una distribució de tasques entre els membres de la família, sinó que ha significat una externalització d’aquestes que han passat de l’esfera privada (familiar), a l’esfera pública, que en el marc d’una societat capitalista, en un context de crisi, es tradueix en una delegació de funcions familiars a l’esfera mercantil. Si una dona pot anar a treballar, pot exercir càrrecs directius o dedicar-se a la política, és perquè probablement hi ha una altra dona que està realitzant totes les tasques de sosteniment de la vida o cures que ella no pot fer, una dona invisibilitzada i precària.

L’assalt del neoliberalisme al sistema públic

El neoliberalisme genera les seves mateixes crisis per anar reformant, revisant o, ara ja, assaltant el sistema públic. I el mecanisme és la privatització per substituir monopolis públics per grans oligopolis privats, ben connectats per afinitats selectives amb els responsables polítics que dissenyen les privatitzacions. Sota l’argument de que el client serà més lliure i poderós, es privatitza, en detriment de la qualitat dels serveis, la responsabilitat social, la cobertura pública, el control democràtic, la qualitat laboral dels treballadors, etc.

L’actualitat dels Serveis d’Assistència Domiciliària (SAD)

El SAD és el servei que s’ocupa de les cures, principalment de la gent gran, i s’ofereix des dels ens locals. En alguns casos, els SAD es gestionen directament des de l’Ajuntament o el Consell Comarcal, amb treballadors públics contractats directament per l’administració, però en la majoria de casos, actualment els SADs es troben externalitzats, gestionats per empreses mercantils. El capitalisme instrumentalitza els sentiments i l’amor, per a poder fer-hi beneficis. L’objectiu final de les empreses que es dediquen a les cures, en tant que negocis, només és obtenir guanys, tota la resta és únicament màrqueting per tal d’aconseguir més clients. Aquesta és la diferència bàsica entre l’esfera privada, la pública o la mercantil de les cures.

El SAD ha creat la figura de treballadora familiar (TF), però no ha consolidat la seva professionalització, i es tracta d’una professió feminitzada i molt precaritzada, aquesta tampoc ha servit per a valoritzar les tasques de cura com es mereixen, que segueixen menystingudes.

El fet que l’Estat comencés a reconèixer certa responsabilitat en la cura a la gent gran, era una pas endavant molt important per a entendre aquesta com a una necessitat col·lectiva i social, i que, per tant, no havia de tenir una resposta privada i individual, sinó pública i social. Tanmateix, el pas endavant va significar fer un pas enrere en el sistema públic, ja que el SAD ha estat un dels serveis socials que primer i més ràpidament s’ha externalitzat. La pública, com a institució comú més forta que existeix, hauria de tenir capacitat per a assumir una responsabilitat col·lectiva de la sostenibilitat de la vida, però el capitalisme és el gran desposseïdor d’aquesta funció, i avui en dia tenim aquesta institució al servei del procés de valorització. Per tant, el SAD és una de les puntes de llança de l’assalt al públic.

Des de la CUP ens reafirmem en què els SADs han de ser gestionats directament des del públic, revaloritzant el treball de TF i donar-li el prestigi i dignitat que li toca, i oferint als usuaris el millor servei, amb igualtat d’oportunitats, entenent les tasques de cura com a una responsabilitat social, pública i col·lectiva.

Dijous, 02 Juny 2016 16:38

El COE, el perro del hortelano

Albert Abelló

El Comitè Olímpic Espanyol (COE) és com el perro del horetelano: ni treballa ni deixa treballar als altres. No compleix els seus compromisos i, a sobre, es creu amb la potestat de criticar quan les coses no van bé. El secretari general de COE, Víctor Sánchez, que des de fa temps el veiem molt sovint per Tarragona, ha reconegut aquesta setmana el que el Grup Municipal de CiU ja vam anunciar fa més d’un any: La situació econòmica està amenaçant greument la celebració dels Jocs del Mediterrani 2017. S’ha de tenir la cara molt dura per queixar-se d’una situació que precisament ha provocat l’Estat espanyol, del qual depèn el COE.

No podem obviar l’evidència, és cert que els Jocs 2017 no van com haurien d’anar. De fet, des de bon principi, la gestió de l’equip de govern socialista (al qual ara s’ha afegit el PP com a nou soci) ha deixat molt que desitjar, però hi ha un altre gran culpable i aquest és, sens dubte, l’executiu espanyol. Aquest govern liderat pel PP es va comprometre ja fa uns quants anys a aportar 15 milions d’euros, diners que havien de servir per la construcció del centre aquàtic, la reforma de l’estadi d’atletisme i la millora del Nou Estadi del Gimnàstic. En les seves declaracions, el secretari general del COE criticava precisament que encara cal construir noves infraestructures i reformar equipaments. S’ha de ser cínic...Senyors del COE, si Tarragona avui dia no té finalitzats aquests treballs és per què encara no ha arribat ni un trist cèntim dels 15 milions d’euros que us vàreu comprometre a aportar.

Per si de cas no se’n recorden, els hi faig memòria. El centre aquàtic estava pressupostat en 7,6 milions d’euros i la reforma de l’estadi d’atletisme i del Nou Estadi del Gimnàstic estava pressupostada en 5 milions d’euros. I des pas, també els hi recordo que el mateix govern de l’Estat espanyol va arribar a invertir més de 40 milions d’euros en els Jocs Mediterranis d’Almeria l’any 2005. Queixar-se és un esport aparentment barat que requereix molt poc esforç, els hi proposem, però, senyors del COE, que no perdin més temps en critiques i que treballin per aconseguir el finançament compromès. No volem més engrunes i ara mateix no tenim temps per perdre més temps.

Prenguin exemple de les administracions que sí han i estan complint els seus compromisos: La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i nombrosos ajuntaments del territori. I no només administracions, són milers els voluntaris que han fet una aposta clara i decidia pels Jocs del Mediterrani 2017. Treballin perquè aquests Jocs no només es facin, sinó que siguin un èxit. La ciutat de Tarragona no pot fer més el ridícul i el que menys necessitem ara mateix són perros del hortelano. Treballin i deixin treballar.

Dilluns, 30 Mai 2016 10:07

Planificar

Montse Masdeu

En pocs mesos he viscut dos processos de selecció de direcció de dues escoles de Cambrils. He viscut aquests dos processos perquè hi ha hagut relleu en la direcció dels dos centres i llavors ha calgut un canvi de director o directora. Un dels processos de selecció fa referència a l’Escola de Primària la Marinada i l’altre a l’Escola de Música de Cambrils (EMMC).

En l’àmbit educatiu els canvis de direcció es realitzen cada quatre anys per la millora de la qualitat educativa. En aquestes dues escoles el canvi de direcció ha estat per altres motius. En el cas de la Marinada ha estat per la jubilació de l’anterior directora, i en el cas de l’EMMC per decisió de l’anterior direcció en deixar el càrrec al mes de març. Sabem que qualsevol canvi dins l’àmbit educatiu pot provocar moments d’incertesa i actituds de negació davant el canvi, però està demostrat que regenerar les direccions periòdicament permet evolucionar i enriquir-se regularment. Així doncs, cal prendre’s aquests canvis com una millora, avenç i progrés col·lectiu.

En aquests dos processos de selecció que he viscut s’ha creat una comissió d’experts, és a dir un tribunal que ha valorat el projecte presentat pel nou aspirant a ser director o directora. La comissió ha qualificat de manera objectiva els mèrits relacionats amb les competències professionals, la idoneïtat i l’experiència en l’àmbit de gestió i de la docència. I també ha qualificat de manera rellevant el projecte pedagògic que es presenta i la seva capacitat de lideratge.

Des del meu punt de vista, en l’àmbit educatiu necessitem directors i directores amb una autonomia d’actuació, és a dir amb capacitat per fer canvis metodològics, canvis d’organització del temps, canvis en les funcions i responsabilitats del seu professorat i canvis en la manera de relacionar-se amb els pares i mares, i també amb el seu entorn proper. A la vegada, necessitem directors i directores amb poder, que prenguin decisions i que manin sobre el professorat. Manar no sempre està renyit amb actuar democràticament i de vegades evita que els canvis es facin eterns o que tot s’aturi i res avanci. Necessitem uns directors o directores amb formació amb competències en gestió de direcció i un saber portar a les persones. No qualsevol pot liderar una organització orientada al canvi. Necessitem directors que planifiquin un projecte pedagògic, creat i dirigit per satisfer les necessitats educatives dels seus alumnes amb plena gestió de recursos i una alta responsabilitat.

Aquest projecte pedagògic, especialment important per planificar el dia a dia de l’escola, ha de ser valorat per la comissió d’experts que el quantificarà. I tal com explica P.F Druker, escriptor en gestió d’organitzacions: “Planificar no significa saber quina decisió prendré demà, sinó quina decisió he prendre avui per aconseguir allò que vull demà”. Per tant, ha de ser un projecte que planifiqui a llarg temps, amb futur.

Per la direcció de l’EMMC s’han presentat dos projectes que segons el tribunal els ha mancat d’una formació amb competències de gestió de direcció i desenvolupament de la funció directiva. El tribunal ha recomanat als aspirants que han presentat el projecte i al claustre, un temps de formació en aquesta competència i tornar a emprendre un nou procés de selecció a finals d’any.

El proper curs l’EMMC continuarà amb l’anterior projecte pedagògic i la direcció la durà a terme els dos aspirants a ser directors. Aquest serà una curs on caldrà planificar i caminar conjuntament, amb responsabilitat i ganes de fer-ho. Estic convençuda que l’alta professionalitat del professorat i el recolzament de les famílies ajudaran a que l’escola de música cada vegada obtingui millors resultats en tot. I l'escola, com qualsevol altre organització, ha d’aprendre i per aprendre i obtenir bones pràctiques ha de voler fer-ho, i aquesta escola, la de música, ho fa i ho continuarà fent, n'estic convençuda.

Pàgina 84 de 92

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..