Entre Catalunya y València hay el mayor tráfico de mercancías y de personas de toda España. Cualquier país del mundo avanzado hubiera conectado estas dos dinámicas regiones de la península con autopistas en condiciones y dos carriles de ferrocarril para mercancías más otras dos para viajeros. Naturalmente, con ancho de vía europea, no olvidemos que vivimos en un rincón de Europa. España es diferente, no se rige por criterios económicos, se rige por criterios de poder.

Jo vinc d’una família humil i molt treballadora. Tant treballadora que el dia que va morir Franco, van fer una copeta de cava, van escoltar un trosset de la santa espina, van brindar per la llibertat i se’n van tornar a treballar perquè s’havien d’apriar les bèsties i hi havia molta feina al de fora.

Els dies 18 de gener i 9 de febrer, professores i mestres estem cridades a participar en dues vagues en defensa de l’educació pública, unes vagues en què també són cridades a donar-hi suport mares i pares, alumnat en general. Es tracta de dues vagues que volen incidir en la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 per tal d’aconseguir, en aquest cas, les molles. No, no estem parlant del pa sencer i ni tan sols d’un tros de pa. Són vagues per les molles, però avui, el 2017 i aquí, les molles esdevenen imprescindibles per continuar fent la nostra professió com a ensenyants sense esdevenir una altra cosa que no anomenaré.

Resulta que l'“operació Catalunya” del govern espanyol ara es proposa millorar la seva imatge fent alguna inversió en Rodalies. Hem de fer notar, però, que les Rodalies de Madrid s'han construït durant la democràcia, amb més de 65 quilòmetres de noves vies i un munt d'estacions, fent una metròpoli de cinc milions d'habitants. A Barcelona, en canvi, només es van construir, fa trenta anys, els 17 quilòmetres de la línia Mollet-Papiol, concebuda per a mercaderies.

Cada setmana, si els estudis, em deixen intentaré, oferir breument, un seguit d’articles sobre la Tarraco del futur que ens encoratgi a tots plegats a construir- la des de l’orgull de ser Tarragoní i des del compromís permanent amb la seva gent.

Benvolgut António,

El meu nom és Ángel Juárez i em dirigeixo a tu en qualitat de president de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET), una entitat amb gairebé deu anys de vida que té com a objectiu principal incentivar la sensibilitat ambiental de totes les nacions mitjançant la creativitat de la paraula. Som un grup molt ampli (més de 800 membres) i heterogeni, ja que en la nostra xarxa cohabiten múltiples nacionalitats, religions i professions (escriptors, músics, filòsofs, intel·lectuals, poetes, pintors, etc.). Jo sóc el signant d'aquesta missiva, però tingues en compte que les meves paraules tenen la benedicció de totes les persones que conformen la RIET.

Algú dirà que és bonic, molt bonic, perquè provoca nostàlgia, obrir aquests dies el diari -de paper o digital- i trobar-hi cartes com la que signa Jesús A. Gómez Espejo, secretari de la Junta de Compensació provisional del PPU 24 «la Budellera» en resposta a un article escrit per Pau Ricomà, portaveu d'ERC-MES-MDC a l'Ajuntament de Tarragona. La nostàlgia mai no porta enlloc, però he d'admetre que tot això em sona a ja vist: la mateixa gent, els mateixos arguments, les mateixes intencions, la mateixa ciutat, la mateixa mania de pensar que tots els altres som rucs...

Quizás sea un tópico pero para la mayoría, diciembre suele ser un mes de balance y reflexión. Ha terminado el año, y después de decir adiós al 2016, en Ciutadans (C’s) debemos hacer una valoración de nuestro trabajo, de los objetivos alcanzados y marcar nuevas metas en el horizonte. Es entonces, cuando al ponernos delante de las carpetas, nos preguntamos qué ha pasado con el equipo de gobierno para que haya desconectado de la realidad de los ciudadanos de Salou.

Popularment, la paraula anarquia s'associa a desordre, caos, destrucció... i és evident que una de les accepcions del mot és precisament la que definirien aquestes tres paraules juntes, una accepció que malgrat ser majoritària no té res a veure, precisament, amb la definició que caldria utilitzar per referir-nos a l'anarquia com a objectiu polític de les les ideologies que sota el nom singular d'anarquisme s'han desenvolupat en el nostre món almenys des que Pierre-Joseph Proudhon es va definir com a anarquista en el seu assaig “Què és la propietat?”

Tanquem un any que no lluirà especialment en la història de Tarragona, si més no pel que fa a l’activitat municipal. Mentre les veïnes i els veïns malden com poden contra la crisi i tiren endavant els seus projectes de vida, oberts a l’esperança, l’Ajuntament segueix encaparrat en una mena de laberint dins del qual l’equip de govern no en sap veure la sortida.