Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Divendres, 09 Setembre 2016 14:43

Estàs a punt o t'ho mires del sofà?

Jordi Cartanyà Benet

Imaginem per un moment que un fill nostre està passant per una situació difícil, ja sigui de salut o bé laboral, s’hi juga el seu futur. Que no seríem capaços de fer? No estaríem disposats a tot per solucionar el problema? O bé ens quedaríem a casa, asseguts còmodament, o aprofitaríem l’avinentesa que estem sols per anar a la platja? De ben segur que no! Sabem valorar i molt, el realment important, les coses que marquen el futur dels que estimem.

Ens trobem a tres setmanes de l’onze de setembre i un cop més se’ns demana que ens mobilitzem. Em costa entendre a aquells que diuen que estan cansats de sortir al carrer, de tornar-hi. Però si ja ho hem fet molts cops! Cal una altra vegada? Es pregunten amb veu alta. I tant que sí!! O bé el que pretenem fer com a país és una costellada? Estem davant un repte gegantí: canviar el destí d’un país i de tota la seva gent. Algú pot pensar que aconseguir la independència d’un estat centralista com l’Espanyol és bufar i fer ampolles? De cap manera, per aconseguir-ho ens cal perseverança, insistència, audàcia i legitimitat. Per tant, és vital que la mobilització de la ciutadania sigui constant, intensa i duradora. No podem conformar-nos en haver participat en la Via Catalana o en la manifestació de fa dos anys. Els grans reptes necessiten l’aportació de tothom i en tot moment. Aconseguir tenir una República Catalana no és anar a una mobilització i després seure al sofà a esperar que algun dia caigui de madur. Per arribar-hi ens cal que tots ens hi impliquem i que estiguem disposats a no defallir, a treballar-hi dia a dia, perquè el repte és immens i, precisament ara és quan el tenim més a prop; per tant, cal redoblar esforços per continuar caminant endavant amb pas ferm i decidit. Com deia a l’inici de l’article: què no faríem pel futur dels nostres? La República Catalana garantirà una societat més justa i solidària pels nostres i pels seus fills. Són molts els que han lluitat dia a dia per aquest ideal, molts ja no hi són, però ens deixen el seu exemple. Fa pocs dies moria en Jordi Carbonell, president honorífic d’ERC. Un home dedicat en cos i ànima a aquest objectiu. I amb la valentia de plantar cara en ple franquisme, quan les coses eren més difícils que ara.

És un bon moment, ara que s’apropa la diada, de recordar les seves paraules del 1976: “Que la prudència no ens faci traïdors” Aquesta cèlebre frase, reprèn rabiosa actualitat avui. Estem en un moment en que molts havíem somiat: un Parlament amb majoria de diputats que volen la independència, una societat capaç de sortir al carrer massivament i desafiar pacifica i democràticament un Govern de l’Estat Espanyol que és incapaç de seure i negociar, que s’allunya dels estàndards democràtics d’Europa. Els propers mesos i anys seran decisius pel futur de Catalunya com a nació i ara més que mai hem de seguir activats i deixar la prudència per més endavant, hem de ser agosarats i seguir dempeus, ferms i amb voluntat de ferro per aconseguir allò que ens pertany i al que hi tenim tot el dret. Que la peresa, la deixadesa i el desencís no ens faci traïdors de l’esforç de tots els que van lluitar i treballar per arribar on som. Estiguem A PUNT per tornar a omplir els carrers de Catalunya de la nostra reivindicació.

Dijous, 08 Setembre 2016 10:48

Santa Gadea: de santes, famílies, amics i saludats

Jordi Martí i Font

Canta Raimon que “quan creus que ja s’acaba, torna a començar” i la Fundació Tarragona 2017 li respon que tranquil, que sí, que tot, sempre, pot recomençar camí de pitjor.

Quan semblava que l’empastre ningú no el podia superar, tatxan tatxan!, va arribar la superació. Algú deia que no es podia fer pitjor. Segur que aquest “algú” no coneixia el “model Tarragona” de repartidora que lloa fins i tot el Gran Rajoy, on la connivència entre dreta i dreta extrema, passada pel transvasament de públic a privat, fa possible que els Jocs de la Fam esdevinguin, per art de màgia, els Jocs del Maldecap, els Jocs del Pelotazo o els Jocs de familiars, amics, coneguts i saludats, que deia Josep Pla.

Un miracle? No, els miracles aquí els feien el Magí i la Tecla, que per a això tenen nòmina de sants. Aquest d’ara no és un miracle tot i que ha vingut de terres miracleres on “de las piedras no n’hacen pans” però sí que de les instal·lacions públiques en treuen beneficis quatre grans. Santa Gadea, ora pronobis, o vés a saber qui vindrà després. Aquest és el nom de la santa en qüestió que aconsegueix que S. C. -de PSC? No...-, sense doblegar la ronyonada perquè mai no ho ha fet, faci informes i treballs que ves a saber si no acabem pagant nosaltres, les tarragonines i els tarragonins.

“Reformulación del Estudio de Viabilidad para la Concesión de Obra Pública de la Anella Mediterrània de los Juegos del Mediterráneo Tarragona 2017” es diu la criatura. El van aprovar PP-PSC-Prats d’urgència en el plenari del juliol del 2016. L’estudi va costar 179.542 euros i el va fer l’empresa Invall, una enginyeria reusenca contractada per Santa Gadea que ja ha cobrat la seva feina, una enginyeria en què alguns s’hi guanyen el cel i la vida.

Posem-nos seriosos ara i preguntem directament allò que tothom vol saber: el projecte de Santa Gadea és un encàrrec o bé una proposta de la santa empresa en qüestió?

Per què parlem de tot això que, diran vostès, no té res a veure amb allò que hem vingut a aprovar avui aquí, que no és res més que la piscina dels Jocs? Doncs perquè a poc a poc ens anem adonant que cal que prenguem nota de tot, perquè no només el desgovern els uneix a vostès sinó també la constatació que els Jocs són ja un final d’etapa, un acabament de cicle, i aixecar acta de finals de cicle ha servit de rent a grans obres de la literatura com “Mort de dama” de Villalonga o “Il Gattopardo” de Lampedusa.

Quan l’alcalde d’una ciutat com la nostra, davant la denúncia d’un “pelotazo” que es nega a debatre deixa anar que “Als crítics, amb els Jocs els veuré demanar disculpes per les barbaritats proferides” o no sap de què va el tema o ho sap massa; quan un alcalde diu als veïns que es queixen pel soroll inaguantable d’una part de la ciutat que “s’aguantin” o que està content perquè no li pregunten sobre la corrupció, per la qual és investigat, és que ha perdut el nord, el sud i la resta de punts cardinals. I qui encara no mana cada cop té més clar que precipitar la caiguda de l’actual manaire el pot precipitar enlaire. Prenguem nota.

Tornem a estudi. No. No és urgent ni construir una piscina olímpica com aquesta ni fer uns Jocs com aquests. Sí que és urgent, en canvi, impedir la privatització de la gestió, durant quaranta anys, de les piscines municipals de la nostra ciutat. Així es defensa la capitalitat de Tarragona, senyor Fernández, i no fent proclames incendiàries per desviar el debat.

“Huevos de oro” es diu la pel·lícula de Bigas Luna que ho explicava. El retrat que s’hi fa de constructors, alcaldes, regidors d’Urbanisme i altres subjectes imprescindibles per a qualsevol “desenvolupament” continua avui tan vigent que no puc fer res més que proposar-los un visionat conjunt en el proper Ple extra ordinari i urgent pels Jocs. En acabar, la podríem complementar amb “En construcción”, de José Luis Guerín, per no deixar-ho tot en mans d’una comèdia més o menys coent que dirien a València.

Acabo aquest article amb una altra comèdia, una pallassada, una broma de bon gust. Preguin-ho com el que és, una poca-soltada d’un ximple que sóc jo. S’imaginen si els Jocs s’acaben fent i són un èxit? Èxit d’organització, èxit esportiu, èxit de ciutat... i deixen un llegat del qual totes i tots els tarragonins en quedem contents i orgullosos? S’ho imaginen? Ja sé que costa, però imaginin-s’ho durant uns moments.
No poden? Nosaltres tampoc. I gairebé ningú fora d’aquest Saló de Plens, i ningú fora de Tarragona, on per molt que t’hi escarrassis ningú no sap que al 2017 a Tarragona passarà res. I vist el que fins ara hem vist, millor que no ho sàpiguen...

Dimarts, 06 Setembre 2016 10:49

Comencem el curs amb un somriure, malgrat tot...

Marta Minguella Rebull

Doncs sí, els mesos de juliol d'agost s'han fos amb el sol d'estiu i amb el setembre arriba el principi del nou curs escolar 2016-2017. I el comencem amb el somriure que ens porta el fet d'incorporar-nos a una feina que estimem, que creiem imprescindible i que ens fa orgulloses de ser-hi, simplement perquè creiem fermament que l'educació és el pilar per construir una societat més igualitària i més justa.

I el comencem amb un somriure malgrat les polítiques de la Conselleria d'Ensenyament que ja gairebé sense preàmbuls demostren el poc interès que tenen per la defensa de l'escola pública, la que havia estat laica i de qualitat.

Un somriure malgrat la consellera Meritxell Ruiz ha aparegut als mitjans, presentant dades de manera gairebé triomfal, explicant l'alegria que tenia pel fet que mestres i professorat substitut, aquest any arribarien als centres el dia 8 de setembre. Sí, companys i companyes, dos dies tindrà el professorat interí per preparar el curs que començarà tot just el 12. És clar que també ens ha informat del cost (no pas de la inversió) que aquest fet suposarà per a les arques del Departament (és a dir, per a les persones contribuents). S'ha deixat d'explicar, però, que la Conselleria s'havia compromès amb els sindicats que molts d'aquests contractes serien efectiu des de l'1 de setembre.

Un somriure malgrat que en les seves declaracions la consellera presenta dades i números que impliquen augment de personal per a l'escola inclusiva, la continuïtat dels 360 professionals d'atenció educativa i 400 docents més en escoles d'alta complexitat, sense anomenar que aquestes xifres estan per sota de les necessitats si el que volem és assolir centres escolars dignes, sobretot tenint en compte que a secundària s'incorporen gairebé 7.000 alumnes i, per tant, la mitjana per aula serà de 28 (havien promès reduir-ho a 23 si recordeu), tot això acompanyat d'una gran disminució en el pressupost en polítiques d'immersió lingüística, imprescindibles per aconseguir la integració de l'alumnat, vingui d'on vingui.

Un somriure malgrat les lleis antieducació LEC i LOMCE, i la llarga llista d'agressions contra l'educació pública, que és la de tots i totes.

Un somriure perquè lluitarem, no ens poden prendre allò que no és seu i no els ho deixarem fer, en poden estar segures!

Bon curs i un bon somriure!

Dilluns, 05 Setembre 2016 10:00

Cada any té un onze de setembre

Dolors Palma

S’acosta un altre onze. I tornem a estar convocats a ocupar els carrers per deixar clara la nostra perseverança. Per tornar a demostrar la nostra voluntat de ser i la decisió de defensar-la. Com d’altres ho van fer abans, com hem fet sempre: tranquils però tossudament alçats.

Perquè cada any té un onze de setembre d’ençà que un poble va decidir no oblidar el seu passat lliure.

Alguns podran dir que ja estan tips de tants onzes. Que estan decebuts, cansats, farts de reivindicar tant. Cansats! Un dia l’any!. Als qui afirmen que no canvia res digueu-los que s’aturin per mirar enrere i comparar quantes coses han canviat ja. Així, sense adonar-nos-en. Recordeu-los d’on venim perquè puguin valorar on estem i expliqueu-los que ha estat gràcies a l’esforç de molts que no van defallir mai. Onze rere onze, any rere any.

Potser, quan la nit ha estat llarga, es fa difícil distingir els primers llums de l’albada. Endormiscats uns, descreguts d’altres, ningú s’atreveix a il·lusionar la mirada, fixada tan de temps en un horitzó inamovible.

La impaciència, però, ens pot fer oblidar que no s’ha arribat fins aquí perquè fos fàcil. Ni serà fàcil anar més lluny. Tothom seria capaç d’admetre que, de tot el què s’ha fet i del què caldrà fer, poques coses seran tan senzilles com sortir al carrer, un cop l’any, per participar d’una festa.

Cal tenir ben present que tot continua depenent de nosaltres. I aquests petits gestos, sumats, es converteixen en una força imparable que ens consolida i que desperta il·lusió en els indecisos. A més, perquè no dir-ho?, tots els qui s’han posat davant necessiten sentir darrera seu la pressió constant de la nostra empenta i la vitalitat d’una fermesa inequívoca.

Perquè cada any té un onze de setembre d’ençà que un poble va decidir lluitar per un futur on els onzes siguin lliures. Som-hi, doncs?

Dimecres, 31 Agost 2016 15:51

Formós Plaja i Carme Paredes: rellegir l'anarquia a Tarragona

Jordi Martí i Font

Estiu de caloroses intencions i suades còsmiques sense recança. Estiu de lectures universals i locals, també, en què la millor manera de combinar unes i altres és, mai més ben dit, llegir sobre l'univers des del punt on hi posa “Vostè es troba aquí”, Tarragona per exemple.

Aquest estiu, he tornat a la lectura de “L'anarquisme a Tarragona”, un estudi de l'historiador Clemente Soriano, publicat pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem d’Oliver. No és aquest un volum general sobre la història de les idees i les pràctiques àcrates o llibertàries a la ciutat de Tarragona sinó, tal com indica el seu subtítol, la història de l'anarquisme tarragoní de 1917 a 1924 a partir de dos dels seus protagonistes: Formós Plaja i Carme Paredes.

El 1911, l'anarquista Formós Plaja, fill d'un llibreter maçó i republicà federal, va haver de fer el servei militar a Tarragona. Aquí va conèixer Carme Paredes, qui seria la seva companya i en aquell moment filla del cantiner de la caserna. Acabada la mili, el 1912 s'establiren a Tarragona, al carrer de la Portella, 7, es casaren el 1914 i van tenir tres fills: Germinal, Acràcia i Camèlia.

A partir de les figures de Plaja i Paredes, Soriano pinta un fresc clar i rotund sobre els moviments socials de l’època a Tarragona i sobretot sobre el moment de la central anarcosindicalista en una ciutat on aquest moviment no tenia una presència destacada malgrat que els anys en què Plaja visqué aquí fossin els de l’expansió i consolidació de la CNT a tot el territori peninsular. A pesar del panorama llibertari migrat que l’activista hi trobà, aconseguí estendre les seves idees de forma que l’anarquisme esdevingué més important del que era en arribar sense arribar a ser predominant com sí que passava a la ciutat veïna de Reus.

En la seva etapa tarragonina, la parella Plaja-Paredes editaren des de la capital del Camp revistes com “Los Galeotes”, “Acracia” (un total de 17 números a partir de 1918) i “Fructidor” (1919), òrgan de la CNT a Tarragona, alhora que publicaren milers de fullets i llibres destinats a les obreres obrers de tot l'Estat amb títols com “La mujer” (8 edicions de 5.000 exemplars i 8 de 10.000) o “República y Anarquía” del Dr. N. Converti (160.000 exemnplars). En un editorial de la revista “Acracia” deixaven clar quins eren els seus principis com a anarquistes dient que: “Para ganar una batalla -decía Napoléon, el grande,- hacen falta tres cosas: dinero, dinero y dinero. Nosotros decimos: para ganar la batalla de las reivindicaciones proletarias hace falta CULTURA, CULTURA Y CULTURA”.

Amb ells, durant un temps, Tarragona esdevingué un dels centres editorials anarquistes de tot l’estat, una activitat que van fer, sovint, en total clandestinitat. És aquesta és una història que calia desenterrar per obrir escletxes en el discurs dominant que acostuma a voler convèncer-nos que aquí mai no passava res..., ni passa, ni passarà. Malgrat els manaires d'ahir i d'avui, la caspa no sempre ha estat la tarja de presentació de la tarragonina capital i durant un temps les obreres i obrers de tot l'Estat tenien present Tarragona com a un dels centres de l'edició anarquista o, si ho preferiu, de l'edició en general.

Dimarts, 30 Agost 2016 19:25

Paranoia?

Antonio López

M’ha sorprès, sincerament, el vocabulari i el to de menyspreu que ha emprat el senyor Joan Díaz, en la recent entrevista que ha publicat en un mitjà de comunicació. Si aquest és l’estil que ens espera durant aquests propers tres anys malament anem..

Des del respecte que li tinc com a persona, jo si, i com actual alcalde crec que utilitzar qualificatius (a més de forma reiterada) com “paranoia” o “comportament paranoic” i atribuir-los a la meva persona, que li agradi o no vaig ser elegit alcalde a les urnes i no mitjançant maniobres d’esquenes a la ciutadania, no és la millor manera de fer avançar al Catllar.

També he de lamentar que la utilització de termes com aquest per intentar desqualificar als adversaris polítics no ajuda a superar l’estigmatització que pateixen les persones que tenen aquest trastorn de salut mental, com han denunciat reiteradament moltes associacions de familiars. Si no ho fa per respecte a qui signa aquest article faci-ho, almenys, per respecte a les persones que pateixen paranoia que no es mereixen cap tracte denigrant. En fi...

Afirma també el senyor Díaz que la moció de censura a quatre bandes que l’ha convertit en alcalde és conseqüència d’una presumpte manca de capacitat de diàleg per part meva. No és cert i tothom al poble n’és coneixedor. Des del primer dia del mandat em vaig trobar amb l’obstrucció permanent per part dels quatre grups que ara han sumat les seves forces d’alterar la voluntat democràtica dels ciutadans del Catllar expressada a les urnes. I ho van fer amb un únic propòsit: crear un “relat” que els permetés justificar una moció de censura sorgida des de la pura ambició política.

Aquest portaveu i aquest grup municipal no els vol respondre amb la mateixa moneda. Sempre he dit que els interessos generals del Catllar estan per damunt de tot i ho mantinc. Sempre he estès la ma a la recerca de punts d’acord i de trobada i la mantinc estesa. Els catllarencs i catllarenques estan molt per damunt dels interessos espuris nascuts de l’ambició d’uns pocs. Parlo també des de la convicció que tinc que els veïns del poble parlaran a les urnes d’aquí a tres anys i deixaran cadascú al seu lloc.

Considera el senyor Díaz que com a alcalde jo actuava amb improvisació, amb una mena d’actitud d’anar fent, senzillament amb la voluntat de “tapar forats.” Curiosa manera de definir-ho...És “tapar forats” haver aconseguit que l’escola internacional d’anglès s’instal·lés al Catllar? és “tapar forats” sanejar definitivament tota la xarxa d’aigües residuals del municipi? És “tapar forats” signar el conveni amb Ematsa pel qual garantíem l’arribada d’aigua potable a totes i cadascuna de les urbanitzacions del Catllar? Això no és “tapar forats” senyor Díaz, això és treballar i aconseguir objectius llargament reivindicats pels nostres veïns i veïnes. És fer d’alcalde, senzillament.

Per acabar vull deixar molt clara la meva posició per evitar equívocs. Rebutjo la utilització de termes com “paranoic”, “populista” o seguidor de la política del “ordeno y mando” per desqualificar als adversaris polítics. El respecte ha de ser una de les constants bàsiques a la sala de plens i, vagi per endavant, que aquesta serà l’actitud d’aquest portaveu i del grup socialista. Segon, i per tancar el tema, ningú posa en dubte la legalitat de la moció de censura el que si qüestiono és la legitimitat moral. I per què? Doncs perquè en democràcia cal explicar als ciutadans què és el que es vol fer, quin projecte és té pel poble i amb quins suports es pensa tirar-lo endavant. Cap dels grups que han impulsat aquesta moció de censura va afirmar durant la campanya que farien el possible i l’impossible, com han fet, per torpedinar un equip de govern encapçalat per aquest qui us parla. Pel que fa als resultats, les dades objectives estan a qualsevol web, la nostra candidatura va ser la que més va créixer tant en nombre absolut de vots com en percentatge. Com es pot dir aleshores que el poble no volia que jo fos l’alcalde?

Malgrat tot, i com deia abans, el Catllar està per damunt dels interessos d’uns pocs. El nostre poble i els nostres convilatans es mereixen quelcom més que retrets i desqualificacions, en sóc plenament conscient. Per tant, treballaré des de l’oposició com ho vaig fer des del Govern: per assolir aquest Catllar líder en qualitat de vida i amb serveis municipals d’excel·lència que em va impulsar a entrar en la política municipal. Finalment, torno a manifestar la meva predisposició absoluta a trobar punts d’acord per impulsar tots aquests projectes o serveis que satisfacin l’interès general dels catllarencs i catllarenques. El Catllar primer!

Dimecres, 24 Agost 2016 22:22

Variant la Selva -Almoster. Millora o duplicació?

Guillem Puig

Aquest hivern la Diputació de Tarragona va aprovar la partida pressupostària per arreglar la xarxa viària que connecta la Selva del Camp amb Almoster. La necessitat d’aquesta reforma respon a molts motius. Principalment però, cal que aquesta via no passi pel nucli urbà d’Almoster. A més d’això, en els últims anys ha augmentat la circulació entre aquestes poblacions i és la ruta que segueix el transport escolar que porta els nois i noies d’Almoster a l’institut de la Selva. L’estretor, el doble tomb a l’alçada del Torrent de la Llebreta i el canvi de rasant a l’alçada del Torrent d’en Bartra, fan que la seva reforma sigui imprescindible.

Des de l’administració s’han dissenyat tres possibles alternatives per executar aquesta millora, de les quals només una contempla l’ampliació de la xarxa ja existent i en canvi, les altres dues impliquen la creació d’una duplicació de vies i per tant una altra agressió al territori que es pot evitar. Malauradament, des de la Diputació de Tarragona i, encara que no ho digui obertament, des de l’Ajuntament de la Selva del Camp, es mostren decidits a defensar la duplicació de la carretera, fet que suposaria l’afectació de 7ha de terreny d’un traçat que no respecta els límits de les finques i augmenta l’impacte mediambiental en un espai on, en menys de 5km2, ja comptem amb el camí vell d’Almoster, la carretera d’Almoster, la línia de ferrocarril Lleida-Reus i l’autovia C-14. Tot plegat, no té gaire sentit. Per això el veïnat de la Selva del Camp, entitats, plataformes en defensa del territori i persones a nivell individual ens hem organitzat per tal que es conegui que des de la Diputació també hi ha una proposta que minimitzaria l’impacte, i aquesta és l’opció que defensem.

Sincerament, ens hagués agradat molt que el govern de La Selva del Camp hagués iniciat un procés de participació veïnal per tractar aquest tema, sens dubte, seria la millor formula de trobar una solució consensuada. No veig motius per no fer-ho de manera oberta i sincera. Benvinguda seria la proposta d’un referèndum, posant damunt la taula tota la informació és clar, com el que es va celebrar per escollir entre tots la bandera de nostre poble.

Justament aquesta setmana s’ha realitzat un ple extraordinari i el govern de La Selva ha dit que es manté neutral envers el projecte que es triï, i per això descarta posicionar-se a favor de l’opció que contempla l’ampliació de la carretera actual, al·legant que confien en la decisió dels tècnics de la Diputació. I tenen raó, la gestió de les carreteres, encara és cosa d’aquest organisme. Però qualsevol diria que el Vicepresident segon i el President de la Comissió Informativa d'Actuacions Integrals al Territori de la Diputació, àdhuc l’alcalde de la Selva del Camp són persones diferents, però tan vostès com jo sabem que no és així. Igual que sabem que allí sí que es va posicionar per l’alternativa que implica la duplicació de la carretera votant-hi a favor.

Ara encara hi som a temps, tenim temps de presentar al·legacions per defensar el projecte d’ampliació de la via actual fins al dia 26 d’aquest mes d’agost. Animem a tothom a participar-hi, perquè el territori és de totes i el llegat que deixem és la nostra responsabilitat. (Podeu contactar amb nosaltres a: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.).

Dimarts, 23 Agost 2016 18:18

Respecta’m, respecteu-nos!

Mar Joanpere Foraster

Matinada de Sant Magí, després d’haver estat tota la nit participant a la festa antirepressiva #JusticiaCasBershka, en solidaritat amb les encausades, mentre Tarragona es desbordava de festes i "festes". Havent recollit, pujava cap a casa, acompanyada pels gats de la Part Alta i les claus sempre a la mà; enfilant el carrer dels Cavallers he descartat dos possibles vies d’arribada a casa per un «si de cas»...Fins que, en arribar al Portal del Roser, dos nois amb molta cara de "passats", sense samarreta, semblava que m’estaven esperant. He accelerat el pas com he pogut mentre notava que els tenia darrere, un d’ells ha començat a cridar-me "Rubia, párate!" i a xiular-me. En aquest camí ens hem creuat amb dos nois, per separat, als que he mirat demanant ajuda: cap dels dos s’ha aturat (si haguessin estat valents i ho haguessin fet!). He seguit fins que he vist que al carrer ja no hi havia ningú més que nosaltres tres i que ells no en tenien prou. Érem ja molt a prop de casa, però no volia arribar-hi, per por que sabessin on visc i perquè m’espantava pensar que si obria la porta entrarien al meu darrere. Aleshores m’he girat per veure on eren i pensar si tenia temps, o no, de marxar. Els tenia just darrere.Allargant els braços per barrar-me el pas, han intentat impedir que pogués marxar, mentre un d’ells amb una mirada molt perduda em preguntava on vivia, dient-me que ells venien amb mi a casa. Tremolant com he pogut, he començat a córrer en direcció contrària intentant arribar a un lloc on hi hagués gent, ells també han intentat córrer, però els he perdut al cap de poc. He trucat a una amiga que sabia que encara seria al lloc de la festa, amb qui he anat parlant durant tot el trajecte. En arribar, encara tremolant, he trucat un amic (mil gràcies!) per demanar-li que m’acompanyés a casa. Li he dit que m’esperés a la plaça de la Font, que anava cap allà, lloc on sabia que encara hi hauria gent.

De camí m’he trobat una parella de la Guàrdia Urbana patrullant, als que he acudit directament per explicar-los què acabava de passar, amb la intenció que fessin alguna cosa. Però, a part de no alarmar-se per res, un dels dos m’ha preguntat:

"Eran españoles, latinos o moros? Seguramente irian drogados".

Jo li he dit que no en tenia ni idea, que aquest no era el tema, que si s’espavilaven encara els enganxarien. M’ha dit:

"Però noia, ja se sap, aquestes coses en dies de festa, passen. En tot cas, si passem per allí ens hi fixarem".

He intentat que es moguessin i que hi anessin, com a mínim que em preguntessin si tornava sola o no, si algú m’acompanyaria després d’això, com estava, si necessitava ajuda... Res de res!

Ajuntament de Tarragona, de res serveix iniciar una campanya #NoesNo #Respecta’m regalant la responsabilitat de tot a la ciutadania si no s’ofereixen els mecanismes efectius necessaris de prevenció i actuació en cas d’assetjament. Aquella nit, revetlla de Sant Magí, treballaven per a la ciutat Voluntaris de Protecció Civil, la Creu Roja i la Guàrdia Urbana, que jo hagués vist. Seria bo saber quants d’aquests agents, dedicats a vetllar per la seguretat de la ciutadania, abans o després de l’inici de la campanya municipal contra l’assetjament a les zones de festa ha rebut qualsevol indicació, formació, etc., sobre com cal actuar en cas d’assetjament, com prevenir aquestes situacions a les zones d’oci, què fer per evitar que una situació com la d’aquella nit acabi amb una violació dins un portal.

Hi ha moltíssims mecanismes a l’abast, articles científics, experts i expertes, moviments feministes, experiències internacionals efectives, per acabar amb aquestes agressions i fins i tot generar els contextos per prevenir-les. Més evidències i menys bona fe, Ajuntament de Tarragona!

Confio que al setembre, per Santa Tecla, deixaran les campanyes superficials de banda i vetllaran per assegurar que tots els agents que tinguin la responsabilitat de treballar en nits i espais de festa actuaran per evitar el més mínim dels casos d’assetjament.

Tenim dret a exigir mecanismes de prevenció efectius. Tenim dret a viure en uns carrers, uns barris i unes festes lliures d’assetjament!

Dimarts, 16 Agost 2016 14:49

Les 7 vides d'Eduard Toda, un documental imprescindible

Josep Poblet i Tous

Si sortíssim al carrer i preguntéssim a l'atzar noms de personatges cèlebres nascuts a les nostres comarques, segurament Gaudí se n'enduria la palma, i és probable que també hi trobéssim respostes al·lusives a Pau Casals, a Prim, a Rovira i Virgili, a Àngel Guimerà... Però gosaria a dir que molt poques persones triarien Eduard Toda en aquesta enquesta improvisada. I és que Toda encara és, a dia d'avui, un gran desconegut malgrat la seva figura fascinant i un llegat divers i extraordinari que el converteixen en un personatge de pel·lícula: va ser el primer egiptòleg de l'Estat, diplomàtic a la Xina i l'Egipte del segle XIX, redescobridor de la llengua catalana a l'Alguer, reconstructor dels monestirs de Poblet i d'Escornalbou, bibliòfil, viatger, mecenes, escriptor...

Eduard Toda i Güell (1855-1941) va ser un prohom amb tots els ets i uts, un reusenc universal que cal reivindicar més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic, per tal que les generacions presents i futures l'associïn plenament a la galeria de catalans il·lustres que han contribuït a forjar la història del nostre país. Només recuperant-ne la memòria, pal·liarem l'oblit deliberat a què va ser sotmès per part del franquisme, qui no veia amb bons ulls el seu caràcter laic i catalanista. La seva polifacètica trajectòria queda ben reflectida al documental Les 7 vides d'Eduard Toda, un excel·lent treball periodístic elaborat per Ramon Masip, Toni Orensanz i Manel Vinuesa en el marc de l'Any Toda. La col·laboració de la Diputació de Tarragona en aquest audiovisual imprescindible en permet l'exhibició, des del passat juliol fins a final d'any, en una desena de pantalles d'arreu de Catalunya (Reus, Tortosa, Lleida, Barcelona, Vilanova i la Geltrú, el castell-monestir d'Escornalbou, el monestir de Poblet, l'Argentera) i també a l'Alguer, amb l'objectiu que el nom –i el món– de Toda es difongui als quatre vents, com mai no s'havia fet fins ara. No en va, les projeccions de l'audiovisual se situen entre els actes més multitudinaris d'aquest any commemoratiu que promouen l'Ajuntament de Reus, la Diputació de Tarragona i la Generalitat.

Amb un guió àgil i amè, alhora que rigorós, Les 7 vides d'Eduard Toda atrapa el públic i l'endinsa en un personatge que inevitablement ens recorda a mites internacionals com Ali Bey o Lawrence d'Aràbia, als quals no té res a envejar. El documental, d'una hora de durada, indaga en les diverses vessants que conformen la polièdrica vida de Toda, sense oblidar la seva faceta de galant ni tampoc episodis controvertits relacionats amb la seva vida familiar o amb la seva darrera estada a Poblet. Tot plegat, amanit amb les intervencions d'especialistes en la seva obra, i, fins i tot, amb el testimoni d'una persona que el va conèixer. I, al final, per arrodonir el treball, un darrer regal per a l'espectador: les úniques imatges enregistrades que es conserven de Toda, captades al monestir de Poblet quan, ja vell, exhauria els seus darrers anys al cenobi convertit en una mena d'abat laic.

Les 7 vides d'Eduard Toda és molt més que un reportatge ben fet. És un acte de justícia, un reflex de la vàlua de persones que, tot i l'escàs reconeixement públic, van fer història en majúscules. Una evidència més que el nostre país no sempre tracta com cal les seves figures cabdals. Malauradament, a casa nostra encara hi ha molts Todes per redescobrir. Des de la Diputació de Tarragona col·laborem perquè uns i altres arribin a ser veritables profetes a la seva terra. D'aquí el nostre suport als esdeveniments commemoratius que, en els darrers temps, s'han organitzat a l'entorn dels pintors Marià Fortuny i Josep Tapiró, del polític Joan Prim, de l'escultor Julio Antonio, o de l'arquitecte Josep Maria Jujol, tots ells ben nostres i de tothom. Mai no és tard per rescabalar els qui mereixen ocupar un millor lloc en la història.

Diumenge, 14 Agost 2016 18:42

Que els trens arribin a l'hora

Òscar Peris

Saber l'hora de sortida i també la d'arribada és un dels requisits mínims que hauria de tenir qualsevol mitjà de transport públic. Però resulta que aquests mínims, amb la Renfe i l'Adif, no estan garantits. Poc més de la meitat dels trens de l'R-16, la que uneix Ulldecona-Tortosa amb Barcelona, arriben a l'hora i això que a la durada del trajecte ja s'hi han afegit els 8 minuts de retard que provoca l'avaria de Mont-roig.

Segons dades de la Plataforma Trens Dignes, cada dia es registren 135 minuts de retard de mitjana. Els retards es tradueixen en hores perdudes per part dels usuaris habituals del tren i que resten competitivitat al nostre territori. Perquè no és tolerable que un veí de Tarragona que treballa a Barcelona hagi de perdre cinc hores diàries al tren. Són moltes, massa hores per un trajecte de 100 quilòmetres que sovint, a més, toca fer a peu dret, envoltat de turistes que tornaran a casa amb una impressió pèssima dels nostres trens. Per no parlar dels descarrilaments, les avaries i els transbords... Aquest estiu una desena de trens s'han quedat penjats, alguns, en mig del no-res, i han tornat a deixar-nos imatges dantesques de centenars de persones saltant dels combois i caminant per les vies.

És lògic, doncs, que farts de tot plegat, els treballadors de l'Adif, que s'enfronten amb una realitat tercermundista dia rere dia, exigeixin inversions i personal per arreglar aquest despropòsit; el comitè d'empresa estima que a la demarcació de Tarragona hi manquen 163 treballadors. Mentrestant, la companyia sembla que mira cap a un altre costat esperant, potser, que l'avorriment de la ciutadania faci digerible la privatització d'un servei que hauria de ser públic i de qualitat.

Però els dirigents de l'Adif han de saber que en el govern no ens cansarem d'insistir perquè posin solució a tot plegat. Fa setmanes que esperem una trobada amb els responsables de la companyia, que semblen més pendents de saber qui governarà a Madrid que no pas de fer la seva feina, que hauria de ser la de garantir uns mínims en tots els serveis que gestionen. Malauradament, però, mentre les decisions en matèria d'infraestructures ferroviàries se segueixin prenent a 500 quilòmetres d'aquí, l'aposta seguirà sent per una alta velocitat deficitària en detriment de Regionals i Rodalies, les línies més utilitzades, però amb menys inversió.

El tren és un servei que paguem entre tots i, per tant, no només com a usuaris, sinó també com a propietaris del servei, exigim uns trens públics, dignes i de qualitat. Ah, i sobretot, uns trens que surtin i arribin a l'hora, també en els trajectes curts. Em sembla que tampoc no demanem gaire.

Pàgina 84 de 94

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Infocamp que corri laire 970x300 Advertisement

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..