La recuperació i ús social de la finca de la Savinosa cada cop és més a prop de ser una realitat. El recent tràmit per avaluar les diferents propostes tècniques que han d'acabar definint la intervenció global en aquest espai esdevé un pas importantíssim en aquest sentit. Ens trobem, doncs, en un camí sense retorn que ha de culminar amb la potenciació dels valors d’aquell emblemàtic espai. Un camí que mai no havíem abandonat però que no sempre havia avançat al ritme desitjat. Ara el reprenem amb pas ferm i sense dilacions, això sí, comptant amb la cooperació necessària de l'Ajuntament de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, que són les autoritats en matèria urbanística. La Diputació, com administració propietària de la finca, assumeix el paper d’impulsar la modificació urbanística adient a l’ús que s’hi vulgui donar per a la ciutat, i donant valor a un patrimoni del qual és titular tota la ciutadania del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre.

Hem enfilat la recta final del procés de selecció establert al conveni entre la Diputació l’Ajuntament i el Col•legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Aquest acord ha fet possible, d’entrada, la més gran mobilització de propostes d’experts en arquitectura, urbanisme i ordenació territorial. Fins a vint-i-cinc equips de tot el país han reflexionat i definit idees molt interessants per a la Savinosa. Finalment, la comissió de selecció va possibilitar el pas a la fase final de cinc equips professionals i, finalment, s’ha fet la tria de la que es considera la millor en base a criteris tècnics. I així havia de ser, ja que els criteris polítics vénen després. L'equip proposat com a adjudicatari redactarà l’estudi sobre els valors arquitectònics, patrimonials, urbanístics, mediambientals i paisatgístics per assignar nous usos i determinar-ne l’edificabilitat, i s'ocuparà també de la redacció de la proposta de modificació del Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal (POUM) que incorporarà tots els estudis necessaris, tal com se’ns va demanar per part de les autoritats locals. Tot el mateix s’hauria pogut fer d’ofici per part de l’Ajuntament en el marc de la revisió recent del POUM, però es va preferir que fos l’administració titular del bé –la Diputació– la que n’instés la petició de modificació, i per això ho fem d’aquesta manera.

A hores d’ara hem sentit les opinions de molts experts, més que mai; les reflexions del teixit econòmic i social; les aportacions d’articulistes i opinadors; dels grups polítics de la ciutat i de moltes persones més. No en tots els casos s’ha entès be en quina fase del tràmit ens trobem ara i com es fan aquestes coses, però no ens dolen algunes confusions, ja que escoltar el parer de tothom forma part de la nostra responsabilitat. El nostre desig és una impecable tramitació i un projecte final que satisfaci a tothom i, sobretot, que ens faci sentir orgullosos d’haver donat la resposta més adequada per a la finca de la Savinosa.

En aquest camí cap a l'objectiu final transitem sense corredisses, però també sense pauses que ens desviïn del nostre objectiu: la dignificació d'un espai emblemàtic que, d'una manera o d'una altra, ha de retornar a la societat, en la més amplia concepció de la paraula. I per aconseguir-ho, seguirem els tràmits necessaris, pas a pas, com estem fent, tot vetllant pels àmbits patrimonial, urbanístic i paisatgístic de la Savinosa i del seu entorn. I no hi ha dubte que junts, la propietat, les administracions implicades i els professionals, farem arribar la nau a bon port.

L’elecció sorprenent de Donald Trump com a president dels Estats Units obre una perspectiva d’incertesa, o de foscor, tant per a aquest país com per a la resta del món. I encara més per a les dones, les primeres perjudicades pels resultats. Trump representa el pitjor d’Amèrica, però representa també el pitjor d’allò que un home pot ser. I, a l’inrevés, és l’exemple del que qualsevol home honest s’avergonyeix i rebutja.

Votant Trump, els electors han bloquejat una possibilitat històrica que fins el dia 8 de novembre era ben plausible. Que una dona ocupés, per primer cop, la presidència del país més poderós del planeta. S’ha escrit molt sobre les preteses mancances de Hillary Clinton, i s’ha escrit gairebé sempre des d’una perspectiva masclista inacceptable. Que si és freda, que si és com un robot... Quan un home es dedica a la política, se solen debatre les propostes que presenta. Si ho fa una dona, els comentaris se centren en el seu caràcter, o en els seus gestos, o en els seus vestits. Si una dona política adopta un aire de proximitat, si gosa mostrar-se emocional, se la considera dèbil. Si fa el contrari es diu d’ella que és arrogant i que no té empatia. Aquí hi ha un sostre de vidre, i certament encara no s’ha trencat.

Però és que Trump és, justament en aquest àmbit, un cas especial. El candidat més misogin i groller que s’hagi vist mai en una cursa electoral. Va començar dient que les dones que avortaven haurien de rebre un càstig. Va seguir embolicant-se en una absurda polèmica amb una antiga “miss univers” perquè estava massa grassa per al seu gust. I després va arribar l’escàndol dels seus comentaris sobre el sexe i les dones en general. A Trump li agrada petonejar i magrejar desconegudes sense avisar i li agrada, literalment en les seves pròpies paraules, agafar-les pel cony. Aquest és l’home que seurà a la Casa Blanca. Un home que es va referir a la seva pròpia filla com una “piece of ass”, que ho podríem traduir per “tia bona” si fóssim benevolents, però que en l’anglès original és molt més cru.

Aquest és l’individu que ha estat elegit. Ens preguntem per què i no hi ha una resposta fàcil. Segurament que en els pròxims dies sentirem moltes hipòtesis i argumentacions. Ara ens limitem a constatar els fets. Sembla que als votants els agradi tenir por. En el país que ha sortit de la crisi amb mesures keynesianes contundents (intervenció de l’Estat), i que té un índex d’atur per sota del 5%, Trump ha fet el discurs del perill i de la misèria, i ha promès arranjar tot un seguit de problemes que només existeixen en el seu cap. Ha fet el paperot d’un líder fort, o més aviat d’un pinxo de taverna. Però si als votants els agrada tenir por, encara els agrada més tenir por de les dones. Votant Trump s’evitava que una dona fos presidenta, i s’enviava a fer la feina un subjecte especialment llefiscós, que presenta tots els símptomes d’un abusador sistemàtic. Aquesta ignorància voluntària sobre detalls tan horribles és una llosa que pesarà llargament sobre la consciència de tothom que li hagi donat el seu sufragi.

La conclusió, si n’hi ha alguna, és que les dones no tenim mai garantits els nostres drets ni les nostres conquestes. La nostra condició ens reclama una vigilància constant i una mobilització permanent. Tot el que hem adquirit del segle XX ençà, tot el respecte que ens hem guanyat, totes les portes que ens hem obert, no són mai victòries definitives. Hem de seguir lluitant. Per nosaltres mateixes, i pel futur dels nostres fills i filles. Un futur sense Trump.

A finals del mes passat, signàvem a Barcelona el Pacte Nacional per a la Societat Digital, amb el qual la Generalitat de Catalunya, les quatre diputacions catalanes, els representants del món local i Localret ens comprometem a fomentar conjuntament el desenvolupament de la societat digital a tot el territori català i establir mecanismes de col·laboració per assolir aquest objectiu. Aquest acord ens ha de permetre fer un pas de gegant en la relació entre la ciutadania i les administracions públiques a través de sistemes tecnològics, tot avançant en agilitat, fluïdesa i bon servei. Es tracta d’assolir un punt sense retorn pel que fa al nou model de relació entre administració/administrats, el model propi de les societats digitals, que és el futur.

Els temps actuals ens empenyen a adaptar-nos plenament a la revolució digital, com a eina de treball però, sobretot, com a mitjà d'inclusió social i de democratització. En aquest sentit, serem més oberts, eficaços i transparents en la mesura que garantim el ple accés a la informació i als serveis, i puguem satisfer les necessitats de la societat amb una major agilitat. Construirem, en definitiva, una societat amb més oportunitats, benestar i qualitat de vida. Conscients que aquest és el camí, a la Diputació de Tarragona ja fa més de deu anys que apostem per l'administració electrònica (e-Govern) en la nostra relació amb els ajuntaments, i en definitiva, amb el conjunt de la ciutadania, fet que ens converteix en pioners en aquest àmbit. D'aleshores ençà, no hem parat de créixer, i la nostra seu electrònica és avui el principal canal de treball i de servei amb el món local del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, i un referent a tot Catalunya pel que fa a l'adequació d'una administració a les eines digitals. De la mateixa manera, hem estat capdavanters en la creació, juntament amb la Universitat Rovira i Virgili, d'un model d'innovació i competitivitat empresarial basat en la recerca i la tecnologia: Tarragona, regió del coneixement. I ho fem perquè creiem en el paper de la Diputació com agent efectiu de transformació progressiva de la realitat i de generació de noves oportunitats.

En aquest context, el Pacte Nacional per a la Societat Digital connecta plenament amb les aspiracions d'un país per organitzar i posicionar les infraestructures, l'activitat, els municipis, les potencialitats, la cultura i les persones en una situació avantatjosa i competitiva. La història ens demostra que així ha de ser. Si tirem enrere uns 200.000 anys, comprovem com el procés d'humanització, el pas d'homínids a sàpiens, coincideix amb un progrés tecnològic clau en l'evolució, perquè ens va convertir en una espècie més intel·ligent que va saber adoptar i adaptar noves eines i va esdevenir més social i cooperativa, factors essencials per a la pròpia supervivència i avenç. Així va ser en origen i així continua sent ben entrat al segle XXI, en un moment en què deixem clar el nostre compromís amb el present i el futur, i la nostra voluntat de constituir-nos com a nació europea plenament identificada amb el model de societat digital intel·ligent.

La Plataforma feminista 5N convoca per dissabte dia 5 de Novembre a les 12h a la Plaça Imperial Tarraco, la manifestació contra les violències masclistes a Tarragona. La Plataforma ha convidat a totes les entitats a formar-hi part, i Esquerra Republicana de Catalunya en serà partícip.

La violència de gènere no es més que la mostra de les clares desigualtats que tenim les dones a la societat d'avui en dia. Però actualment, quan parlem de violència de gènere, només pensem en la violència dintre d'una parella en la qual hi entren els atacs físics, psicològics i econòmics.

Però la violència de gènere la patim totes les dones. Aquells anuncis publicitaris on se’ns etiqueta, aquell prejudici que els homes són més forts que les dones, aquella pressió social que hem de ser perfectes i complaure als homes, ser vistes com un objecte sexual, i així podríem fer una llista llarguíssima.

Ha arribat el moment de canviar tot això i només ho podem fer si les dones estem unides i amb un objectiu comú. Un exemple que cal tenir en compte és el cas d'Islàndia, on les dones s'han plantat i surten abans de treballar per compensar les desigualtats salarials amb els homes ja que la diferència es troba en un 14%. Per què nosaltres no posem fi a aquesta discriminació que també patim? A Catalunya tenim una diferència salarial del 24,81%!!! (dades del 2015 de la UGT)

Deixem de conformar-nos amb això i posem-nos de veritat a treballar per combatre-ho. És una lluita que cadascú ha de fer personalment, però també és feina dels partits polítics i les administracions. No tinguem por a deslliurar-nos i fer-nos valdre, perquè tots som iguals i tots ens mereixem ser tractats en igualtat de condicions.

Així doncs, us animem a participar en la manifestació per fer-nos visibles i començar des de ja mateix a fer sentir la nostra veu.

Aquest dissabte 5 de novembre, a les 12 h, tothom està convocat a la manifestació sota el lema “Un crit contra les violències masclistes”.

A hores d’ara no ens sorprèn, però igualment ens indigna, que la Generalitat ofereixi en lloguer la Ciutat Residencial, i que ho faci mitjançant una fira immobiliària sense dignar-se informar l’Ajuntament de Tarragona. Aquesta indiferència pels usos i el destí del nostre patrimoni, aquesta arrogància en disposar-ne sense tenir en compte les necessitats de la ciutat no és gens nova. Més aviat confirma una trajectòria de llarg abast.

No és el primer cop que fan una cosa així. Amb l’edifici de la Chartreuse es van captenir d’una manera similar. Després d’ignorar durant anys i panys les mancances de l’Escola Oficial d’Idiomes, mentre en construïen de noves arreu del territori, van restaurar l’antiga factoria per encabir-la amb diners avançats per l’Ajuntament, i tot seguit van esguerrar la feina de restauració traslladant-hi també els serveis territorials d’Economia i Finances, contra el criteri municipal i el de la pròpia escola.

Fa uns dies, el conseller de Salut va tornar a prometre la construcció d’un hospital nou al Joan XXIII, però només si hi ha disponibilitat pressupostària. Al mateix temps, es va oferir a comprar l’Hospital General de Catalunya, que és privat. Es veu que per això sí que ha trobat els diners.

La llista podria ser més llarga si ens posem a parlar dels serveis ferroviaris que han estat transferits, o de la negligència a l’hora d’impulsar l’intercanviador que permetria l’arribada de l’alta velocitat al centre de la ciutat.
Ens ho mirem per on ens ho mirem, l’actitud sempre és la mateixa. Dèficit en equipaments, en serveis, en atenció, en cura de les nostres necessitats. I silenci a l’hora de donar explicacions. Tracten Tarragona com si fos una perifèria remota, a la qual no cal fer gaire cas.

A tot això es correspon el fet que, per més que busquem, no trobarem cap tarragoní ni tarragonina en els cercles governamentals on es prenen les decisions, ni en les direccions de les forces polítiques que integren el govern. La ciutat no disposa de dirigents a nivell nacional que puguin fer sentir la nostra veu.

Això ens du a considerar una qüestió crucial. Qui són els responsables d’aquesta situació? La resposta no és difícil. Qui determina les prioritats i les finança és el Govern. Ara mateix està integrat per dos partits, i un tercer l’ha investit i li ha votat la confiança. Són, doncs, aquestes tres forces polítiques les que no atenen, d’una forma reiterada, les mancances de la ciutat. Aquestes tres forces estan representades a l’Ajuntament. Són, doncs, testimonis de primera línia de tot el que passa. Malgrat això, els seus electes locals es comporten més com ambaixadors de la Generalitat a Tarragona que no pas com representats tarragonins davant del Govern. El justifiquen a canvi de res, i es presenten davant els ciutadans i les ciutadanes amb les mans buides.

És hora de canviar de plantejaments. Tarragona necessita l’atenció activa del Govern de Catalunya, i necessita també persones que facin valdre les nostres reivindicacions. Sense aquestes dues coses, acabarem sent la perifèria en que ens volen convertir.

El passat divendres 21 d’octubre, diversos companys de JARC-COAG, vam participar en una reunió bilateral a Reus entre la Unió Europea i Turquia sobre la situació del mercat de l’avellana. Després d’escoltar a membres de les delegacions turca, italiana, francesa i altres operadors en el mercat, hi ha una pregunta clara: si enguany la collita mundial serà un 20% més baixa que el 2015 i les existències d’enllaç de campanya han estat normals, per què el preu que rep l’agricultor és més baix que ara fa un any?

A Catalunya, les previsions de collita del Departament d’Agricultura parlen d’una producció semblant a l'anterior, al voltant de les 11.000 tones closca, però sembla que una vegada l’avellana està collida n’hi haurà menys que l’any passat.

A Turquia, el principal productor mundial, la collita 2014 va ser de 450.000 tones closca, la del 2015 de 646.000 i la del 2016 s’estima en 468.000. Uns quatre milions de persones depenen, directament o indirectament, de la producció d’avellana a Turquia.

En l’àmbit de preus, a la Llotja de Reus, l’avellana negreta cotitza a uns 2,50 – 2,75 euros per quilo de closca segons el rendiment en gra. Aquests preus són més d’un 10% inferiors als valors per aquestes dates dels anys 2014 i 2015. També ha estat reiteradament qüestionat si les cotitzacions de la nostra Llotja s’ajusten a la realitat del mercat.

A Turquia, la categoria comuna es paga al productor al voltant de 3,3 euros quilo de closca, mentre l’any passat per aquestes dates es pagava a 3,90 euros. A més, aquesta campanya 2016/17, els preus van començar més alts, però han baixat un 30% en un mes.

Els productors turcs no s’expliquen com amb prop d’un 30% menys de collita hi hagi menys preu que l’any passat. Han creat una “plataforma de solidaritat per l’avellana” i utilitzen les xarxes socials per arribar fins al govern. Denuncien que s’ha falsejat el lliure mercat i que hi ha un monopoli dominat pel grup Ferrero, al qual li donen suport dos o tres grans operadors més. Han demanat la destitució del cap de les llotges de preus de productes agrícoles del seu país i han arribat als partits polítics perquè prenguin mesures urgents.

Cal recordar que el grup italià Ferrero és el primer comprador d’avellanes del món i que va adquirir el 2014 el grup Oltan, que era la principal empresa compradora d’avellanes a Turquia.

Ens trobem moltes vegades amb altres sectors en els quals la llei de lliure mercat i l’equilibri entre l’oferta i la demanda no funciona correctament. Per exemple, amb l’oli d’oliva, el fet que determinades marques de la distribució representin un 70% del consum distorsiona l’equilibri de la cadena alimentària, perquè els agents amb un pes tan important acaben generant una posició de domini.

Segons ens van informar representants de la delegació turca en la reunió bilateral, estan obligats a prendre mesures urgents. Està clar que mesures en prendran i caldrà seguir de prop com poden afectar els preus i als nostres productors. Potser aquestes accions de pressió dels productors turcs cap al seu govern acabaran de retruc amb una millora de la situació dels nostres agricultors. Malauradament, a Catalunya encara no se’ns considera tan importants per poder reaccionar i fer front davant d’uns mercats que segueixen exercint una posició de monopoli.

El passat 19 d'octubre, al Ple del Senat, ERC vàrem defensar la moció demanant el traspàs de Rodalies i Regionals a la Generalitat de Catalunya, amb el següent plantejament:

“Quant costa un minut, en la vida d’una persona?

Estaran d’acord amb mi que el temps de les persones és quelcom incommensurable. El temps de les persones té un valor tal, és tant preuat, que ningú està disposat a perdre’l i menys encara, involuntàriament a mans d’altri. Vostès, segurament, els primers.

Ara imaginin-se a vostès mateixos segrestats, literalment, dia sí, dia també, en uns trens de la bruixa, de 30 anys d’antiguitat, sense possibilitat d’arribar mai a l’hora prevista a la feina, sense possibilitat d’arribar mai a temps a la cita a cal metge, o sense possibilitat d’arribar a temps a l’aeroport per agafar un vol.

Cada dia, sistemàticament, Renfe i Adif ens regalen, als catalans, un bany de realitat d’allò que s’anomena “ineficiència en estat pur”. Això sí, una ineficiència volguda; una ineficiència deliberada; una ineficiència, en definitiva, insultant.

Els mostraré una foto que resumeix molt bé el servei que Adif i Renfe ens regala, cada dia, als catalans. Es tracta de l’enèsima incidència a la catenària, concretament aquesta correspon al proppassat 7 de juliol, on es pot veure unes 200 persones deixades al mig del no res, a 40 graus de temperatura, en un punt inconcret entre Ametlla de Mar i l’Hospitalet de l’Infant, a Tarragona. Aquestes persones es varen veure atrapades en un tren que es va aturar perquè la infraestructura va petar. I després de més de dues hores sense refrigeració, es varen veure obligades a caminar per les vies fins a arribar a la platja de l’Almadrava, de Vandellós.

Senyories, la situació de la xarxa ferroviària a Catalunya és inacceptable; les infraestructures ferroviàries es troben en un estat tremendament deplorable, i per aquests motius demanem el traspàs de totes les competències i actius de Rodalies i Regionals (és a dir, trens, vies i estacions) a la Generalitat de Catalunya.

Els vull aclarir que, quan parlem de traspàs, parlem de transferència, no només de les vies, estacions, infraestructures, material mòbil i unitat empresarial de gestió, sinó també del finançament suficient per prestar el servei de qualitat que els catalans i les catalanes ens mereixem i paguem.

Perquè, és clar, també podríem entendre la paraula traspàs en el sentit de decés, en el sentit de mort, que també entraria dintre de la descripció del servei que dóna el Ministeri de Foment a Catalunya, mort per inanició.

I potser, vostès, senyories del PP, confosos, estarien disposats a votar a favor de la mort definitiva per inanició del servei de ferrocarrils a Catalunya; mentre, alhora, cínicament, estarien disposats a votar en contra del traspàs d’un servei, que de ben segur, el Govern de Catalunya faria més eficient.

Per tant, no es confonguin, senyories, en el sentit de la paraula traspàs. No és la mort del servei de ferrocarrils el que demanem aquí, sinó el canvi de titularitat de la competència.

El que podem assegurar-los és, que estem en condicions de fer-ho infinitament millor que Adif. Tampoc és tant difícil.

I per posar-los en antecedents serveixin aquestes dades il·lustratives:

Entre l’any 2012 i el 2016 (4 anys) s’han registrat 1.597 incidències en les infraestructures de Rodalies i Regionals de Catalunya, amb 45.392 trens implicats (45.392 trens implicats!!!) i més de 5 milions i mig de persones segrestades. I ara permetin-me tornar a la pregunta del principi:

Quant val el temps d’una persona? ... I el temps de 5 milions i mig de persones, quant val?”

Després del plantejament, no reflectit en tota la seva totalitat per raons d’espai, la votació va ser, no per esperada, decebedora: 200 vots en contra, del PP, PSOE i part del Grup Mixt.

Abans infraestructures espanyoles, que infraestructures que serveixin.

Just fa un any compartia amb vosaltres un breu article on posava de manifest les sensacions que havia tingut després d'un cap de setmana on la 6a Fira del vi havia obtingut uns excel·lents resultats. Doncs bé, ja ha passat 12 mesos i l'edició d'enguany ha tornat a despertar les mateixes bones sensacions: tot i que amb un dia menys de mostra, hem acollit més expositors i incorporat destacades novetats com la música en directe.

"Cambrils, entrada al país del vi" pretén i vol seguir sent això: punt de referència gastronòmic de la Costa Daurada, un espai més en enoturisme just començada la tardor i punt de trobada on cellers, cooperatives poden compartir amb altres professionals del sector i clients les novetats després de la verema del passat més de setembre. I sí, també pretén ser un aparador de la bona feina que fan els nostres restauradors amb els productes propis i la seva cuina. Uns d'una manera i un estil, altres amb elaboracions molt diferents però també seus i també nostres, de Cambrils. Busquem precisament això: explicar, mostrar-nos, donar-nos a conèixer i seguir treballant pel posicionament de Cambrils en l'espai gastronòmic de primer nivell al territori. Com molt bé detalla la periodista Ruth Troyano el vi són persones i on hi ha vi, hi ha una bona part de veritat.

Encarrilem la recta final d'aquest 2016, on Catalunya ha estat declarada la regió europea de la gastronomia i l’enoturisme, amb la suma dels bons resultats que ens han acompanyat durant l'estiu, però també amb la voluntat d'anar a més i seguir creixent. No només per què ens agrada la nostra feina, si no també per què d'aquí uns anys quan recordéssim les primeres edicions tinguem la convicció que vam posar tot el que estava a les nostres mans per tirar-ho endavant.

Permeteu-me que acabi aquests línies posant en valor la feina que s'ha fet des del Patronat de Turisme de Cambrils i tot l'equip que el forma. Des de l'excel·lent professional que el dirigeix passant per cada un dels seus integrants que han sumat i gestionat la complexitat perquè aquest projecte segueixi posicionant-se entre els professionals del sector, crítics gastronòmics, hotelers i restauradors i també entre els visitants, del Camp de Tarragona o de diferents països, que en algun moment o altre del cap de setmana han vingut a visitar-nos. Més de 9.000 gràcies a tots pel vostre compromís amb aquest projecte.

Txin-Txin!

Aquest 19 d'octubre es compleixen 27 anys de l'accident a la Central Nuclear Vandellòs I, aquell accident, el primer i més greu que es produïa a l'Estat Espanyol, ens va fer veure a moltes persones, per la proximitat en que el vam patir, el perill que representava la energia nuclear.

Els anys que han passat ens han anat confirmant el que ja intuíem llavors arran de l'accident a Three Mile Island l'any 1979 als Estats Units i l'altra més recent a Txernòbil, Ucraina l'any 1986, que la energia nuclear és la més perillosa i contaminant de les activitats humanes i que les conseqüències d'un accident són tant greus que representen un risc que no es pot assumir.

Les 6 dècades d'ús civil i militar d'aquesta energia han deixat un reguerall de morts, enverinament radioactiu, centenars de milers de persones desplaçades i grans espais inhabitables. Si quedava algú que encara no estava convençut del tot sobre el perill nuclear, l'accident de Fukushima l'any 2011 al Japó, l'havia d'acabar de convèncer.

La situació al parc nuclear espanyol és especialment preocupant perquè disposem d'unes instal·lacions envellides que acumulen centenars de successos notificables , parades imprevistes, errades del sistemes mecànics o elèctrics i errors de seguretat que podrien haver derivat en greus accidents. I tot plegat sense comptar els residus radioactius generats que seran perillosos durant centenars de milers d'anys, un període de temps que fa impossible garantir que no contaminaran l'entorn ni quines conseqüències tindran.

Aquest envelliment progressiu és el que ha fet reaccionar a l'ecologisme social de l'Estat Espanyol que majoritàriament va acordar al novembre del 2015, proposar un calendari de tancament de les C.N. espanyoles de manera que la seva vida activa no sobrepassés els seus actuals permisos d'explotació que finalitzen entre l'any 2020 i el 2024.

Aquest moviment que vàrem batejar com el MIA (Movimiento Ibérico Antinuclear) es tornarà a reunir el 26 de novembre a Madrid per tal de fer balanç de la feina feta fins ara, el seu grau d'implantació i de incidència política social i ecològica y per marcar noves estratègies que ens permetin arribar a l'objectiu de canviar de dècada sense energia nuclear.

Prescindir de la energia nuclear avui en dia a l'Estat espanyol, és un objectiu assumible, algunes veus censuren la proposta, argumentant que per complir amb els acords europeus sobre emissions, la energia nuclear és imprescindible. Posar a la ciutadania en el context de triar entre enverinament radioactiu o emissions és pervers, molt més encara, quan les dades de l'any 2015 facilitades per Red Elèctrica, ens diuen que el 20 % de la demanda elèctrica a l'Estat la va cobrir el carbó, mentre que el cicle combinat que emet una quarta part de les emissions del carbó, solament va aportar el 10%. Però encara resulta més patètica aquesta excusa per no tancar els reactors, quan un 40% de les emissions són produïdes pel transport i la mobilitat, aquí hi ha un marge per reduir amplíssim, doncs el transport per carretera a l'Estat espanyol és dels més grans d'Europa i aquesta tendeix a la electrificació de la mobilitat i al transport públic.

La proposta del MIA és una proposta de modernitat que prioritza les energies renovables, l'estalvi i la eficiència en front d'un sistema energètic caduc, del segle passat. El 27 aniversari de l'accident de la C.N. Vandellòs I ens ha de fer pensar ni que sigui per un moment en quines prioritats tenim en el camp de la energia, però sobre tot ens ha de fer pensar, en si val la pena arriscar la vida de milers de persones que vivim al costat d' unes instal·lacions que esdevindran en les Piràmides del segle XXI , per afavorir els interessos privats d'un sistema de produir energia totalment obsolet.