Els qui estimem la cultura ens sentim orfes cada cop que desapareix un artista. Tanmateix, les seves creacions esdevenen immortals, com si d'aquesta manera intentessin compensar el buit cultural que deixa l'autor. En el cas de Ramon Ferran, la seva obra ja era immortal molt abans de la seva mort. Fortament arrelat a la història recent de la seva ciutat, Reus, el reconegut escultor i gravador és un exemple clar de la fina línia que separa el que és local i el que és universal, tan fina que sovint acaba confonent tots dos mons en un de sol, la sàvia dualitat a què va referir-se Joan Miró. L'obra de Ferran no només va entrar de ple en la universalitat, sinó que s'hi va instal·lar de manera permanent, per sempre més. Per això, continua vigent malgrat el pas dels anys o les diferències culturals i geogràfiques dels països que han pogut admirar-la.

Els qui vam tenir el privilegi de conèixer Ferran vam poder endinsar-nos també en la seva faceta més personal i humana. La senzillesa i la generositat van ser dos dels seus trets més destacats, dues característiques que ens ajuden a entendre la magnificència del seu art, més enllà de la dimensió física de les seves obres escultòriques, algunes de les quals són certament gegantines. L'autor va estar vinculat a la Diputació de Tarragona en diferents moments de la seva vida: de jove va ser becat per la institució, i anys més tard, el 1979, va ocupar el càrrec de director de l'Escola Taller d'Art de Reus –avui Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Reus–, la qual va contribuir a crear. Així mateix, a principi de la dècada dels vuitanta va ser nomenat director de l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Tarragona.

La contribució de Ramon Ferran al món cultural i social va anar encara molt més enllà: la seva etapa com a regidor de Cultura de l'ajuntament reusenc va representar l'obertura de noves portes i formes d'expressió cultural que contribuirien a refermar el caire de la ciutat com a focus artístic de primer ordre. D'altra banda, el seu compromís amb Reus i amb el conjunt del territori va continuar ferm amb el pas dels anys, en què va realitzar obres urbanes tan emblemàtiques com el Monument a la Sardana, La Dona Treballadora, El Llapis, o diverses parelles de gegants reusencs, referents d'aquesta tradició arreu de Catalunya. Una de les seves creacions més recents va ser la medalla commemorativa de l'Any Prim, esdeveniment en el qual la Diputació també ha estat vinculada.

La innovació i la recerca cap a noves formes d'art va ser una altra característica destacada de Ramon Ferran, el qual va dotar les seves peces d'un estil molt personal que les fa inconfusibles. Petites o de grans dimensions, particulars o públiques, en sales d'art o a cel obert, les seves obres obsequien la vista i el cor de qui les contempla, sense que hi hagi espai per a la indiferència. Només els més grans aconsegueixen la plena comunió entre l'art i el seu espectador. Creador, mestre, humanista, amant de la seva terra... Ferran va ser, és i serà un dels grans. És així com ha de ser recordat, i sobretot, reivindicat.

Aquests dies tothom em pregunta sobre què han de fer els musulmans a Europa per evitar situacions com les viscudes a París. Crec que la pregunta l'han de respondre els seus representants, i no jo. Però sí que m'agradaria dir quelcom en relació a la forma en que ens referim a les comunitats musulmanes europees.

Des de ja fa dècades que l'islam europeu es troba en construcció. Una construcció que va més enllà de mantenir vius els referents religiosos propis de la societat d'origen (tal com varen fer les primeres generacions de treballadors immigrats), i que es projecta vers la voluntat de trobar un encaix propi a les societats europees (tal com plantegen les noves generacions de musulmans europeus). Ara bé, aquest procés de construcció no s'ha fet mai d'una manera autònoma o autosuficient, ja que les diferents comunitats musulmanes reben la influència d'actors estatals diversos que, amb agendes particulars i concurrents, intenten projectar sobre ells uns concrets patrons d'orientació.

En aquest escenari d'influències hi intervenen tres actors principals: els estats europeus que tenen aquests col·lectius en el seu territori, els estats dels països d'on aquests provenen originàriament i els estats d'altres països musulmans, també interessats a poder intervenir en la matèria. Tots tres desitgen un model d'islam per a les comunitats musulmanes: els primers volen un islam europeu, els segons un islam a Europa, i els tercers un islam a seques. És evident que aquesta categorització simplifica els matisos existents entre uns i altres, però ens serveix per a situar la forma i contingut d'aquestes orientacions que són proposades per tots tres actors estatals. En essència, allò que persegueixen és posar a prova la seva capacitat d'influència sobre aquests col·lectius, sobre la base dels arguments que proposen.

Tots tres actors suggereixen models diferents que podrien sintetitzar-se en termes d'adaptació, continuïtat o sublimació, respectivament. I per tal de concretar aquests principis, formulen patrons normatius que serveixen per a situar el manteniment de les observances religioses distintives en el marc de l'espai públic europeu. És també significativa de la coincidència entre tots tres actors estatals per a determinar allò que és substantiu de la singularitat islàmica a Europa siguin les pràctiques religioses.

És evident que d'aquesta manera tots tres exclouen (el que no vol dir que no els tinguin en compte) a aquells individus que, nascuts en el si d'una família musulmana, es desmarquin de qualsevol observança religiosa i es declarin com a no practicants. Si hem d'acceptar el que suggereixen aquests actors estatals, les pràctiques religioses són les que defineixen les formes de les pertinences entre els col·lectius musulmans. I en virtut d'aquestes, es concreten els models que es consideren preferents per esdevenir uns bons musulmans europeus, uns bons marroquins, turcs, pakistanesos (i musulmans) a Europa o, simplement, musulmans fidels a la tradició islàmica.

I la qüestió segueix pendent: qui pregunta, doncs, als musulmans que viuen a Europa sobre el que volen fer ?

Un dels tòpics que el sector nàutic del nostre país ve arrossegant des de sempre és el que diu que navegar és una afició molt cara, sols possible per a butxaques adinerades.

Per trencar aquesta idea fixa és suficient amb apropar-se a una empresa nàutica i preguntar. El primer pas és perdre la por a conèixer totes les possibilitats que engloba aquest apassionant hobby. Llavors, sempre de la mà d'un especialista, un es pot fer una idea clara que es tracta d'un món accessible, amb infinitat de variants que permeten gaudir de la mar, i navegar segons les nostres possibilitats.

A Hermanos Guasch portem 20 anys subministrant embarcacions als nostres clients, molts d'ells nous, que accedeixen per primera vegada a aquest món de tan grates sensacions. I és que, com hem assenyalat, les possibilitats són quasi infinites. No importa que ens agradi navegar a vela o a motor, o que la nostra afició se centri en la pesca o simplement en fer alguna sortida de tant en tant. I si encara no ho tenim clar, podem optar per llogar una embarcació. A més, per a les eslores inferiors a 5 metres no fa falta una titulació específica.

És molt important, però, tenir una bona empresa com a assessor en les primeres passes que donem. Una nàutica que ens ajudi en totes les nostres dificultats, dels primers dubtes a l'elecció final, passant per al finançament i que ens ofereixi garanties en el servei. En definitiva, si hem decidit comprar una embarcació, que es cuidi de tot el necessari per a què únicament haguem d'ocupar-nos d'embarcar quan ho decidim.

És molt important per a nosaltres, com a empresa referència en el sector, fer un esforç com diu el titular de l'article: es tracta d'una afició per a tothom i que una vegada ho has pogut comprovar, difícilment l' abandones.

A poc a poc es van recuperant les vendes en el nostre sector i tot fa pensar que aquesta línia a l'alça continuarà, gràcies sobretot, als nous aficionats que veuen que, efectivament, no es tracta sempre d'una afició cara. A la nostra empresa ens apassiona contagiar als aficionats tot el que aquest món pot oferir. I en aquesta tasca estem des de fa 20 anys.

Cal partir de la definició d'aquests mots, amb qualitat d'adjectius, del segle XV d'etimologia llatina. El voluntariat és el "paraigües" que aixopluga el conjunt de totes les activitats de col·laboració dels voluntaris en un treball social concret. Mentre que voluntari és allò que neix de la voluntat, que comporta volició, o allò que fa lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat; també és la persona que s'ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.

Per mitjà de la Resolució 40/212 de 17 de desembre de 1985 de l'Assemblea General de Nacions Unides, cada 5 de desembre se celebra el Dia Internacional del Voluntariat per a reconèixer el compromís de les persones voluntàries. El nom complet i precís és "Dia Internacional dels Voluntaris per al Desenvolupament Econòmic i Social", una fórmula pràcticament en desús.

A Catalunya, l'Institut Català del Voluntariat n'ha assumit la celebració i substitueix la paraula Voluntaris per Voluntariat, amb l'objectiu d'introduir la perspectiva de gènere i també per a facilitar la inclusió de manera destacada del fet associatiu dins el sentit de la celebració que es fa a la majoria dels països d'arreu del món, ja sigui en un nivell més institucional o des de la societat civil.
Diàriament arreu del món hi ha gent que aporta els seus coneixements i energia en qualitat de voluntaris. Mitjançant diverses modalitats de serveis, tothom pot fer la seva aportació al desenvolupament sense veure's limitats per restriccions materials o de temps.

La forma de voluntariat pot canviar, segons les circumstàncies, lloc , especialització,..., però el principi fonamental no varia: tothom pot marcar la diferència en la societat. A més de contribuir a promoure el bé comú, les persones voluntàries enriquim les pròpies vides. Des de la meva perspectiva i experiència de voluntari, sento que puc aportar els meus coneixements, i això em fa sentir part de la comunitat social.

Els voluntaris de SECOT som una peça més d'aquest engranatge que tornem a la societat els coneixements i l'expertesa directiva assolits durant la nostra vida professional, per transmetre'ls de manera totalment altruista, en la nostra etapa de jubilats, en forma d'assessorament als emprenedors sense recursos. Durant enguany són més d'un centenar els casos atesos.

Tant per demanar els serveis, com per apuntar-vos a l'entitat, ens trobareu a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. i ens podeu seguir al nostre facebook.

De tant en tant, qui més qui menys ha sentit, o dit ell mateix, una frase tipus "això no és just". I també haurà dit o sentit la rèplica: "no és just però és legal". Quin gran problema que la justícia, massa sovint, sigui un terme antagònic al de legalitat.

De coses que són injustes però que són legals, n'hi ha un grapat. La reforma laboral és ben injusta, però legal; vaja, un exemple clar. La socialització de les pèrdues empresarials (mantenint els beneficis privats) és injusta, però legal. El cas més recent és el del magatzem Càstor, una pífia empresarial i de mala gestió que obliga als ciutadans a pagar, durant els propers 30 anys, 1.350M (l'OCU xifra que el cost total d'aquesta estafa als ciutadans arribarà a uns 4.731M€). I que es talli el subministrament de gas a les famílies que no poden pagar la factura, amb suplement Càstor inclòs, és ben injust tot i que legal. És boig el món?

També és legal el desnonament, una injustícia patida per milers de famílies; i més quan amb diners públics hem hagut de rescatar a les entitats que els han desnonat. Ben injust i esperpèntic, tot i que legal.

Com també és perversament legal, tot i que perversament injust, negar-li l'assistència sanitària a una persona per no complir uns determinats requisits legals, rebaixant a les persones a categoria de subjecte impersonal, deshumanitzant-los. També és ben legal i perversament injust, el via crucis que han de passar els malalts que tenen el dret a rebre una pensió d'incapacitat permanent per haver perdut (per malaltia o accident) la seva capacitat de treballar i que han de suar sang i llàgrimes per veure reconegut els seus drets; un dret que no volen exercir per voluntat pròpia sinó per necessitat. I què no dir de la privatització i la mercantilització de la sanitat; totalment legal, però profundament injusta al desmantellar un servei públic bàsic i fonamental.

Quan ens diuen que no hi ha diners per a pagar serveis públics com la sanitat, l'educació, els serveis socials, la llei de la dependència, no ens expliquen que els diners per què no hi són. I no hi són, senzillament per que els han destinat, injustament, a qüestions ben allunyades de l'interès públic.

Desgraciadament allò que és just no és sempre, necessàriament, legal. I al cap i a la fi, com que els Estats es regeixen, per bé i per mal, per lleis, moltes d'elles injustes, qui n'acaba pagant els plats trencats és la majoria de la ciutadania.

Visc a Salou des dels quatre anys i cada cop que els mitjans de comunicació parlen d'aquest municipi sento com si es referissin a una altra ciutat, ja que el que expliquen és molt lluny de la meva quotidianitat. S'hi refereixen com un lloc de festa i borratxera, la Sodoma i Gomorra del segle XXI.

I si bé és cert que fa vint anys, o més, potser la capital de la Costa Daurada era una de les localitats de la demarcació —o fins i tot de Catalunya— on hi havia més bars i discoteques per metre quadrat, dubto que ara encapçali aquest rànquing.

Sigui com sigui, la festa mai ha estat un problema per a la majoria de les persones que vivim a Salou. Fins i tot ha estat un avantatge: quan érem més joves no necessitàvem cotxe per anar a divertir-nos. I ara no vivim el Saloufest ni el turisme massiu de juliol i agost com un problema. La majoria de salouencs ens assabentem de la presència dels joves anglesos per la televisió.

El Salou real que ignoren els mitjans de comunicació és un municipi tranquil, amb construccions d'una mida raonable, on es pot anar amb bicicleta i a caminar, etc. Una qualitat de vida bona, si obviem que l'entorn és el que és, amb les químiques i les nuclears ben a prop.

Durant tot l'any hi viu gent de tota la vida que recorda quan el poble només era el carrer Barcelona de la via del tren cap a mar, altres que fa molts anys que hi vivim i uns altres que hi han vingut fa poc. Entre els turistes, hi ha els qui el visiten un cop en la vida i els que hi vénen cada estiu. Una ciutat on la gent es critica i s'ajuda, i on també es pot passar inadvertit i sentir-se lliure. Un espai on es parla català i moltes altres llengües.

A Salou, com en qualsevol altre lloc del món, hi vivim persones que anem comprar a les paradetes del mercat municipal, la fruiteria del barri i la sabateria de tota la vida, triem on fem el cafè i on mengem un gelat i no només anem als grans supermercats, freds i impersonals, que darrerament creixen com bolets.

Els més petits van a l'escola bressol; els més grans, a escola; els adolescents estudien a l'institut. Hi ha joves salouencs a les universitats d'arreu i joves talents dissenyant roba i ballant a Los Ángeles, fent cine a Madrid o a Barcelona... Hi habitem homes i dones, gent gran i infants, bruixes i diables, capgrossos i gegants, terroristes i delinqüents internacionals, rics i pobres, ambiciosos i idealistes, artesans, metges, enginyers, químics, arquitectes, pintors, advocats, fisioterapeutes, escriptors, cambrers, dependents, dentistes, empresaris, esteticistes, perruqueres, comerciants, hotelers, practicants de ioga, pianistes, grallers, malalts, vegetarians...

També hi ha una biblioteca, dues escoles de música, més d'una escola de dansa, la Torre Vella , el Xalet Bonet, la Font Lluminosa, antigues masies restaurades, restes romanes, la platja Llarga, el far, un port nàutic, un passeig marítim, fonts, parcs, places, arbres, flors, una vintena de cales de sorra daurada i aigua transparent, centres educatius (públics i privats), un poliesportiu, una escola d'adults, un parc botànic, tres esglésies modernes de diverses religions, un CAP, una ludoteca, un parc temàtic, una estació de trens i una altra d'autobusos, etc. Un cap Salou, un accident geogràfic que el veïnat declara independent, paradís de la natura i testimoni de la història recent, amb pinars i flora mediterrània protegida i un refugi i búnquers de la Guerra Civil. Una zona que s'ha convertit des de fa uns quants anys en port d'artistes.

Per tot això, animo, doncs, els col·legues periodistes a conèixer el Salou de cada dia, un municipi més condicionat per la via del tren, que el divideix en dos, que pel turisme de borratxera. Un problema causat per una infraestructura que els governants fa dècades que no resolen i que passa inadvertit per als mitjans de comunicació, tot i que suposa un destorb —i de vegades un perill— per a la vida quotidiana dels habitants i per als turistes que el visiten: trànsit col·lapsat, aglomeracions de vianants, etc. Una problemàtica, fruit del desenvolupament dels municipis al llarg del segle XX, que en molts altres indrets s'ha anat resolent i que, sorprenentment, a la capital de la Costa Daurada, tot i la importància turística, encara no s'ha solucionat.

Salou té cales envoltades de pins i un mar transparent on els dies de juny i setembre poden haver-hi una desena de persones i locals on a les nits músics, cantants i altres artistes ens regalen la seva creativitat. Més enllà del tòpic, com en qualsevol altre indret del món, la gent s'emborratxa, juga a escacs, practica esport, somriu, s'enfada, somia, treballa, s'indigna per les injustícies, s'enamora, estima... en definitiva, balla la vida.

El mosquit tigre és un mosquit originari del sud-est d'Àsia, que des de l'any 1979 està en procés d'expansió arreu del món. Va ser durant l'estiu del 2004 que es va detectar per primera vegada a Catalunya, concretament al municipi de Sant Cugat del Vallès i des d'aquell moment s'ha anat estenent per diferents territoris del nostre país, preferentment en zones urbanes.L'arribada al nostre país es va produir mitjançant una partida de pneumàtics usats dins dels qual s'havia acumulat aigua. Dins d'aquesta, hi havien larves de mosquit.

Actualment a Tarragona ha arribat a tots els municipis costaners. Podríem dir que als espais de major quantitat de segones residencies és on més impacte tenen degut a la impossibilitat de controlar diàriament les acumulacions d'aigua en tests i d'altres petits espais d'acumulació d'aigua.Hem de pensar que el mosquit tigre pot utilitzar qualsevol petit espai on hi hagi aigua, des de plats fins petits forats d'arbres o qualsevol objecte que sigui susceptible de retenir aigua.

Molts municipis com Altafulla, Torredembarra, el Catllar o els Pallaresos tenen greus problemes degut a la gran quantitat de mosquit tigre que tenen. El control es fa difícil ja que la major part de la població no atén les recomanacions que es fan des dels ajuntaments o d'altres administracions com la Diputació. Amb les pluges d'aquest estiu, el mosquit tigre ha proliferat amb facilitat ja que les condicions eren les més adequades, per aquest motiu aquest any podem trobar més quantitat de mosquits. A diferència de les espècies de mosquits autòctones, el mosquit tigre pica més d'una vegada, aquest és el factor determinant per considerar aquesta espècie com un vector de transmissió de malalties. Últimament s'està estudiant si la transmissió que podria fer l'adult que ha picat a una persona que pateixi alguna malaltia com la malària, també les seves cries poden ser transmissores de la malaltia, amb la qual cosa augmenten les possibilitats d'infecció.

El mosquit tigre te preferència pels espais ombrívols, i per aquest motiu s'ha pogut constatar que de vegades si una persona està en un espai amb mosquit tigre amb el seu cotxe, en obrir les portes es fiquen dins i pot ser el mitjà de transport a nous municipis . La seva capacitat de dispersió pels seus mitjans es de 500 metres.

Recomanacions per evitar la presència del mosquit tigre:

- Buidar regularment o retirar qualsevol recipient de l'exterior que pugui acumular aigua: joguines, cendrers, gerros, galledes, plats de sota els testos, safareigs, pneumàtics, ornaments de jardí, etc.
- Evitar les acumulacions d'aigua en les zones de drenatge o canals de desguàs.
- Cobrir els petits forats i depressions del terreny que acumulin aigua.
- Vigilar les basses petites, buidar-les setmanalment i cobrir-les amb una tela mosquitera.
- Mantenir cobertes les piscines mentre no s'utilitzen. Les piscines de plàstic s'han de buidar periòdicament, i si no es fan servir cal retirar-les. Val a dir que, d'acord amb l'experiència obtinguda, les piscines no tractades de certes dimensions no són un bon hàbitat per a aquest mosquit i sí per a d'altres mosquits propis de casa nostra (en qualsevol cas també molestos, per reproduir-se milers de larves).
- Evitar els forats naturals presents en troncs, omplint-los amb poliestirè expandit.
- Canviar molt sovint l'aigua de les plantes que viuen en aigua i la dels plats dels animals domèstics. Cal buidar-los quan no es facin servir.
- Parar atenció en mantenir les portes dels vehicles el màxim temps possible tancades i matar qualsevol mosquit que sigui detectat en el vehicle. A Catalunya ja s'han donat casos de transport d'adults per aquest mitjà.
- Incloure, com a comportament quotidià en els ciutadans, buidar o capgirar qualsevol petit recipient o receptacle amb aigua o els que en puguin contenir.
- Si tens una bassa o bidons posa peixos com carpes que es menjaran les larves de mosquit i mantindran l'aigua neta d'insectes.

Els tarragonins i tarragonines estem de celebració. La nostra ciutat compta, des del dia de Sant Magí, amb dues colles de gamma extra amb la incorporació dels Xiquets de Tarragona a una selecta llista en la qual ja hi era la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Dues colles, una ciutat i un lideratge indiscutible dins el món dels castells que s'està construint des del treball, la generositat i la mirada alta cap al futur.

Cal felicitar els Xiquets de Tarragona per la bona feina i actitud de superació que els va portar el passat 19 d'agost a ser la primera colla que aixeca un 2 de 9 amb folre i manilles i el descarrega en el primer intent. La diada de Sant Magí 2014 ja ha passat a la història i consolida la plaça de les Cols com un dels espais castellers més emblemàtics del país.

El moment ens va emocionar i va aixecar l'entusiasme de la gernació que estava present en aplaudiments. Vull destacar, així mateix, que vam ser testimonis d'un fet que cal remarcar molt en positiu, tenint en compte les rivalitats que sovint hi ha. Em refereixo al profund respecte i reconeixement que van demostrar la resta de colles tarragonines, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, Colla Xiquets del Serrallo, Colla Castellers de Sant Pere i Sant Pau, aplaudint amb força els Xiquets de Tarragona arran de l'èxit aconseguit.

La Colla Jove Xiquets de Tarragona també va ratificar en la Diada de Sant Magí la seva progressió qualitativa descarregant de nou el 5 de 9 amb folre que ja li va donar l'entrada a l'elit dels castells l'any 2011 i que fins ara han coronat set vegades consecutives. L'empenta que estan donant les dues colles clau per mantenir l'impuls del procés de canvi pel qual està treballant Tarragona.

El lideratge de Tarragona i el bon moment que estem vivint en l'àmbit casteller es manifesta, doncs, amb les diades castelleres però també en altres projectes complementaris com la Biennal, iniciatives més pedagògiques i turístiques com és Tarragona Ciutat dels Castells o el molt esperat Concurs de Castells. No existeix en aquests moments cap altre esdeveniment en l'àmbit de país que projecti la cultura catalana a escala internacional amb la mateixa força que el concurs.

Som una ciutat patrimoni mundial per una triple vessant: el patrimoni romà, la gastronomia -a través de la dieta mediterrània- i el patrimoni immaterial dels Castells i tenim la sort de gaudir-ne d'aquest darrer des de fa més de dos segles. El passat ens dóna la força i el sentit, però també estem treballant el present i mirem al futur. Les capitalitats no es conformen a partir d'una etiqueta, es construeixen a base de treball, de constància i de generositat. La base del lideratge és la bona feina feta i anem pel bon camí. Tarragona, amunt!

Ara deu fer 32 anys vaig assistir a una representació al Teatre Auditori del Camp de Mart, de Tarragona, de l'obra Comèdia famosa de la gloriosa Santa Bàrbara, de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. Dirigia el muntatge el llavors director de l'Escola Municipal d'Art Dramàtic, Josep Anton Codina. El personatge principal l'interpretava una jove alumna que es deia Mercè Anglès. Va ser per la coincidència d'aquests tres elements (obra, direcció i interpretació) que en aquell mateix moment vaig decidir inscriure'm a l'escola. Allà vaig conèixer la Mercè, amb qui de seguida vaig nuar una estreta amistat que, passant per Avinyó, Tàrrega i París, culminava uns anys després, el 1990, amb l'estrena, junts, d'El telèfon, a la Sala Beckett.

Després, cadascú emprendria el seu camí, no exempt de contactes i complicitats. Durant aquells primers anys la Mercè s'havia convertit en un nom cabdal del teatre que es feia a Tarragona (EMAD, Companyia La Moderna, Companyia Trono). Després, millorada la seva formació, passant, per exemple, per les mans de Jerzy Grotowski, a Pontedera (Itàlia), i ja esdevinguda actriu professional, tornaria a la seva ciutat quan se li requeriria. Per exemple, en l'espectacle inaugural del Teatre Tarragona. Ara, la Mercè ens ha deixat. I no puc fer altra cosa que recordar tots els bons moments que hem viscut amb ella, com a amiga, com a actriu i com a emprenedora.

El punt en què tot confluïa era la seva vitalitat, que es traduïa en obstinació quan creia que una cosa havia de fer-se. Només així es pot entendre que una actriu es decideixi un bon dia a obrir un espai escènic, la Sala Artenbrut (1993-2005), que tantes oportunitats va donar a molta gent. O que, més tard (2002), junt amb Anna Güell, munti la companyia Q-Ars Teatre. Era el prototip de la dona forta (un títol strindbergià que havia interpretat en els seus inicis teatrals), però alhora tendra, amiga dels amics, col·lega. Quan, en els darrers mesos, amb la malaltia fent estralls en el seu impressionable cervell, manteníem converses i recordàvem vells temps, m'imaginava els personatges que li havia vist interpretar o que junts havíem creat, com aquella dona oblidadissa d'El telèfon o l'espectre de la mare a Peus descalços sota la lluna d'agost. Fins al darrer moment no va deixar de pensar en l'escena. I quan ja havia assumit que no podria tornar a fer d'actriu, no deixava de pensar en quin espai creatiu (ajudant de direcció, escenògrafa...) li podia oferir encara aquesta professió. Que havia convertit, al capdavall, en la seva raó de ser i la seva vida.

L'artista reusenc de Vilaplana Salvador Juanpere presenta a Sant Cugat l'exposició Sculptoris forma, una retrospectiva que repassa la seva dilatada i esplèndida obra escultòrica. Obres, com diu ell mateix al programa de l'exposició, que "parlen dels propis processos de l'escultura, dels seus materials, de les seves eines i instruments i el seu pensament".

Santcugatenc d'adopció, Juanpere finalment exposa a la ciutat on resideix i ho fa en un espai emblemàtic i imposant: el Claustre i la sala Capitular del Monestir de Sant Cugat. L'exposició es pot visitar fins al 14 de setembre.

Abans d'accedir al recinte ja podem trobar una instal•lació a l'aire lliure, traslladada expressament des de Palafrugell on s'exposa permanentment a l'espai d'escultura contemporània Can Mario de la Fundació Vila Casas. Socle des formes (Peanya de les formes), una peça en acer Cortén inspirada en Piero Manzoni i que suporta diverses formes planes i uns lingots de bronze.

El recorregut pel claustre del Monestir ens porta a fer un viatge per la producció de Juanpere des de 1987 a l'actualitat. L'elegància i coherència de l'obra de l'artista vilaplanenc es pot veure a les obres de El taller de l'escultor amb la reproducció del taller que l'escultor té a Mira-sol (Sant Cugat), les seves referències a Bernini, la col•lecció de cargolins de bronze que l'artista aplica a tot tipus de materials, la reposició d'instal•lacions impactants que en el seu dia vam poder veure al Tinglado número 2 del Port de Tarragona: Profanatio VII (1988) amb set grans àmfores de formigó tornejat; al Palau de la Virreina de Barcelona: Paradigma +- amb dotze empeses de llana crua i dotze agrupacions de fletxes de ferro colat; a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas: Gli instrumenti dell'arte, reproduccions en fusta, a la manera d'un modelista de les eines pròpies de l'escultor que treballa la pedra.

També hi podem trobar les instal•lacions Cajas metafísicas (2007-2010) referenciada amb l'obra Laboratorio de tizas de l'escultor basc Jorge Oteiza; Puntelli (2003) amb una col•lecció de puntellos, reforços de marbre que necessiten les escultures clàssiques i que recorden peces escultòriques mítiques i La creació (2005-2014), la darrera obra de Juanpere, un apilament de sis pastilles de fang esculpides en marbre i que s'integra en una fornícula del claustre a manera d'imatge religiosa.

Salvador Juanpere Huguet (1953), es dedicà inicialment a la pintura, els seus treballs pictòrics tenien un fort component realista i més tard es decantà pel paisatge geomètric. Des del 1980 se centrà en l'escultura, primer en fusta i després amb pedra i diversitat de materials, tot introduint-hi una intensa càrrega conceptual. L'any 1996 presentà l'exposició Paradigma+- al Palau de la Virreina de Barcelona. El 2001 amb Teoria de catàstrofes guanya el Premi Julio Antonio d'escultura, obra que es a exposar, l'any 2002, al Centre de Lectura. El 2003 presentaNel mezzo del cammin al MAMT. Va instal•lar l'escultura Beyond al parc d'escultures de Kyonggi, a Corea. El 2008 realitzà la instal•lació escultòrica al Metro de Barcelona (estació Roquetes): Viatge global, Viatge local, Viatge personal. L'any 2011 presenta Tributum a la Reial Acadèmia d'Espanya a Roma.

Company d'estudis de Pere Anguera està molt vinculat al Centre de Lectura on ha presentat diverses exposicions a la Sala Fortuny, ha cedit peces –la darrera Gotterdamerung instal•lada a la Sala Miquel Ventura de la Biblioteca- i ha col•laborat dissenyant el cartell i l'obra commemorativa del 150è aniversari de l'entitat (2009) i la imatge del Congrés Internacional Pere Anguera d'Història Contemporània que va tenir lloc a Reus i Tarragona el 2011.

Pensador i treballador incansable, el 21 de novembre de 2006 va començar a publicar a internet Blog de treball que de manera regular, i fins a data d'avui, segueix l'actualitat artística i personal de l'artista. Precisament les Edicions del Centre van presentar a finals de 2009 el recull del blog fins al setembre d'aquell any. Prologat per Pere Anguera, l'amic deia del blog: "Hi ha un cert despullament, una mena de buidatge de sensacions i inquietuds, no com aquell que capgira el sac per abocar-ne a terra de forma anàrquica el contingut, sinó amb la placidesa de la confidència serena que t'acosta a la l'home veritable, sense retòriques vàcues, ni disfresses. Quantes lliçons d'estètica! I, també, més d'una vegada, d'ètica. Llegir les teves notes, Salvador, esdevé una experiència enriquidora en un sentit plural".

Paga la pena anar seguint regularment en la intimitat de l'ordinador personal el blog de Salvador Juanpere però encara és més desitjable apropar-se a les seves propostes expositives. Ara podem gaudir, això sí a Sant Cugat, d'una proposta artística de primer nivell que dóna compte de l'evolució de l'artista els darrers vint-cinc anys. No us la perdeu.