Les dones sempre som víctimes d'un sistema desigual des dels seus inicis. Sempre vam ser treballadors però la nostra aportació només és reconeguda des de fa poc. Totes escoltem parlar de "la incorporació de les dones al mercat laboral" com mai haguéssim aportat res a la societat. Avui en dia estem patint les conseqüències d'aquest sistema. La desigualtat i la pobresa sempre recauen sobre la dona.

Els que ara són Avis i Àvies per la Llibertat de Reus han passat tota una vida per fer possible drets i llibertats fonamentals que caracteritzen una veritable democràcia. Quin tipus de vida ens esperaria als joves sense aquests drets i llibertats?

És molt trist que a aquestes alçades encara no s’hagi comentat gaire a través dels mitjans de comunicació ni similars dues efemèrides prou importants al Baix Penedès vinculades principalment amb el món juvenil.

En relació als esdeveniments socials i polítics relacionats amb la publicació de la sentència sobre el procés, l’AMIC juntament amb un centenar d’entitats catalanes opina que:

Ara farà dos anys que per primera vegada un grup d'avis i àvies vau començar a protestar a la Plaça del Mercadal per reivindicar els drets dels presos i preses polítiques, i també dels exiliats i exiliades. I ho vau fer perquè no podíeu suportar més una justícia injusta. La vostra experiència de la vida, transformada en cabells blancs, ens va ensenyar als més joves a buscar el veritable camí de la justícia.

L’altre dia vaig anar al ple del Vendrell perquè em varen convidar i també tenia ganes de veure en directe la cara dels polítics del consistori quan passava el resultat final d’un pacte entre Ajuntament i representant dels treballadors. Aquest punt va passar en versió molt acotada perquè fins que un acord s’apliqui ha de passar per un llarg i tortuós procés fiscalitzador que no saps mai el temps que pot durar i la magnitud del seu resultat final després de passar per dos o tres microscopis legals que analitzen cada detall de l’articulat acord entre les parts de dos ens escollits democràticament.

Una afirmació com “blindatge dels correbous” no té sentit en el nostre ordenament jurídic, ja que qualsevol llei no contemplada en la part dogmàtica de la Constitució, es pot derogar.

S’acostuma a dir, quan es produeix una defunció rellevant, que els que se’n van sempre són els millors. Pot semblar una fórmula retòrica, insubstancial. Per quedar bé. Però en el cas que ens ocupa, dissortadament, s’ajusta plenament a la realitat que vull descriure atenent el perfil i la personalitat del finat.

La mort de Xavier Joanpere, amb només 60 anys, el passat 2 d’octubre, a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, m’ha deixat, com a tants amics seus, estabornit. En Marià Arbonès, de Reus Digital, m’informà el mateix dia que va ser a causa d’un vessament cerebral, a l’endemà –el segon aniversari del mític 1 d’octubre, en què tan activament participà- de la seva visita a Carme Forcadell a la presó.

Fer memòria és important. Abans el primer d’octubre era el “Dia del Caudillo”, ara rememorem el dia que va començar el procés irreversible cap a la república catalana.