En un tiempo donde la socialización se filtra a través de las redes sociales digitales desde un punto de partida individualista, el factor humano queda relegado a un segundo plano. Las personas no son más que perfiles de usuario. Un ser humano con toda su complejidad queda reducido a unos cuantos adjetivos o a un par de frases que lo represente, al lado de una fotografía o imagen, todo ello escrito o tomado en un momento concreto de su vida.

Com cada 8 de maig, des de la Creu Roja celebrem el nostre Dia Mundial. Una efemèride relacionada amb la data de naixement del fundador de la nostra  organització, el suís Jean Henry Dunant, l’any 1863.

La nostra comarca encara ha d’evolucionar molt en el tema de la transparència entre altres valors globals que molts cops els polítics s’omplen la boca, però que a l’hora de la veritat són obviats sistemàticament.

Cuéntalo, va proposar l’escriptora Cristina Fallarás per Twitter. Explica la teva pròpia experiència, que se sàpiga que si hem dit a la noia violada per la manada #hermanaYoSiTeCreo és perquè ens hi reconeixem.

Més de sis mesos després de l’aplicació de l’article 155, la intervenció de l’autogovern ha paralitzat la Generalitat de Catalunya. A la destitució del Govern i la imposició de les eleccions del 21-D cal sumar el cessament de 254 càrrecs, la liquidació del Diplocat, els retards en els pagaments a proveïdors, les afectacions a les contractacions, el decaïment de tot un seguit de iniciatives normatives, així com l’encallament de molts projectes, subvencions i ajudes. Una situació d’administració en standby que cal revertir formant govern.

Els misteris s’han desvelat en el moment oportú quan tocava ni més ni menys. Ara estan acostumats a fer rodes de premsa per orientar als que seguim l’actualitat comarcal, però molts cops es deixen al calaix la part més interessant.

A propósito de su artículo titulado “El nombre de cada cosa” publicado el pasado 25 de abril en La Vanguardia.

“Els dies de manifestacions de protesta s’han acabat. Són antics.” Això es deia a la sala Audubon Hall de Harlem el 1964 i aleshores era tan sols una proclama. Avui, en canvi, és ja una veritat. Això no significa que haguem de deixar de manifestar-nos; no pararem de fer-ho. Significa, no obstant, que en l’actual moment de cul de sac del procés i de pèrdua accelerada de llibertats ja no podem limitar-nos a la manifestació.

Recordo la tarda del divendres passat com si fos la mateixa que vaig viure ahir. Sortia de la reunió setmanal a la discogràfica amb qui estic treballant a Barcelona quan vaig agafar el mòbil per connectar-me a les xarxes socials on comparteixo part de la meva vida professional: reunions amb artistes, platós de televisió, estudis de gravació, concerts promocionals amb emissores de ràdio... tot un món! Sovint, amb els companys del sector comentem que som invisibles de cara el públic però tan necessaris per als mateixos mitjans de comunicació i pel món desordenat d'alguns artistes. En tot cas, estimat "desordre".

Perquè aquest país comenci a funcionar el primer que hem de fer és donar democràcia als partits que han de ser les plataformes d’on han de sortir els nostres líders i referents polítics, tot i que darrerament això ha canviat una mica.