Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Diumenge, 18 Setembre 2016 01:34

Terra Alta, sector primari

Francisco Domínguez

Ja ha plogut molt, o pot se no gaire, quan vaig arribar per motius professionals a la Terra Alta i vaig trepitjar el terme de Batea pam a pam, vinya a vinya i quasi que cep a cep. Era l’època de la inscripció al Registre Vitícola. Va ser un dels estius que més empremta em va deixar, primer pels seus camps, però també per la seva gent i el seu vi.

Per a la resta de catalans, aquest racó de Catalunya és força desconegut, tot i que sí que prenen rellevància els seus vins i la Denominació d’Origen Terra Alta. Cosa que no m’estranya atesa l’elevada qualitat i l’esforç dels enòlegs per millorar i arribar als gustos més exigents.

Però, què vol dir que el principal motor econòmic sigui la producció vinícola? No estic pensant en els grans cellers d’altres regions vinícoles, estic pensant en les finques que vaig xafar fa temps, conreades per generacions i famílies que en depenen en exclusiva de com vagi la collita d’enguany i la qualitat de l’anyada. No estic pensant en grans empreses agroalimentàries, si no en les cooperatives petites de cadascun dels pobles Arnes, Batea, Bot, Caseres, Corbera d’Ebre, La Fatarella, Gandesa, Horta de Sant Joan, Pinell de Brai, La Pobla de Massaluca, Prat de Compte i Vilalba dels Arcs.

Aquest cap de setmana, en plena campanya de verema, amb tota la pagesia entregada als camps, ha estat noticia la gran calamarsada a Batea i Caseres. Encara que també ha afectat a l’ametlla i l’oliva, és al raïm al que l’ha tocat rebre de ple, afectant a quasi un 30 % de les finques. Tot es pot anar per l’aigüera en una nit. És per això que quan traiem el tap d’una ampolla de DO Terra Alta (o de qualsevol altra denominació), hem de pensar en que allò que gaudirem és el fruit del treball d’anys dels propietaris dels camps, de moltes hores de suor a l’estiu i del bon saber fer dels enòlegs als cellers.

Si valorem uns vins de qualitat, si volem gaudir de les anomenades “Catedrals del Vi”, aquests tresors modernistes; si volem conèixer l’entorn natural dels Ports, cal que pensem que tot això tant sols serà possible si la gent que hi viu pot guanyar-se la vida; pot viure dignament amb serveis que li facilitin el dia a dia, per tal que continuïn fent el que sempre s’ha fet al mon rural: estructurar i tenir cura d’aquest entorn que tant ens agrada a tots.
Des de l’oposició, el grup de Ciutadans assumeix la responsabilitat d’aportar iniciatives, d’estar pendent del sector i les seves necessitats però exigim al Govern que es prengui seriosament les seves obligacions i faci un pla de futur sostenible per a la Terra Alta. I això passa per conservar al territori el més valuós que tenim, la nostra gent i el nostre jovent.

Dimecres, 14 Setembre 2016 11:40

L'atractiu ocult rere les platges

Azahara Palomares / El Punt Avui

Salta a la vista que la geografia va donar a la Costa Daurada unes platges que, sense gaire més esforç, han constituït durant dècades un potent atractiu turístic. Els municipis del litoral s'omplen cada estiu de turistes vinguts de la resta del país o de l'estranger, però la gran majoria d'ells hi passegen sense ni adonar-se d'altres riqueses que hi ha amagades.

El passat indià de Torredembarra, sovint també amagat rere els portals del cèntric carrer Antoni Roig, n'és un dels exemples més paradigmàtics. La voluntat de l'Ajuntament de Torredembarra de traçar un nou projecte turístic basat en l'atractiu d'aquest patrimoni és un model a imitar en un moment en què altres platges molt més barates ens fan la competència.

Dilluns, 12 Setembre 2016 08:51

«A mi també m’ha passat»

Aitana de la Varga Pastor

Malauradament, el cas que la Mar Joanpere Foraster va fer públic, amb el títol «Respecta’m, respecteu-nos! Carta oberta a l’Ajuntament de Tarragona» i altres casos que han anat apareixent als mitjans darrerament d’experiències similars no són casos aïllats. Malauradament, moltes som les dones, i també homes, que en un moment o altre de la nostra vida hem patit un assetjament amb més o menys intensitat de més o menys gravetat, al qual hem donat més o menys importància, però al cap i a la fi, un assetjament. Malauradament gran part de la societat no percep aquests actes com un assetjament.

En el meu cas, no fa gaires anys, tornant caminant cap a casa, un dimarts a quarts de dotze de la nit, pel carrer Estanislau Figueras de baixada, en el primer tram del carrer, tot sortint de la Rambla Vella, un home que passava en cotxe pel costat va alentir la marxa i em va cridar algunes coses que no vaig entendre. En el xamfrà amb Maria Cristina va parar el cotxe esperant que jo hi arribés i va baixar la finestra. Jo pensava que volia que li donés indicacions, però de seguida el vaig reconèixer. Era aquell noi que a vegades porta una samarreta de “Superman” que te’l trobes a altes hores de la nit pels pubs de la ciutat a la recerca de noies considerablement begudes per poder liar-se amb elles i aprofitar-se’n. Sempre m’havia causat repulsió per la seva actitud. Llavors vaig sentir les següents paraules: «Hola guapa, te llevo a casa?». Evidentment, la meva reacció va ser dir-li: «No, gràcies». No el coneixia de res i, certament, no me’n fiava un pèl. «Sí, guapa, sube que te llevo». Vaig insistir en la negativa i vaig aclarir que amb ell encara menys. Vaig continuar caminant. El noi no es va donar per vençut i continuava insistint. Avançava lentament amb el cotxe al meu pas, seguint-me i dient-me coses.

En aquell moment em vaig començar a preocupar i un cert nerviosisme es va apoderar de mi, ja que veia que no cedia en la seva voluntat i no sabia fins on podia arribar la seva tossuda obsessió de voler portar-me en cotxe a casa, quan no em coneixia de res i quan jo ja li havia deixat clar que no volia que m’acompanyés. Tot plegat em feia malpensar i mostrar-me escenaris indesitjables a la ment. La meva reacció va ser agafar una llibreta i un boli que portava al bolso i apuntar tremolant el model de cotxe i el número de matrícula. Vaig pensar ràpidament, vaig accelerar el pas i vaig decidir girar per Rovira i Virgili per anar a la Rambla Nova, on segur que hi transitaria més gent. Ell, però, també va girar amb el cotxe per allí, anant paral•lel a mi, al meu pas, rient i seguint dient-me coses. Llavors vaig trucar a qui era la meva parella, i tot i que no va donar molta importància a la situació, es va mantenir al telèfon durant tot el trajecte. Havia de pensar i actuar ràpid, me’l volia treure de sobre! Baixant per la Rambla vaig decidir agafar un carrer contra direcció per als vehicles: agafant Pare Palau així no podria seguir-me! Continuaria cap als taxis que en última instància em podrien ajudar. Semblava que m’havia desempallegat d’ell. Per sort ja no el vaig tornar a trobar i vaig arribar a casa. Això sí, pendent durant tot el camí dels cotxes que passaven per si era ell, amb la por al cos per la mala experiència viscuda i havent fet un tomb considerable per arribar a casa meva. Durant els dies següents ho vaig comentar amb familiars, amics i amigues indignada i, tot i que em vaig plantejar denunciar-ho, finalment no ho vaig fer. Vaig voler treure-li importància, total, tampoc m’havia passat res, no? De fet, havia arribat sencera a casa. Si hagués anat a la policia, el més segur és que no m’haguessin fet gaire cas. No sembla que sigui un acte delictiu, perquè a priori aparentment no hi ha un resultat lesiu. Gran error el meu. Si ho hagués fet ja tindrien constància d’una conducta poc desitjable i assetjadora cap a una dona per part d’aquest individu. D’altra banda, aquesta situació viscuda sí que va tenir efectes negatius sobre mi. Des de llavors, quan es fa de nit, intento evitar baixar sola per Estanislau Figueras, quan abans era el carrer que sempre feia servir.

Malauradament tan sols en aquells casos en els quals hi ha un resultat lesiu palpable com ara una violació, un segrest, una desaparició, una lesió física, un ull de vellut, és quan la societat voraçment rebutja les accions: els telenotícies i altres programes en van plens, la gent mostra la seva indignació per les xarxes i es condemna rotundament. Evidentment, cal rebutjar rotundament aquestes accions. Malauradament, però, les accions el resultat de les quals és: generar por i inseguretat a les dones a l’hora de caminar soles per un carrer; tenir la necessitat d’anar sempre alerta, recordant el que vas aprendre en els cursos de defensa personal per a dones quan tornes cap a casa de matinada; malpensar cada cop que un home camina a prop teu, o es dirigeix a tu per demanar-te unes indicacions, l’hora o qualsevol altra cosa, etc., estan socialment tolerades i queden en la ignorància. Aquests resultats, que podem qualificar de psicològics, que suposen un atemoriment de la dona no haurien de ser presos amb la banalitat amb què tot sovint la majoria de la societat les accepta i a les que no se’ls dóna la importància i rellevància que tenen. Totes i cadascuna de nosaltres les hauríem de denunciar o com a mínim fer-les públiques per petites que semblin i totes les persones, els cossos de seguretat, les institucions i la societat en general n’haurien de prendre consciència i actuar en conseqüència.

Malauradament l’experiència que acabo de compartir no és una experiència aïllada i a moltes persones els passen situacions similars, però, per sort, cada cop som més les persones que no ho amaguem i que en parlem obertament. Jo fins ara no m’havia decidit a fer-ho públic, però considero que és necessari fer-ho jo i totes les que ens hem trobat en situacions similars, ja que així és com omplirem el lema «Respecta’m». Gràcies al text de la Mar i «gràcies» a la mala praxi de la Guàrdia Urbana de Tarragona i dels cossos de seguretat, i a les reaccions que hi ha hagut, estem donant visibilitat a totes aquestes situacions. Tant de bo moltes més persones ho facin. Cal trencar el silenci. La campanya engegada per l’Ajuntament «Respecta’m» no ha de quedar en unes polseretes i unes pintades confuses a terra, ha de ser una paraula plena, amb accions i mesures contundents que tinguin aquest efecte: respectar les persones des del minut zero, perquè NO és NO.

Dissabte, 10 Setembre 2016 12:25

Jo hi seré

Òscar Peris

La commemoració de la Diada Nacional de Catalunya té, des de la seva institucionalització ara fa trenta-sis anys, moltes expressions. Des de les més estrictament oficials –l'acte de dijous al Bartrina, per exemple– fins a les sorgides d'entitats de tota mena o, directament, de la gent. No hi ha, doncs, una única manera de commemorar la Diada, i això és bo, perquè aquest és un país molt divers, on tothom ha de poder expressar la seva manera d'entendre'l, i quin és el seu projecte de futur.

Enguany, un dels actes –o, millor, una part d'un dels actes– amb més tirada està convocat a Tarragona. La convocatòria conjunta de l'ANC i d'Òmnium Cultural, dues de les entitats més potents de la societat civil catalana, és a manifestar-se també a la ciutat de Tarragona, i aplegar la gent d'aquesta part de la Catalunya nova. I la gent, és clar, farà el que voldrà, perquè aquest és un acte lliure, i ningú no està obligat a res. I jo hi seré.

Hi seré perquè comparteixo la voluntat de construir un futur millor per al nostre país i per a la seva gent. Hi seré perquè crec que aquest futur millor s'ha de fer –si volem que sigui– des d'estructures noves.

Hi seré perquè estic segur que molta gent del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre comparteix aquesta voluntat, tal com s'ha expressat en les darreres conteses electorals, de tot tipus, en les quals les opcions favorables al dret a decidir han estat majoritàries.

Hi seré perquè estic convençut que treballem per un projecte profundament democràtic, en mètode i en objectius, protagonitzat per la gent, per una gent que és perfectament capaç de pensar per ella mateixa, de prendre les seves decisions, de saber allò que vol i treballar-hi. I respecto aquesta mena de gent, i em sembla un insult que la tractin –que ens tractin– de mesella o d'adoctrinada.

Hi seré perquè és un acte profundament lliure, on no es passa llista ni s'insulta a qui no vol ser-hi, en ús de la seva llibertat, en consonància amb un esperit absolutament democràtic. Perquè és un acte en què es proposa i no es prohibeix, en què es mira endavant i no es fossilitza un passat o un present que no ens agraden. Perquè és un acte que se suma a molts d'altres amb un sí inclusiu, positiu, de proposta. Hi seré perquè estic segur que compartiré espai, ambient, sensacions, temps, amb molta gent de totes les edats, de moltes procedències, de moltes parles, de tota condició, i ho compartirem com una festa, perquè la construcció d'aquest nou futur per a la nostra nació ens engresca i ens il·lusiona. I tot això, ho vull –ho volem– compartir amb tothom. Jo hi seré, i m'agradaria que tu també hi vulguis ser.

Divendres, 09 Setembre 2016 14:43

Estàs a punt o t'ho mires del sofà?

Jordi Cartanyà Benet

Imaginem per un moment que un fill nostre està passant per una situació difícil, ja sigui de salut o bé laboral, s’hi juga el seu futur. Que no seríem capaços de fer? No estaríem disposats a tot per solucionar el problema? O bé ens quedaríem a casa, asseguts còmodament, o aprofitaríem l’avinentesa que estem sols per anar a la platja? De ben segur que no! Sabem valorar i molt, el realment important, les coses que marquen el futur dels que estimem.

Ens trobem a tres setmanes de l’onze de setembre i un cop més se’ns demana que ens mobilitzem. Em costa entendre a aquells que diuen que estan cansats de sortir al carrer, de tornar-hi. Però si ja ho hem fet molts cops! Cal una altra vegada? Es pregunten amb veu alta. I tant que sí!! O bé el que pretenem fer com a país és una costellada? Estem davant un repte gegantí: canviar el destí d’un país i de tota la seva gent. Algú pot pensar que aconseguir la independència d’un estat centralista com l’Espanyol és bufar i fer ampolles? De cap manera, per aconseguir-ho ens cal perseverança, insistència, audàcia i legitimitat. Per tant, és vital que la mobilització de la ciutadania sigui constant, intensa i duradora. No podem conformar-nos en haver participat en la Via Catalana o en la manifestació de fa dos anys. Els grans reptes necessiten l’aportació de tothom i en tot moment. Aconseguir tenir una República Catalana no és anar a una mobilització i després seure al sofà a esperar que algun dia caigui de madur. Per arribar-hi ens cal que tots ens hi impliquem i que estiguem disposats a no defallir, a treballar-hi dia a dia, perquè el repte és immens i, precisament ara és quan el tenim més a prop; per tant, cal redoblar esforços per continuar caminant endavant amb pas ferm i decidit. Com deia a l’inici de l’article: què no faríem pel futur dels nostres? La República Catalana garantirà una societat més justa i solidària pels nostres i pels seus fills. Són molts els que han lluitat dia a dia per aquest ideal, molts ja no hi són, però ens deixen el seu exemple. Fa pocs dies moria en Jordi Carbonell, president honorífic d’ERC. Un home dedicat en cos i ànima a aquest objectiu. I amb la valentia de plantar cara en ple franquisme, quan les coses eren més difícils que ara.

És un bon moment, ara que s’apropa la diada, de recordar les seves paraules del 1976: “Que la prudència no ens faci traïdors” Aquesta cèlebre frase, reprèn rabiosa actualitat avui. Estem en un moment en que molts havíem somiat: un Parlament amb majoria de diputats que volen la independència, una societat capaç de sortir al carrer massivament i desafiar pacifica i democràticament un Govern de l’Estat Espanyol que és incapaç de seure i negociar, que s’allunya dels estàndards democràtics d’Europa. Els propers mesos i anys seran decisius pel futur de Catalunya com a nació i ara més que mai hem de seguir activats i deixar la prudència per més endavant, hem de ser agosarats i seguir dempeus, ferms i amb voluntat de ferro per aconseguir allò que ens pertany i al que hi tenim tot el dret. Que la peresa, la deixadesa i el desencís no ens faci traïdors de l’esforç de tots els que van lluitar i treballar per arribar on som. Estiguem A PUNT per tornar a omplir els carrers de Catalunya de la nostra reivindicació.

Dijous, 08 Setembre 2016 10:48

Santa Gadea: de santes, famílies, amics i saludats

Jordi Martí i Font

Canta Raimon que “quan creus que ja s’acaba, torna a començar” i la Fundació Tarragona 2017 li respon que tranquil, que sí, que tot, sempre, pot recomençar camí de pitjor.

Quan semblava que l’empastre ningú no el podia superar, tatxan tatxan!, va arribar la superació. Algú deia que no es podia fer pitjor. Segur que aquest “algú” no coneixia el “model Tarragona” de repartidora que lloa fins i tot el Gran Rajoy, on la connivència entre dreta i dreta extrema, passada pel transvasament de públic a privat, fa possible que els Jocs de la Fam esdevinguin, per art de màgia, els Jocs del Maldecap, els Jocs del Pelotazo o els Jocs de familiars, amics, coneguts i saludats, que deia Josep Pla.

Un miracle? No, els miracles aquí els feien el Magí i la Tecla, que per a això tenen nòmina de sants. Aquest d’ara no és un miracle tot i que ha vingut de terres miracleres on “de las piedras no n’hacen pans” però sí que de les instal·lacions públiques en treuen beneficis quatre grans. Santa Gadea, ora pronobis, o vés a saber qui vindrà després. Aquest és el nom de la santa en qüestió que aconsegueix que S. C. -de PSC? No...-, sense doblegar la ronyonada perquè mai no ho ha fet, faci informes i treballs que ves a saber si no acabem pagant nosaltres, les tarragonines i els tarragonins.

“Reformulación del Estudio de Viabilidad para la Concesión de Obra Pública de la Anella Mediterrània de los Juegos del Mediterráneo Tarragona 2017” es diu la criatura. El van aprovar PP-PSC-Prats d’urgència en el plenari del juliol del 2016. L’estudi va costar 179.542 euros i el va fer l’empresa Invall, una enginyeria reusenca contractada per Santa Gadea que ja ha cobrat la seva feina, una enginyeria en què alguns s’hi guanyen el cel i la vida.

Posem-nos seriosos ara i preguntem directament allò que tothom vol saber: el projecte de Santa Gadea és un encàrrec o bé una proposta de la santa empresa en qüestió?

Per què parlem de tot això que, diran vostès, no té res a veure amb allò que hem vingut a aprovar avui aquí, que no és res més que la piscina dels Jocs? Doncs perquè a poc a poc ens anem adonant que cal que prenguem nota de tot, perquè no només el desgovern els uneix a vostès sinó també la constatació que els Jocs són ja un final d’etapa, un acabament de cicle, i aixecar acta de finals de cicle ha servit de rent a grans obres de la literatura com “Mort de dama” de Villalonga o “Il Gattopardo” de Lampedusa.

Quan l’alcalde d’una ciutat com la nostra, davant la denúncia d’un “pelotazo” que es nega a debatre deixa anar que “Als crítics, amb els Jocs els veuré demanar disculpes per les barbaritats proferides” o no sap de què va el tema o ho sap massa; quan un alcalde diu als veïns que es queixen pel soroll inaguantable d’una part de la ciutat que “s’aguantin” o que està content perquè no li pregunten sobre la corrupció, per la qual és investigat, és que ha perdut el nord, el sud i la resta de punts cardinals. I qui encara no mana cada cop té més clar que precipitar la caiguda de l’actual manaire el pot precipitar enlaire. Prenguem nota.

Tornem a estudi. No. No és urgent ni construir una piscina olímpica com aquesta ni fer uns Jocs com aquests. Sí que és urgent, en canvi, impedir la privatització de la gestió, durant quaranta anys, de les piscines municipals de la nostra ciutat. Així es defensa la capitalitat de Tarragona, senyor Fernández, i no fent proclames incendiàries per desviar el debat.

“Huevos de oro” es diu la pel·lícula de Bigas Luna que ho explicava. El retrat que s’hi fa de constructors, alcaldes, regidors d’Urbanisme i altres subjectes imprescindibles per a qualsevol “desenvolupament” continua avui tan vigent que no puc fer res més que proposar-los un visionat conjunt en el proper Ple extra ordinari i urgent pels Jocs. En acabar, la podríem complementar amb “En construcción”, de José Luis Guerín, per no deixar-ho tot en mans d’una comèdia més o menys coent que dirien a València.

Acabo aquest article amb una altra comèdia, una pallassada, una broma de bon gust. Preguin-ho com el que és, una poca-soltada d’un ximple que sóc jo. S’imaginen si els Jocs s’acaben fent i són un èxit? Èxit d’organització, èxit esportiu, èxit de ciutat... i deixen un llegat del qual totes i tots els tarragonins en quedem contents i orgullosos? S’ho imaginen? Ja sé que costa, però imaginin-s’ho durant uns moments.
No poden? Nosaltres tampoc. I gairebé ningú fora d’aquest Saló de Plens, i ningú fora de Tarragona, on per molt que t’hi escarrassis ningú no sap que al 2017 a Tarragona passarà res. I vist el que fins ara hem vist, millor que no ho sàpiguen...

Dimarts, 06 Setembre 2016 10:49

Comencem el curs amb un somriure, malgrat tot...

Marta Minguella Rebull

Doncs sí, els mesos de juliol d'agost s'han fos amb el sol d'estiu i amb el setembre arriba el principi del nou curs escolar 2016-2017. I el comencem amb el somriure que ens porta el fet d'incorporar-nos a una feina que estimem, que creiem imprescindible i que ens fa orgulloses de ser-hi, simplement perquè creiem fermament que l'educació és el pilar per construir una societat més igualitària i més justa.

I el comencem amb un somriure malgrat les polítiques de la Conselleria d'Ensenyament que ja gairebé sense preàmbuls demostren el poc interès que tenen per la defensa de l'escola pública, la que havia estat laica i de qualitat.

Un somriure malgrat la consellera Meritxell Ruiz ha aparegut als mitjans, presentant dades de manera gairebé triomfal, explicant l'alegria que tenia pel fet que mestres i professorat substitut, aquest any arribarien als centres el dia 8 de setembre. Sí, companys i companyes, dos dies tindrà el professorat interí per preparar el curs que començarà tot just el 12. És clar que també ens ha informat del cost (no pas de la inversió) que aquest fet suposarà per a les arques del Departament (és a dir, per a les persones contribuents). S'ha deixat d'explicar, però, que la Conselleria s'havia compromès amb els sindicats que molts d'aquests contractes serien efectiu des de l'1 de setembre.

Un somriure malgrat que en les seves declaracions la consellera presenta dades i números que impliquen augment de personal per a l'escola inclusiva, la continuïtat dels 360 professionals d'atenció educativa i 400 docents més en escoles d'alta complexitat, sense anomenar que aquestes xifres estan per sota de les necessitats si el que volem és assolir centres escolars dignes, sobretot tenint en compte que a secundària s'incorporen gairebé 7.000 alumnes i, per tant, la mitjana per aula serà de 28 (havien promès reduir-ho a 23 si recordeu), tot això acompanyat d'una gran disminució en el pressupost en polítiques d'immersió lingüística, imprescindibles per aconseguir la integració de l'alumnat, vingui d'on vingui.

Un somriure malgrat les lleis antieducació LEC i LOMCE, i la llarga llista d'agressions contra l'educació pública, que és la de tots i totes.

Un somriure perquè lluitarem, no ens poden prendre allò que no és seu i no els ho deixarem fer, en poden estar segures!

Bon curs i un bon somriure!

Dilluns, 05 Setembre 2016 10:00

Cada any té un onze de setembre

Dolors Palma

S’acosta un altre onze. I tornem a estar convocats a ocupar els carrers per deixar clara la nostra perseverança. Per tornar a demostrar la nostra voluntat de ser i la decisió de defensar-la. Com d’altres ho van fer abans, com hem fet sempre: tranquils però tossudament alçats.

Perquè cada any té un onze de setembre d’ençà que un poble va decidir no oblidar el seu passat lliure.

Alguns podran dir que ja estan tips de tants onzes. Que estan decebuts, cansats, farts de reivindicar tant. Cansats! Un dia l’any!. Als qui afirmen que no canvia res digueu-los que s’aturin per mirar enrere i comparar quantes coses han canviat ja. Així, sense adonar-nos-en. Recordeu-los d’on venim perquè puguin valorar on estem i expliqueu-los que ha estat gràcies a l’esforç de molts que no van defallir mai. Onze rere onze, any rere any.

Potser, quan la nit ha estat llarga, es fa difícil distingir els primers llums de l’albada. Endormiscats uns, descreguts d’altres, ningú s’atreveix a il·lusionar la mirada, fixada tan de temps en un horitzó inamovible.

La impaciència, però, ens pot fer oblidar que no s’ha arribat fins aquí perquè fos fàcil. Ni serà fàcil anar més lluny. Tothom seria capaç d’admetre que, de tot el què s’ha fet i del què caldrà fer, poques coses seran tan senzilles com sortir al carrer, un cop l’any, per participar d’una festa.

Cal tenir ben present que tot continua depenent de nosaltres. I aquests petits gestos, sumats, es converteixen en una força imparable que ens consolida i que desperta il·lusió en els indecisos. A més, perquè no dir-ho?, tots els qui s’han posat davant necessiten sentir darrera seu la pressió constant de la nostra empenta i la vitalitat d’una fermesa inequívoca.

Perquè cada any té un onze de setembre d’ençà que un poble va decidir lluitar per un futur on els onzes siguin lliures. Som-hi, doncs?

Dimecres, 31 Agost 2016 15:51

Formós Plaja i Carme Paredes: rellegir l'anarquia a Tarragona

Jordi Martí i Font

Estiu de caloroses intencions i suades còsmiques sense recança. Estiu de lectures universals i locals, també, en què la millor manera de combinar unes i altres és, mai més ben dit, llegir sobre l'univers des del punt on hi posa “Vostè es troba aquí”, Tarragona per exemple.

Aquest estiu, he tornat a la lectura de “L'anarquisme a Tarragona”, un estudi de l'historiador Clemente Soriano, publicat pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem d’Oliver. No és aquest un volum general sobre la història de les idees i les pràctiques àcrates o llibertàries a la ciutat de Tarragona sinó, tal com indica el seu subtítol, la història de l'anarquisme tarragoní de 1917 a 1924 a partir de dos dels seus protagonistes: Formós Plaja i Carme Paredes.

El 1911, l'anarquista Formós Plaja, fill d'un llibreter maçó i republicà federal, va haver de fer el servei militar a Tarragona. Aquí va conèixer Carme Paredes, qui seria la seva companya i en aquell moment filla del cantiner de la caserna. Acabada la mili, el 1912 s'establiren a Tarragona, al carrer de la Portella, 7, es casaren el 1914 i van tenir tres fills: Germinal, Acràcia i Camèlia.

A partir de les figures de Plaja i Paredes, Soriano pinta un fresc clar i rotund sobre els moviments socials de l’època a Tarragona i sobretot sobre el moment de la central anarcosindicalista en una ciutat on aquest moviment no tenia una presència destacada malgrat que els anys en què Plaja visqué aquí fossin els de l’expansió i consolidació de la CNT a tot el territori peninsular. A pesar del panorama llibertari migrat que l’activista hi trobà, aconseguí estendre les seves idees de forma que l’anarquisme esdevingué més important del que era en arribar sense arribar a ser predominant com sí que passava a la ciutat veïna de Reus.

En la seva etapa tarragonina, la parella Plaja-Paredes editaren des de la capital del Camp revistes com “Los Galeotes”, “Acracia” (un total de 17 números a partir de 1918) i “Fructidor” (1919), òrgan de la CNT a Tarragona, alhora que publicaren milers de fullets i llibres destinats a les obreres obrers de tot l'Estat amb títols com “La mujer” (8 edicions de 5.000 exemplars i 8 de 10.000) o “República y Anarquía” del Dr. N. Converti (160.000 exemnplars). En un editorial de la revista “Acracia” deixaven clar quins eren els seus principis com a anarquistes dient que: “Para ganar una batalla -decía Napoléon, el grande,- hacen falta tres cosas: dinero, dinero y dinero. Nosotros decimos: para ganar la batalla de las reivindicaciones proletarias hace falta CULTURA, CULTURA Y CULTURA”.

Amb ells, durant un temps, Tarragona esdevingué un dels centres editorials anarquistes de tot l’estat, una activitat que van fer, sovint, en total clandestinitat. És aquesta és una història que calia desenterrar per obrir escletxes en el discurs dominant que acostuma a voler convèncer-nos que aquí mai no passava res..., ni passa, ni passarà. Malgrat els manaires d'ahir i d'avui, la caspa no sempre ha estat la tarja de presentació de la tarragonina capital i durant un temps les obreres i obrers de tot l'Estat tenien present Tarragona com a un dels centres de l'edició anarquista o, si ho preferiu, de l'edició en general.

Dimarts, 30 Agost 2016 19:25

Paranoia?

Antonio López

M’ha sorprès, sincerament, el vocabulari i el to de menyspreu que ha emprat el senyor Joan Díaz, en la recent entrevista que ha publicat en un mitjà de comunicació. Si aquest és l’estil que ens espera durant aquests propers tres anys malament anem..

Des del respecte que li tinc com a persona, jo si, i com actual alcalde crec que utilitzar qualificatius (a més de forma reiterada) com “paranoia” o “comportament paranoic” i atribuir-los a la meva persona, que li agradi o no vaig ser elegit alcalde a les urnes i no mitjançant maniobres d’esquenes a la ciutadania, no és la millor manera de fer avançar al Catllar.

També he de lamentar que la utilització de termes com aquest per intentar desqualificar als adversaris polítics no ajuda a superar l’estigmatització que pateixen les persones que tenen aquest trastorn de salut mental, com han denunciat reiteradament moltes associacions de familiars. Si no ho fa per respecte a qui signa aquest article faci-ho, almenys, per respecte a les persones que pateixen paranoia que no es mereixen cap tracte denigrant. En fi...

Afirma també el senyor Díaz que la moció de censura a quatre bandes que l’ha convertit en alcalde és conseqüència d’una presumpte manca de capacitat de diàleg per part meva. No és cert i tothom al poble n’és coneixedor. Des del primer dia del mandat em vaig trobar amb l’obstrucció permanent per part dels quatre grups que ara han sumat les seves forces d’alterar la voluntat democràtica dels ciutadans del Catllar expressada a les urnes. I ho van fer amb un únic propòsit: crear un “relat” que els permetés justificar una moció de censura sorgida des de la pura ambició política.

Aquest portaveu i aquest grup municipal no els vol respondre amb la mateixa moneda. Sempre he dit que els interessos generals del Catllar estan per damunt de tot i ho mantinc. Sempre he estès la ma a la recerca de punts d’acord i de trobada i la mantinc estesa. Els catllarencs i catllarenques estan molt per damunt dels interessos espuris nascuts de l’ambició d’uns pocs. Parlo també des de la convicció que tinc que els veïns del poble parlaran a les urnes d’aquí a tres anys i deixaran cadascú al seu lloc.

Considera el senyor Díaz que com a alcalde jo actuava amb improvisació, amb una mena d’actitud d’anar fent, senzillament amb la voluntat de “tapar forats.” Curiosa manera de definir-ho...És “tapar forats” haver aconseguit que l’escola internacional d’anglès s’instal·lés al Catllar? és “tapar forats” sanejar definitivament tota la xarxa d’aigües residuals del municipi? És “tapar forats” signar el conveni amb Ematsa pel qual garantíem l’arribada d’aigua potable a totes i cadascuna de les urbanitzacions del Catllar? Això no és “tapar forats” senyor Díaz, això és treballar i aconseguir objectius llargament reivindicats pels nostres veïns i veïnes. És fer d’alcalde, senzillament.

Per acabar vull deixar molt clara la meva posició per evitar equívocs. Rebutjo la utilització de termes com “paranoic”, “populista” o seguidor de la política del “ordeno y mando” per desqualificar als adversaris polítics. El respecte ha de ser una de les constants bàsiques a la sala de plens i, vagi per endavant, que aquesta serà l’actitud d’aquest portaveu i del grup socialista. Segon, i per tancar el tema, ningú posa en dubte la legalitat de la moció de censura el que si qüestiono és la legitimitat moral. I per què? Doncs perquè en democràcia cal explicar als ciutadans què és el que es vol fer, quin projecte és té pel poble i amb quins suports es pensa tirar-lo endavant. Cap dels grups que han impulsat aquesta moció de censura va afirmar durant la campanya que farien el possible i l’impossible, com han fet, per torpedinar un equip de govern encapçalat per aquest qui us parla. Pel que fa als resultats, les dades objectives estan a qualsevol web, la nostra candidatura va ser la que més va créixer tant en nombre absolut de vots com en percentatge. Com es pot dir aleshores que el poble no volia que jo fos l’alcalde?

Malgrat tot, i com deia abans, el Catllar està per damunt dels interessos d’uns pocs. El nostre poble i els nostres convilatans es mereixen quelcom més que retrets i desqualificacions, en sóc plenament conscient. Per tant, treballaré des de l’oposició com ho vaig fer des del Govern: per assolir aquest Catllar líder en qualitat de vida i amb serveis municipals d’excel·lència que em va impulsar a entrar en la política municipal. Finalment, torno a manifestar la meva predisposició absoluta a trobar punts d’acord per impulsar tots aquests projectes o serveis que satisfacin l’interès general dels catllarencs i catllarenques. El Catllar primer!

Pàgina 111 de 122

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

icona missatge de correu electrònic

Butlletí de titulars

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu:

Privacitat:
  •  
Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..