Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

Infocamp | Opinió
Diumenge, 24 Març 2024 11:49

"El futur de la societat està en els iaios"

Miquel Casellas Porcar

El futur de la nostra societat està principalment en els iaios.

Diumenge, 24 Març 2024 21:39

"Saps el que costa la gestió dels teus residus? Saps el que pagues?"

Armengol Grau Franquet

Avui dia, poca població de Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol paga el preu real de la gestió dels residus que genera. S’estima que la mitjana de les taxes municipals de la brossa cobreixen només fins a un 72% del cost del servei —fins i tot en alguns municipis no es paga res—, i que es tracta de quotes fixes, sense importar la quantitat de residus ni la qualitat de la recollida selectiva. La gestió dels residus municipals és competència dels ens locals, que són els òrgans que estableixen l’import d’aquesta taxa. Com que per unes raons o d’altres, aquest import sempre ha estat més baix del que costa realment, la ciutadania ha percebut que els residus són barats de gestionar. I fer-ho bé, no ho és.

I quin és el problema? Doncs que la Unió Europea ha establert que el servei de gestió dels residus municipals s’haurà de finançar íntegrament amb els impostos de la ciutadania, a partir de l’abril l’any vinent. I la ciutadania, acostumada a pagar poc pels residus, veurà un important increment a la taxa.
De fet, en matèria de residus, des de la Unió Europea s’han establert moltes metes pel 2025 i els ajuntaments i ens locals s’han de posar les piles urgentment. L’1 de gener de l’any vinent, haurà de ser obligatòria la recollida de diverses fraccions que fins ara han estat voluntàries, com els residus tèxtils i d’oli usat de cuina, o els residus domèstics perillosos i els voluminosos. A Catalunya, la recollida de l’orgànica fa gairebé vint anys que va aparèixer, però en alguns territoris de l’Estat serà una novetat.

cubells porta a porta Baix Camp

Cubells de la campanya de recollida selectiva "Porta a porta" al Baix Camp (Cedida)

Els residus municipals: la UE, l’Estat espanyol o els ajuntaments, de qui és la responsabilitat?

El compte enrere està en marxa i el moment s’acosta: l’any 2025. La Unió Europea exigeix als estats membres el compliment d’objectius de recollida selectiva, la gestió de les noves fraccions, la reducció de l’ús d’abocador, etcètera, però la competència és municipal. Però qui ha de vetllar per generar els menys residus possibles i, en tot cas, separar-los i depositar-los correctament és la ciutadania. Quina és la responsabilitat dels ajuntaments? La correcta gestió dels residus generats pels seus ciutadans. Això és, posar a disposició dels ciutadans la recollida de les diferents fraccions i garantir la correcta gestió de cadascuna d’elles.

Sistemes de pagament per generació i economia circular

Que la gestió dels residus es recapti com una taxa fixa beneficia a les persones que generen molts residus i perjudica a qui, per hàbits de consum o consciència ambiental, no en genera tants.

Els sistemes de pagament per generació són més justos per establir les taxes dels residus; senzill: qui en genera més, paga més. Però no només això, aquest tipus de models de recaptació també propicien una recollida selectiva de més qualitat, ja que es fa a través de sistemes d’alta eficiència com la recollida porta a porta i els contenidors tancats amb identificació. Aquests models penalitzen les persones que no fan bé les coses, perquè generen massa residus o en barregen les diferents fraccions.

L’educació ambiental juga i ha de jugar un paper important. Necessitem generar menys residus i els generats gestionar-los millor. Els canvis que vindran, responen a dues premisses importants a considerar. En primer lloc, que el nostre planeta té uns recursos limitats, que durant temps s’han estat malbaratant i això s’ha d’acabar. I, en segon lloc, que la correcta gestió dels residus no és una activitat barata. Les exigències ambientals que ens hem imposat a Europa requereixen inversions importants per aprofitar el màxim possible dels nostres residus. 

En definitiva, com podem abaratir l’impacte ambiental i l’econòmic? Senzill: generant menys residus i efectuar a casa una separació correcta, que garanteixi una recollida selectiva de qualitat.

Dijous, 21 Març 2024 08:38

"Rosalia o Ucraïna lliure"

Biel Ferrer Puig

Estimada Ucraïna:

M’adreço a tu per a fer-te sabedora que un escriptor català, Carles Torner i Pifarré (Barcelona, 1963), ha escrit una novel·la en què tu ets un dels escenaris més esmentats: Ucraïna, mon amour (https://www.grup62.cat/llibre-ucraina-mon-amour/378364). La novel·la de Carles Torner potser també s’hauria pogut dir Rosalia o Ucraïna lliure, tot fent un exercici d’intertextualitat amb el títol de l’obra dramàtica més rellevant del nostre escriptor neoclàssic més important: Lucrècia o Roma lliure, de l’il·lustrat menorquí Joan Ramis Ramis (https://redit.institutdelteatre.cat/bitstream/handle/20.500.11904/875/REPERTORI-Ramis-Lucrecia_bx.pdf?sequence=4&isAllowed=y). És clar que Ucraïna no és Roma ni Rosalia és Lucrècia, però totes dues obres comparteixen coses com ara el protagonisme femení i unes circumstàncies hostils que tenen conseqüències personals i alhora col·lectives car totes dues heroïnes fugen de tirans sense defugir els seus raonables principis. De fet, has de saber que el títol que ha triat Torner té una altra font: Hiroshima mon amour, la pel·lícula francojaponesa del 1959 que, amb un guió de Marguerite Duras, parla sobre la relació entre una dona francesa i un home japonès, amb el rerefons dels efectes de la bomba atòmica sobre Hiroshima, que és recordada pel Miquel Timoneda, un dels amics de Rosalia, de quan la van veure plegats al cinefòrum de l’escola, i li suggereix que ara hauria de ser Ucraïna, mon amour.

De bombes, també se’n senten retronar, al relat de Torner, però cal dir que la novel·la no és ben bé una crònica de guerra o, més ben dit, no és només una crònica de guerra: sí, la invasió russa d’Ucraïna n’és el punt de partida perquè el començament in media res presenta Rosalia arribant a Barcelona, de tornada de Lviv, la preciosa ciutat de l’occident ucraïnès, per l’esclat del conflicte armat. En acabat, la història es desenvolupa, sobretot, a Barcelona, però amb constants referències a Ucraïna, on la protagonista treballava de traductora, i als fets bèl·lics que s’hi esdevenen.

Una de les bombes que cau al dedins de la novel·la és la que esclatà al museu de l’artista plàstica ucraïnesa Maria Prymatxenco, a la ciutat d’Ivànkiv, una mica al nord de Kíiv, destruït durant l'ocupació de l'àrea per l'exèrcit rus el 28 de febrer del 2022, pocs dies després d’haver-se iniciat la invasió russa d'Ucraïna. Per això la imatge de la coberta del llibre és una pintura esplèndida seva intitulada «Un colom ha obert les ales, vol pau a la terra». I per això la nostra Rosalia se’n doldrà tot enraonant amb el seu pare (en una mena de monòleg interior rodoredià atès que ell és mort) i li dirà, amb raó: «Bombardejar museus és destruir la memòria de la gent». Però compte de caure, arran d’aquesta referència a la pau mitjançant aquesta manifestació plàstica, en una idea tòpica del pacifisme prêt a porter. T’ho explicaré tot seguit, estimada Ucraïna.

L'avinentesa del llibre és, doncs, del tot adient en un moment com l'actual, en què fa justament dos anys que la invasió russa d'Ucraïna va començar. El llibre, com ja t’he apuntat, narra, amb un argument ben travat, organitzat en quatre apartats («Retorn a Catalunya», «Les veus d’Ucraïna», «La setmana dels set somnis» i «La setmana de les dues Pasqües»), i amb un estil ben encertat, en què hi ha un savi equilibri entre acció, descripció i diàlegs, la història de la Rosalia Sanahuja. Que ella sigui una traductora catalana, de 59 anys, divorciada precisament des del 2017 i mare de la Mireia, que té 20 anys i estudia Filologia Francesa, li atorga un perfil ben adequat per a tot allò que voldrà dir Torner a la seua història. I també està ben jugat per Torner que es vegi obligada, per l'inici de les hostilitats de Rússia contra Ucraïna el 24 de febrer de 2022, a abandonar la ciutat ucraïnesa de Lviv, on hi havia anat a traduir al català La corona de plomes del gran escriptor polonès jueu Isaac Bashevis Singer i on hi té bons amics, com la Solveig, que ha deixat de traduir i ara prepara còctels Molotov en una fàbrica de cerveses. Quan torna a la capital de Catalunya, Barcelona és una ciutat enfonsada pel fracàs del darrer intent fallit d’alliberament nacional.

Tanmateix, a Ucraïna, com tu ja saps, el conflicte ja havia començat, com bé explica el solvent politòleg Abel Riu (https://www.nationalia.cat/noticia/11598/crimea-deu-anys-dannexio-russa-i-la-questio-tatara), quan l'any 2014 Putin va ordenar l'ocupació militar de la península ucraïnesa de Crimea pel fet que, feia poc, el poble ucraïnès havia gosat revelar-se contra el govern pro-rus d'Ucraïna i l'havia fet caure mitjançant la revolta popular anomenada Euromaidan quan el govern d'aleshores, presidit per Víktor Ianukòvitx, cedint a les pressions de Rússia, es va negar a signar els documents que significaven l'inici del procés per a l'ingrés d'Ucraïna a la Unió Europea. La gènesi de la invasió encara ens podria fer anar encara més enrere car, ben mirat, allò que no accepta la Rússia imperialista de Putin és el fet que tu, Ucraïna, vas esdevenir un Estat Independent el 24 d’agost de 1991 i et vas separar, doncs, de l’URSS. Vet aquí com els ucraïnesos vau saber aprofitar l’avinentesa que us oferia la conjuntura política per a fer la vostra independència, cosa que no va saber ni voler fer el Govern ni el Parlament de Catalunya arran del referèndum d’autodeterminació vinculant del Primer d’Octubre de 2017 quan els catalans vam votar i vam guanyar la independència, però després els tres partits polítics de la majoria absoluta suposadament independentista al Parlament de Catalunya ens va trair. Un bon Euromaidan a la catalana es mereixen tots plegats a les eleccions catalanes i europees vinents. De les tres lliçons que els catalans hauríem d’aprendre de vosaltres, els ucraïnesos, ja en vaig parlar en un altre article: la proclamació de la independència, la caiguda del govern dels traïdors i la defensa de la independència (https://www.racocatala.cat/opinio/article/55454/tres-llicons-ducraina-als-catalans).

Aquesta anàlisi comparativa entre Catalunya i Ucraïna apareix a la novel·la i fa molt bé Torner de plantejar-la a la seva manera, és clar, en la ficció narrativa i mitjançant dues referències que et comentaré tot seguit. Al cap i a la fi, la Rússia de Putin nega la teua condició de nació, Ucraïna; talment Espanya afirma que Catalunya no és una nació. Les mentides del sanguinari Putin són enormes i, en el seu discurs, la veritat hi brilla per la seua absència: una de les més sonores és l’acusació que Ucraïna és un cau de nazis, sobre la qual ja vaig contraargumentar en un altre article (https://www.racocatala.cat/opinio/article/57594/8-colometes-ducraina-nazis) i que també desmenteix molt bé Javier Borràs Arumí al capítol que, amb el títol «Viatge al cor del nacionalisme ucraïnès», dedica a la seva estada a Lviv l’abril de 2018, al seu assaig a manera de llibre de viatges al futur i al passat d’Euràsia Les cicatrius de la Història (https://www.bonport.cat/ebooks/p/les-cicatrius-de-la-histria): «Els nacionalistes ucraïnesos no es van aliar amb els nazis per afinitat ideològica, sinó per combatre els soviètics i aconseguir així la independència d’Ucraïna. Haurien lluitat contra qui fos per tal d’alliberar-se’n. Per això després ho van fer contra els nazis».

La novel·la té, doncs, entre molts d’altres, l'interès de fer una doble crítica: d’una banda, retreu, d’una forma molt ben enraonada, contra cert pacifisme, els tòpics que l’incapacita de superar el seu ideologisme, que li impedeix d'analitzar els fets bèl·lics amb realisme i d'entendre la legítima defensa armada de la independència d'Ucraïna; d’altra banda, també carrega contra cert independentisme català que és incapaç de superar les divisions partidistes, que li impedeixen d'actuar amb la determinació i la unitat imprescindibles. Al bell mig de totes dues crítiques, hi ha el personatge de Fidel, l’exmarit de Rosalia: fidel als tòpics més tronats del pacifisme de flors i violes i romaní i fidel també als defectes més freqüents dels funcionaris obedients, submisos i traïdorets de l’administració catalana, que va provocar, amb la seua inacció i amb el seu col·laboracionisme, el desastre d’en acabat del Primer d’Octubre. Totes dues crítiques es vehiculen amb dos episodis més molt ben trobats i que ara esmentaré.

L’un, referit al pacifisme tronat que gasten Fidel i els seus amics, és el que té a veure amb la primera manifestació a Barcelona arran de l’esclat del conflicte, en la qual els organitzadors neguen la paraula als refugiats de guerra ucraïnesos perquè el que els ucraïnesos volen demanar, lògicament i legítima, és més armes per a defensar-se. Gabriel Ferrater, el savi de Reus, ja va deixar clar per què detestava les ideologies, és a dir, els ismes. Ho va dir en prosa i en vers. En prosa, ho va explicar en una entrevista: «L’ideòleg generalment és un distret que no es fixa en el capteniment de la gent, que va com al·lucinat». En vers, ho va deixar ben clar al poema «El distret»: ‘Segur que avui hi havia núvols, / i no he mirat enlaire. [...] Mirava de prop, no m'aixecava de terra. / Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols. / Que demà me'n recordi’.

L’altre, referit a la repressió de l’Estat espanyol contra els catalans però també a la mentida, a la traïció i a la divisió del processisme, és a dir, del fals independentisme, és el que apareix al capítol «M’anomenen divisió», en què parla el Diable o el Dimoni: «A l’assemblea, fa uns anys, es va subhastar el país dels catalans».

La veu narrativa en primera persona de la protagonista, Rosalia, és convincent, versemblant, fluïda i parla a cau d’orella del lector amb tendresa i amb energia alhora. Però també cal fer esment dels personatges de la Magda, la Valentina i de tot l’exèrcit d’amigues de la Rosalia, que l’acullen i en tenen cura, ben retratades i ben disposades a escoltar-la i a saber-ne els neguits i els anhels. I també cal tenir en compte el Pavlo, a Ucraïna, en relació amb el qual ella manifesta certa relació especial sobre la qual el lector pot imaginar, albirar, conjecturar positivament.

El relat està farcit d’interessants reflexions religioses (d’una espiritualitat cristiana ben particular no gens institucional) i de delicioses notes culturals i artístiques. La metaliteratura hi és ben present en tota l’obra. Hi apareixen moltes referències implícites a autors catalans com Ovidi Montllor («A la vida») o Maria Mercè Marçal («Foguera Joana») i explícites d’arreu (a més d’Isaac Bashevis, Rainer Maria Rilke, François Villon, George Simenon, Hannah Arendt...). També s’hi poden trobar reflexions relatives a la teoria de l’art a propòsit de Giorgio Morandi: «En Morandi deia que al món no hi ha res de nou, o que la novetat és molt molt poca. Molt poqueta. Que l’única cosa nova que pot aportar l’artista és la seva posició, el lloc des d’on s’ho mira i la manera de mirar la natura i les obres dels que l’han precedit i li interessen». Torner ho fa i se’n surt molt bé. O referències musicals com aquesta: «Suposo que un clarinetista virtuós s’eleva així quan interpreta l’adagio del famós concert de Mozart». Torner també fa, en aquesta novel·la, una ferma reivindicació de la traducció com a instrument de relació democràtica i intercultural, i un elogi de l’ofici de traductor com a ambaixador de la pau i del coneixement recíproc i a favor de la fraternitat que hauria d’haver-hi entre les llengües. En un somni de migdiada, Rosalia hi veu Catalunya convertida en un país de traductors gràcies a la reforma radical del Batxillerat per fer de Catalunya, amb la independència, un país farcit de bons traductors a totes les llengües del món.

És perquè la novel·la es tanca amb un final epistolar que m’he decidit a escriure’t aquesta carta, estimada Ucraïna. Del que diu la lletra de Rosalia sobre el seu futur immediat, no te’n diré res perquè els lectors futurs com tu puguin meravellar-se’n com jo ho faig fer en arribar-hi. És un desenllaç que aclareix un dilema que es planteja i jo crec que es resol de manera ben raonable, honesta i valenta.

A Barcelona, aquesta magnífica novel·la de Carles Torner, un autor i gestor que té molt de món i que ha conreat amb encert i bon ofici la poesia, l’assaig i la narrativa (https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Torner_i_Pifarr%C3%A9), es va presentar, entre altres dates i indrets, el proppassat 4 de març a la Llibreria Jaimes, on hi ha el Racó d’Ucraïna, amb llibres en ucraïnès i sobre Ucraïna, i una exposició fotogràfica, «La màgica Ucraïna», de diversos llocs, paisatges i monuments d’Ucraïna, organitzada per l’Ambaixada de les Arts d’Ucraïna, coordinada per Victoria Tissot: els bells llacs blaus d’Oleshnya, la imponent fortalesa de Khotyn a Bukovyna, l’illa fantàstica de Dzharylgach... En el meu cor enamorat del teu país, t’haig de confessar que hi ha un racó molt especial per a l’església de Sant Estanislau de Txortkiv.

Com que t’escric des de Reus, et faig saber que hi presentarem aquest llibre aviat: dimecres, 3 d'abril de 2024, a 2/4 de 8 del vespre, a la sala d'actes del Centre d'Amics de Reus, amb la presència de l'autor. Les qualitats literàries del text i la vinculació de l’obra amb el context polític actual de Catalunya i d’Ucraïna fan que Ucraïna, mon amour sigui una lectura del tot recomanable i una adquisició absolutament adient aquest Sant Jordi vinent, quan els catalans omplim els carrers i les places amb llibres i flors. La meua primera parella lingüística va ser una noia ucraïnesa que volia aprendre la nostra llengua i se’n va enamorar, de la festa que suara et descrivia. A Catalunya, on hi ha molts nous catalans procedents de la diàspora ucraïnesa i refugiats de guerra d’Ucraïna, la novel·la s’ha publicat en català, òbviament, la nostra llengua nacional com ho és la vostra l’ucraïnès. Tant de bo la puguis llegir en ucraïnès ben aviat, Ucraïna, mon amour, gràcies a la bona tasca d’un traductor competent ben pagat. Frisem per poder visitar-te ben aviat, estimada Ucraïna, un cop assolida la victòria sobre l’invasor, l’enemic, el tirà rus. Els catalans que no estem intoxicats per les mentides podrides de Putin t’entenem perfectament i maldem per explicar a tothom la veritat del teu patiment i dels teus anhels de llibertat.

Slava Ukraïni! Heròiam slava! Glòria a Ucraïna! Glòria als herois!

Dilluns, 18 Març 2024 00:49

El "Territori Personal" d'Andreu Buenafuente

Milena Aran

L’humorista, comunicador i artista reusenc, Andreu Buenafuente, presenta al Centre Cultural Torre Vella de Salou una exposició de pintura anomenada 'Territori Personal', que va començar el 2 de març i es podrà visitar fins el 13 d’abril. Raquel Medina i Mercè Puy, dues professionals genials, són les comissàries de l’exposició.

Dilluns, 18 Març 2024 00:08

"Què li passa al Govern amb el Baix Penedès?"

Jaume Casañas

No ens cansarem de denunciar, mai, el menysteniment pressupostari del Govern amb el Baix Penedès, és una obligació com a representant públic.

Dilluns, 18 Març 2024 00:30

"Convivència urbana"

Carolina Figueras Pijuán

Conec tres persones que han estat atropellades, en zones per als vianants, per transeünts en patí elèctric i amb bicicleta.

Dilluns, 18 Març 2024 00:14

"Intentando comprender la naturalización de la corrupción"

Lisandro Prieto Femenía

Hoy queremos invitarlos a reflexionar sobre un asunto que lamentablemente consideramos común: la corrupción y su total normalización por parte de la sociedad.

Dilluns, 18 Març 2024 00:07

"Els grups més problemàtics: el jovent i la gent gran"

Miquel Casellas Porcar

Els problemes actuals de la societat venen derivats principalment de dos sectors d'edat.

Divendres, 08 Març 2024 01:36

"Lluitem contra la pressió estètica"

Lourdes Camprubí i Reverté

A les portes d'un nou 8M ens trobem, novament, havent de seguir reivindicant la igualtat i l'equitat.

Divendres, 08 Març 2024 01:08

"Empoderada es surt de casa" (altra visió del 8 de març)

Carolina Figueras Pijuán

Abans que Henry Toulouse-Lautrec pintés a la pèl-roja Jane Avril en el Moulin Rouge de París. Abans que Rosa Parks es negués a cedir el seu seient i que Josephine Baker es valgués del seu nu amb un bikini de plàtans per a espiar als nazis. Abans que Amelia Earthart completés el seu primer vol transoceànic, Dolors Aleu fos la primera a exercir la medicina a Espanya i que Karen Christence Blixen-Finecke escrivís Memòries d'Àfrica, ja existia l'apoderament femení.

Pàgina 1 de 151

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

No s'ha pogut desar la teva subscripció. Siusplau torna-ho a provar.
La teva subscripció ha estat correcta.

Butlletí de titulars diari

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu: