Al cap d'un quart de segle, em sembla evident que la URV ha complert amb escreix la voluntat col·lectiva que s'expressava a la llei, i ha esdevingut un actiu importantíssim per al Camp de Tarragona i per a les Terres de l'Ebre.

Aquest actiu, però, no l'hem de llegir –o no només l'hem de llegir– en aquesta clau més propera. La URV és la nostra universitat, és cert, però no és només això, no és la universitat només per a nosaltres. La URV és una de les universitats públiques de Catalunya. En la mateixa mesura que ho són les altres: la UB, la UPF o la UdG o la que sigui. L'èxit de la URV és que, a més de fer de motor del coneixement al seu territori, és també atractiva per a estudiants d'arreu de Catalunya i del món, que amb naturalitat trien la URV, sobretot, per la seva qualitat. De la mateixa manera que estudiants d'aquí poden optar per universitats més o menys llunyanes. I això és extraordinàriament positiu.

Un segon aspecte que crec que cal destacar és la naturalitat amb què la URV incorpora i exerceix la pluralitat territorial. L'existència de cinc seus reforça la xarxa de ciutats, i demostra que la gent assumeix amb total normalitat l'existència d'un servei compartit. N'hauríem de prendre nota, quan de vegades sentim reclamacions de ciutats sobre uns altres serveis; l'experiència de la URV ens està ensenyant –que és la seva feina– que no només és possible, sinó que és positiu, compartir i especialitzar serveis.

Vint-i-cinc anys, en la vida d'una universitat és un sospir. Hi ha hagut temps suficient perquè, en diverses classificacions, la URV comenci a treure el nas entre les millors universitats del món. I si ens fixem només amb les universitats joves, les de menys de cinquanta anys, ja fa anys que ocupa una bona posició. Ens queden vint-i-cinc anys més per a guanyar posicions, però no només entre les universitats joves, sinó entre totes, sense complexos. Perquè no hem de posar cap límit a la nostra ambició.