Totes coincideixen en una cosa: és viure en una cruïlla de desigualtats. No és només la discapacitat, és també el pes del masclisme, dels estereotips i de les mirades que qüestionen constantment. És lluitar dues vegades: per existir amb dignitat i per ser reconeguda com a dona.
Les barreres no són només rampes inexistents o ascensors massa estrets. Són comentaris que et fan sentir petita, són silencis que et deixen fora.
Recordó una vegada sentir a una dona que em deia: "Quan vaig a una entrevista de feina, noto com em miren abans de preguntar res. Ja saben que no em contractaran." Aquesta sensació és compartida per moltes dones amb discapacitat. Les dades ho confirmen: la taxa d'atur és més alta que en homes amb discapacitat i molt superior a la de dones sense discapacitat. I quan aconsegueixen feina, sovint és precària.
Però hi ha una barrera encara més subtil: la social. Encara hi ha qui assumeix que una dona amb discapacitat no pot ser mare, ni tenir una vida afectiva plena. Com si la feminitat fos incompatible amb la diversitat funcional.Un tema que fa mal: la violència masclista. Les dones amb discapacitat tenen fins a dues vegades més risc de patir-la. I no és només una estadística: són històries reals. Una vegada escoltant una història em vaig escandalitzar. Aquesta història passa molt sovint i no podem normalitzar-la. Explicava com, després de denunciar, li van dir que no hi havia recursos adaptats per a ella. Va haver de tornar a casa amb el seu agressor.
La dependència econòmica, la falta de protocols inclusius i la por a perdre suports fan que denunciar sigui gairebé una cursa d'obstacles. I això és inacceptable. La lluita contra la violència ha de ser també una lluita per la inclusió.Aquí és on la invisibilitat es fa més evident. La sexualitat continua sent un tema tabú. Massa sovint es nega el dret a viure relacions afectives i sexuals lliures. Encara hi ha qui pensa que una dona amb discapacitat no té desig, o que no pot ser mare. I això genera discriminació en processos d'adopció, custòdia i fins i tot en l'accés a mètodes anticonceptius. He sentit frases com: "Per què vols tenir fills si ja tens prou amb la teva situació?" Aquestes paraules fan mal perquè neguen el dret a decidir sobre el propi cos. Ser dona amb discapacitat no significa renunciar a la feminitat, al plaer ni a la maternitat. Significa exigir que la societat respecti aquestes decisions.
Tot i les dificultats, hi ha dones que trenquen barreres. Activistes, professionals, artistes que posen la discapacitat al centre del feminisme. Moviments com el feminisme inclusiu reclamen que la lluita per la igualtat no deixi ningú enrere.Quan veig aquestes dones, penso en la força que tenim quan ens unim. Perquè la lluita no és només individual: és col·lectiva. I és urgent.Ser dona amb discapacitat avui és viure en resistència constant. La interseccionalitat no és una teoria abstracta: és una necessitat urgent. Les polítiques públiques han d'incloure aquesta mirada per garantir drets reals. No n'hi ha prou amb rampes: cal accessibilitat digital, protocols contra la violència adaptats, educació inclusiva i ocupació digna.
La societat té un repte: fer visibles les invisibles. Perquè la igualtat no serà complerta fins que totes les dones, amb totes les seves diversitats, puguin viure lliures i amb dignitat. Avui 25 de novembre totes i tots hem de ser conscient d'on som i cap a on anem, hem de ser conscient dels reptes que tenim i de que només sent conscients de que la inclusió és un procés amb un principi però mai amb un final.
