Hi ha actes que impliquen alguna cosa més que el seu mínim valor material, per exemple aquesta beguda calenta que s'ofereix a una visita, o a una persona que ho està passant malament i necessita consol. Hi ha poques coses més desagradables per al cos i la ment, que uns peus freds. No sé a vostès, a mi no em deixen ni dormir ni pensar. Porto dos parells de més sempre que viatjo i per descomptat quan toca un ingrés hospitalari. Viuen, aquests gruixuts i tous com el cotó de sucre, permanentment en la bossa de "sortir corrent" per culpa d'ensurts propis o pròxims. I, de passada, tinc entre els més preuats tresors una estoreta elèctrica que m'asseguri, com la bossa d'aigua, que passi el que passi, la calidesa estarà assegurada, fins i tot en els moments de major solitud, fred i desesperança. Sembla que passa millor.
Que vivim en un món d'aparences on els mitjons no aconsegueixen seguidors ni grans firmes comercials disposades a portar al cim de l'estupidesa al xerraire de torn, està clar.
Pensin per un moment, la quantitat d'amor que contenen els mitjons regalats. Qui els hi ofereix segurament no va tenir els que necessitava, i pot ser que tampoc aquesta tassa calenta per a emportar-se sempre que precisés a la boca. Les mancances passades creen atencions en el present. Pot ser que sigui hora d'agrair un regal càlid i senzill, abans que un capritx d'última moda. Que difícil és sorprendre en un món que és un aparador sencer d'encanteris consumistes.
Uns mitjons, signe de rics en temps de pobres, sempre venen bé. En això no ens diferenciem d'aquells ximpanzés nadons als quals, que per la falta de la mare, els enganxaven a un peluix per assegurar-ne la supervivència. Qui ha passat trombes amb els peus mullats, nits sense calefacció i refredats èpics ho sap.
L'amor, ni allà en l'Àrtic, mai és fred. Qui vol acomodar els teus peus, et porta al cap i en el cor.
