La primera és permetre menjar crispetes en una obra de teatre. És inadmissible pagar una entrada gens barata i sentir mastegar el veí de platea. És irrespectuós pels actuants i tret de què sigui una escena de 'La rosa púrpura del Cairo', cap actor d'una pel·lícula se'n sortirà de la pantalla, molest i distret a cridar-nos per l'ignominiós soroll. Els professionals de l'escenari pateixen i callen per tal de no perdre la feina.
La segona és permetre als nens que corrin pel mig dels passadissos i vora el prosceni durant la funció. Eduquem en el teatre, per seguretat. S'ha confós la llibertat sense traumes educatius estrictes amb la desconsideració —i resignació— més absoluta pels actuants i la resta del públic. A missa no es crida ni corre, és del tot inapropiat i denota manca d'educació, al teatre que és sagrat per a nosaltres, tampoc.
La tercera i la quarta van juntes. No tots servim per a posar-nos davant d'una càmera per a dir bajanades o missatges profètics del mil·lenni. Quin mal ha fet el vídeo en el telèfon! Estem assistint a la masturbació emocional, en públic, d'un ego monumental que requereix una atenció que no ha rebut quan tocava.
Aplico el mateix criteri. Quin mal ha fet la IA en el que queda de música! Si un amic meu compositor ja deia que amb un programa de remesclats tothom es creia DJ... Déu ens en guardi dels poemaris musicalitzats per fer la gracieta. 'He compost', diuen els nous addictes a les facilitats artificials. Si l'art es va perdre el teu talent musical fa trenta anys, i la humanitat ho va poder suportar, seria per algun motiu. Desenganyat. No hi calia! Mozart, no s'ha reencarnat en tu.
La béstia negra: el videomapping és el pitjor exemple de mal ús de les tecnologies contra l'art escènic.
És l'eina o la joguina de tots els que ho fan servir sense coneixement i sense mesurar les conseqüències. Li roba el protagonisme a les persones que estan assajant hores i hores per tal de polir la presència, la dicció, el ball, el cant, portant l'atenció de l'espectador a la pantalla. Errada! Falta de direcció. Hi cauen tots, festivals de col·legis, exhibicions d'acadèmies d'art, concerts, xous... grans orquestres i teatre professional.
Res se salva de la pèssima utilització de la pantalla de fons, ni alguns grans noms de l'escena, que s'han vist absorbits per la moda digital, destrossant obres que ja eren bones sense pantalla. Adeu al teatre clàssic i contemporani antiquats!
L'artista analògic, és una espècie en extinció. La tècnica és l'art de saber fer les coses. Digueu-me que queda d'art quan tot s'ho menja la pantalla, el soroll de les crispetes, la música que no és música, l'executant que és un influenciador i els nens que no paren de córrer i cridar.
Cada dia estic més satisfeta de la meva experiència vital i artística sense tanta filigrana ni distracció.
Serà que l'espectacle no és prou bo —i ho saben— que s'ha d'adobar amb tanta distracció per fer-lo empassar?