Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

"La violència diària"

Opinió Carolina Figueras Pijuán
Dimarts, 28 Mai 2024 00:53

Encara que succeís als anys noranta, recordo la història que em va contar una senyora de quan havia estat veïna del 'carnisser de Rostov', Andréi Chikatilo

Acabava d'arribar amb la seva família a Salou, i en el seu relat de superació de l'horror prevalia l'instint protector d'una mare que no sabia que les seves filles havien estat tan prop de l'assassí. Quan se'n van assabentar, els progenitors van optar per allunyar-se d'aquell escenari macabre, travessant tota Europa.

De petits ens espantaven amb 'l'home del sac'. Després va venir aquell avís convertit en llegenda urbana sobre els caramels amb droga, oferts per estranys a la porta del col·legi. En aquesta dècada dels noranta, vam assistir esglaiats a les violentes desaparicions de les nenes d'Alcàsser, Rocío Wanninkhof, Sonia Carabantes i el crim del petit James Bulger en U.K.

No coneixem als nostres veïns, ni als falsos 'amics' de les xarxes socials, però acceptem les peticions i mostrem la vida privada amb els fills als seguidors, molts (no és el meu cas) per no semblar antipàtics o antisocials i per més postureig que Roberto Carlos quan cantava que «volia tenir un milió d'amics».

Amb un fet tan tràgic, el comentari usual és un ressò totalment predictible: «Era correcte i amable, no podíem imaginar». Els monstres existeixen, han arribat a mimetitzar-se amb l'entorn que creiem segur. Són companys de classe, nuvis i amics de festa que emborratxen, droguen, violen i cedeixen el torn.

Les penes no eviten el delicte, solament el tipifiquen. Aquest sistema no funciona i, per tant, amb un alarmant índex de delinqüència no crec en ell. Penso que per molt que un ofensor, assaltant o assassí hagi complert el seu deute amb la Justícia, no repara el mal a la víctima i a la família. La seva posterior llibertat no garanteix, precisament, la tranquil·litat de ningú. Com succeeix en altres països, també nosaltres tenim dret a saber qui és i on viu un violador, un pederasta i tota aquesta subespècie d'individus als qui cataloguen com a 'malalts'. Ens podem creuar amb ells en una estació d'autobús, el supermercat i la porteria de casa.

Ve això al cas perquè els mitjans apliquen una autocensura rara, generalment no s'esmenta ètnia o raça de l'agressor no sigui que s'inciti a l'odi. Els 'presumptes' delinqüents menors són excusats i protegits. Aquesta llei, laxa, pròpia dels 'teletubbies', ha de canviar per una senzilla raó; si es té la suficient testosterona per a usar una erecció en un atac a una nena o dona indefensa també es posseeix el raciocini per a decidir si es produeix un mal i, per tant, comprendre les conseqüències d'aquesta perversa acció. O, cosa que és el mateix; «si l'hi fiques, mentre t'ovacionen i et quedes el vídeo incriminatori de souvenir, ja no ets l'innocent nen». Els assassins i menors de James Bulger van ser jutjats com a adults en 1993. És que les atrocitats han d'explicar-se i perdonar-se com a immaduresa? Se senten els pares de James recompensats per la condemna i el posterior anonimat dels criminals? S'hauria pogut evitar l'assassinat de Rocío Wanninkhof i de Sonia Carabantes, sabent que Tony Bromwich, àlies Tony Alexander King, era veí de la població? Què sabem dels assassins de Sandra Palo i del calvari de la família de Marta del Castillo? Aquests monstres estan creixent entre les nostres esquerdes judicials, els reconeixeries si te'ls presentessin com a nuvis de les teves filles i netes?

Mentre la televisió bombardeja amb aquestes 'pastorals' de tolerància zero i les moralines en retrospectiva dels accidents de trànsit mortals, l'altra gran violència silenciada d'aquest país llança una mitjana de suïcidis de deu persones al dia, els menors també entren en aquesta estadística per no suportar més assetjament escolar. Aquest greu assumpte, com diria el meu amic Javier de Campos, de les persones que «van deixar de respirar», no és les postres de cada telenotícies, diuen, per a no causar un efecte negatiu. En canvi, la publicitat gratuïta que es dóna a les violacions en grup té els seus minuts de màxima infàmia i audiència sense importar l'efecte imitació. Prenguin consciència de l'absoluta realitat d'aquest país; la doble moral depenent del contingut en els medis i les declaracions dels polítics, 'tutors' de la ciutadania creient que som ximples.

A tothom ens va faltar temps per a repartir titulars, opinions i 'clatellots' fins a la nàusea pel petó tant forçat com impropi de Rubiales a Jenni Hermoso. El llenguatge no verbal de Rubiales durant el seu abús de poder, contemplat i retuitat pel planeta sencer, era més que vergonyós. Qui va reparar en el detall de la imatge on a escassos pams de l'escena, una Infanta i una Reina no s'assabentaven de res? Ni un gest de sorpresa o repulsa. Aquesta és la palesa violència de cada dia. Efectivament, zero és el nostre número nacional, encara que les nostres futbolistes guanyessin la Copa del Mundial.

Falten solucions contundents i càstigs exemplars. Ha quedat demostrat, a Sevilla, a Badalona... a Palma. El mal no entén de majoria d'edat i si la compleix, raó de més. Està, des de sempre, succeint al costat de casa, s'escampa i no és una ficció de Netflix.

Carolina Figueras Pijuán

Carolina Figueras Pijuán

Creadora d'espectacle, coreògrafa i directora artística

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

No s'ha pogut desar la teva subscripció. Siusplau torna-ho a provar.
La teva subscripció ha estat correcta.

Butlletí de titulars diari

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu: