Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

"L'heretgia col·lectiva"

Opinió Biel Ferrer Puig
Divendres, 26 Gener 2024 10:21

Vam decidir d’anar a Narbona l’endemà mateix. Havíem arribat a Quilhan al vespre per la carretera de Perpinyà que passa pel Fenolhet.

El rètol en francès, Quillan, a l’entrada de la vila, era de cap per avall, com els d’altres viles d’aquelles contrades. Els castells dels nobles occitans on va florir la poesia trobadoresca i on s’hi van refugiar, per raons polítiques, les noves doctrines del càtars arribades d’Orient no els havíem pogut pas albirar perquè s’havia fet fosc, però sí que vam poder observar el congost per on serpenteja el riu Aude, per on circula el tren vermell i per on avança la carretera que seguíem nosaltres. El poble, amb algunes cases antigues ben servades fetes de còdols, al bell mig d’una vall envoltada de colls, presentava uns carrers deserts amb llums que intentaven alegrar la vida als vilatans arraulits a les llars. Només a la plaça de la República hi havia certa animació al dedins del parell de bars que maldaven per sobreviure-hi. Quan hi vam arribar, hi feia fred, a la casa que havíem llogat, perquè era gairebé la vigília de cap d’Any.

La lluna plena també ens guaitava des del cel ras i provava d’il·luminar les teulades baixes. Com que algú exclamà des d’Instagram «quina lluna!», jo li vaig contestar que Occitània és als orígens de la terra dels catalans; la lluna, al cel dels nostres anhels: el llibre de les Gestes dels comtes de Barcelona https://obradoredendum.cat/catalog/gestes-dels-comtes-de-barcelona-i-reis-darago/, la crònica catalana més antiga, que aparegué a Ripoll a la fi del segle XII redactada en llatí, ja consigna que Guifré el Pelós posseí tot el comtat de Barcelona des de Narbona fins a Hispània des del 878; i sí, la lluna era preciosa aquella primera nit a Occitània, presagi de dies tal vegada millors. El viatge era, doncs, en l’espai i en el temps alhora. Talment els llibres de poesia viatgera de l’escriptor occità Roland Pécout, traspassat no fa pas gaire, que al final d’aquest text parlarà amb raó https://jornalet.com/nova/21630/rotland-pecot-nos-a-laissats-per-son-darrier-viatge.

Anant cap a Narbona per la carretera secundària que travessa Les Corbères (en occità, Corbièras), a cavall del Rosselló i del Llenguadoc, hi vam veure pobles menuts gairebé despoblats, pagesos podant els ceps despullats als extensos camps assedegats, boscos de pins i roures allà on els conreus s’exhaureixen i corbes sinuoses a l’orografia suau d’una semblança prou propera a la vall del riu Corb, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà i l’Urgell. Els cotxes es gronxaven pels turons que l’estreta via conqueria i els ulls s’encalmaven pels paisatges serens, silenciosos i entotsolats (encara no sabíem que, al bosc humit de Neibàs, hi trobaríem rovellons i altres meravelles de la natura al cap d’uns dies).

Arribats a la ciutat, constatem que, malauradament, l'occità hi és residual. No el vam sentir parlar gens per la gent al carrer ni el vam veure escrit gaire als aparadors de les botigues ni a la vida econòmica i social de la ciutat. Al mercat, on vam dinar-hi prou bé, hi ressonaven els versos de Ventura Gassol: «Què en treuríem de viure aquesta vida, / ni de veure el somriure d’uns ulls blaus, / ni de tenir la taula ben guarnida / si el cor ens deia encara: sou esclaus». L’occità, només el vam trobar en uns quants rètols, tal vegada oficiosos, de carrers del centre històric: carrièra dels Nobles, carrièra dels Pegòts i poca cosa més. Aleshores, l’amic, escriptor i professor a l’institut Pau Picasso de Perpinyà Joan Daniel Bezsonoff i Montalat me n’envià el comentari via Facebook en què em feia saber que fa 30 anys que hi va, que hi ha sentit només una petita conversa en occità i que, en canvi, els gitanos de Narbona parlen el mateix català que llurs cosins de Perpinyà. Llegiu-li la Guia sentimental de Perpinyà i la darrera novel·la El diable es va aturar a Orà.

A la granota de marbre que vam trobar a la basílica de Sant Pau de Narbona, li manca una pota; a la catedral de Sant Just i Sant Pastor i al Palau dels Arquebisbes també de Narbona, hi ha més d'una finestra cega: vet aquí dues imatges que il·lustren que no hi és pas tota, la ciutat, sense la seua llengua nacional pròpia. Els vitralls afrancesats que il•lumimen l'interior d'aquests temples no són prou transparents per a deixar veure tota la veritat que amaga la història oficial de França. Si, amb l’excusa de l’heretgia dels càtars, el rei Felip II August de França i el papa Innocenci III van ordir la croada albigesa comandada per Simó de Montfort en què els francesos van envair les terres occitanes i van segellar la seva victòria amb el Tractat de Corbeil l’any 1258, fou amb l’excusa de l’amenaça francesa a la frontera de Salses que el rei d’Espanya Felip IV va ordir, induït pel comte duc d’Olivares, la invasió de Catalunya que suposà la Guerra dels Segadors de 1640, que provocà l’escapçament de les comarques catalanes del nord al Tractat dels Pirineus de 1659 (quan Portugal va aprofitar l’avinentesa per tal d’esdevenir independent).

Tanmateix, les calandretes occitanes (talment les escoles bressoles en català a la Catalunya Nord, les escoles ikastoles en basc al País Basc i les escoles diwan en bretó a la Bretanya) fan possible cada dia que els infants aprenguin encara l'occità i en occità a les escoles que tenen la llengua occitana com a idioma vehicular. La que tenim més a la vora és a Limós, a 26 quilòmetres al sud de Carcassona i a 28 quilòmetres al nord de Quilhan, on hi fan bons vins blancs i el vi escumós més antic del món, la Blanqueta de Limós, que vam tastar al celler Salasar https://www.salasar.fr/ de Campanha d'Aude, etiquetats, tanmateix, en francès.

L'Estat francès, centralista a ultrança, ha mantingut una política lingüística no gens respectuosa amb les llengües de les nacions catalana, occitana, basca i bretona, que formen part, per la força de les armes, del seu territori hexagonal. Cap d'aquestes llengües té reconegut el caràcter oficial i és prohibit el seu ús més enllà de l'àmbit educatiu i cultural. A l’Estat francès, li hauria de caure la cara de vergonya per aquestes circumstàncies, però, com que ja fa segles que no en té, de vergonya, per això, continua reprimint les llengües nacionals que no són el francès.

Celebrada l’entrada de l’any nou amb vins de la terra i viandes de la mar, vam poder observar i fins i tot visitar, abans de tornar, encimbellats al capdamunt de les muntanyes, els castells enlairats de Tèrme, d’Aguilar, de Puèglaurenç, de Querbús... De cadascuna d’aquestes altives meravelles, en podríem dir el mateix que Joan Sales exclama de Siurana, amb el seu castell, al Priorat: «Siurana, la vam descobrir des del coll d’Arbolí, venint d’Arbolí, tornant d’una llarga excursió, cap al tard, i en el coll va aparèixer il·luminada per un cel daurat, semblava de somni, una meravella, i vam arribar a Siurana ja enamorats de Siurana».

De fet, sabem, gràcies als assaigs de Jordi Ventura sobre els heretges catalans, que els càtars es dedicaren al comerç i manejaren diners -com els jueus, molt presents i importants també a Narbona i també perseguits, expulsats o assassinats com la família del valencià de nació catalana Joan Lluís Vives, l’amic i connacional de l’humanista Erasme de Rotterdam- i que, atrets per l’esquer d’unes terres noves, acudiren a repoblar les terres del sud de Catalunya: en constitueixen un cas extraordinari les poblacions de Prades, Siurana, Arbolí, Cornudella de Montsant i la muntanya de Gallicant. El catarisme lluitava contra el principi del feudalisme agrari i els seus adeptes es distingiren sempre per una vida ocupada i laboriosa, una severa concepció econòmica del món i una espiritualitat que els va portar a denunciar una església rica i massa poderosa.

Càtars heterodoxos o bons homes declarats heretges i jueus feiners i savis expulsats injustament són a l’inici de la nostra nacionalitat, com defensen els estudiosos Andreu Marfull i Josep Bastardas https://andreumarfull.com/2023/02/26/quan-el-regne-disrael-fou-septimania-i-catalunya/ o els professors Arthur Zuckerman i Aryeh Graboïs https://andreumarfull.com/2021/07/28/aryeh-grabois-els-reis-dels-jueus-de-narbona/. Les grans paraules d'igualtat, llibertat i fraternitat que consten al lema de la França jacobina són buides del tot sense el reconeixement de la seva realitat plurilingüística, pluricultural i plurinacional. Per això, al cap de tants anys, des del Principat de Catalunya és més evident que mai que ens cal fer la independència política plena tot desempallegant-nos dels invasors i dels seus col•laboracionistes nostrats. Car res de bo no en podem esperar, ni de França ni d'Espanya, sinó d’uns Països Catalans alliberats.

Ara, ben retornats a casa, passem les vetlles llegint si no viatgem, mentre revisitem, gràcies a la memòria que en conservem, aquests bells indrets que vam descobrir ben acompanyats, escenaris de la nostra primera heretgia col·lectiva, perseguida per haver volgut practicar abans d’hora uns ideals de progrés que va recollir el nostre dret (en què el poder és limitat i l’equitat és necessitat), anul·lat gairebé completament pel Decret borbònic de Nova Planta, que els nostres il·lustres traïdors citen però del qual no se’n desempalleguen tot i saber que els nostres legítims anhels de formar part de l’Europa de les nacions lliures no es podran materialitzar si no esdevenim un Estat independent, sense la qual condició no valem ni un euro. Car «Avèm decidit d’aver rason» i de fer-la valdre:

Despolhats de tot
e mai dau nom nòstre
tot çò nòstre perdut
tot contra nautrei justificat
creson que la tèrra es a-n-aquelei que la viòlan.
Tròp d'espèra a enganat l'espèr
degalhat tot çò que nos demòra
mai lei montanhas rèstan drechas.

Desliurats de nòstrei darrièrei pelhas
e receptius l'esperit macat,
siam venguts fòrts de nòstra misèria
nus e gigants.

L'esclau liparà pas pus la man dau mèstre
pr'amor que i a pus ges d'esclaus !

Venèm de nàisser
de la man d'ailà de totei lei vièlhei paurs
e di vièlhs silencis
òmes revòutats
es a dire
òmes

ren que compte
de sei promessas e de seis amenaças
de sa poissença d'aur, d'armas e de mits

ren
que vaugue
contra leis òmes
dei mans nusas

puèi qu'
avèm decidit
d'aver rason.

Biel Ferrer Puig

Biel Ferrer Puig

Filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l’institut Gabriel Ferrater i Soler de Reus

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

No s'ha pogut desar la teva subscripció. Siusplau torna-ho a provar.
La teva subscripció ha estat correcta.

Butlletí de titulars diari

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu: