Ella sempre s’ha sabut situar en el lloc més privilegiat de la balança electoral. Allò d’on es veia una mica més alt que a la resta. Des de quan els “rojos” es van dedicar a cremar esglésies van tenir molt clar que això de la política és com un iceberg, tu has d’intentar que es vegi una part de tu, però la resta ha d’estar amagada sota per estar a l’aguait del que passarà en el futur. Aquests revolucionaris quan van veure que la cosa pintava malament, van fugir del municipi i es van establir no gaire lluny per poder començar de nou, però això sí amb un altre bàndol més proper al que abans odiaven. Quan van guanyar els seus nous pares adoptius no van parar d’assistir a tots els actes que es portaven a terme al voltant dels manaires. Ben aviat van anar pujar de categoria i tots tenien el pa assegurat en algun dels nous càrrecs del nou règim que els permetia, d’estranquis, fer una mica d’estraperlo per anar augmentant el seu capital.
Quan van veure que el proper puntal seria la monarquia, doncs tots es varen passar als Joancarlisme que era una mena de veure que passarà en el futur. A l’ombra d’aquest moviment va sortir els centristes del Suàrez que van començar a fer realitat això de la democràcia al servei d’uns quants. Al cap de pocs anys van descobrir que aquesta nova tendència tenia els dies comptats i es varen passar al PSOE que era el que es portava en aquells moments i encara que en un principi podria fer por a més d’un perquè semblava que aportaria un canvi de veritat a la nostra societat. Al final doncs, res tot va quedar igual. Es van quedar en aquest partit que era el més segur i el més adaptable dels que hi havia a casa nostra.
L’independentisme català pujava amb força i tenien por que realment acabes amb les seves quotes de poder que fins llavors havien gaudit i es varen llençar ràpidament als moviments independentistes. En el passadís de casa seva hi havia totes les samarretes dels darrers 12 anys de la Diada amb totes les fotografies dels presos polítics en llocs destacats d’aquest santuari casolà.
Després del 155 van veure que un cop més s’havien posicionar i van escollir ERC que era un lloc on estaven segurs i el partit que més futur tenia d’aquell moment a Catalunya.
Els fills es varen fer de la Cup per donar un cop de mà per seguir tirant endavant el país.
Fins aquí la gens peculiar història de la família Rocamora que d’una manera o altra es podria aplica a l’evolució de moltes famílies a casa nostra amb més o menys matisos, però al final moltes han seguit aquesta evolució d’una manera més o menys clara. En aquest món també trobarem republicans que estan allí i brinden amb cava cada 14 d’abril. Potser si miréssim enrere encara trobaríem algun carlí que segueix les petjades dels seus avantpassats però que avui en dia és totalment anacrònic encara que segur que aquest espècimen vota abans a les dretes que a les esquerres.
Aquesta és l’evolució que tenim aquí molts són els qui es mouen segons girà el poder que és el la part més atractiva d’aquests moviments i que en molts casos en el fons és el que ho regeix tot, encara que sempre hi ha els irreductibles que viuen en el seu món esperant il·lusòriament que algun tornem a èpoques passades. Aquesta és la nostra història i molts dels que cremaven esglésies després es van dedicar a perseguir excompanys del mateix bando, és trist, però els humans som així de coherents.
