"Molt més que un Carnaval "normal""

Opinió Adrià Guevara i Figueras

Divendres, 25 Febrer 2022 15:34

Aquestes darreres setmanes hem pogut veure com la millora substancial de les dades epidemiològiques han donat pas a una retirada progressiva de les restriccions. Amb l’obertura de l’oci nocturn i l’autorització per a organitzar activitats culturals a peu sense distanciament social es presentava l’escenari ideal per recuperar un Carnaval amb la màxima normalitat possible.

Normalitat entesa com a semblança a l’activitat pre-pandèmica, ja m’enteneu. Així s’ha plantejat a municipis com Vilanova i la Geltrú, on els carrers tornaran a omplir-se de música, disfresses –sense lluentons, això els hi deixem als sitgetans–, caramels, ordi i merenga. I de mascaretes, sempre que hi hagi aglomeracions i no es pugui garantir la distància interpersonal, per descomptat.

Un Carnaval “normal” –amb tots els seus peròs– que tots necessitàvem. Però especialment els i les joves, que hem vist truncada la nostra vida social els últims dos anys, en una etapa vital de descobriment on justament relacionar-se amb els altres és clau pel nostre desenvolupament. Parlar de les repercussions que la pandèmia ha tingut entre el jovent, en aspectes com la nostra salut mental, donaria per un altre article sencer. I és que les dades són esgarrifoses. Si bé és cert que la pandèmia ha fet estralls en tots i cada un de nosaltres, l’impacte en els joves ha estat significativament més dur. Segons la Federació Salut Mental Catalunya, el 80% dels joves ha expressat malestar emocional arran del confinament, i un 60% ha patit algun tipus d’ansietat, convertint-se el suïcidi en la primera causa de mort no natural en persones d’entre 15 i 29 anys.

Un Carnaval “normal” doncs, que no deixa de ser una metàfora, especialment pel jovent. Un Carnaval que vol dir molt més que uns dies de disbauxa i diversió. Un Carnaval que ens apropa a la llum que ja veiem al final del túnel. Un Carnaval que esperem que ens marqui el camí cap a uns anys gloriosos —tot i la precarietat laboral, les dificultats per emancipar-se i les nul·les perspectives de futur—, plens de coses ordinàries, però sense aquesta incertesa que suposa viure una pandèmia en primera persona.

Aquestes darreres setmanes hem pogut veure com la millora substancial de les dades epidemiològiques han donat pas a una retirada progressiva de les restriccions. Amb l’obertura de l’oci nocturn i l’autorització per a organitzar activitats culturals a peu sense distanciament social es presentava l’escenari ideal per recuperar un Carnaval amb la màxima normalitat possible.

Normalitat entesa com a semblança a l’activitat pre-pandèmica, ja m’enteneu. Així s’ha plantejat a municipis com Vilanova i la Geltrú, on els carrers tornaran a omplir-se de música, disfresses –sense lluentons, això els hi deixem als sitgetans–, caramels, ordi i merenga. I de mascaretes, sempre que hi hagi aglomeracions i no es pugui garantir la distància interpersonal, per descomptat.

Un Carnaval “normal” –amb tots els seus peròs– que tots necessitàvem. Però especialment els i les joves, que hem vist truncada la nostra vida social els últims dos anys, en una etapa vital de descobriment on justament relacionar-se amb els altres és clau pel nostre desenvolupament. Parlar de les repercussions que la pandèmia ha tingut entre el jovent, en aspectes com la nostra salut mental, donaria per un altre article sencer. I és que les dades són esgarrifoses. Si bé és cert que la pandèmia ha fet estralls en tots i cada un de nosaltres, l’impacte en els joves ha estat significativament més dur. Segons la Federació Salut Mental Catalunya, el 80% dels joves ha expressat malestar emocional arran del confinament, i un 60% ha patit algun tipus d’ansietat, convertint-se el suïcidi en la primera causa de mort no natural en persones d’entre 15 i 29 anys.

Un Carnaval “normal” doncs, que no deixa de ser una metàfora, especialment pel jovent. Un Carnaval que vol dir molt més que uns dies de disbauxa i diversió. Un Carnaval que ens apropa a la llum que ja veiem al final del túnel. Un Carnaval que esperem que ens marqui el camí cap a uns anys gloriosos —tot i la precarietat laboral, les dificultats per emancipar-se i les nul·les perspectives de futur—, plens de coses ordinàries, però sense aquesta incertesa que suposa viure una pandèmia en primera persona.