Evidentment que el Parlament de Catalunya tingui treballadors que en els darrers cinc anys de la seva carrera laboral puguin estar a casa, jubilats i cobrant com si estesin en actiu sense haver de passar cap control laboral és una de les notícies que costa d’empassar. Aquesta exclusiva de l’Ara és una d’aquestes coses que molts saben, però ningú diu res per no perdre poder o amistat. Tot i això arriba un punt que algú per aconseguir algun objectiu o per tocar el que no sona a la resta ho fa públic, llavors tots cames ajudeu-me i fer l’orni sobre aquesta mesura que trenca alguns dels principis de les administracions locals. Sort que mira ves per on tenien que haver tenir una antiguitat de 15 anys en aquesta administració per poder gaudir d’aquest privilegi del seu contracte.
Evidentment els polítics que ho van fer i ho varen permetre en les properes legislatures ho sabien prou bé que hi havia aquest privilegi entre els seus administrats, almenys els més espavilats de cada formació que remenava les cireres. Alguns dels qui van darrera i es limiten a aixecar la mà quan toca sembla que estan en altre món. Han vingut a aquest món de la política a obeir el que toca i quan toca i saben els seus superiors que mai seran deslleials davant les directrius de la formació. Per això estan en aquest món sinó ja faria dies que haguessin estat allunyats d’aquest club abocats al món de la vida mundana lluny dels focus de decisió.
Al final sembla que aquesta mesura es va aplicar per enviar cap a casa alguns funcionaris que en el seu moment no combregaven amb els nous manaires per evitar desafeccions i males cares, doncs cap a casa. Total al final ho paga el poble. En posem uns quants que siguin de la nostra corda que sempre ens diguin “si senyor”. Així ens estalviem problemes i tot fluirà amb més tranquil·litat. No hi haurà ningú que ens pugui posar pedres a les rodes en les nostres decisions polítiques.
Doncs això és la punta de l’iceberg que curiosament va sortir a la premsa i s’ha fet viral, però hi ha altres històries que no només afecten als pobres treballadors que vulguis o no se suposa que han de complir uns horaris i han passat unes proves.
Sempre m’ha fet molta gràcia això dels càrrecs de confiança que estan allí tapats i que ningú sap que fan o deixen de fer. Aquests no han de passar ni proves ni han de respondre oficialment davant de ningú ni prestar cap jurament sobre la informació que passa per les seves mans que molts cops és confidencial. El personatge estaria bé i fins i tot podria ser necessari si fos per treballar amb coses concretes de l’entitat on està ubicada. Molts cops es posa algun polític que ha quedat fora dels càrrecs oficials i el tenen allí mentre esperen la propera legislatura per tornar-lo a posar en alguna llista per defensar en els seus discursos els grans valors humans i després és el primer que per la seva feina a dit no ho compleix.
No parlem dels diners que cobren els polítics de diferents administracions en dietes i similars que ja costa d’entendre en una situació normal, però ara amb la pandèmia molts ho feien des de casa sense treure’s ni els pantalons del pijama. No parlem d’aquests 300 ó 400 euros de comissió informativa que cobren molts polítics i que dura 5 minuts. Són uns dels segons més cars que tenim. No dic que no es cobri sinó que d’una vegada per totes es regularitzi aquest món de l’administració pública on hi ha moltes coses que fan pudor i ningú ho toca fins que tots ens posem les mans al cap per alguna cosa que supera el correctament polític.
