Podem trobar tot tipus de sistemes i companyies que ens ofereixen mitjans tecnològics per a fer-ho. Càmeres, sensors, alarmes, tancaments, videovigilancia,...

Aquesta seguretat, que en podríem dir «defensiva», actua frenant el problema, però no ajuda a solucionar-ne la causa. Fins i tot ens aïlla de l’arrel del problema, fent que continuem en el dia a dia sense afrontar l’arrel de la manca de seguretat. A més també és individualista, i només fa que desplaçar el problema a un altre lloc.

Quan parlo de seguretat defensiva sé del que parlo, perquè vaig viure un temps a Israel, on el tema de la seguretat està portat al màxim. Als aeroports, alsm autobusos, però també a centres comercials... Detectors, policies armats, .... Si anéssiu a un assentament, encara és més extrem: càmeres, torres de vigilància, camps de mines i tanques electrificades, i els que hi viuen van armats. I tot i això, no és el lloc on un es sent més segur.

Ho explico perquè els elements de la seguretat defensiva ens donen una falsa tranquil·litat, però ens recorden cada dia que estem en perill, fent que visquem amb una por interna de la que sovint ni en som conscients, i les mateixes reixes que ens protegeixen son les que fan que visquem tancats en la nostra pròpia presó, podent continuar el dia a dia aliens a la causa real de la inseguretat.

La seguretat real és la de no tenir enemics, i si en tens, el treball principal hauria de ser entendre l’altre part, respectar-la i mirar de fer-hi les paus. D’un palestí vaig escoltar que si el que es gasta Israel amb helicòpters i amb la opressió militar s’ho gastés en cooperar amb ells, la situació seria molt diferent...

Davant la inseguretat, si el que prioritzem és analitzar l’arrel i la causa de la inseguretat i ho treballem, estarem caminant cap a una seguretat que jo en dic seguretat empàtica. En aquesta no ens quedem només amb el nostre problema d’inseguretat sinó que mirem d’entendre el problema de les persones que ens causen la inseguretat, i mirem de solucionar-ho per tothom. És per això que aquesta seguretat és més real ja que anem a solucionar les causes d’arrel. Part del problema és també la dicotomia a que es redueix tot. Bons i dolents, agressor i víctima. A les pel·lícules hi ha uns dolents, molt dolents als que s’ha de vèncer o tancar entre reixes. La realitat és diferent, tots som persones, i l’agressor molts cops és víctima alhora. Ni els bons son tant bons ni els dolents tant dolents. Massa sovint algú que delinqueix és una persona que té problemes i a qui cal ajudar.

La seguretat que jo vull és la de saber que visc a una ciutat que es preocupa per totes les persones, sobretot per les més vulnerables, no pas una que estigmatitza i margina a aquelles que han caigut en un pou o passen per dificultats. No vull viure entre reixes i amb una porta amb tres panys.

La seguretat que jo vull no es la de tenir un bon candau per lligar la bicicleta sinó tenir la seguretat que la puc deixar sense lligar i no passa res, un entorn segur que s'aconsegueix cuidant les persones, no pas posant reixes i càmeres