Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

"El Baix Penedès com a camp de batalla"

Opinió Joan Suqué
Dimecres, 24 Novembre 2021 09:51

El Baix Penedès representa, històricament, una de les comarques on els mercats turístic i immobiliari van desembarcar per anar penetrant, gradualment, arreu del territori. Per ser l’origen fundacional de la seva irrupció, és en el seu si on esmolar la punta de llança d’una resposta popular pot atacar l’arrel dels problemes que ha provocat. Recuperar la terra i ser llavor.

                                                                                          Fotografia de Judit Mas: 

Foto de Judit Mas

Al Baix Penedès, per ser una comarca petita i encaixada entre dues àrees metropolitanes, la influència de les relacions de poder sobre la seva geografia és molt evident. S’ha projectat, des de fa dècades, estrenyent-la al mig d’un moviment expansiu de plaques tectòniques que l’ha anat forçant cap a uns usos aliens a les seves necessitats. Tant és així que la conflictivitat de la seva integració en una regió metropolitana explica la seva configuració millor que cap altre fenomen. Si anteriorment, quan l’espai urbà estava físicament ben delimitat, la comarca era autosuficient a l’hora de situar-se al centre de la seva pròpia història, ara que aquest espai és difús, de límits indeterminats i en constant expansió, es troba desplaçada a la perifèria d’una centralitat distant; una que li assigna la funció de complement o accessori de les seves demandes. Això és molt visible, per exemple però també sobretot, en la sobreproducció de teixit residencial.

Aquest lloc era una comarca adulta a qui un seguit de cordons umbilicals en forma de vies de comunicació va anar travessant fins al punt d’infantilitzar-la, negant-li tota autonomia. Les vies de comunicació, en termes econòmics, activen de manera eficaç la connexió entre producció i consum i, en el cas del Baix Penedès, la relació entre aquestes vies i l’augment del parc automobilístic al si de la població va facilitar al sector immobiliari esponjar la primera onada de turisme de masses amb una acció urbanitzadora compulsiva. Fou el boom de les segones residències, que van representar l’ocupació plena dels recursos productius. Aquesta acció va anar desvinculant progressivament l’activitat econòmica dels condicionants geonaturals per connectar-la a un model d’acumulació capitalista que, simultàniament, ha generat una dinàmica de reestructuració territorial. El mercat immobiliari i el turístic, llavors sense el tètric protagonisme del què gaudeixen avui, operant com a instruments de disseny del territori. Comprant-se, literalment, el concepte de comarca per distribuir l’espai entre usos i reassignar-lo en funció dels grups i les classes socials que havien d’habitar-lo.

Aquesta transformació va desfigurar la comarca fins al punt de fer irreconeixible el seu aspecte natural i, sobretot, la mesura harmònica de les seves proporcions. Com si fos una malalta d’hipertròfia funcional va extralimitar la relació entre habitants i habitatges amb l’aparició d’una vida geològica artificial sense precedents. Un excés d’urbanització, com una varicel.la toponímica, transformant radicalment les relacions dels seus habitants amb l’entorn. La fertilitat dels seus 13 municipis és simptomàtica en les 62 urbanitzacions que els superen en nombre d’habitatges, provocant un continu urbà amb absència de serveis des dels orígens. Els condicionants externs a l’hora de modelar el territori, però, només havien fet que començar: una tendència molt consolidada en el capitalisme extractiu és la conversió de la pressió del mercat sobre un producte en una pressió de la població sobre aquest mateix producte. L’únic pas necessari és que aquest producte passi de ser considerat com un bé per exportar a un bé de primera necessitat. Aquest pas, al Baix Penedès, es fa a partir dels anys 90, quan la metròpoli –especialment la barcelonina- passa de considerar l’habitatge un lloc on viure a considerar-lo un bé de mercat i es consolida quan aquest bé actua com a actiu financer, sotmès als fluxos de circulació de capital internacional. És llavors quan el desequilibri acaba marcant el pas.

A mesura que els vols xàrter i els creuers avançaven als cotxes el turisme assenyalava els barris de les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona per tal que el capital s’apropiés dels seus béns immobles, provocant l’expulsió d’un nombre creixent de veïnat. La tendència a habitar les segones residències es va anar consolidant i, als anys 90, la població del Baix Penedès es va doblar. La segona gran crescuda va ser la gestació de la bombolla immobiliària, que va comportar un creixement exponencial dels preus dels habitatges i, en conseqüència, de l’endeutament hipotecari de les famílies. Aquesta fase es va allargar fins a l’any 2007, quan va començar l’onada de desnonaments massius. Llavors la població es va tornar a doblar. La última onada de despossessió és la propiciada per la bombolla dels lloguers, que està provocant actualment l’expulsió sistemàtica dels veïns i les veïnes del centre de la metròpoli i el seu desplaçament cap a les perifèries. Aquests desplaçaments segueixen consolidant-se no tant com a resultat del canvi de segona a primera residència sinó a la construcció de nous habitatges destinats a un ús principal. En aquesta construcció, així com en l’oferta de xalets i pisos per lloguer turístic, al Baix Penedès s’hi han anat fent un lloc les mateixes empreses que provoquen aquests desplaçaments. En disposar d’un producte immobiliari massiu, aquestes empreses competeixen millor en l’excés d’oferta, ja que el volum de capital els permet aguantar les promocions no venudes. Si les migracions residencials caracteritzen la integració funcional metropolitana de la comarca des del vessant del consum, l’aparició d’empreses de gran capital adquirint o construint habitatges exemplifica el mateix procés des de la producció. El capital mai no es limita a comprar-se un territori: el transforma, com també el transforma políticament i ideològicament a la seva imatge i semblança.

Aquesta dinàmica s’ha de contextualitzar en una mancança crònica d’habitatge públic i una absència de les polítiques ja no només d’habitatge social, sinó de les anomenades socials en general, fet que persegueix l’arribada de població expulsada per rebre-la amb un buit d’inversió institucional encara més profund que el del seu lloc d’origen. En aquesta comarca la dialèctica urbana, lluny d’aturar-se, dirigeix una mobilitat residencial forçada cap a intensificar la segmentació i precarietat dels mercats laborals urbans i dispara el consum de sòl sense resoldre el problema. L’agreuja, si de cas. El resultat és una integració metropolitana que consolida grans desigualtats territorials en l’accés a les condicions materials de vida. Una segregació urbana amb tendència a incrementar-se per estar redistribuint la població en funció del seu nivell de renda, que és el que condiciona la seva capacitat de triar el lloc de residència. Això produeix una concentració de població amb majors necessitats de serveis i adversitats econòmiques en aquelles comarques amb els dèficits urbanístics més grans i amb menys recursos per poder-hi fer front. Aquesta reubicació permet a altres municipis, amb lloguers inaccessibles, garantir el seu estat del benestar amb una concentració de rendes més altes que li fan d’avalador. Cultura, salut, educació, civisme… per uns sí i, per altres, rotundament no. És el lloc de residència entès com a distància o proximitat dels drets i els serveis públics, provocant que els rics siguin més rics i, els pobres, més pobres.

Des de fa uns anys, a diverses ciutats i comarques dels Països Catalans, sectors del veïnat de classe treballadora han anat entenent que, si no es dóna una resposta a aquesta maniobra, anirem incrementant els riscos de patir exclusió i de què la precarietat vital es reprodueixi i faci més gran. Amb aquest propòsit s’han anat creant, des de l’autoorganització popular, Sindicats d’Habitatge d’àmbit local. Les seves intervencions a peu de carrer han representat el seu reconeixement com a actors legítims a l’hora de posar sobre la taula l’interès comú, exclòs dels processos de presa de decisió del poder. Aquests Sindicats han actuat, sempre en la immediatesa del seu quotidià, com a agents inclusius en la mesura que anaven incorporant les veus d’amplis sectors socials a qui s’ha volgut invisibilitzar. S’han revelat com unes forces d’influència i persuasió que poden plantar cara a les interpretacions dominants i convidar a l’acció col.lectiva a sectors que, tradicionalment, han tingut menys capacitat de mobilització. Tot això utilitzant la inclusivitat natural del territori i el coneixement que en tenen els veïnats per convertir-lo en el lloc on passar de perseguits a perseguidors. Lluites concretes dutes a terme per alguns d’aquests sindicats han demostrat que una possibilitat real de resistir al capital internacional es troba en revitalitzar els llaços col.lectius de qualsevol comunitat localitzada. Aprofitar els nexes amb un lloc per desenvolupar-hi un contrapoder eficient.

Atenint-se a la seva referencialitat, aquest estiu, s’ha presentat en societat el Sindicat d’Habitatge del Baix Penedès, fruit de mesos de formació i acumulació de forces entre sectors militants de la comarca. Com es va dir al seu manifest fundacional el Sindicat té el propòsit de defensar els interessos del veïnat de classe treballadora, plantant cara als bancs, als grans propietaris i als fons voltors. El repte és d’una magnitud gairebé èpica: batre’s amb els actors perpetradors de la transformació de la comarca i fer-ho a la seva zona de confort, on sempre han fet i desfet sense haver de donar explicacions. Però és un repte que ha passat a ser ineludible. L’evolució demogràfica, segons l’Idescat, experimentarà un creixement vertiginós en les dècades vinents. La condició d’àrea especialitzada en teixit residencial, connectada al fet de tenir uns serveis deficitaris, fan que la comarca sigui un destí natural de l’exclusió residencial. Però, tal com testifica el vaivé demogràfic que s’està produint al si de les nostres comarques, aquest destí no té per què ser el final de trajecte. La gentrificació està passat de ser un fenomen local a ser-ne un de territorial més ampli i no contempla cap treva o canvi de tendència a curt ni a llarg termini. Moltes de les persones i famílies que han migrat i segueixen migrant al Baix Penedès són reiterades víctimes d’aquesta exclusió, que combina la impossibilitat d’accés al mercat de lloguer amb la manca de recursos de l’administració en matèria d’habitatges. Convertir aquestes víctimes en culpables amb polítiques destinades a promoure una nova expulsió de casa seva és la funció prioritària de la legalitat vigent. Per una banda, la Fiscalia que depèn del Govern més progressista de la història ha emès una instrucció per accelerar els desallotjaments i protegir els grans tenidors. Per altra banda, en clau nostrada, els ajuntaments amb pocs recursos segueixen aliats amb l’urbanisme desenfrenat per aconseguir així l’entrada de taxes derivades de la construcció i de la venda de parcel.les municipals i, la Generalitat, s’ha mostrat totalment dòcil amb la voluntat del mercat mentre gira la cara a les afectacions sobre la població que se’n deriven. El Sindicat d’Habitatge, en canvi, sap bé que endurir la llei no farà desaparèixer el problema, perquè aquest no és legal, sinó econòmic. Proposa una solució ben simple i, més que sobre la taula, la posa a peu de carrer: garantir, de manera integral, el dret a l’habitatge a tothom. Precisament al Baix Penedès, on l’especialització en construir habitatges ha monopolitzat l’acció de mercat per consolidar un continu urbà que el travessa íntegrament de cap a cap, aterrar aquesta reivindicació és més viable que enlloc.

El repte demana entendre la comarca com una escena de lluita, en què les consideracions simbòliques dels grups confrontats pugnin per comandar la construcció del seu sentit… entendre el territori des de la nostra subjectivitat. El territori no és neutral, com un contenidor insensible del pas del temps: és una eina que pot anticipar-se als moments i transformar-los. Si interioritzem aquesta premisa aviat arribem a la conclusió de que, aquí, la situació requereix una perspectiva conflictivista. Assumir que la noció de conflicte és indissociable de la vida social en un marc capitalista i saber fer visible aquest conflicte per donar-li un paper central a l’hora de definir un moviment popular sobre la base del desafiament. Caldrà cosir la cohesió entre nuclis tradicionals i urbanitzacions, enfadar-se amb vehemència a canvi de deixar de lamentar-se en passiu i, sobretot, tenir la capacitat de sumar gent a un moviment que treballa pel seu interès col.lectiu. Ens hi juguem, més enllà de les nostres individualitats i les pròpies condicions de vida, la consciència de poble, abandonada per tota institució.

La definició que s’acaba produint d’un esdeveniment depèn de la relació de forces existent entre els actors dins el camp on es batalla, i la relació de forces que havia existit amb anterioritat i que havia comportat la definició que s’hereta i sobre la qual es comença a batallar. Així, les lluites actuals al voltant de l’habitatge, estan condicionades pel marc simbòlic del qual es parteix i que és conseqüència de les lluites anteriors, alhora conseqüència d’un estat de forces anterior. Proposar un nou embat és imprescindible perquè, la guerra, ens l’han declarat des dels poders particulars i, al poder públic, només li queda defensar-se. Mentre tinguem forces haurem de plantar-nos i empènyer per capgirar les seves intencions i obrir pas a les nostres. Molta força, Sindicat.

El Baix Penedès representa, històricament, una de les comarques on els mercats turístic i immobiliari van desembarcar per anar penetrant, gradualment, arreu del territori. Per ser l’origen fundacional de la seva irrupció, és en el seu si on esmolar la punta de llança d’una resposta popular pot atacar l’arrel dels problemes que ha provocat. Recuperar la terra i ser llavor.

                                                                                          Fotografia de Judit Mas: 

Foto de Judit Mas

Al Baix Penedès, per ser una comarca petita i encaixada entre dues àrees metropolitanes, la influència de les relacions de poder sobre la seva geografia és molt evident. S’ha projectat, des de fa dècades, estrenyent-la al mig d’un moviment expansiu de plaques tectòniques que l’ha anat forçant cap a uns usos aliens a les seves necessitats. Tant és així que la conflictivitat de la seva integració en una regió metropolitana explica la seva configuració millor que cap altre fenomen. Si anteriorment, quan l’espai urbà estava físicament ben delimitat, la comarca era autosuficient a l’hora de situar-se al centre de la seva pròpia història, ara que aquest espai és difús, de límits indeterminats i en constant expansió, es troba desplaçada a la perifèria d’una centralitat distant; una que li assigna la funció de complement o accessori de les seves demandes. Això és molt visible, per exemple però també sobretot, en la sobreproducció de teixit residencial.

Aquest lloc era una comarca adulta a qui un seguit de cordons umbilicals en forma de vies de comunicació va anar travessant fins al punt d’infantilitzar-la, negant-li tota autonomia. Les vies de comunicació, en termes econòmics, activen de manera eficaç la connexió entre producció i consum i, en el cas del Baix Penedès, la relació entre aquestes vies i l’augment del parc automobilístic al si de la població va facilitar al sector immobiliari esponjar la primera onada de turisme de masses amb una acció urbanitzadora compulsiva. Fou el boom de les segones residències, que van representar l’ocupació plena dels recursos productius. Aquesta acció va anar desvinculant progressivament l’activitat econòmica dels condicionants geonaturals per connectar-la a un model d’acumulació capitalista que, simultàniament, ha generat una dinàmica de reestructuració territorial. El mercat immobiliari i el turístic, llavors sense el tètric protagonisme del què gaudeixen avui, operant com a instruments de disseny del territori. Comprant-se, literalment, el concepte de comarca per distribuir l’espai entre usos i reassignar-lo en funció dels grups i les classes socials que havien d’habitar-lo.

Aquesta transformació va desfigurar la comarca fins al punt de fer irreconeixible el seu aspecte natural i, sobretot, la mesura harmònica de les seves proporcions. Com si fos una malalta d’hipertròfia funcional va extralimitar la relació entre habitants i habitatges amb l’aparició d’una vida geològica artificial sense precedents. Un excés d’urbanització, com una varicel.la toponímica, transformant radicalment les relacions dels seus habitants amb l’entorn. La fertilitat dels seus 13 municipis és simptomàtica en les 62 urbanitzacions que els superen en nombre d’habitatges, provocant un continu urbà amb absència de serveis des dels orígens. Els condicionants externs a l’hora de modelar el territori, però, només havien fet que començar: una tendència molt consolidada en el capitalisme extractiu és la conversió de la pressió del mercat sobre un producte en una pressió de la població sobre aquest mateix producte. L’únic pas necessari és que aquest producte passi de ser considerat com un bé per exportar a un bé de primera necessitat. Aquest pas, al Baix Penedès, es fa a partir dels anys 90, quan la metròpoli –especialment la barcelonina- passa de considerar l’habitatge un lloc on viure a considerar-lo un bé de mercat i es consolida quan aquest bé actua com a actiu financer, sotmès als fluxos de circulació de capital internacional. És llavors quan el desequilibri acaba marcant el pas.

A mesura que els vols xàrter i els creuers avançaven als cotxes el turisme assenyalava els barris de les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona per tal que el capital s’apropiés dels seus béns immobles, provocant l’expulsió d’un nombre creixent de veïnat. La tendència a habitar les segones residències es va anar consolidant i, als anys 90, la població del Baix Penedès es va doblar. La segona gran crescuda va ser la gestació de la bombolla immobiliària, que va comportar un creixement exponencial dels preus dels habitatges i, en conseqüència, de l’endeutament hipotecari de les famílies. Aquesta fase es va allargar fins a l’any 2007, quan va començar l’onada de desnonaments massius. Llavors la població es va tornar a doblar. La última onada de despossessió és la propiciada per la bombolla dels lloguers, que està provocant actualment l’expulsió sistemàtica dels veïns i les veïnes del centre de la metròpoli i el seu desplaçament cap a les perifèries. Aquests desplaçaments segueixen consolidant-se no tant com a resultat del canvi de segona a primera residència sinó a la construcció de nous habitatges destinats a un ús principal. En aquesta construcció, així com en l’oferta de xalets i pisos per lloguer turístic, al Baix Penedès s’hi han anat fent un lloc les mateixes empreses que provoquen aquests desplaçaments. En disposar d’un producte immobiliari massiu, aquestes empreses competeixen millor en l’excés d’oferta, ja que el volum de capital els permet aguantar les promocions no venudes. Si les migracions residencials caracteritzen la integració funcional metropolitana de la comarca des del vessant del consum, l’aparició d’empreses de gran capital adquirint o construint habitatges exemplifica el mateix procés des de la producció. El capital mai no es limita a comprar-se un territori: el transforma, com també el transforma políticament i ideològicament a la seva imatge i semblança.

Aquesta dinàmica s’ha de contextualitzar en una mancança crònica d’habitatge públic i una absència de les polítiques ja no només d’habitatge social, sinó de les anomenades socials en general, fet que persegueix l’arribada de població expulsada per rebre-la amb un buit d’inversió institucional encara més profund que el del seu lloc d’origen. En aquesta comarca la dialèctica urbana, lluny d’aturar-se, dirigeix una mobilitat residencial forçada cap a intensificar la segmentació i precarietat dels mercats laborals urbans i dispara el consum de sòl sense resoldre el problema. L’agreuja, si de cas. El resultat és una integració metropolitana que consolida grans desigualtats territorials en l’accés a les condicions materials de vida. Una segregació urbana amb tendència a incrementar-se per estar redistribuint la població en funció del seu nivell de renda, que és el que condiciona la seva capacitat de triar el lloc de residència. Això produeix una concentració de població amb majors necessitats de serveis i adversitats econòmiques en aquelles comarques amb els dèficits urbanístics més grans i amb menys recursos per poder-hi fer front. Aquesta reubicació permet a altres municipis, amb lloguers inaccessibles, garantir el seu estat del benestar amb una concentració de rendes més altes que li fan d’avalador. Cultura, salut, educació, civisme… per uns sí i, per altres, rotundament no. És el lloc de residència entès com a distància o proximitat dels drets i els serveis públics, provocant que els rics siguin més rics i, els pobres, més pobres.

Des de fa uns anys, a diverses ciutats i comarques dels Països Catalans, sectors del veïnat de classe treballadora han anat entenent que, si no es dóna una resposta a aquesta maniobra, anirem incrementant els riscos de patir exclusió i de què la precarietat vital es reprodueixi i faci més gran. Amb aquest propòsit s’han anat creant, des de l’autoorganització popular, Sindicats d’Habitatge d’àmbit local. Les seves intervencions a peu de carrer han representat el seu reconeixement com a actors legítims a l’hora de posar sobre la taula l’interès comú, exclòs dels processos de presa de decisió del poder. Aquests Sindicats han actuat, sempre en la immediatesa del seu quotidià, com a agents inclusius en la mesura que anaven incorporant les veus d’amplis sectors socials a qui s’ha volgut invisibilitzar. S’han revelat com unes forces d’influència i persuasió que poden plantar cara a les interpretacions dominants i convidar a l’acció col.lectiva a sectors que, tradicionalment, han tingut menys capacitat de mobilització. Tot això utilitzant la inclusivitat natural del territori i el coneixement que en tenen els veïnats per convertir-lo en el lloc on passar de perseguits a perseguidors. Lluites concretes dutes a terme per alguns d’aquests sindicats han demostrat que una possibilitat real de resistir al capital internacional es troba en revitalitzar els llaços col.lectius de qualsevol comunitat localitzada. Aprofitar els nexes amb un lloc per desenvolupar-hi un contrapoder eficient.

Atenint-se a la seva referencialitat, aquest estiu, s’ha presentat en societat el Sindicat d’Habitatge del Baix Penedès, fruit de mesos de formació i acumulació de forces entre sectors militants de la comarca. Com es va dir al seu manifest fundacional el Sindicat té el propòsit de defensar els interessos del veïnat de classe treballadora, plantant cara als bancs, als grans propietaris i als fons voltors. El repte és d’una magnitud gairebé èpica: batre’s amb els actors perpetradors de la transformació de la comarca i fer-ho a la seva zona de confort, on sempre han fet i desfet sense haver de donar explicacions. Però és un repte que ha passat a ser ineludible. L’evolució demogràfica, segons l’Idescat, experimentarà un creixement vertiginós en les dècades vinents. La condició d’àrea especialitzada en teixit residencial, connectada al fet de tenir uns serveis deficitaris, fan que la comarca sigui un destí natural de l’exclusió residencial. Però, tal com testifica el vaivé demogràfic que s’està produint al si de les nostres comarques, aquest destí no té per què ser el final de trajecte. La gentrificació està passat de ser un fenomen local a ser-ne un de territorial més ampli i no contempla cap treva o canvi de tendència a curt ni a llarg termini. Moltes de les persones i famílies que han migrat i segueixen migrant al Baix Penedès són reiterades víctimes d’aquesta exclusió, que combina la impossibilitat d’accés al mercat de lloguer amb la manca de recursos de l’administració en matèria d’habitatges. Convertir aquestes víctimes en culpables amb polítiques destinades a promoure una nova expulsió de casa seva és la funció prioritària de la legalitat vigent. Per una banda, la Fiscalia que depèn del Govern més progressista de la història ha emès una instrucció per accelerar els desallotjaments i protegir els grans tenidors. Per altra banda, en clau nostrada, els ajuntaments amb pocs recursos segueixen aliats amb l’urbanisme desenfrenat per aconseguir així l’entrada de taxes derivades de la construcció i de la venda de parcel.les municipals i, la Generalitat, s’ha mostrat totalment dòcil amb la voluntat del mercat mentre gira la cara a les afectacions sobre la població que se’n deriven. El Sindicat d’Habitatge, en canvi, sap bé que endurir la llei no farà desaparèixer el problema, perquè aquest no és legal, sinó econòmic. Proposa una solució ben simple i, més que sobre la taula, la posa a peu de carrer: garantir, de manera integral, el dret a l’habitatge a tothom. Precisament al Baix Penedès, on l’especialització en construir habitatges ha monopolitzat l’acció de mercat per consolidar un continu urbà que el travessa íntegrament de cap a cap, aterrar aquesta reivindicació és més viable que enlloc.

El repte demana entendre la comarca com una escena de lluita, en què les consideracions simbòliques dels grups confrontats pugnin per comandar la construcció del seu sentit… entendre el territori des de la nostra subjectivitat. El territori no és neutral, com un contenidor insensible del pas del temps: és una eina que pot anticipar-se als moments i transformar-los. Si interioritzem aquesta premisa aviat arribem a la conclusió de que, aquí, la situació requereix una perspectiva conflictivista. Assumir que la noció de conflicte és indissociable de la vida social en un marc capitalista i saber fer visible aquest conflicte per donar-li un paper central a l’hora de definir un moviment popular sobre la base del desafiament. Caldrà cosir la cohesió entre nuclis tradicionals i urbanitzacions, enfadar-se amb vehemència a canvi de deixar de lamentar-se en passiu i, sobretot, tenir la capacitat de sumar gent a un moviment que treballa pel seu interès col.lectiu. Ens hi juguem, més enllà de les nostres individualitats i les pròpies condicions de vida, la consciència de poble, abandonada per tota institució.

La definició que s’acaba produint d’un esdeveniment depèn de la relació de forces existent entre els actors dins el camp on es batalla, i la relació de forces que havia existit amb anterioritat i que havia comportat la definició que s’hereta i sobre la qual es comença a batallar. Així, les lluites actuals al voltant de l’habitatge, estan condicionades pel marc simbòlic del qual es parteix i que és conseqüència de les lluites anteriors, alhora conseqüència d’un estat de forces anterior. Proposar un nou embat és imprescindible perquè, la guerra, ens l’han declarat des dels poders particulars i, al poder públic, només li queda defensar-se. Mentre tinguem forces haurem de plantar-nos i empènyer per capgirar les seves intencions i obrir pas a les nostres. Molta força, Sindicat.

Joan Suqué

Joan Suqué

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

Punt Assessorament Energètic 728x90Advertisement

Segueix el nostre canal de Telegram 

Per rebre en temps real els titulars d'InfoCamp 

telegram1

Consentiment per al tractament de dades personals:

Iniciatives de comunicació del Camp de Tarragona S.L., és el Responsable del Tractament de les dades personals de l'Usuari i l'informa que aquestes dades seran tractades de conformitat amb el que disposa el Reglament (UE) 2016/679 de 27 d'abril de 2016 (GDPR), per la qual cosa li facilita la següent informació del tractament:

Finalitat del tractament: Subscripció al butlletí informatiu.

Criteris de conservació de les dades: Es conservaran mentre hi hagi un interès mutu per mantenir la subscripció al bloc.

Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers, excepte per obligació legal.

Drets que assisteixen a l'usuari: dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d'accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dret a presentar una reclamació davant l'Autoritat de Control (www.aepd.es) si considera que el tractament no s'ajusta a la normativa vigent.

Dades de contacte per exercir els seus drets: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..