Durant les setmanes prèvies a l’inici del curs escolar, ens vam fer un fart de sentir declaracions sobre el perill d’obrir les escoles, ja que podrien ser focus de contagi entre els alumnes si no es garantien les mesures de seguretat necessàries. Afortunadament, i repeteixo, gràcies al treball incansable de tota la comunitat educativa, el 14 de setembre es va donar el tret de sortida al nou curs. Davant dels desconfiats i, m’atreviria a dir, acomodats, que volien mantenir les classes telemàtiques -sense pensar en el que això suposa mentalment i emocional per la gent més jove-, la resposta va ser molt clara: #EscolesObertes i #EscolesSegures.

Tanmateix, imagineu-vos un escenari totalment diferent, en el qual no s’hagués permès l’obertura dels centres educatius. Hagués estat desastrós. De fet, si ara com ara, ens trobem en una situació molt delicada pel que fa a la salut mental i emocional de la població, no sé què hagués passat si no s’hagués apostat per obrir les escoles i els instituts d’arreu del país. I és que anar l’escola, va molt més enllà d’estudiar, memoritzar i fer exàmens. Actualment, les escoles juguen un paper fonamental en la socialització dels més menuts i la gent jove. Des del meu punt de vista, i parlant a partir de la meva experiència, l’escola és un espai cohesionador i cabdal a l’hora de teixir nous vincles. És per això que calia obrir-les i fer el màxim per no haver-les de tancar en cap moment.

En resum, és de justícia agrair i reivindicar el paper de tots els mestres, professors i professores, directores i directors, i també, de tots els estudiants que, en un any molt difícil en tots els sentits, han estat al peu del canó i han sigut un exemple per tothom.