“Garantir la disponibilitat d'aigua i el sanejament per a tothom” és el sisè dels 17 ODS, des de la premissa que es formula: l'aigua lliure d'impureses i accessible per a tothom és part essencial del món en què volem viure. Hi ha prou aigua dolça al planeta per aconseguir aquest somni.
El millor és anar directament a la font, i parlant d’aigua això és important. Em refereixo a la font dels ODS per conèixer amb més detall els indicadors, les dades, les fites,… És a dir, la informació. Ens adonarem de la feblesa del sistema hídric, especialment a causa de les persones que en trenquen l’equilibri amb les males praxis i els consums irresponsables.
En un món global, tot ens afecta. La pandèmia que vivim, que és el preàmbul de la que arribarà, de crisi profunda, i a la fi l’entrenament per entomar l’emergència climàtica. Per tant, aquests objectius ens interpel·len directament, i individualment.
A més, cal fer memòria de l’experiència d’aquestes terres. No cal remuntar-nos als romans, quan van traçar aqüeductes per portar aigua d’allí on n’hi havia a les conurbacions que es van fundar. Ni a l’edat mitjana, ni després quan la mitra tarragonina va fer arribar l’aigua a Tarragona, per exemple.
Solament cal remuntar-nos al final de la dècada dels anys 70 del segle passat, fa gairebé mig segle. Reus no tenia aigua (bé solament unes hores) i la de Tarragona era salada. El futur estava hipotecat per la manca d’aigua, tanmateix de l’agricultura amb pous salinitzats, de les persones, de l’activitat industrial, del turisme...
A les Terres de l’Ebre, els canals centenaris de rec dels marges dret i esquerre del riu estaven malmesos i patien trencaments, amb pèrdues d’uns 12 Hm3 anuals. El proper mes de juliol es celebraran els 40 anys de l’aprovació de la Llei 18/81, més coneguda com a minitransvasament. Va ser la solució per a l’Ebre i per a la resta de la província. Per primer cop, sense detracció directa d’aigua del riu, s’aprovava una concessió màxima de 4m3/segon de l’aigua recuperada pel revestiment dels canals (és a dir, una tercera part de la que es perdia) per a ús de boca i industrial dins els límits de la província.
Els destinataris de l’aigua van pagar les obres i la infraestructura, i amb el cànon anual es finançien les millores dels regants de l’Ebre. L’eficiència i el consum responsable que s’impulsa des del Consorci que gestiona la concessió, ha fet que amb menys volum d’aigua es satisfagi la demanda dels consorciats, que han anat creixent.
És un bon exemple de com l’obra més important del segle XX, igual que ho va ser fa gairebé dos mil anys, s’ha fet amb criteris de sostenibilitat i eficiència. I és que la fàbrica de l’aigua, crec que s’ha considerar així, és una mostra de com una claveguera es pot transformar en aigua potable de qualitat i certificació alimentària. Què és el riu Ebre després de gairebé mil kilòmetres de travessar la península sinó una mena de claveguera? Les clavegueres urbanes, les escurrialles dels camps adobats,...
Al cap i a la fi, és el cicle de l’aigua de la natura, però reproduït a partir de l’acció humana. No deixa de ser un exemple global, que pot contribuir a assolir aquests ODS. I és que el Consorci d’Aigües de Tarragona, com a corporació de dret públic, sempre ha vetllat per la millora continuada en tots els aspectes de la gestió. Algunes actuacions han esdevingut casos d’èxit mundials.
És un patrimoni, prou desconegut, d’aquestes terres i del qual ens n’hem d’enorgullir.
