En una esfera pública mediatitzada com l’actual, no podem entendre la política desvinculada de la comunicació. En relació amb això, autores com María José Canel han assenyalat la importància de fixar-se en el discurs emès pels actors polítics, en tant que aquest és el que inspira les actuacions dutes a terme respecte a les qüestions que planteja. Això ens porta a pensar en l’acció política com una acció comunicada i, com apuntàvem sobre aquestes línies, ens convida a posar el focus sobre el discurs, entès com quelcom que engloba text -allò lingüístic, la part observable de la interacció- i context -allò extralingüístic que condiciona la producció del primer.

Des d’una perspectiva Foucaultiana, el discurs és, doncs, quelcom que va més enllà del text i que el contempla com un sistema de pensament que es compon d’idees, actituds, accions, creences i pràctiques que construeixen de forma sistemàtica els subjectes i els mons dels quals parlen. I, com a tal, exerceix poder, ja que indueix comportaments i transmet ideologia. En aquest sentit, el paper del llenguatge és clau a l’hora de construir una determinada narrativa al voltant d’un tema considerat d’interès pel públic. Utilitzar unes determinades paraules pot respondre no només a un criteri estilístic, sinó també a la voluntat de posar èmfasi sobre determinades opinions. És per això que resulta rellevant centrar la nostra atenció en el discurs polític, perquè, tal com afirma l’investigador Jonathan Charteris-Black, és en el procés en el qual prenem consciència de les tries lingüístiques que duen a terme els actors polítics que ens adonem de les opcions polítiques que aquestes impliquen.

Això és especialment rellevant en el cas de la crisi del COVID-19 ja que, com a situació de risc, pot considerar-se una qüestió susceptible de definició social, com un tema conflictiu que es configura en l’esfera pública a través de la comunicació duta a terme per diferents actors: experts, polítics, mitjans de comunicació i ciutadania. Així, la definició del COVID-19 és una construcció conflictiva que es genera a partir de les dades aportades pels experts i de la percepció subjectiva de cadascuna de les persones en un entorn de construcció social en el que, com sosté Brian Wynne, intervenen els biaixos cognitius, les interdependències socials i les adscripcions culturals. A més a més, no s’ha de perdre de vista que quan les persones avaluen un risc, fan una avaluació implícita de les institucions que el promouen o gestionen i generen un judici sobre la credibilitat o confiança que aquesta els mereix.

Davant la situació d’incertesa que genera la gestió de la COVID-19, les seleccions lingüístiques que fan els diversos actors per definir la situació prenen una gran rellevància, ja que configuren diferents escenaris de futur, així com diverses percepcions ciutadanes. Entre aquestes seleccions lingüístiques ha cridat l’atenció l’ús per part d’actors polítics i institucionals de vocabulari pertanyent al camp semàntic dels conflictes bèl·lics per referir la informació sobre la pandèmia. Tant en la compareixença del dia 14 de març com en la del 21 de març, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, definia la crisi sanitària com una “batalla contra el virus” i cridava a mantenir “la moral de victòria” i a “derrotar-lo”, “doblegar-lo” i “combatre’l units”. En les seves paraules, el virus apareix com a “enemic únic” que ha de ser “combatut” en diversos fronts: el sanitari, el de l’administració i el del confinament. El confinament és l’“estratègia” que ha de portar a “vèncer” el virus. La privació de la llibertat de moviments de les persones és titllada de “sacrifici” per tal d’assolir aquesta “missió”. Podem veure, doncs, com es recorre a d’altres dominis de coneixement, com per exemple la religió, per tal de desenvolupar la narrativa del conflicte.

Es tracta d’un marc que també van adoptar Felip VI en el seu discurs del 18 de març i el cap de l’Estat Major de Defensa, el general Miguel Angel Villarroya, en la seva compareixença del 20 de març. En concret, el cap de l’Estat espanyol va emprar la metàfora bèl·lica al plantejar que cal “fer front” i “combatre” el virus al qual “vencerem”. En el seu discurs, Felip VI no posa tant èmfasi en el virus, sinó en Espanya i en els espanyols que s’hi han d’enfrontar. En aquest sentit, afirma que Espanya “no abaixa la guàrdia”, perquè és un poble que no es “rendeix”. De la mateixa manera que el cap del Govern, subratlla que els espanyols han de “lluitar units” i han de “resistir”. D’altra banda, el general Villarroya va optar per construir un clar escenari de guerra amb expressions com “ temps de guerra”; “guerra irregular i rara”, i animant al fet que “tots ens comportem com soldats”.

La crida a la unitat que plana en els discursos institucionals es materialitzava també en la campanya que el dia 15 de març apareixia a les portades de la majoria de publicacions impreses de l’Estat i que portava per lema: “Este virus lo paramos unidos”. Es tracta d’un marc que, si bé també apel·la a la responsabilitat col·lectiva, ho fa des del camp semàntic del Camí/Moviment i no pas des del Conflicte/Guerra. Això és important perquè implica una lectura diferent de la crisi sanitària, més pròxima a la realitat apuntada pels epidemiòlegs, en tant que fa referència a la detenció de la COVID-19 tot evitant-ne el contagi, quelcom que només es pot fer seguint les indicacions donades fins a la data: Lo paramos si te quedas en casa; cada vez que te lavas las manos; si ayudas y haces caso a nuestros profesionales; etc.

En l’àmbit de l’anàlisi del discurs, diferents estudis han demostrat que les metàfores poden ser positives o negatives en funció del context en el qual s’insereixen. Per exemple, en la recerca que hem dut a terme conjuntament amb la investigadora Marta Montagut vam detectar que les metàfores de moviment solen ser més inclusives quan es tracta de presentar una causa política, però, com afirma la professora de la Universitat de Lancaster, Elena Semino, també les de conflicte poden empoderar als pacients que s’enfronten a un càncer. I és aquí on pren rellevància la lectura pragmàtica del discurs i la capacitat de la ciutadania per reemmarcar el missatge traslladat, en aquest cas, per les autoritats. Així ho demostren les discrepàncies que l’eslògan “Este virus lo paramos unidos” va suscitar entre determinades comunitats a Twitter pel fet que s’interpretava el missatge en clau de nacionalisme banal i no com quelcom que apel·lava a la necessitat que la ciutadania de l’Estat actués de forma col·lectiva. El mateix ha ocorregut amb l’ús de la paraula “soldados” per part del general Villarroya per referir-se a la gent confinada a les seves llars.

No obstant això, més enllà de les discussions enceses a les xarxes socials, el col·lega Ricardo M. Jiménez ens fa notar que l’acadèmia s’ha fixat en aquesta qüestió i ha impulsat a través del hashtag #reframeCovid un debat per reemmarcar la crisi sanitària discursivament, amb l’ànim de deixar de banda el marc bèl·lic. Des de @LenguasY proposen, per exemple, “remar junts” en lloc de “lluitar” i la lingüista Inés Olza aposta per “recuperar junts espais de salut” en comptes de “vèncer junts l’enemic”. I és que, tal com explica Toni Gomila a Acorar, “ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream […] I si canviam de paraules, canviam de món.” A nosaltres i als nostres líders ens correspon triar de quina manera volem entendre i superar el que restarà a la nostra memòria com la crisi de la COVID-19.