“Papa, els bombers em fan fora de casa. Surt fum del pis de la senyora Glòria i el Sergio està molt malament. Diuen que pot ensorrar-se la casa”
Eren les 18:47 del dimarts 14 de gener de 2020, la meva filla petita em trucava minuts desprès de l’explosió a IQOXE mig plorant, espantada, amb un atac de pànic. Incrèdul pel que m’explicava i preocupat per l’explosió al polígon sud.
Treballo des de fa més de 28 anys en una de les fabriques del polígon sud. Com a treballador tinc assumit que per la meva feina puc patir una malaltia o un accident, que puc morir per treballar. Però com a veí no m’entra al cap que lluny de les fabriques, on creus que la família està segura sigui només un miratge.
Per desgracia, el meu veí, en Sergio, va morir a conseqüència de l’accident estan dins de casa seva. Amb ell hem mort tots una mica, el lloc que creiem més segur del món, casa nostra, ja no ho és. I ara què?
Les administracions sembla que mouen peça, la pressió de la població dels municipis afectats i dels sindicats comencen a moure la maquinaria per què els canvis necessaris arribin. És molt trist que hagi hagut d’haver-hi una desgracia tant gran com aquesta perquè això succeeixi, quan portem quatre víctimes mortals en el darrer any només a la indústria química (deixant de banda tots els accidents i incidents sense víctimes).
Espero i desitjo que ara això no ens ho pari ningú. Hem de treballar per aconseguir els canvis necessaris a l’administració, empreses i població en general. El risc 0 no existeix però podem treballar per què sigui el més pròxim a zero possible i no haguem de lamentar més víctimes mortals ni a la industria ni entre els nostres veïns.
Des de la secretaria d’Indústria de la Intersindical-CSC treballarem per aconseguir acords que ens porti cap aquí, treballarem colze a colze amb qui vulgui fer de la seguretat la seva prioritat, perquè som treballadors a la química però també som veïns.
Aquest és el meu compromís com a secretari d’Indústria de la I-CSC al Camp de Tarragona i com a veí de la ciutat de Tarragona.
